ALBERT CORTES MONSERRAT

Nomes cal posar la radio al matí i cada dia és parla d’incidències a diferents línies a Rodalies, tot un caos que dia sí dia també afecta a la ciutadania i no sembla que tingui un final que aturi aquesta vergonya.

Si esperem que les institucions i partits ho aturin tampoc anem bé nomes fa falta escoltar els diferents actors per veure com maregen la perdiu quan en realitat tots en son culpables de fer pagar a la societat catalana serveis de primera i rebre serveis de tercera.

El Ministre Puente atribueix el caos al vandalisme, factors externs i massa inversions i la seva seva recepta és la calma. Alhora es mostra cofoi de l’inversió executada i demana no culpabilitzar la falta d’inversions perquè llavors tirem benzina al foc. Esquerra per la seva banda desprès d’acceptar un traspàs fake on tot seguirà igual dona les culpes a Junts. Aquests demanen la dimissió de la Consellera Paneque ja que volen un pla de xoc i no conformisme. La Consellera atribueix el caos a la gran quantitat d’obres en marxa i diu que Sants ja ha col·lapsat i la Sagrera aviat entrarà en marxa ja que per l’augment de 6 a 8,5 milions i aviat 10 fan que no hi caben més trens.

Un gran cinisme per part de tots. El Ministre per ignorar la falta d’inversions crònica a Catalunya i treure pit d’inversions que no inclinen la balança favorable en el seu conjunt del temps. Alhora demanar calma em sembla una burla macabra que no mereix una població que fa molts anya i dia rere dia viu aquesta tortura alhora de poder agafar un tren, i si anem a l’arrel del problema, les inversions nul·les que s’ha de dir i ben alt ja que és la seva responsabilitat i els seus companys en el càrrec en anys anteriors. Esquerra ja ha perdut qualsevol credibilitat acceptant un traspàs en diferit i que no canvia res i ho sap perfectament. Junts demanen dimissions per un pla de xoc, potser haurien de recordar que el problema no és d’ahir, porten molts anys i ells també han estat al Govern amb els resultats que tots coneixem. Pel que fa la Consellera si ho atribueix a les moltes obres en marxa, admet que no hi ha hagut cap planificació, cosa greu i si diu que han col·lapsat per l’augment demogràfic,potser haurien de repassar la seva política migratòria i veure on estant els límits d’acollida i el col·lapse de la mobilitat.

Un joc entre tots i una víctima com és la societat catalana.

Els numerets dels partits teoricament independentistes a Madrid fan avergonyir la societat catalana. Les seves picabaralles a la llum del dia i els seus acords de fireta defineixen molt bé l’estat polític actual de Catalunya.

Un nou episodi miserable dels nostres partits a Madrid amb el líder republicà Gabriel Rufian tractant de rata a un diputat de Junts per la llei contra ocupacions i aquella cantarella de si es pensen que son els amos de Catalunya. La setmana passada ja va titllar de miserables als seus rivals per una picabaralla per rodalies on vinculaven PSOE i ERC per sempre voler que RENFE domini les decisions amb Rodalies i contestant que Junts posa els seus amiguets al Consell d’Administració de la mateixa Renfe alhora que fa rodes de premsa sense bandera espanyola per blanquejar el tema. Dalmases per Junts també va dir la seva titllant Rufian de indocumentat sense estudis i vinculant el terme rata com els animals que feien servir els nazis per deshumanitzar els jueus abans de l’holocaust.

Com podem comprovar, una vergonya que hauria de portar a tots aquells que encara van dipositar la seva confiança a Madrid a fer una reflexió. De fet viuen atrapats amb les seves mentides, ja que saben perfectament que desprès dels fets del 2017, la violència espanyola i el cop d’Estat del 155 seguir a Madrid i fent mans i manigues per ser aliats preferents del repressor te difícil explicació més enllà de les quotes de poder, protegir aquesta casta i els seus sous tant lluny de l’objectiu de la independència. Per si no fos prou preparen relats per vendre els seus acords buits de contingut i així justificar-se i per si no fos poc setmana si setmana també en viu i en directe es llencen els trastos pel cap a veure qui la diu més grossa davant la mirada somrient dels partits espanyols començant pel PSOE que ocupa el Govern.

Una baralla de curta volada entre les dues opcions per miserables quotes de poder a esquenes d’una societat catalana que cada cop més els gira l’esquena i als resultat del Parlament català em remeto, cosa que a ells sembla no els preocupa, nomes formar part d’aquest joc autonòmic pervers amb relats de fantasia per amagar la seva inutilitat a Madrid i les seves úniques intencions amb el partit en primer lloc i Catalunya en un calaix tancat a pany i clau.

Un nivell tant baix com aquest és difícil de trobar i que Rufians o Dalmases en siguin primeres espases ja ho diu tot.

Vergonya aliena.

M’ha semblat molt interessant aquest article de Josés Antich, sobre aquesta política de premi a la Justícia per utilitzar el català i que no ens ha portat a res. És una prova més de la inutilitat de la nostra Gestoria anomenada Generalitat i dels Governs que la van ocupant. Una llengua pròpia, un Parlament de fireta i la solució humiliant d’utilitzar el diner públic per incentivar una cosa que hauria de ser obligatòria i que degut a ser una autonómia sense cap poder real arribem a solucions surrealistes com aquestes. Trens, inversions, llengua i………

El català surt car

José Antich

La proposta de la conselleria de Justícia de pagar un sobresou al personal de l’Administració de justícia que redacti les sentències en català és, segurament, benintencionada, però és, si més no, xocant. Tot i que fa 20 anys un govern d’un altre signe polític —de Convergència i Unió (CiU)— proposés que es donés un incentiu econòmic de 1.000 euros anuals al personal dels jutjats —tant a jutges com a secretaris i administratius— per fomentar l’ús del català en la redacció dels documents dels tribunals; l’empremta que va deixar aquella iniciativa ha estat nul·la amb el pas dels anys. Només cal mirar enrere: l’any 2004 es va arribar al 20% de les sentències en català, unes 40.000 aproximadament. L’any 2024, el percentatge havia caigut fins al 6,56%, 19.385 sentències. Si se’n podia fer una de cada cinc en català fa dues dècades, per què ara no se’n fan? Cal concloure que perquè no els dona la gana, cosa que sí que passaria, segons sembla, amb un ajut econòmic.

Sembla sorprenent que els drets dels catalanoparlants s’hagin de protegir per mitjà de prebendes econòmiques i no perquè el català és la llengua pròpia de Catalunya. A més, les facilitats, avui en dia, són enormes i els sistemes de traducció han millorat tant que l’irrisori percentatge de sentències en català del 6,56% el que posa de manifest és la desídia del conjunt de l’estament judicial. Per què no pagar un metge perquè faci l’informe d’un pacient en català? O qualsevol altre funcionari públic; bé sigui un mosso d’esquadra, un mestre, un treballador de correus o un inspector d’Hisenda. Perquè, al cap i a la fi, els jutges són funcionaris públics i el jutge és aquella autoritat pública investida de potestat jurisdiccional per aplicar les lleis i altres normes jurídiques. Pel que fa al foment del català, actualment, es manté un conveni entre el Departament de Justícia i el Consell de l’Advocacia Catalana pel qual es paguen fins a 25 euros als advocats del torn d’ofici cada vegada que inicien les actuacions judicials en català.

El fet que la iniciativa sigui del conseller Ramon Espadaler —avui al capdavant d’Units per Avançar, però que el 2003 compartia partit, Unió Democràtica, amb la consellera de Justícia Núria de Gispert, que va ser qui va implantar la mesura— hi ha de tenir alguna cosa a veure. Però, aquells, eren altres temps, i la situació política també era molt diferent. Tot i que la profecia del filòsof Francesc Pujols no parlava de la llengua en què s’expressen els catalans, som molt lluny que es compleixi el que deia: “Arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser catalans, anirem pel món i ho tindrem tot pagat”. Més aviat sembla que és justament el contrari, paguem més que ningú i paguem per tot. Tenim més impostos que ningú i, en una dècada, no hi ha hagut cap govern a Catalunya que no hagi carregat més i més els tributs propis. Això per no parlar del dèficit fiscal, que ha cronificat una situació que ha escanyat fins on ha pogut l’economia catalana; d’un sistema de finançament autonòmic lesiu per a Catalunya, i d’un pobre percentatge d’execució de la inversió en infraestructures recollit als pressupostos generals de l’Estat.

Encara que al món de la justícia tot arriba tard, no tinc cap dubte que la intel·ligència artificial pot ser de gran ajuda en tot el procés de la traducció al català. Això, juntament amb un nivell d’exigència més alt en el món de la judicatura; no per la via de la remuneració econòmica, sinó de l’obligació de conèixer i emprar la llengua pròpia. La mobilitat per tot el territori espanyol no ajuda, però sempre hi ha mecanismes compensatoris si es vol preservar la llengua del país. Som, no obstant això, davant d’un debat recurrent i amb diferents iniciatives els últims anys. En recordo una, el 2014, quan Germà Gordó era conseller, per aconseguir una presència més gran del català als jutjats i als registres catalans. La iniciativa, sota el lema “En català, també és de llei”, reivindicava que la llengua catalana tenia una garantia jurídica i legal absoluta i que, per tant, podia ser emprada amb normalitat per procuradors, advocats, jutges i notaris. D’esforços se n’han fet molts, però el resultat salta a la vista. Res no acaba fent rectificar la situació de manera irreversible.

Els nostres partits es pixen a la cara de la societat catalana. Curiosament una part de la mateixa és la que els hi dona amb el seu vot les seves quotes de poder i així aquest cercle macabre encara pren més transcendència.

La gran broma del traspàs de rodalies, una vegada més, ara per part de l’acord d’Esquerra amb el Govern espanyol. Era simplement fum, però ès que amb el tema de la vaga de treballadors ja s’ha convertit en una broma de molt mal gust que una societat que no fos la catalana ja hauri portat conseqüències. Una cosa és la mentida, ja hi estem habituats i l’altra es aquesta gran presa de pel on els usuaris seguiran sent les victimes com sempre.

De fet un cop desconvocada la vaga, avui ha seguit les incidències, els retards i les anul·lacions com cada setmana amb vaga o sense i que nomes un servei tant deficient com aquest pot oferir a Catalunya. De fet el Govern espanyol per si no n’hi havia prou amb el fake del traspàs ara se’ns diu i amb el suport del Govern català i el si dels republicans diuen provisionalment per 2 anys que l’operadro que gestiona rodalies és Renfe i ha de continuar així encara que la presa de decisions serà catalana. La nova empresa que es crearà tindrà un 50,1% de capital majoritari de Renfe i qun 49,9% de la Generalitat i el control del consell d’administració. Això canvia el que ens havien dit fins ara, però els republicans han donat la seva acceptació.

De fet si el capital majoritari és d’una part quin control es pot exercir des del Consell d’Administració, jo diria que cap o cap. El resum és un traspàs del servei amb una empresa creada que continuarà controlada majoritàriament per Renfe i on la Generalitat no podrà exercir cap decisió des de Catalunya que no tingui la validació estatal.

Mentrestant, el desgavell continua dia si i dia també, si apart d’això afegim voler vendre el relat des del partit català que han aconseguit un traspàs integral i un canvi total del poder de decisions per millorar el servei, un relat fals, arribem al final del camí i les conseqüències, una desafecció cada cop més creixent i un allunyament de la ciutadania i els seus partits imparable que desprès com ja passa en altres parts del món contribueix a la pujada del populisme i de que la democràcia sigui cada cop més una anècdota sense sentit.

Un nou insult al país.

Finalment les causes contra l’independentisme sobre la connexió russa del mateix i la del Tsunami democràtic han quedat arxivades, ja no ho podien estirar més i la claveguera ja havia acabat la imaginació, de totes maneres la repressió i el mal de molta gent no pot quedar en l’oblit.

Avui el President Puigdemont ha recordat que els espanyols mai perden la memòria de repressors en referència a aquests casos descrits i també per l’absolució del Conseller Lluis Puig pel tema de la cessió de les obres de Sixena. Celebra que set anys desprès algunes causes comencen a caure i que eren purament polítiques i han estat estirades fins l’infinit. El mal ja està fet i la desconfiança i recels ja no es poden esborrar entre els independentistes. Diu que la lluita per la independència fa necessària una disposició a resistir els atacs de la claveguera com han fet moltes famílies que van decidir posar-se en situació de risc simplement per anar a manifestacions o compartir missatges.

Realment, bones notícies l’arxivament de causes que en qualsevol cas mai haurien d’haver vist la llum. De totes maneres el patiment que han provocat a molta gent durant aquests anys per una mentida intencionada de l’Estat, ara no tindrà cap reparació i els mateixos organs i mitjans de l’Estat que han col·laborat a fer més gran aquesta mentida callaran i evidentment no admetran cap culpa i molt menys cap disculpa. Unes causes que crec sabiem eren una arma més de l’Estat per defensar-se i evitar la marxa de Catalunya. Sabiem que des de la Dictadura i la falsa Transició quins son els poders de l’Estat i quin és el seu tarannà democràtic, per tant cap sorpresa i aquest resistir que parla el President no hagués estat necessàri si no haguessin renunciat a la independència en el seu moment amb l’aval del vot de la ciutadania, una majoria parlamentària i unes lleis aprovades per iniciar el camí. Encara que faltava la voluntat de vèncer els interessos existents i la feina que deien haver fet i que posteriorment vam veure que no havien fet.

Aquest va ser el moment que els nostres van validar una repressió que ha durat fins els nostres dies i que encara afecta a molta gent amb causes absurdes i judicis de fireta per venjança com hem anat veient. Les victòries sobre allò que mai hauria d’haver existit no son victòries, son justificacions per la derrota que van acceptar en el darrer moment i en contra de la societat que teoricament representaven.

La memòria de la repressió.

Segur que hi ha coses molt més importants, evidentment. De totes maneres si volem entendre com funciona aquest Estat que es diu Espanya, les seves el·lits, la seva opacitat i el seu nul caràcter democràtic podem trobar exemples en tots els àmbits, com pot ser l’esport.

Ahir vam veure la darrera polemica en un partit que envolta el R.Madrid, en aquest cas a la màxima competició continental, la Champions League. Les coses més sorprenents ho deixen de ser amb l’èquip blanc, ahir anul·lar un gol del rival a una tanda de penaltis que decidia l’eliminatòria amb intervenció del VAR per haver tocat amb els dos peus la pilota el llençador, quan no hi ha cap imatge que ho demostri clarament.

Una nova eliminatòria passada amb un altre escàndol que se suma a molts que tenen en el currículum i que molts d’ells han proporcionat títols que mai haurien d’haver arribat. Aquest èquip insignia del Dictador Franco i que va rebre totes les ajudes inimaginables i la protecció que evidentment no tenien la resta fins al punt de casos com el de Di Stefano fitxat pel Barça en el seu dia i obligat a compartir amb l’èquip madrileny per decret provocant la retirada del fitxatge per part blaugrana, o escàndols monumentals que eren el normal en aquest món. Un cop arribada la falsa democràcia ha seguit sent un dels poders fàctics amb personatges tant sinistres com el seu President i amb el suport dels seus mitjans i influències ha anat muntant campanyes de tot tipus per aconseguir les seves finalitats sense necessitat de cap prova, com per exemple el cas Negreira, on segueixen hores d’ara parlant de suborns als arbitres que mai s’han demostrat i de fet els resultats al camp allà estan.

Escàndols monumentals, com la lliga interrompuda del Covid que en la seva reanudació va ser un frau rere un altre fins aconseguir el Títol. El tracte diferèncial dels seus jugadors, on jugadors com Casemiro o Vinicius per posar dos exemples serien expulsats gairebé cada partit i evidentment gaudeixen de tracte diferèncial. Unes ajudes arbitrals que son norma de la casa i que ni els seus plors constants en la seva darrera campanya mediatica poden amagar.

Un èquip protegit per l’Estat i el poder que juga amb regles diferents a la resta, i que ahir a la nit vam tornar a veure un cop més com es pot manipular una competició una vegada més com ja estem acostumats.

La farsa de sempre.

Nova llei catalana tombada a Madrid en aquest cas la que volia cedir el 80% dels pisos de la Sareb per lloguer social. Tot plegat demostra un cop més com les lleis aprovades al Parlament son de fireta i el poder escàs.

Efectivament els Socialistes que en el seu dia a Barcelona és van abstenir ara han votat que no argumentant que l’esperit de la llei ja és al full de ruta de Pedro Sanchez. Aquest llei instava la Societat de gestió d’actius procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB) a destinar el 80% dels seus immobles a lloguer social. Els diputats catalans que ho han defensat a Madrid han vist que com la SAREB és un banc dolen en mans del Govern espanyol, diuen no tenim competències per executar la llei i PSOE ha votat conjuntament amb PP i VOX per tombar la llei, per cert no he escoltat ara Rufian dir que el PSOE es el mateix que el PP o que VOX per coincidir amb el vot, es veu que aquesta norma nomes val per Junts i les coincidències de vot amb els Populars.

Diu el representant socialista que comparteix la preocupació ciutadana en materia d’habitatge, que li agrada la música de la llei però que la lletra ja ha quedat fora de lloc ja que com deia aquest esperit ja forma part del full de ruta de Sanchez. Parla del decret llei que ja permitia a la Sareb arribar a acords amb les administracions per donar-los habitatges o modificacions a la llei d’estabilitat per tal que els Ajuntaments puguin destinar part del seu superàvit en habitatge i que podria incomplir el marc europeu. Els diputats catalans esgrimeixen que és un greu problema a Catalunya i a l’Estat i que la SAREB a un ritme insuficient no ha resolt el problema i amb un gestió opaca amb aquests pisos buits.

Un cop més, però es demostra que les lleis aprovades pel Parlament son paper mullat i que la societat a la que van dirigides i en aquest cas amb un problema tant sensible com l’habitatge i els pisos buits segrestats per les entitats bancàries, son la darrera prioritat i una cortina de fum per amagar el negoci i alhora vendre un relat que com es demostra és clarament insuficient per les necessitats de la gent d’accedir a un habitatge a preus raonables.

Si apart, aquesta llei procedeix de Catalunya veiem com el partit que es va abstenir a Barcelona i va contribuïr a la seva aprovació ara nega la possiblitat, que no ho sabien abans o ens enganyen ara, com sempre la rutina autonòmica.

Tornem a escoltar Aznar, i ens diu que el traspàs d’immigració a Catalunya és molt més greu que no pas l’1 O i es queda tant ample amb un nou missatge que deixa clar el seu odi a Catalunya i la seva imposició malaltissa de la unitat d’Espanya per damunt de la mateixa gent.

Veu com a còmplicies Sànchez i Illa d’una política de destrucció de l’Estat. Insisteix que els fets son molt més greus ja que no es que Catalunya vulgui marxar d’Espanya, és que Espanya està marxant de Catalunya, i això porta a la dissolució espanyola. Diu no està diposat a veure la conversió de la nació en tres o quatre nacions. La desintegració consisteix a reconèixer el caràcter nacional de Catalunya i el País Basc. Des dels populars catalans diuen que no son comparables, i que l’Estat va aturar l’1 d’octubre per un Govern que va aplicar les lleis perquè el cop d’Estat no prosperés, encara que ha criticat igualment la delegació de competències i sobretot la falta de mossos que es produïra als nostres carrers.

Realment vomitiu com sempre l’expresident espanyol, i parteix de dues mentides en les seves afirmacions que ja desmunten qualsevol argument, el traspàs d’immigració és una pura obra de teatre per venda de Junts al seu públic, però en realitat els mossos simplement acompanyaran els cossos policials espanyols a les fronteres que per altra banda com diu la Constitució no es poden traspassar i son exclusives de l’Estat, com tampoc faran i desferan en possibles expulsions, simplement faran informes cap a Madrid on com ara decideixen, res més, per altra banda l’1 O en democràcia seria una festa participativa de la ciutadania, la base de qualsevol democràcia perquè lliurement decideixi com hauria de ser sempre. Ningú marxa de cap lloc ja que el 2017 els partits catalans hi van renunciar i l’Estat per altra banda no va aplicar la llei, va fer com una vulgar Dictadura, de fet la mateixa que va dirigir aquesta pretesa democràcia espanyola, utilitzant la violència indiscriminada, negant la paraula a la gent, i finalment amb un cop d’Estat institucional sense cap més objectiu que la imposició per damunt de la democràcia.

La ment delirant i dictatorial d’Aznar pretén anul·lar el caràcter nacional de Catalunya i el País Basc, com si això depengués exclusivament dels seus interessos i no de la societat d’aquests territoris, la seva identitat i la seva història. Tot un exemple de Dictador sense filtre.

Cadascú en el seu paper, però tots col·laborant amb aquest vodevil autonòmic que nomes perjudica la societat catalana.

Quan les paraules es buiden de contingut passen a ser unes lletres sense sentit i escoltar la defensa del 8 M com la cimera del feminisme fa molta mandra i crec ensenya clarament com els interessos pertinents han passat per davant del problema.

La igualtat entre persones que deixi al costat el genere de cadascú hauria de ser cosa de tot l’any, més ben dit de tota la vida. La evolució humana suposo que hauria d’anar per aquí per una lógica aplastant. La celebració de recordatori d’un dia vol dir que les coses no s’han fet bé, ningú recorda una cosa que hauria de ser una obvietat. Escoltem els discursos que semblen preocupats i que queden bé davant la societat aquell dia i al següent ja fora les camares queden en un calaix esperant el proper 8M.

Fa molta gracia scoltar el cinisme de la classe política, veure aquests espots televisius del Govern de Catalunya reclamant aquesta igualtat entre home i dona, per exemple en salaris per una mateixa feina o amb seguretat per poder sortir pel carrer. Un cinisme que reclamen per fugir de la seva responsabilitat. Les campanyes poden ajudar a canviar consciencies, però aquests processos son lents i feixucs, en canvi les legislacions si que son cosa seva, per exemple que el sou no depengui del genere de la persona i inspeccions que puguin avalar aquest tema i sancionar si arriba el cas. Ningú pot obligar a un empresari triar un genere o un altre, però si a oferir les mateixes condicions sigui el que sigui, i no ho fan. El mateix podem dir de la seguretat. Els llocs d’oci i les vies algunes conflictives per arribar-hi de tots son conegudes, per tant s’ha de reforçar la vigilància i evitar que aquests delinqüents segueixin un cop i un altra ja que son detinguts i alliberats amb la mateixa celeritat. El conegut com a reincidencia i que no hauria de passar amb condemnes més dures i en el cas siguin immigrants retirada del permís de residencia i retorn al seu país d’origen, cosa que per altra banda segur que serà titllada de racisme. Aquests que ho fan segurament els podrien acollir a les seves cases o presentar les seves filles si tant amistosos son.

El poder s’ha de posar les piles i en el que te mà com la legislació i la manera d’actuar afavori poc a poc aquesta igualtat que segurament no serà total, ja que com deia depèn de l’evolució de les consciències però que segur millorarà i caminarà per aconseguir definir els generes com a persones sense quotes artificials i nomes triats per la seva valua.

El 8 M és repetir un cop i un altra el mateix problema, però sense solucions.

La esperpèntica consulta a les famílies de les escoles per la llengua vehicular a triar no els ha sortit com esperaven el Govern dels Populars valencià amb el responsable de més de 200 morts per ineptitud Carles Mazon al capdavant.

Efectivametn el conseller d’Educació Jose Antonio Rovira no ha dissimulat com seria preceptiu el seu desig per convertir el castellà com a única llengua vehicular i arraconar el català en un lloc insignificant. Han atiat un conflicte que no existeix, han pressionat amb correus electrònics a les famílies i falses informacions, però ni així se n’han sortit. Un odi que no han dissimulat mai contra el català per damunt de la mateixa població i una idea equivocada del que finalment la població vol, segur que fruit de la seva obsessió malaltissa per acabar amb una llengua.

Al final un 50.53% a favor del català contra el 49,47% contrari, encara que s’ha de dir que han exercit el seu dret de vot un 58%, se suposa que el 42% que no ho ha fet ja els està bé tal com ara funciona i per tant se suposa que la diferència encara seria més gran. A Castelló un 70% a favor i València gairebé fregant el 60%, nomes Alacant amb el 34% ha guanyat el castellà, que cal dir no en centres pùblics i si en els concertats, una dada a tenir en compte. Una consulta aberrant telemàtica i que simplement buscava eliminar la llengua pròpia del País Valencià per la porta del darrere, cosa que no han aconseguit topant amb la realitat tossuda de la gent que no hi ha dubte volen la seva llengua i la volen pels seus fills.

Els instigadors ens parlaven de llibertat sense cap contingut real. Ningú dona llibertat per eliminar l’anglès de les escoles de Londres per exemple. No és una opció excepte quan l’objectiu es la substitució d’una llengua per un altra sigui com sigui. Un pensament irracional, antidemocràtic i obsessiu per polititzar la llengua igual que fan a Catalunya. La imposició de manual, feixisme en estat pur.

Fins hi tot la manera de presentar les dades barrejant poblacions i intentant minimitzar els resultats reals és vomitiva. No son el Govern del País Valencià, nomes dels seus i això sempre ès una mala notícia. Ara en una democràcia normal Rovira hauria de dimitir i per afegit Mazon que ja fa temps hauria de ser davant la Justícia per la seva gestió frivola de la DANA i les seves mentides per justificar-la.

Un país de pandereta permet governants d’aquest nivell, menys mal que la població de tant en tant posa les coses al seu lloc.

La imposició no ha triomfat.

La seu de la Fundació de la Caixa i de Criteria segueix els passos del Banc de Sabadell i torna a Catalunya. La memòria crec seria un antidot per mostrar el rebuig per aquestes empreses que ja han demostrat quines son les seves prioritats i no son la societat catalana.

Criteria es el primer grup industrial de Catalunya i Espanya amb participacions en empreses superiors als 25 mil milions d’euros. Igual que el Banc Sabadell, 7 anys més tard de fugir a Palma i Alacant dins el procès d’independència de Catalunya el 2017. Ho van justificar per preservar els seus interessos empresarials i socials i ara diuen que es donen les circumstàncies per fer el camí a l’inversa. Realment les institucions i patronals fa temps ho reclamaven i Isidre Fainé el seu president ho estava estudiant fa un temps fins trobar el moment oportú.

De fet el canvi de seu no implicava moviments de treballadors ja que aquests estaven a Catalunya igualment, i han comprovat que el volum d’actius res indicava que poguessin ser superiors en la nova seu.

Per mi un retorn vergonyós per una societat que amb la seva demostració ara fa 7 anys no calia massa cosa més per no demanar ni pidolar el seu retorn. Van demostrar el nul respecte a la societat catalana i al país que tant ens venen com la seva prioritat amb la seva obra social. De fet nomes els interessava mentre la societat remava en la seva direcció desitjada, quan ho va fer en sentit contrari tot el que predicaven és va demostrar fals i van abandonar aquesta societat i el més mínim respecte democràtic a la gent que els ha donat el seu negoci particular, de fet el seu únic interès. Ara ja sabem que no podem comptar amb ells, que ens donaran l’esquena quan decidim volar sols majoritàriament i cal crear uns fonaments bancaris arrelats al país i a la seva gent amb prou potencial per formar part de la nostra societat i com a falca per fer-la anar endavant economicament.

El seu retorn, ja sabem que no provocarà cap rebombori, i les el·lits i institucions els donaran les gràcies i ens els vendran com uns herois solidaris i no la mafia que representen al servei dels més poderosos i dels seus propis interessos i sobretot d’esquena a la gent.

La dignitat ha quedat en entredit i la societat catalana acceptant i no castigant aquestes corporacions amb beneficis astronòmics i nul respecte a la gent també ha perdut credibilitat i de pas memòria.

El retorn de la vergonya.

Com deia ahir, el futur traspàs de les competències d’immigració és un pas ambiciós i en la línia del que haurien de ser aspiracions autonòmiques cal dir-ho dels nostres partits, de fet amb la independència no caldria demanar cap traspàs a un tercer per exercir la teva política.

Escoltem Turull com defensa la via del TJUE per posar de requisit el català per facilitar permisos de residència. La llei en si no en fa referència com a requisit i nomes en parla en disposicions addicionals cosa que ja marca la fragilitat del tema i faltaria una nova llei del Parlament en mans precisament socialistes per desenvolupar aquest tema cabdal per la nostra llengua. El precedent es Holanda on els Tribunals han sentenciat que una persona per rebre el permís de residència ha de saber els idiomes d’on està. Tota la lògica del món però ja sabem que a Espanya la lluita des de fa 300 anys és precisament per afeblir la nostra llengua amb un procés de substitució pel castellà sense aturador.

Les bones intencions, o el que podria ser ja sabem que a Espanya i concrectament amb el PSOE acaben naufragant. De fet la no incorporació com a requisit a la llei ja és un entrebanc i una pista de per on aniran els trets. De fet i a pesar de l’avenç no podem amagar que altres aspectes claus com el control de fronteres dels mossos serà al costat de les forces policials espanyoles i com diu la Constitució és una materia exclusiva de l’Estat, o sigui pur postureig, igual podriem dir de la vergonya dels CIES, on es podran gestionar millor però mai tancar per exemple unilateralment. Un altre punt clau son les expulsions, i ens trobem que la Generaliat podrà fer un informe que serà estudiat per l’Estat i decidit finalment per ell. Per tant no ens enganyem, un pas, però un pas petit.

La nostra llengua amb normalitat hauria de ser un requisit per les persones que es volen incorporar a la nostra societat, suposo que això Podemos ho qualificaria d’extrema dreta, sempre que la llengua no sigui el castellà, esclar. De totes maneres cal veure que això ho haurà de desenvolupar el mateix PSOE a Catalunya que governa la Generalitat i per tant poques esperances veig que sigui realitat o que acabi sent com la immersió lingüística, un autèntic miratge de cara a la galeria sense efectes reals.

Crec que la ciutadania no és mereix aquestes mitges veritats i aquests relats de fantasia per guanyar vots i sense efectes a la realitat i mentrestant la llengua va reculant com marquen tots els estudis.

Avui sabem alguns dels detalls de l’acord Junts-PSOE sobre immigració i darrera els grans titulars a l’estil RENFE s’amaga un nou traspàs que segurament serà controlat per l’Estat i deixant el relat per Catalunya.

Efectivament ens diuen que els Mossos seran a les fronteres i a ports i aeroports, la gestió de les expulsions, la gestió dels famosos CIE (Centre Internament Estrangers) i expedirà els documents d’identitat pels mateixos. Diuen un desenvolupament del model propi, cosa que sona bé. També la contractació amb origen serà Catalunya qui la determinarà conjuntament amb empreses i sindicats. Farà falta aprovació al Congrés dels Diputats i haurà capacitat per la seva integració inclosa la lingüística, basada en un marc de drets i deures recalcant la gran quantitat d’immigració rebuda. Els Populars ja apunten que duran la norma al Constitucional i que si arriben al poder la revertiran un altre cop. Podemos per la seva banda tampoc ho accepta ja que diuen donen competències a un partit antiimmigració que competeix amb l’ultradreta catalana. Yolanda Diaz per Sumar la defensa ja que diu no altera les competències estatals, es una delegació de competències compartida, cosa que ja no sona tan bé.

Aquestes consideracions de la vicepresidenta espanyola segurament poden el dit a la nafra i donen una idea de la realitat, delegació compartida sona a creació d’un ens nou a RENFE amb majoria absoluta per decisions importants, o sigui qualsevol pas en direcció contrària a la del Govern espanyol caldrà negociar-la i ja sabem qui te el poder i la força. Quan diuen que no alteren les competències estatals, vol dir que el traspàs ès de fireta i controlat per l’Estat en tot moment, cosa que ja ens imaginavem. Pel que fa Populars ja han avisat que ho portaran al TC i segurament quedarà aturat sense data i per si fos poc si formen Govern quedarà en res. O sigui no està blindat i dependrà del Govern de torn espanyol. Per si fos poc Podemos suposo no troba bé el marc de drets i deures pels immigrants, ja sabem que la seva política es barra lliure amb tots els drets i cap deure.

Entrem en un marc on els anuncis i guanys per la necessitat del vot a Madrid seran a l’ordre del dia, però si anem el fons molt em temo que serà canviar tot per no canviar res. Un gest de cara a la galeria que els nostres defensaran saben que hi ha un parany en tot plegat, però la farsa ha de continuar.

La trista realitat que vivim.