Gàlim

Ricardo Albiñana Oviedo, el cullerer

Ricardo Albiñana. el cullerer, i jo vam xarrar un grapat de voltes aquella temporada en què una colla d’ateus, agnòstics i creients raonables (vull dir, no integristes) ens ajuntàrem perquè l’església de Loreto tenia l’enemic dins del confessionari mateix (això semblava i jo encara ho crec) i en algun despatx.

– Saps que els miracles existeixen? Ves un dia a Lorda (Lurdes, deia), hi trobaràs tot de gent malalta que espera curar-se i que torna igual que quan va eixir de casa. Ves-hi un dia i voràs que allà no hi ha res. I viuen d’això!! No és un miracle?

Sé que ho he contat moltes voltes, però és que a banda de la gràcia que té (sobretot amb la sorna amb què ell solia parlar), és una bona demostració de fe no fanàtica, diria que humanista en el seu cas.
Ara s’ha mort i s’ha endut un cabàs de cultura popular olleriana que atresorava. Dins del mal, ens queda escrit un bon grapat del seu irrefrenable ímpetu versaor.

L’última volta que vam quedar vam dinar bé, encara que la meua tria de l’allotjament al Conflent no va resultar tan encertada com pensava. El cas és que vam dinar de bona gana uns plats ben saborosos, amb una llarga sobretaula en una terrasseta mig improvisada.

El temps ha passat de pressa, i la idea de convidar-lo jo ara a dinar que de tant en tant m’ha assaltat darrerament, se’m va presentar ahir gairebé com una necessitat mentre el veia i el sentia en el documentari li han dedicat. Per a bé anar li tocaria a ell de vindre i menjar-se una bona cassola, però com que els filferros encara no volen ja miraré jo d’anar a tocar a la porta de sa casa.

Això va anar i era una dona tan i tan bona persona que era una santa. El marit, un malabèstia, li feia passar les anacoretes, però ella tot ho suportava amb enteresa, fidelitat i submissió.

Un dia, mentre acabava de parar taula per al dinar, a punt d’arribar l’home, va descobrir sobre el tapet la cagada d’una gallina. Va ser veure-la i sentir que s’obria la porta del carrer: li va vindre justet per a tapar aquella deposició inoportuna amb un saleret.

El marit venia amb una cara de gos que espantava, i quan ella li va preguntar què volia per a dinar va respondre, amb el seu mal geni humiliant:

-Què vull per a dinar? Merda vull per a dinar!

La dona, atorrollada però servicial, va alçar el saleret i li va dir:

-Ací la tens, la merda.

I esta és la historieta que ma mare m’explicà (en la seua versió amb la beata ganxuda com a protagonista) sobre la bondat i santa paciència de Josepha Teresa Albinyana Gomar (no tinc constància de cap relació familiar), la famosa beata Agnés de Benigànim que va nàixer hui fa quatre-cents anys. Són boniques aquestes històries de la cultura popular, que fins i tot s’atreveixen a “casar” una monja tan abocada al servei a Déu. No sé si els estaments eclesiàstics ho trobaran irreverent, però més insultant és que la facen castellana…

Dilluns farà vint-i-cinc anys que es va inaugurar l’institut de l’Olleria. El curs havia començat la tardor anterior, però estes coses protocol·làries tenen vida i martingales pròpies i la cinta oficial no es va tallar fins al 10 de febrer de l’any 2000.

Ja en vaig parlar l’octubre passat, quan es complia el quart de segle de l’inici de les classes al centre, llavors encara sense nom propi i batejat més avant amb el nom de la partida on el van construir, el Vermellar. En aquell moment encara pensava (et moriràs de vell i et tocaran a albat, diuen) que en un moment o altre veuríem algun acte, o activitats, de celebració, amb ciris o sense. Però no.

Fa l’efecte que tindre una infraestructura educativa tan important i potenciadora no passa de considerar-se una anècdota, no una categoria. I això no ens deixa, com a poble, en bon lloc.

+ Articles de Bartolomé Sanz sobre la posada en marxa de l’institut.

Li dic que he localitzat una revista del 1931, amb unes fotografies de naturistes de l’Olleria d’excursió per la serra.

– Segur que hi ha algú la meua família, diu.

I va i resulta que sí, que una de les fotografies és de la seua àvia.

En aquells anys hi havia un moviment naturista destacat, com en altres localitats on s’havien creat ja grups excursionistes lligats a aquesta filosofia de vida. Pròxims al món llibertari i, com el moviment en si, arrasats pels vencedors del 1939.

Tenim constància també de la participació en aquest moviment de Joaquín Albiñana Soler, afusellat el 1939 pels franquistes. Ens en parlà la néta Marta, que explicava el costum de les excursions i esmorzars a la font del Caçador o la de la Salut que feien, costum que ja ens havia comentat el nét de la jove retratada en la revista.

Un altre fil que hauria d’estirar gent amb preparació i capacitat. Qui s’hi anima?