Gàlim

Fotografia: Coeters de l’Olleria (arxiu Col·lectiu l’Olla)

Si no vaig errat, Núria Martí es va acomiadar la setmana passada de l’ofici de coetera. Ho va fer amb una mascletà monumental a València, i el Dia de la Dona Treballadora.

La pirotècnia –l’empresa– continua, un ofici de profunda tradició a l’Olleria que ha deixat disseminades pel terme marques d’aquesta producció en forma de “casetes de coeters”, on s’elaboraven (i elaboren) tota mena de focs artificials, no exempts alguns de renom internacional.

Les ordenances municipals de 1879 regulaven la ubicació i característiques d’aquestes instal·lacions, també les condicions amb què es podien emmagatzemar els productes a les cases on se’n venien. Se’n desprén que en aquell moment ja era una indústria destacada al poble, amb mesures de seguretat més que necessàries que, tot i això, no van evitar greus accidents que van marcar famílies senceres.

No tinc molt clara la normativa aplicable als patinets elèctrics quant a la circulació pels carrers del poble. N’hi ha que van per direcció prohibida (prohibida als vehicles que enteníem com a habituals fins ara), alguns els veus (mai millor dit, perquè no se senten) escopetats, altres passen per damunt dels passos de vianants… També n’hi ha que van per les voreres.

Ja dic que no estic al dia de la normativa que els correspon observar, ni de quin grau de responsabilitat en la redacció i aplicació en tenen els consistoris. Però per si serveix com a base actualitzable, el 1879 es va aprovar una ordenança municipal que prohibia (en l’article 56) dur per les voreres els cavalls, haques i etc. (carregats o de buit). És canviar “cavalleries” per “patinets” i ja ho tenim. Almenys això de les voreres.

Aquelles ordenances també prohibien fer-se arca, però d’això ja se n’ha perdut l’hàbit. No sé cert si per a bé.

Posem que sona el despertador. Encenc la ràdio. Notícies: Aquesta matinada s’ha mort Ovidi Montllor al seu domicili de Barcelona.

Dic “posem” perquè, trenta anys després d’aquell 10 de març de 1995, el record del detall de com vaig saber que l’Ovidi s’havia mort no és precís. En tot cas, estic convençut que si no va ser exactament així no se’n degué anar molt. Sé que la notícia em va arribar prompte, que en vaig parlar amb Paco Muñoz, i que a mitjan matí vaig enviar un telegrama de condol; en nom del Col·lectiu l’Olla. Un document que fa poques setmanes vaig tindre la sort de trobar perquè forma part d’una de les poques col·leccions de papers que tinc mínimament organitzades.

“Gràcies per haver viscut”, hi vaig posar. És una cita d’Espriu que ara no sabria dir per què la vaig triar.

Després van nàixer cent mil batecs, com ara

• Parle de David Mira Text d’Ovidi Montllor dedicat al seu amic i poeta (10/3/15)
• Record i exemple d’Ovidi Montllor David Mira (10/3/15)
• exemplar únic Text inèdit de David Mira sobre Ovidi Montllor l’abril de 2012 (10/3/15)
• Ovidi en la memòria Francesc Mompó (10/3/15)
• Descripció d’una involució – de por… (sempre prèvia i repetida) David Mira (11/5/15)
• Dos obrers de la paraula: Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés Jordi Oviedo (12/5/15)
• L’Ovidi en els músics d’ara Dèlia Celada (13/5/15)
• Descobrir Ovidi Consol Rico (15/5/15)
• L’Ovidi i l’ofici de ser actor Jordi Tormo (15/5/15)
• Ai, Ovidi Noèlia Sanvíctor (12/11/15)
• L’Ovidi, vint-i-cinc anys fa que torna (vídeos) (10/3/20)
• ‘Els burros per la finestra’, espectacle ovidià de Toni de l’Hostal amb Pau Miquel Soler i Jesús Barranco (14/3/21)
• El pas del temps farà de nosaltres colors Exposició viatgera de Jordi Albinyana
• A dos de val, un disc ben parit per Paco Muñoz
• (alguns) Sant Ovidi a Ca les Senyoretes

L’altre dia em vaig trobar, regirant calaixos, L’espoir, la novel·la d’André Malraux que em vaig llegir fa una caterva d’anys. No sé què feia el llibre dins d’un calaix, fora del seu hàbitat natural de les lleixes.

En fi, que se’m va fer present inesperadament i vaig recordar que algunes dècades després d’haver-lo llegit havia vist la pel·lícula que el mateix Malraux va dirigir amb el títol de Sierra de Teruel els anys 1938 i 1939, basada en la novel·la.

Entre una cosa i l’altra hi ha la descoberta de L’espoir, la cançó de Léo Ferré, també dedicada a la lluita antifeixista de la guerra d’Espanya i la resistència antifranquista. Encara que sembla que en aquest tema i alguns més de l’època hi influí l’origen espanyol de la llavors muller de Ferré, la coincidència dels títols de la cançó i de la novel·la em fa pensar que no és una casualitat, sobretot en un personatge tan polititzat com el cantautor nascut a Mònegue.