Ulisses20

Diumenge 30 de març, Burjassot acollirà la cloenda del centenari Vicent Andrés Estellés amb un aplec de cultura popular.

La Plataforma del centenari Estellés ha preparat un jorn extraordinari, que aplegarà una mostra del viure valencià en favor de la tradició, la dansa, el ball, la música, les muixerangues, els dimonis, el cant tradicional o la literatura…

«d’això, una regidora pública del pp espanyol de Godella, en diu vulgaritat i odi.»

Diumenge, doncs, viurem un autèntic esclafit valencià contra l’odi, la xenofòbia i el genocidi que voldrien els peperos de godella i d’arreu del món.

N’hi ha acomplexats que caminen a la coixera per la vida i ens voldrien esborrar, de tan patètics que es mostren a poc que volen fer dos o tres frases…

Ells pensen que pararem o ens agenollarem davant els seus rots, o la seua amenaça, si arribaran a ser cul de sac i os podrit, els esguerros.

Els fa mal que la societat valenciana, al llarg del 2024 haja escampat a tort i a dret l’obra poètica d’Estellés, que s’haja llegit en centenars de places, i centenars d’escoles i instituts, milers d’alumnes, en centenars de pobles, de nord a sud, han cantat els seus versos…, s’ha reeditat l’obra completa, se n’han fet antologies, estudis, autèntiques joies de lectura imprescindible. I música, ai, si se n’ha feta a partir dels versos d’estellés…

Estellés s’ha escampat i llegit com mai no havíem pensat que ho faríem, malgrat la generalitat valenciana, i l’objecte serà continuar aquesta feinada, que just si comença, per convertir-lo en un poeta universal.

Com no voleu que els faça mal el fetge, als espanyols malaànima, ells que no tenen cap referent poètic que es puga llegir d’aqueixa manera, com sentim Estellés els valencians, en cada sopar que organitzem arreu del país valencià i més enllà. Com els cou que llegim, als feixistes. I com els cou que llegim en català a valència, malgrat que n’hi ha que s’entrena a atacar la llengua, a atacar l’escola, a voler que el poble siga ignorant i idiota, o feixista, que si fa no fa és la mateixa cosa.

Diumenge Burjassot serà un clam en favor del poeta, festejat per milers de valencians que sabran respondre a la crida d’un home que ens ha ensenyat a assumir la veu del poble.

La batlle de València vol canviar el topònim de la ciutat per un de nou que espanya puga llegir. Ella ja sap que espanya llig poc, que ho fa malament i que ni així, espanya no acabarà de llegir res de profit, si són un estol d’ases i bruixes.

Però la xicota, pobra, MJ Català, prova d’ajudar els espanyols, ho prova cada dia, de treure’ls dificultats, perquè puguen arribar a llegir “València”, a quatre síl·labes.

Ara, mig any després de la Gota freda, la seua gota mental, la doblement inútil MJ Català, encara no pot fer arribar els veïns del nord i del sud, a la seua ciutat, via metro, a la seua lleial ciutat, molt il·lustre sinyora MJ Català.

Potser que el problema amb els topònims us vulguen amagar tanta incompetència a fer arribar els metros a totes les estacions, mig any després de la tempesta d’octubre del 2024.

Incapaç i incompetent, tiona Català, MJ, enllà del topònim amb accent a dretes o accent a esquerres, ves si seran burros a espanya per a llegir “València”, a quatre síl·labes o d’una tirada fluïda.

I no li caldria demanar, vosté ja m’entén, en secret i tancant un ull, que els veïns de Bétera, a quaranta minuts per metro, tinguérem el goig de la doble via, que encara viatgem en via única, cent quaranta anys després d’aquella primera locomotora del segle XIX.

Potser que, en comptes de perdre la figa del temps en batalles de noms i topònims, faça el favor de dedicar mig jorn setmanal a fer gestió política: per exemple camins rurals, embussos continus, metros, l’horta, els barris, el turisme, vaja, la ciutat…

I… menys feixisme?, podria ser, ximpleta, així potser els valencians, també els de bétera, quan peguem a votar polítics, no triaríem incompetents de l’alçada d’un campanar, perquè el de bétera, vosté no ho sabrà, però la batlle d’ací, del mateix partit incompetent, sí, que el van alçar dues vegades, el campanar, si arribareu a ser rucs cap i tot cap i casal.

–sinyora mj català: va-lèn-ci-a, potser que els espanyols, si els ho escriu amb “b”, no s’enredraran la llengua la meitat!

Fer premsa no és fàcil. Fer premsa de veritat, d’una manera rigorosa pega en difícil davant tanta brutor. Fer-ne al país és difícilíssim, però fer-ne al país valencià és tan complicat com llançar-se al buit sense protecció. Tantes experiències com han patit el fracàs, que han acabat en via morta. Si hi poses rigor, honestedat, això vol dir que no n’hi haurà ajuts, i aleshores t’hauràs d’esforçar a fer premsa i a sobreviure, perquè ni l’empresa ni les institucions no t’ajudaran a fer-ho. En un país poc lector, o escassament lector, la cosa encara es complicarà doblement. Llegir premsa i pagar per llegir-la?, sembla que el negoci no és senzill, caldrà pedagogia, ofici lector i paciència.

T’ho perdràs avui, com ho podrem adobar…

L’Ateneu de Bétera presentarà avui la Veu del País Valencià, L’editor del Diari La Veu del País Valencià, Moisès Vizcaino, farà una exposició de la trajectòria d’aquest diari en clau de país, valencià cent per cent, rigorós i proper. Una finestra d’informació pròxima a la qual es pot ajudar de manera gratuïta, ja que els diners que es donen per a agermanar-se són bonificables fiscalment i, per tant, es retornen fins al 100% en la declaració de renda. La Veu va eixir a les pantalles l’1 de gener de 2013, gràcies a la iniciativa de Vizcaino, amb l’objectiu d’enfortir el sistema comunicatiu del País Valencià, i va haver de tancar temporalment a finals de l’any 2019 per falta de finançament. Durant dos anys va navegar reconvertit en Nosaltres La Veu, una capçalera amb caràcter interí que va funcionar fins que va poder recuperar la capçalera inicial el 25 d’abril de 2022, en format de diari digital, gràcies a les aportacions econòmiques d’unes 1.000 persones que, voluntàriament, contribueixen al projecte de manera personal. Vizcaino explicarà el projecte comunicatiu de Diari La Veu i de La Veu dels Llibres, el suplement literari ideat per Víctor Labrado, i la nostra aliança amb El Món. També reflexionarà sobre quina és la situació del sistema comunicatiu, orfe de mitjans propis i amb escasses capçaleres que s’expressen en valencià, i farà un balanç després de les dues legislatures del govern del Botànic i dos anys de l’executiu Carlos Mazón.

a la porta d’entrada de l’escola hi havia aquest missatge, un cartell de color amb una casa (una escola?) i el missatge del títol en lletres grosses, majúscules: un sí com una casa.

Empar, la nostra directora, en conèixer els resultats, va enviar un correu electrònic a les famílies per agrair-los la participació, gairebé del 95%, i un resultat tan gran i magnànim: excepte tres vots, les famílies confien en el projecte de l’escola, de llengua i de país que fa cinquanta anys van començar uns altres mestres, una escola arrelada a la terra i al país, gairebé amb el mateix entusiasme que el correu transmetia a pares i mestres tants anys després. Un sí com una casa.

Quan érem uns xiquets –ep, que els mestres retirats també hem passat per això–, usàvem aquesta expressió per dir que havíem fet una cosa grossa, un aconseguiment espectacular, una fita, un què sé jo: un sí com una casa.
Entre somriures, que ho vam celebrar, naturalment, també a l’ateneu de bétera, divendres que n’hi havia una reunió de treball, amb una coca d’anous i panses farcida de crema del forn de Canonge, i també dissabte a bétera, després de la manifestació a València, amb una torrà a la casa Gascon, mentre plovia i les brases torraven el corder, les llonganisses (la carnissera ens va preguntar si les volíem amb llavoretes, de Requena: no, no, ni pensar-ho, aquells han votat conra la llengua, una majoria, així que qui no vol integració i identitat amb els valencians, com caram voldreu que els comprem res més, nosaltres?), els xorissos i les botifarres, tres pots d’allioli i un pa calent acabat d’enfornar…

no sembla que festegem prou les victòries, els valencians, i aquesta n’era una de gran com una casa, com un país sencer, que una majoria ha decidit en favor de la llengua, encara i amb una resistència que els farà mal allà on calga, i no els en farà mai prou, ves si els rucs de moldre ho són fins i tot nedant d’esquena.

Un sí com una casa mereix viure amb goig la pluja, l’escola, el camp i les lectures d’ací i d’allà: jo n’acabe de fer dues d’extraordinàries, dos llibres de Joan Lluís Lluís, que serà l’autor convidat a la fira de Nadal a l’ateneu, ja vos ho avance per endavant, que aleshores encara celebrarem la victòria i el combat, sinyors, que no s’acabe mai doncs, que hem d’entrenar-nos més i a sovint, al goig de guanyar.

Per la llengua, un sí com una casa, valencians!

Els resultats d’ahir, sobre la consulta de llegües que pretenia el govern d’espanyols a valència ha determinat que, una majoria de valencians, volen aprendre en valencià, malgrat la intensa lluita espanyola contra la llengua, contra l’escola, contra el coneiximent, contra l’educació en definitiva. Durant uns mesos, el debat no és com millorem l’escola i l’ensenyament, com aprofitem els recursos, què fan els polítics per destinar-ne més allà on cal, no, el debat és enterbolir la feina dels mestres, marejar la perdiu i enrunar la relació de les famílies amb l’escola. Amagar problemes prioritaris, en canvi de mantenir el conflicte contra els valencians viu i violent: polítics, jutges, esglèsia, empresa, tothom apunta contra els valencians, no només contra la llengua, també contra el camp, contra l’horta, contra el litoral, o els paratges, contra la sostenibilitat o fins i tot contra una vida millor: aquest és el deliri permanent de la política que patim: cada colp proven com ens poden fotre més i mes fort. Hom pensaria que els polítics vindran a servir públicament el poble, a gestionar correctament, a ajudar… a quin sant!, no només fan i faran el contrari, també es proposen com un envit a curt i a llarg termini malmetre’ns la vida.

Ves que als valencians ens han  pegat de valent durant anys i anys, a posta i amb traïdoria, a llum del dia, i hem aguantat, que respirem encara malgrat un setge contra drets humans i amb una manca de respecte i de dignitat que en fer la llista de greuges faria feredat: però som ací, malgrat espanya i tants d’actors que ens fan la vida impossible. Cada dia. La llengua sempre és el recurs al qual s’han agafat tot de governs, de l’un costat i de l’altre per pegar-nos, perquè saben que és el patrimoni més gros, bàsic, de la identitat i de ser, com cantava Estellés. Ací peguen i violen drets lingüístics tots els governs espanyols, sense excepció, i tots els governs valencians, sense excepció, dels últims cent anys. I si n’hi ha que diran que acabe de dir una barbaritat, repasseu bé què han fet cadascú, o què n’han fet cap d’ells, per posar durant un sol dia, un de sol, dels seus governs, la llengua a primer ordre mundial, com té el dret de ser qualsevol llengua amb estat. Repasseu les vint-i-quatre hores de cap govern d’ací i d’allà que n’haja fet res de profit en realitat, per aturar on som, on hem arribat ara mateix.

Doncs, malgrat tot, aquestes dades d’ahir són positives, esperançadores, potser un detonant per començar, ara sí nosaltres, una batalla contra tants enemics del coneixement, del pensament, de l’escola, de la ciència, de la llengua dels valencians.

Més clar i català no sé si ho diré demà. Per molts anys a tantes famílies com confien en els seus fills, en una escola de qualitat, lliure de caspa i d’odi a cap de les llengües del món.

*Per cert, l’escola religiosa, l’escola de beats monges i retors, quin paper, pobres: si encara una majoria són contra la llengua, contra l’educació de qualitat, en canvi d’alinear-se amb els mazon i els rovira, aqueixa banda de criminals de la rancúnia i la por al coneixement: pobres, com diria Lucreci, quina fe han de tenir en la caspa i el desfici, que ja ho deia aquell altre il·luminat, que al país valencià sobretot, l’esglesia és un niu d’extrema dreta sota el pal·li, una hòstia de coneixement franquista.

**I quin negociot, els catòlics!

***confesseu-vos, va.

A mans de qui deixen, els fidels militants de compromís, el rumb o l’horitzó del partit? Sembla que no teniu remei, xa, després del bac que us vau guanyar l’última vegada de les votades, per haver perdut vuit anys en favaes en canvi de deixar-vos ensarronar, dies, mesos i anys, pels del psoe i la resta de bisbots espanyols que us la tenien jurada.

Però les lliçons no s’aprenen, a quin sant, que ara resulta que un dels vostres a espanya, incapaç de tenir ni el nom propi en la llengua del país –si serà grossa la tria que fareu d’amagat o públicament– es negarà que els catalans puguen gestionar la seua immigració. Ves, una cosa cabdal que els valencians també hauríem de reclamar, senyors boteruts!, sí, sí, reclamar i fer nostre, o què penses que feu allà, ai, a més de xuplar del pot?, per a què enviar camarlencs o calamars a espanya?, i aleshores, aquell salvapàtries semi-espanyol, farà l’amenaça que, això de la immigració, serà millor que ho continuen gestionant els espanyols abans que els catalans –oh, sí, els espanyols– que per aquest tararot, fóra com dir que seran més respectuosos, més acollidors, menys feixistots, supose que deu voler expressar…
Un bunyol d’homenic?, fóra possible, això?, creurà que a mans espanyoles, ell, el tema de la immigració serà garantia de res, pobre, no haurà tingut prou proves i demostracions els últims cent anys i un dia. Com el finançament, o la condonació del deute, o la immigració, o els drets humans, ximplet, els espanyols, monyicot de compromís, ens la foten pels set forats, però vosté farà bé de passar per bon antivalencià davant la cort d’espanya, no fóra que ningú el pogués confondre amb un homo que pogués aspirar a tenir la paella pel mànec a deu anys, a vint, a cent anys vista, si no em quede curt…

*Faltava que l’altra ànima o maedéu o fallera calavera també afegís arròs al plat, en canvi de dir que, ella, com respectava aital decisió, que els espanyols ens continuen pegant pel sac per anys i anys. I després voldran demanar-nos l’ajut, o el vot, o el suport, per amagar el cap en un clot de madrit o de merda, o de trumpisme.