George Orwell va escriure La revolta dels animals per denunciar els crims de l’Estalinisme parodiant aquest govern dictatorial soviètic amb el govern del porcs en una granja que després d’una revolució cauen en les mateixes errades que els seus predecessors. En aquest còmic l’escriptor John Carlin i el dibuixant Oriol Malet utilitzen el mateix recurs per denunciar un altre regim que va caure en les mateixes errades que el soviètic, el regim dels Ortega en Nicaragua. Recorde de jove quan anava a escola o a l’institut la caiguda de regim de Somoza i les il·lusions que ens feien d’un món millor. Recorde els problemes que varen tenir amb una Contra ajudada per l’administració Reegan, però també recorde com tot açò se’n va anar en orris amb el pas dels anys quan veies en com els mateixos dirigents revolucionaris anaven dilapidant tots els esforços dels seus companys de lluita. Supose que a molta gens al anys trenta els va passar el mateix amb el règim de Stalin o recentment amb el cubà dels Castro.

Fa uns anys, en part gràcies a la cantant del meu poble Mireia Vives i el seu company de duet musical Borja Penalba, vaig descobrir Roc Casagran i el seu llibre L’amor fora de mapa. Una novel·la sobre un trio amorós amb poemes intercalats a la trama que varen ser musicats en un meravellós disc pels músics valencians. Un disc tant bo com la novel·la que ens va atrapar a mi i a molts coneguts i que sembla que atrapa a molts quan la lligen com a lectura a l’institut.

Amb aquesta novel·la crec que Roc s’ha superat i el premi que li han donat el trobe merescut. Roc es posa a la pell d’una dona madura que passa per una mala experiència i necessita contar-ho a algú, en aquest cas al seu estimat. Un dona que al mateix temps està treballant en un documental sobre illes perdudes o aïllades del món, que pensa que potser és aquesta la solució aïllar-se del món en alguna d’aquelles illes. Al llarg dels capítols on descriu els fets més destacats de la seva vida els va comparant amb la història d’aquestes illes que surten al documental per finalment adonar-se que no és aquesta la solució. Les illes i les persones també necessiten estar comunicades, necessiten el suport de la gent que ens envolta i sobretot de la gent propera que ens estima i ens dona suport.

Al mateix temps també fa picades d’ullet a problemes actuals com la massificació turística o el canvi climàtica. Un gran relat del que destacaria que acaba en l’única Illa habitada del País Valencià, Tabarca. I ja m’estan entrant ganes de tornar allà. Amb aquest final a l’illa de Tabarca, crec que Roc ens mostra que sap quin és el seu país i que no acaba a la Sénia.

Sumbawa, Tristan da Cunha, Sentinel del nord, Tromelin, Insulo de la Rozoj, Clipeperton, Illes del urus, Tuvalu i, finalment, Tabarca:

Contra la censura, respostes intel·ligents:

Aneu amb compte, estan avisant que a molta gent ja els ix per defecte l’opció del castellà! és aquesta la “neutralitat” que tan predica i imposa la conselleria?

Avui m’han retirat aquests dos cartells inofensius que tenia penjat al centre per imposició de la Inspecció educativa (jo diria comissaris polítics).

Imposen als centre una neutralitat que ells no compleixen amb amenaces. Si volen ser neutrals, només cal posar un que demane el contrari al costat, com en unes eleccions democràtiques. Però com no ho faran ja que els fa vergonya fer publicitat del que demanen (la mort d’una llengua), et censuren a tu.

A més com deia Desmond Tutú, en situacions d’opressió declarar-se neutral és posar-se del costat de l’opressor.

Quan tot açò acabe, potser haurem de fer cas a Thomas Jefferson: Si una llei és injusta tenim dret a desobeir-la.

Si els espanyols a inicies del segle XIX hagueren complit les lleis, encara seriem imperi Napoleònic o els americans encara serien ciutadans de segona anglesos.

Èxit del marxa reivindicativa de hui a Riba-roja de Túria. La comunitat educativa de la comarca s’ha reunit hui a la ciutat del Túria per defensar la nostra llengua enfront de les agressions del govern del PP i del seu conseller d’educació i la seua llei de falsa llibertat educativa. S’ha fet una marxa des de plaça de l’Ajuntament pel poble fins al Parc Maldonado on s’han llegit els manifests i s’han realitzats concerts musicals i altres activitats lúdiques organitzades per associacions, escoles i instituts de las comarca.

Ahir dissabte a les 8 de la nit deixe al cotxe aparcat al carre del Crist del afligits (al costat del pàrquing gran que hi ha)de Riba-roja de Túria. No hi ha cap placa que prohibisca l’aparcament o avise d’esdeveniments proper i el carrer estava tot ocupat per altres cotxes i uns contenidors. Al dia següent a les cinc de la tarda el cotxe no hi era i la grua municipal me l’ha canviat de lloc, dins del pàrquing, amb la multa corresponent. Li pregunte a un policia municipal que perquè m’havien canviat el cotxe de lloc i la raó de la multa si el dissabte a la nit no hi havia cap placa advertint de la situació. La resposta, com sempre en llengua estrangera, és que si que hi havia placa. Quan? dissabte ni hi havia, potser l’han posat diumenge la matí sense donar temps als ciutadans a treure els cotxes? Ja és la segona vegada que em fan una cosa així, però passe de protestar i m’ho prendré amb humor:

-Com és que han retirat el cotxes i el contenidor no? els cotxes no tenen dret a veure passar els fallers i el contenidor sí? que té anima fallera el contenidor? Com es que es preocupen tant pels contenidors quan hi ha manifestacions i no per evitar les agressions dels de sempre? Per cert, el carrer és prou ample per a que puga passar la comitiva fallera sense haver de treure els cotxes aparcats i el contenidor mesura més o menys el mateix que un cotxe ben aparcat! Això és un clar cas de discriminació cap als cotxes que també tenen la seua animeta fallera i volen veure passar les falleres i fallers! Des de quan els contenidors tenen més drets que els cotxes ben aparcats!

Fa molts anys vaig veure la pel·lícula de Liliana Cavani sobre la vida de l’astrònom toscà que es va haver de retractar de les seus teories científiques per poder salvar la vida. Pensava que aquesta obra de Brecht era la inspiració de la pel·lícula per no ho és. De tota manera plantegen el mateix problema: que és millor, retractar-se per salvar la vida i continuar treballant i divulgar els coneixement malgrat que siga de forma clandestina o no fer-ho, morir com a màrtir i que aquests coneixements útils queden amagats per sempre o fins que algun altre els redescobrisca?

Diuen que Brecht va escriure aquesta obra durant els processos Estalinistes a Moscou comparant la bogeria del tribunals soviètics amb la inquisició romana de l’època. En un es varen jutjar i assassinar antics líders soviètics, considerats herois però que feien nosa a Stalin amb acusacions sovint absurdes. A l’altra la veritat científica és amagada amb absurditats teològiques.

Fa molts anys érem joves i pensàvem que el mon podia canviar a millor. Actualment tenim Putin, Trump, Abascal, Mazón, Rovira, Le Pen, Meloni,…………….

Fa uns deu anys a el canal de televisió Antena 3, si no recorde mal, o a altres de quan en quan passaven una sèrie alemanya titulada Tarragona, un paradís en flames, sobre l’accident mortal del càmping dels Alfacs, al Montsià. De tant dolenta que era només vaig veure trossos dispersos al llarg dels anys. Ja la mateixa emissora emetia tots els capítols d’una tirada per enganxar la públic, ja que si veus el primer capítol, ja no veus la resta de tan dolents que eren.

Fa uns dies em vaig trobar a la papereria Miquel, de Llíria, una cosa ben diferent. Una adaptació teatral dels fets, que està al costat oposat de la nefasta sèrie de televisió. Una recreació dels fets més intimista i més emotiva que arribar més al cor o possible espectador, que la sèrie alemanys. I això ho ha escrit una jove dramaturga valenciana amb molta sensibilitat i també carrega política cap al final. A més es nota que l’autora ha llegit o vist teatre clàssic grec fent un ús d’alguns del protagonistes com si foren un corifeu grec modern i que ajuden al desenvolupament de trama.

Molt recomanable. Crec que l’obra s’ha estrenat al teatre de Sueca, a la Ribera del Xúquer. No sé si se n’han fet més representacions. Però ja podrien prendre nota molts ajuntament i programar-la enlloc d’alguns espectacles horripilants que programen per les festes dels pobles o en algunes preteses agendes culturals.

Fa poc vaig llegir el darrer poemari del músic Cesk Freixas i això em va fer decidir-me a cercar altres llibre més antics del poeta i músic penedesenc. Vaig trobar aquest editat per Tigre de paper i les expectatives s’ha complert. Poemes, cal·ligrames per a tots els gustos i amb aclucades d’ullet al País Valencià, ja començant per títol, com diu al proleg un altre gran escricptor i amic del músic, Roc Casagran, del qual Cesk ja va musicar alguns poemes del seu poemari Direm nosaltres. No vos perdeu Alacant 1938!

Fa poc el bèstia de Donald Trump a dir que volia expulsar els palestins de Gaza per per crear zones residencials i turístiques (Palestina ciudad de vacaciones!). Al mateix temps estava llegint els capítols d’aquest llibre en que es conta com Albert Speer (el criminal de guerra simpàtic de Hitler) va arrasant Berlín per reconstruir la ciutat al seu gust i el del seu amo, Hitler. No li importa gens deixar a la gent sense casa, té la solució, els habitants aris van a parar a cases de jueus desnonats de les seues cases i reubicats en altres cases d’altres jueus per, més tard, ser deportats als camps d’extermini. Per sort Trump no diu res d’exterminar.

La història i històries d’una d’aquestes cases jueves és el que es narra en aquest llibre. Una història o històries que l’autora va descobrir quan es va mudar per qüestions de feina en una d’aquestes cases jueves de Berlín i ens va desgranant com les vides de molts dels habitants d’aquesta casa es varen trencar degut a la follia nacionalsocialista dels seus compatriotes alemanys, la generació dels seus avis. Al mateix temps va comparacions amb alguns del conflictes actuals o dels darrers anys (Sarajevo, refugiats que arriben a Alemanya,…) i sobretot la crítica que fa als governs de la RFA i l’antiga RDA que considera que després de la guerra no varen fer prou per ajudar a les víctimes d’aquestes barbaritats perpetrades pels nazis.

Més informació:

Avançament: ‘Adeu, Martha’, d’Ingke Brodersen, 80 anys després de l’alliberament d’Auschwitz

“Què podem esperar? El llibre com a producte de nínxol? Per a uns quants? La mort de les llibreries? A les meues nebodes i nebots els encanta llegir, però els és igual que els textos els hagin escrit chatbots i autors vius. Demanen per Amazon i anar a la llibreria els fa mandra. El fet que per amí les bones llibreries, com els bons cafès, siguin una part indispensable de la qualitat de vida, que consideri els chatbots superflus , a més de socialment i culturalment esgarrifosos, i Amazon una zona prohibida, ho troben antiquat, d’una altra època.

I no són, ni molts menys, els únics. Les biblioteques ja no volen els meus llibres, quan de tant en tant faig lloc per a altres de nous. Només puc portar-ne petites quantitats a Oxfam o alguna llibreria de vell. Els més joves de la meua família es queixen sovint que els llibres que els regalo no són precisament apassionants. Dels llibres que deixem exposats al nostre vestíbul només en surten novel·les policíaques i divertides històries de wellness, els altres acaben a la paperera.

Aleshores, quan tenia disset anys, mai no ho hauria cregut possible; amb prou feines podia esperar les novetats editorials de la primavera i la tardor. Avui m’adono que els llibres ja no tenen sentit per a cada vegada més gent……..”

Aquest reflexió a més està dins del capítol on narra la guerra dels nazis contra els llibres, la destrucció de la biblioteca de Sarajevo o el final de la pel·lícula de François Truffaut Fahrenheit 451.

Encara no he vist la pel·lícula de Luchino Visconti basada en aquesta novel·la de Thomas Mann, però l’altre dia a la llibreria Citybooks de Llíria vaig trobar una traducció de la novel·la a la nostra llengua en una edició amb l’actor Dirk Bogarde a la portada.

Un escriptor ja madur planteja un viatge a terres meridionals a la cerca d’inspiració o de trencar la monotonia de la seua vida a Múnic, i després de voltar per algunes ciutat de la costa adriàtica acaba a la ciutat de Venècia, on ja havia estat i no havia tingut bones experiències en ella. Però ara és diferent, descobreix un noi jove del que es sent ràpidament atret i sembla que ara anirà millor. Però això és un miratge, la seua sòbria educació i els convencionalismes socials de l’època o la por al fracàs li impedeixen fer els passos necessaris per acostar-se a aquest jove. Al mateix temps la mort poc a poc fa acte de presència al relat i aquesta s’acabarà imposant, malgrat que el protagonista ha tingut alguna oportunitat per evitar-la, que ell voluntàriament ha deixat passar per estar més temps prop del seu admirat jove.  La mort arriba en un irònic final.

Vaig trobar a la biblioteca de Llíria aquesta petita novel·la sobre la relació entre un jove jueu i un vell musulmà que regenta una botiga de queviures (abans diem ultramarins) en un barri de la capital francesa. Ja feia temps que havia vist la pel·lícula basada en aquest relat i protagonitzada per un gran Omar Sharif i malgrat que el petit relat m’ha agradat, aquest és un d’aquesta casos excepcionals on crec que la versió cinematogràfica supera el llibre.