ALBERT CORTES MONSERRAT

El gir del cas Dani Alves deixa al descobert el cinisme i la hipocresia de molts mitjans i moviments que demostren els seus pocs valors i la seva nul·la capacitat etica que marca aquesta societat.

La resolució que deixa l’agressió sexual en absolució per proves poc clares, ens marca que tal com és va donar suport al seu ingrés a presó i la manca de respectar la innocència del jugador fins que es demostri el contrari, ara toca a la inversa i veiem com avui mateix algunes entitats feministes convoquen manifestació a Barcelona en contra de la sentència amb un flac favor al mateix feminisme. La culpabilitat és veu que no la dicta l’aparell judicial, sinó que ho decideixen elles perquè la suposada víctima li donen més drets que a l’acusat, tot un surrealisme hipocrita que la societat hauria de condemnar.

Primer per banalitzar la paraula agressió sexual, que es un terme molt seriós i no es pot frivolitzar com si res en un incident on pel que diu el Jutjat no hi ha proves clares que la relació no fos consentida per les dues parts i per tant no hi hagués tema. De moment 14 mesos a la presó per Alves, greuge econòmic i una marca que l’acompanyarà tota la vida per culpa d’uns mitjans des de Madrid interessats pel passat del jugador blaugrana, i unes entitats feministes haurien de veure que la igualtat no es donar la raó sistemàtica a la dona, és que tothom tingui les mateixes oportunitats, i els mateixos drets sense importar el genere i nomes jutjant els fets.

Cap dels mitjans que van fer campanya publicaran cap disculpa, però el mal ja està fet, no serà el primer cas ni l’últim de paranys a persones famoses amb capacitat econòmica per treure profit, però la societat l’han convertida d’aquesta manera, vendre i impulsar un relat i aquest fer-lo oficial per damunt de la veritat o de qualsevol pressumpció d’innocència.

Sempre he cregut que una noia que coneix en el context d’una discoteca a un famós i es convidada a una sala privada, sap perfectament perquè hi es cridada i te la potestat de dir no, però en aquest cas una persona ha quedat tacada injustament com diu la justícia i per tant igual que si fos culpable seria un fet miserable i caldria un càstig a pagar en forma de presó i de reparació dels danys, en cas contrari ara el mateix hauria de ser per qui ha acusat en fals com sembla ser. Simplement igualtat.

El dia que vam viure la primera ensopegada forta del Govern d’Illa al Parlament, veiem les enquestes del CEO que com sempre amb tota la prudència ens dona pistes de la situació anormal que viu Catalunya.

Més enllà del relat que cada partit vol fer passar com la realitat, hi ha la tossuda realitat, i aquesta tard o d’hora acaba sortint a la llum. El discurs del President Illa i el seu enterrament de l’època del procès comparada amb la seva època d’estabilitat i Govern de tots com venen a la propaganda, va saltar pels aires amb la reprovació de la Consellera Paneque pel caos de rodalies, ho ha vist clarament amb els seus 42 diputats més els 6 incondicionals dels Comuns fan 48 de 135 i evidentment son una gran minoria que pot fer qualsevol cosa menys estabilitat. No hi ha dubte que en un Estat normal, obligarien a presentar la dimissió a la consellera i s’obriria la primera crisi seriosa, ja sabem que això aquí no passarà ja que la baixa qualitat democràtica ho impedeix, però la realitat ha tret el cap i no marxarà.

El mateix podem dir de les enquestes del CEO, tant poc fiables com les espanyoles i sempre amb el segell de qui les elabora. Que el PSC encara puja una mica, és fa difícil de creure ja que no ha resol cap tema important i com es preveia la seva submissió total al seu mateix partit a Espanya no és la solució pels problemes reals, la pujada encara d’Esquerra encara és fa menys creible, per la seva crisi interna i la seva renuncia a l’objectiu de la independència amb campanyes brutes de partit que han sortit de l’àmbit del partit. Pel que fa Junts i Aliança Catalana amb un trasvassament de vots, també fa de mal dir, ja que la intenció sembla posar-los en una bossa d’extrema dreta als dos de cara a l’opinió pública.

En definitiva, crec que els votants nacionalistes espanyols votants del socialisme no ho deixaran de fer, ja que ells prefereixen estar pitjor a canvi de no molestar a Espanya, son curiosos. Pel que fa als partits teoricament independentistes amb la seva gestió autonòmica i els seus fets amb vells lideratges no tornaran a agafar la credibilitat perduda i per tant és fa difícil creure en una gran confiança del món independentista, per últim la gran insistència de vincular l’extrema dreta i Aliança Catalana no fa més que reflectir la guerra bruta per impedir que un nou actor pugi a l’escenari polític i faci forat, una tàctica de manual.

La normalitat del CEO.

Quan una nació camina sense rumb preocupada per vendre un relat fals que no es correspon amb la realitat simplement per pura supervivència miserable d’uns partits que ja no ens representen,la dignitat queda al calaix i casos com el de l’artista Sean Scully poden passar per vergonya de tots.

Efectivament, aquest artista ens va anunciar l’estiu del 2021 que deixava Barcelona per estar cansat de sentir parlar en català. Ara 4 anys desprès la Pedrera mostra una retrospectiva de l’obra de l’artista que ja ha provocat un rebuig d’entitats, persones i la xarxa. Aquest miserable supremacista torna amb el rerefons de les seves explicacions a mitjans britànics on deia que l’impuls del nacionalisme els va fer marxar, anaven a reunions i escoltaven parlar en català com per rebuig amb ells i això els va fer marxar. De fet la seva primera vinguda va ser per una obra seva creada per l’església romànica de Santa Cecilia a Montserrat i ara fins el 6 de juliol exposa la seva obra.

En qualsevol territori normal, un individu que ha rebutjat així la nostra llengua, no tornaria a exposar mai més, simplement ens ha falta al respecte i ha menyspreat la nostra identitat amb un supremacisme de manual fruit suposo d’una intel·ligència limitada. No crec que a cap altre lloc del món on hagués anat a viure amb llengua propia s’hagués atrevit a esmentar una cosa tant normal com escoltar la seva parla entre la ciutadania com si fos una molestia. Seria surrealista, és com si jo vaig a la seva Irlànda natal i dic que marxo perquè escolto a tot arreu anglès o gaèlic, seria una absurditat, cosa que amb Catalunya es veu que no passa.

Ara torna aquesta exposicó en un lloc emblemàtic i encara que l’artista i la seva obra segurament s’han de separar, en aquest cas tant greu de menyspreu a la nostra identitat no hauria de poder exposar res ja que el rebuig hauria de ser per les dues parts. De totes maneres una nació sense dignitat com la catalana on el seu president anomena la Catalunya nord “aquest territori” en contra de les mateixes denominacions aprovades a França i on el respecte propi dels nostres partits o institucions cap a la ciutadania és nul, res pot ser estrany, fins hi tot que aquest catalanofob pugui treure profit amb les seves obres com si res.

Ni rastre de la dignitat.

l’Entitat ultracatòlica Hazte Oir demana suspendre Miriam Nogueras per no fer rodes de premsa amb la bandera d’Espanya i l’acusa de d’un desordre greu. Una denúncia més d’aquesta entitat ultra i malaltissa que ens diu clarament les debilitats del sistema.

Reclamen a la Mesa del Congreso suspendre la diputada per menyspreu a la bandera espanyola, ja que recordo s’ha negat a fer rodes de premsa amb la mateixa i ha hagut alguns episodis de retirada de la mateixa i que ells ho qualifiquen com a desordre greu. De fet això ja be del 2023 quan va apartar del seu faristol la bandera espanyola i va mantenir l’europea que va dir la representa més com a justificació i que va provocar queixes per no respectar els símbols espanyols i va ser reprovada per falta de respecte a la institució.

Un cop més per part de l’entitat i la seva obsessió pretenen que una bandera, en definitiva un símbol al ser retirat o no exhibit acabi en dersordre greu. Crec que una bandera no deixa de ser un sentiment darrera de la mateixa que identifica un col·lectiu, però que evidentment no pot ser imposada per decret, ja que llavors queda desvirtuat el sentit de la mateixa en tots els seus aspectes.

Per altra banda Nogueras, hauria de saber que és representant del poble en una institució com el Congreso espanyol que te la bandera com a símbol, i per tant si com diu ella li representa més l’europea i aquesta no, hauria d’haver pensat presentar-se al Parlament europeu i no l’espanyol. El seu càrrec li obliga a respectar les normes del lloc on va li agradin o no, altra cosa sona a propaganda pura i dura, i cinisme pel broc gros. No es cap heroicitat treure la bandera per fer una roda de premsa i alhora ser representant en aquesta institució. Pot tenir un sentit a Catalunya, però evidentment no a Madrid. Si tant poc identificada està la pregunta seria que coi i fa allà, però segurament ni a ella ni al seu partit els interessa aquesta pregunta ja que la demagògia d’aquests numerets cauria per si sola per lamentable i falta de respecte als mateixos votants.

Una mica seria com si visito Arabia Saudita i per entrar en un recinte no compleixo amb la vestimenta que es demana o els requisits per poder visitar-lo, no seria de rebut m’agradin o no. En aquest cas ser independentista, i participar del país repressor dels teus drets no és tapa amb la bandereta amunt i avall, més aviat es taparia amb dignitat cosa que ja fa temps que s’ha perdut.

La malaltia de la bandera.

La compareixença de Dolores de Cospedal i Alicia Sanchez Camacho a la comissió sobre l’operació Catalunya ha viscut el fenòmen de la falta de memòria de les dues i la negació de l’evidència saben la seva total impunitat dins un Estat podrit com Espanya.

Aquestes dues persones en un Estat normal serien imputades i anirien a judici per tot el mal que han fet i la malversació de diner públic per les seves deries malaltisses contra Catalunya i contra la democràcia en general.

Escoltar el victimisme de Sanchez Camacho explicant que va haver de marxar de Catalunya a Madrid per la persecució que suportava a la que diu la seva terra i el malament que ho passava la seva familia per la imposició independentista. Cal tenir molt poca vergonya per dir això, de fet no li cal, sap que te un Estat al darrera que va en la mateixa direcció i que mai pagarà pel mal que va fer a la democràcia en general i a la butxaca dels espanyols en particular. Nega els audios amb l’excusa de la cadena de custòdia trencada i la manipulació, quan sap perfectament que en qualsevol altre estat no podria representar a ningú que no fos ella mateixa. També Cospedal arribar a dir que l’Operació Catalunya era una ficció.

Tanmateix caldria recordar els diners que va costar dels fons reservats per incriminar Artur Mas amb comptes a l’estranger i que encara que al final es va veure que era un muntatge, el va fer perdre 12 diputats i per tant va alterar el resultat electoral que lliurement havia de decidir la ciutadania, suposo que els buts de memòria tampoc recorden com les eleccions municipals a Barcelona en Xavier Trias també va ser acusat de comptes a l’estranger que com anteriorment eren una invenció i el van fer perdre aquelles votacions alterant també el resultat. La quantitat d’informes policials falsos que han incriminat polítics i molta gent de la societat en general i que han provocat tant de dolor repressiu.

Una operació perfectament planificada contra l’independentisme per part de les clavegueres de l’Estat i amb el Govern espanyol al capdavant finançada amb fons públics simplement per lluitar contra la democràcia a Catalunya marcada per la independència.

Per fer-nos una idea la malversació que per exemple llencen contra el President Puigdemont per suposades despeses pel procès independentista i enriquiment que el basen en diners gastats en el que no volen i que entenen com una font de riquesa per la persona. Aquesta no la veuen igual amb els casos que ara explicavem i que evidentment no passaria el filtre de cap Estat normal i implicaria una gran malversació que acabaria als jutjats.

Aquestes dues persones amb la seva impunitat d’un Estat com Espanya es permeten seguir aquesta burla contra les víctimes, de la mateixa manera que els franquistes s’han burlat de les seves víctimes fins el dia d’avui ja que tenen el relat i el poder.

Els misteris de la memòria.

Hores d’ara apart de les parts interessades del mateix règim, no crec que ningú no vegi que el règim dictatorial va guiar el pas de la seva fi a una nova etapa guiada pels mateixos i amb la protecció i perpetuació en el poder real dels mateixos per sempre.

El Conseller Espadaler, curiosaemnt d’un dels dos partits posats pel Règim per fer el seu paper fictici, però sense cap vocació d’imposar la democràcia i perseguir els actius del règim franquista ens presenta una proposta per transformar en un centre de memòria la comissaria de Via Laietana i alhora mantenir la dependència en funcions policials com si res, una nova burla als que allà van patir tortures i alguns la mort.

Les entitats de memòria històrica ja han posat el crit al cel i no ho accepten, i acusen al Govern català de voler complir l’expedient amb aquest maquillatge i recorden que el Parlament el 2024 ja va acordar que aquest espai seria un centre de memòria, alhora demanen una transformació total, i no parcial ja que no es pot lluitar contra la tortura i la repressió i alhora ser un espai policial. Posen l’exemple d’altres Estats europeus i les seves solucions contra règims dictatorials, com també les recomanacions d’entitats de la memòria ara ignorades.

Res de nou, quan vols dignificar el record de les víctimes i qui ho ha de plantejar és la part del repressor, la cosa no pot funcionar mai. En qualsevol Estat normal amb 40 anys de Dictadura sagnant i espais tant terribles com la comissaria de Via Laietana pel mig hi hauria ja molts memorials explicant clarament qui eren els botxins i qui eren les víctimes per dignificar-los. Evidentment com deia la part repressora i que ha protegit des del minut zero tots els torturadors del Règim com si res haguès passat tampoc és pot esperar ara una reparació que no arribarà. Aquest centre de tortura i mort ja fa molts anys que es una taca negre dins qualsevol Estat que es vulgui dir democràtic i ara amb aquest frau de proposta ès segueix insistint en mantenir els culpables sense culpa i amb la protecció còmplice d’un Estat que ha deixat en l’oblit les víctimes enterrades als vorals de la carretera i protegint els assassins de possibles acusacions judicials vinguin don vinguin.

La Via Laietana és un símbol, i en un Estat amb les estructures corruptes i tacades per aquest règim no hi ha dignificació possible com ens demostra aquest Conseller amb una proposta que li hauria de fer caure la cara de vergonya.

El règim segueix protegit.

El President de la Generalitat Salvador Illa en la seva conferència a Madrid ha deixat anar unes quantes perles que donen fe de la seva nul·la ambició amb alló tant escoltat de ser el motor d’Espanya com objectiu de vida.

Diu que vol ser la sala d màquines d’Espanya amb un model de prosperitat compartida. Quan Catalunya avança tothom hi guanya i dirigint-se a la Comunitat de Madrid els diu que no tinguin por de Catalunya ja que aquesta tampoc en té de Madrid. Ha celebrat el retorn de les empreses i les seves seus socials, dient que tenim una gran vibració empresarial i econòmica amb grans dades de recuperació i un PIB que ha superat els 300 mil milions per primer cop. Alhora en el Parlament el delegat de la Generalitat a Perpinya Christopher Daniel Person refusa esmentar Catalunya nor en nom de la neutralitat i respecte institucional, dient el terme francès Pirineus Orientals i assegurant que ningú parla català a Catalunya Nord.

Res de nou, ni cap secret, però l’ambició per Catalunya del President de la Generalitat i líder del partit que curiosament també governa Espanya no son els ciutadans de Catalunya que en definitiva l’han votat, sinó els ciutadans d’Espanya. Per si això no fos molt trist, ens diu que no vol ser el tren sencer, ell vol la sala de màquines i prou i sempre vinculada a la resta de vagons que aprofitaran el seu esforç, demana a Madrid no tenir por, i aquesta ara amb la violència i la repressió ha ofegat la revolta catalana i la te submissa com sempre i amb el marc mental no en el món, sinò amb Espanya, per tant de por més aviat cap, potser el President ho ha oblidat, o potser també és perquè ell forma part de la part repressora. Veu una gran recuperació econòmica i un gran PIB de record, però tant li fa que no serveixi per millorar el nivell de vida dels catalans, sinó per donar-lo a fons perdut a altres territoris de l’Estat espanyol, segueix sent molt trist.

De fet aquesta mena de conformisme en ser una gestoria sense poder real queda pal·lesa amb el delegat de la Generalitat a Perpinyà, un mediocre que ni tant sols sap qui li paga la nomina i que se suposa ha de defensar. Ho fa pel centralisme francès i en contra de l’opinió catalana majoritària i de la lògica històrica, alhora ja es veu que aportant dades falses la llengua catalana li importa ben poc, un gran exemple d’aquest motor que reclama el President Illa.

El motor del no res.

Nomes cal posar la radio al matí i cada dia és parla d’incidències a diferents línies a Rodalies, tot un caos que dia sí dia també afecta a la ciutadania i no sembla que tingui un final que aturi aquesta vergonya.

Si esperem que les institucions i partits ho aturin tampoc anem bé nomes fa falta escoltar els diferents actors per veure com maregen la perdiu quan en realitat tots en son culpables de fer pagar a la societat catalana serveis de primera i rebre serveis de tercera.

El Ministre Puente atribueix el caos al vandalisme, factors externs i massa inversions i la seva seva recepta és la calma. Alhora es mostra cofoi de l’inversió executada i demana no culpabilitzar la falta d’inversions perquè llavors tirem benzina al foc. Esquerra per la seva banda desprès d’acceptar un traspàs fake on tot seguirà igual dona les culpes a Junts. Aquests demanen la dimissió de la Consellera Paneque ja que volen un pla de xoc i no conformisme. La Consellera atribueix el caos a la gran quantitat d’obres en marxa i diu que Sants ja ha col·lapsat i la Sagrera aviat entrarà en marxa ja que per l’augment de 6 a 8,5 milions i aviat 10 fan que no hi caben més trens.

Un gran cinisme per part de tots. El Ministre per ignorar la falta d’inversions crònica a Catalunya i treure pit d’inversions que no inclinen la balança favorable en el seu conjunt del temps. Alhora demanar calma em sembla una burla macabra que no mereix una població que fa molts anya i dia rere dia viu aquesta tortura alhora de poder agafar un tren, i si anem a l’arrel del problema, les inversions nul·les que s’ha de dir i ben alt ja que és la seva responsabilitat i els seus companys en el càrrec en anys anteriors. Esquerra ja ha perdut qualsevol credibilitat acceptant un traspàs en diferit i que no canvia res i ho sap perfectament. Junts demanen dimissions per un pla de xoc, potser haurien de recordar que el problema no és d’ahir, porten molts anys i ells també han estat al Govern amb els resultats que tots coneixem. Pel que fa la Consellera si ho atribueix a les moltes obres en marxa, admet que no hi ha hagut cap planificació, cosa greu i si diu que han col·lapsat per l’augment demogràfic,potser haurien de repassar la seva política migratòria i veure on estant els límits d’acollida i el col·lapse de la mobilitat.

Un joc entre tots i una víctima com és la societat catalana.

Els numerets dels partits teoricament independentistes a Madrid fan avergonyir la societat catalana. Les seves picabaralles a la llum del dia i els seus acords de fireta defineixen molt bé l’estat polític actual de Catalunya.

Un nou episodi miserable dels nostres partits a Madrid amb el líder republicà Gabriel Rufian tractant de rata a un diputat de Junts per la llei contra ocupacions i aquella cantarella de si es pensen que son els amos de Catalunya. La setmana passada ja va titllar de miserables als seus rivals per una picabaralla per rodalies on vinculaven PSOE i ERC per sempre voler que RENFE domini les decisions amb Rodalies i contestant que Junts posa els seus amiguets al Consell d’Administració de la mateixa Renfe alhora que fa rodes de premsa sense bandera espanyola per blanquejar el tema. Dalmases per Junts també va dir la seva titllant Rufian de indocumentat sense estudis i vinculant el terme rata com els animals que feien servir els nazis per deshumanitzar els jueus abans de l’holocaust.

Com podem comprovar, una vergonya que hauria de portar a tots aquells que encara van dipositar la seva confiança a Madrid a fer una reflexió. De fet viuen atrapats amb les seves mentides, ja que saben perfectament que desprès dels fets del 2017, la violència espanyola i el cop d’Estat del 155 seguir a Madrid i fent mans i manigues per ser aliats preferents del repressor te difícil explicació més enllà de les quotes de poder, protegir aquesta casta i els seus sous tant lluny de l’objectiu de la independència. Per si no fos prou preparen relats per vendre els seus acords buits de contingut i així justificar-se i per si no fos poc setmana si setmana també en viu i en directe es llencen els trastos pel cap a veure qui la diu més grossa davant la mirada somrient dels partits espanyols començant pel PSOE que ocupa el Govern.

Una baralla de curta volada entre les dues opcions per miserables quotes de poder a esquenes d’una societat catalana que cada cop més els gira l’esquena i als resultat del Parlament català em remeto, cosa que a ells sembla no els preocupa, nomes formar part d’aquest joc autonòmic pervers amb relats de fantasia per amagar la seva inutilitat a Madrid i les seves úniques intencions amb el partit en primer lloc i Catalunya en un calaix tancat a pany i clau.

Un nivell tant baix com aquest és difícil de trobar i que Rufians o Dalmases en siguin primeres espases ja ho diu tot.

Vergonya aliena.

M’ha semblat molt interessant aquest article de Josés Antich, sobre aquesta política de premi a la Justícia per utilitzar el català i que no ens ha portat a res. És una prova més de la inutilitat de la nostra Gestoria anomenada Generalitat i dels Governs que la van ocupant. Una llengua pròpia, un Parlament de fireta i la solució humiliant d’utilitzar el diner públic per incentivar una cosa que hauria de ser obligatòria i que degut a ser una autonómia sense cap poder real arribem a solucions surrealistes com aquestes. Trens, inversions, llengua i………

El català surt car

José Antich

La proposta de la conselleria de Justícia de pagar un sobresou al personal de l’Administració de justícia que redacti les sentències en català és, segurament, benintencionada, però és, si més no, xocant. Tot i que fa 20 anys un govern d’un altre signe polític —de Convergència i Unió (CiU)— proposés que es donés un incentiu econòmic de 1.000 euros anuals al personal dels jutjats —tant a jutges com a secretaris i administratius— per fomentar l’ús del català en la redacció dels documents dels tribunals; l’empremta que va deixar aquella iniciativa ha estat nul·la amb el pas dels anys. Només cal mirar enrere: l’any 2004 es va arribar al 20% de les sentències en català, unes 40.000 aproximadament. L’any 2024, el percentatge havia caigut fins al 6,56%, 19.385 sentències. Si se’n podia fer una de cada cinc en català fa dues dècades, per què ara no se’n fan? Cal concloure que perquè no els dona la gana, cosa que sí que passaria, segons sembla, amb un ajut econòmic.

Sembla sorprenent que els drets dels catalanoparlants s’hagin de protegir per mitjà de prebendes econòmiques i no perquè el català és la llengua pròpia de Catalunya. A més, les facilitats, avui en dia, són enormes i els sistemes de traducció han millorat tant que l’irrisori percentatge de sentències en català del 6,56% el que posa de manifest és la desídia del conjunt de l’estament judicial. Per què no pagar un metge perquè faci l’informe d’un pacient en català? O qualsevol altre funcionari públic; bé sigui un mosso d’esquadra, un mestre, un treballador de correus o un inspector d’Hisenda. Perquè, al cap i a la fi, els jutges són funcionaris públics i el jutge és aquella autoritat pública investida de potestat jurisdiccional per aplicar les lleis i altres normes jurídiques. Pel que fa al foment del català, actualment, es manté un conveni entre el Departament de Justícia i el Consell de l’Advocacia Catalana pel qual es paguen fins a 25 euros als advocats del torn d’ofici cada vegada que inicien les actuacions judicials en català.

El fet que la iniciativa sigui del conseller Ramon Espadaler —avui al capdavant d’Units per Avançar, però que el 2003 compartia partit, Unió Democràtica, amb la consellera de Justícia Núria de Gispert, que va ser qui va implantar la mesura— hi ha de tenir alguna cosa a veure. Però, aquells, eren altres temps, i la situació política també era molt diferent. Tot i que la profecia del filòsof Francesc Pujols no parlava de la llengua en què s’expressen els catalans, som molt lluny que es compleixi el que deia: “Arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser catalans, anirem pel món i ho tindrem tot pagat”. Més aviat sembla que és justament el contrari, paguem més que ningú i paguem per tot. Tenim més impostos que ningú i, en una dècada, no hi ha hagut cap govern a Catalunya que no hagi carregat més i més els tributs propis. Això per no parlar del dèficit fiscal, que ha cronificat una situació que ha escanyat fins on ha pogut l’economia catalana; d’un sistema de finançament autonòmic lesiu per a Catalunya, i d’un pobre percentatge d’execució de la inversió en infraestructures recollit als pressupostos generals de l’Estat.

Encara que al món de la justícia tot arriba tard, no tinc cap dubte que la intel·ligència artificial pot ser de gran ajuda en tot el procés de la traducció al català. Això, juntament amb un nivell d’exigència més alt en el món de la judicatura; no per la via de la remuneració econòmica, sinó de l’obligació de conèixer i emprar la llengua pròpia. La mobilitat per tot el territori espanyol no ajuda, però sempre hi ha mecanismes compensatoris si es vol preservar la llengua del país. Som, no obstant això, davant d’un debat recurrent i amb diferents iniciatives els últims anys. En recordo una, el 2014, quan Germà Gordó era conseller, per aconseguir una presència més gran del català als jutjats i als registres catalans. La iniciativa, sota el lema “En català, també és de llei”, reivindicava que la llengua catalana tenia una garantia jurídica i legal absoluta i que, per tant, podia ser emprada amb normalitat per procuradors, advocats, jutges i notaris. D’esforços se n’han fet molts, però el resultat salta a la vista. Res no acaba fent rectificar la situació de manera irreversible.

Els nostres partits es pixen a la cara de la societat catalana. Curiosament una part de la mateixa és la que els hi dona amb el seu vot les seves quotes de poder i així aquest cercle macabre encara pren més transcendència.

La gran broma del traspàs de rodalies, una vegada més, ara per part de l’acord d’Esquerra amb el Govern espanyol. Era simplement fum, però ès que amb el tema de la vaga de treballadors ja s’ha convertit en una broma de molt mal gust que una societat que no fos la catalana ja hauri portat conseqüències. Una cosa és la mentida, ja hi estem habituats i l’altra es aquesta gran presa de pel on els usuaris seguiran sent les victimes com sempre.

De fet un cop desconvocada la vaga, avui ha seguit les incidències, els retards i les anul·lacions com cada setmana amb vaga o sense i que nomes un servei tant deficient com aquest pot oferir a Catalunya. De fet el Govern espanyol per si no n’hi havia prou amb el fake del traspàs ara se’ns diu i amb el suport del Govern català i el si dels republicans diuen provisionalment per 2 anys que l’operadro que gestiona rodalies és Renfe i ha de continuar així encara que la presa de decisions serà catalana. La nova empresa que es crearà tindrà un 50,1% de capital majoritari de Renfe i qun 49,9% de la Generalitat i el control del consell d’administració. Això canvia el que ens havien dit fins ara, però els republicans han donat la seva acceptació.

De fet si el capital majoritari és d’una part quin control es pot exercir des del Consell d’Administració, jo diria que cap o cap. El resum és un traspàs del servei amb una empresa creada que continuarà controlada majoritàriament per Renfe i on la Generalitat no podrà exercir cap decisió des de Catalunya que no tingui la validació estatal.

Mentrestant, el desgavell continua dia si i dia també, si apart d’això afegim voler vendre el relat des del partit català que han aconseguit un traspàs integral i un canvi total del poder de decisions per millorar el servei, un relat fals, arribem al final del camí i les conseqüències, una desafecció cada cop més creixent i un allunyament de la ciutadania i els seus partits imparable que desprès com ja passa en altres parts del món contribueix a la pujada del populisme i de que la democràcia sigui cada cop més una anècdota sense sentit.

Un nou insult al país.

Finalment les causes contra l’independentisme sobre la connexió russa del mateix i la del Tsunami democràtic han quedat arxivades, ja no ho podien estirar més i la claveguera ja havia acabat la imaginació, de totes maneres la repressió i el mal de molta gent no pot quedar en l’oblit.

Avui el President Puigdemont ha recordat que els espanyols mai perden la memòria de repressors en referència a aquests casos descrits i també per l’absolució del Conseller Lluis Puig pel tema de la cessió de les obres de Sixena. Celebra que set anys desprès algunes causes comencen a caure i que eren purament polítiques i han estat estirades fins l’infinit. El mal ja està fet i la desconfiança i recels ja no es poden esborrar entre els independentistes. Diu que la lluita per la independència fa necessària una disposició a resistir els atacs de la claveguera com han fet moltes famílies que van decidir posar-se en situació de risc simplement per anar a manifestacions o compartir missatges.

Realment, bones notícies l’arxivament de causes que en qualsevol cas mai haurien d’haver vist la llum. De totes maneres el patiment que han provocat a molta gent durant aquests anys per una mentida intencionada de l’Estat, ara no tindrà cap reparació i els mateixos organs i mitjans de l’Estat que han col·laborat a fer més gran aquesta mentida callaran i evidentment no admetran cap culpa i molt menys cap disculpa. Unes causes que crec sabiem eren una arma més de l’Estat per defensar-se i evitar la marxa de Catalunya. Sabiem que des de la Dictadura i la falsa Transició quins son els poders de l’Estat i quin és el seu tarannà democràtic, per tant cap sorpresa i aquest resistir que parla el President no hagués estat necessàri si no haguessin renunciat a la independència en el seu moment amb l’aval del vot de la ciutadania, una majoria parlamentària i unes lleis aprovades per iniciar el camí. Encara que faltava la voluntat de vèncer els interessos existents i la feina que deien haver fet i que posteriorment vam veure que no havien fet.

Aquest va ser el moment que els nostres van validar una repressió que ha durat fins els nostres dies i que encara afecta a molta gent amb causes absurdes i judicis de fireta per venjança com hem anat veient. Les victòries sobre allò que mai hauria d’haver existit no son victòries, son justificacions per la derrota que van acceptar en el darrer moment i en contra de la societat que teoricament representaven.

La memòria de la repressió.

Segur que hi ha coses molt més importants, evidentment. De totes maneres si volem entendre com funciona aquest Estat que es diu Espanya, les seves el·lits, la seva opacitat i el seu nul caràcter democràtic podem trobar exemples en tots els àmbits, com pot ser l’esport.

Ahir vam veure la darrera polemica en un partit que envolta el R.Madrid, en aquest cas a la màxima competició continental, la Champions League. Les coses més sorprenents ho deixen de ser amb l’èquip blanc, ahir anul·lar un gol del rival a una tanda de penaltis que decidia l’eliminatòria amb intervenció del VAR per haver tocat amb els dos peus la pilota el llençador, quan no hi ha cap imatge que ho demostri clarament.

Una nova eliminatòria passada amb un altre escàndol que se suma a molts que tenen en el currículum i que molts d’ells han proporcionat títols que mai haurien d’haver arribat. Aquest èquip insignia del Dictador Franco i que va rebre totes les ajudes inimaginables i la protecció que evidentment no tenien la resta fins al punt de casos com el de Di Stefano fitxat pel Barça en el seu dia i obligat a compartir amb l’èquip madrileny per decret provocant la retirada del fitxatge per part blaugrana, o escàndols monumentals que eren el normal en aquest món. Un cop arribada la falsa democràcia ha seguit sent un dels poders fàctics amb personatges tant sinistres com el seu President i amb el suport dels seus mitjans i influències ha anat muntant campanyes de tot tipus per aconseguir les seves finalitats sense necessitat de cap prova, com per exemple el cas Negreira, on segueixen hores d’ara parlant de suborns als arbitres que mai s’han demostrat i de fet els resultats al camp allà estan.

Escàndols monumentals, com la lliga interrompuda del Covid que en la seva reanudació va ser un frau rere un altre fins aconseguir el Títol. El tracte diferèncial dels seus jugadors, on jugadors com Casemiro o Vinicius per posar dos exemples serien expulsats gairebé cada partit i evidentment gaudeixen de tracte diferèncial. Unes ajudes arbitrals que son norma de la casa i que ni els seus plors constants en la seva darrera campanya mediatica poden amagar.

Un èquip protegit per l’Estat i el poder que juga amb regles diferents a la resta, i que ahir a la nit vam tornar a veure un cop més com es pot manipular una competició una vegada més com ja estem acostumats.

La farsa de sempre.

Nova llei catalana tombada a Madrid en aquest cas la que volia cedir el 80% dels pisos de la Sareb per lloguer social. Tot plegat demostra un cop més com les lleis aprovades al Parlament son de fireta i el poder escàs.

Efectivament els Socialistes que en el seu dia a Barcelona és van abstenir ara han votat que no argumentant que l’esperit de la llei ja és al full de ruta de Pedro Sanchez. Aquest llei instava la Societat de gestió d’actius procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB) a destinar el 80% dels seus immobles a lloguer social. Els diputats catalans que ho han defensat a Madrid han vist que com la SAREB és un banc dolen en mans del Govern espanyol, diuen no tenim competències per executar la llei i PSOE ha votat conjuntament amb PP i VOX per tombar la llei, per cert no he escoltat ara Rufian dir que el PSOE es el mateix que el PP o que VOX per coincidir amb el vot, es veu que aquesta norma nomes val per Junts i les coincidències de vot amb els Populars.

Diu el representant socialista que comparteix la preocupació ciutadana en materia d’habitatge, que li agrada la música de la llei però que la lletra ja ha quedat fora de lloc ja que com deia aquest esperit ja forma part del full de ruta de Sanchez. Parla del decret llei que ja permitia a la Sareb arribar a acords amb les administracions per donar-los habitatges o modificacions a la llei d’estabilitat per tal que els Ajuntaments puguin destinar part del seu superàvit en habitatge i que podria incomplir el marc europeu. Els diputats catalans esgrimeixen que és un greu problema a Catalunya i a l’Estat i que la SAREB a un ritme insuficient no ha resolt el problema i amb un gestió opaca amb aquests pisos buits.

Un cop més, però es demostra que les lleis aprovades pel Parlament son paper mullat i que la societat a la que van dirigides i en aquest cas amb un problema tant sensible com l’habitatge i els pisos buits segrestats per les entitats bancàries, son la darrera prioritat i una cortina de fum per amagar el negoci i alhora vendre un relat que com es demostra és clarament insuficient per les necessitats de la gent d’accedir a un habitatge a preus raonables.

Si apart, aquesta llei procedeix de Catalunya veiem com el partit que es va abstenir a Barcelona i va contribuïr a la seva aprovació ara nega la possiblitat, que no ho sabien abans o ens enganyen ara, com sempre la rutina autonòmica.

Tornem a escoltar Aznar, i ens diu que el traspàs d’immigració a Catalunya és molt més greu que no pas l’1 O i es queda tant ample amb un nou missatge que deixa clar el seu odi a Catalunya i la seva imposició malaltissa de la unitat d’Espanya per damunt de la mateixa gent.

Veu com a còmplicies Sànchez i Illa d’una política de destrucció de l’Estat. Insisteix que els fets son molt més greus ja que no es que Catalunya vulgui marxar d’Espanya, és que Espanya està marxant de Catalunya, i això porta a la dissolució espanyola. Diu no està diposat a veure la conversió de la nació en tres o quatre nacions. La desintegració consisteix a reconèixer el caràcter nacional de Catalunya i el País Basc. Des dels populars catalans diuen que no son comparables, i que l’Estat va aturar l’1 d’octubre per un Govern que va aplicar les lleis perquè el cop d’Estat no prosperés, encara que ha criticat igualment la delegació de competències i sobretot la falta de mossos que es produïra als nostres carrers.

Realment vomitiu com sempre l’expresident espanyol, i parteix de dues mentides en les seves afirmacions que ja desmunten qualsevol argument, el traspàs d’immigració és una pura obra de teatre per venda de Junts al seu públic, però en realitat els mossos simplement acompanyaran els cossos policials espanyols a les fronteres que per altra banda com diu la Constitució no es poden traspassar i son exclusives de l’Estat, com tampoc faran i desferan en possibles expulsions, simplement faran informes cap a Madrid on com ara decideixen, res més, per altra banda l’1 O en democràcia seria una festa participativa de la ciutadania, la base de qualsevol democràcia perquè lliurement decideixi com hauria de ser sempre. Ningú marxa de cap lloc ja que el 2017 els partits catalans hi van renunciar i l’Estat per altra banda no va aplicar la llei, va fer com una vulgar Dictadura, de fet la mateixa que va dirigir aquesta pretesa democràcia espanyola, utilitzant la violència indiscriminada, negant la paraula a la gent, i finalment amb un cop d’Estat institucional sense cap més objectiu que la imposició per damunt de la democràcia.

La ment delirant i dictatorial d’Aznar pretén anul·lar el caràcter nacional de Catalunya i el País Basc, com si això depengués exclusivament dels seus interessos i no de la societat d’aquests territoris, la seva identitat i la seva història. Tot un exemple de Dictador sense filtre.

Cadascú en el seu paper, però tots col·laborant amb aquest vodevil autonòmic que nomes perjudica la societat catalana.