ALBERT CORTES MONSERRAT

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha resolt que el Tribunal Constitucional ha limitat el dret a la llibertat d’expressió a tota una sèrie de diputats electes que volien debatre sobre la independència catalana i la monarquia espanyola, però en canvi avala la censura del mateix en l’afer. Això en diuen drets humans.

Efectivament, Estrasburg avala el veto a les resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia del 2019 i sosté que és una mesura proporcional. Una mesura necessària ja que l’havia feta amb anterioritat, amb la Resolució del Parlament del 2015 i una protecció per la Constitució com a garant de la integritat territorial de l’Estat espanyol. Expressa que no és cap acte polític i que el propi Tribunal ja va dir que aquests debats es poden fer a les Corts Generals encara que no diu que mai hi haurà una majoria per fer-ho possible. El TDEH ha decidit avalar la censura al Parlament i no la persecució penal de la Mesa. Com diu un dels membres de la Mesa Josep Costa “Si l’argument és que la restricció dels nostres drets va ser proporcional al que estàvem fent i que amb l’amnistia ja està arreglat, la propera vegada cal que ho fem de veritat”.

Una resolució esperpèntica i que denota el tipus de valors i justícia dels alts Tribunals europeus totalment polititzats i en aquest cas amb Drets humans a la carta. Un Parlament el formen els representants del poble i és inviolable, una regla bàsica de qualsevol democràcia. Mai es poden vetar debats sigui del que sigui, son simples debats, no son fets. Un Tribunal en nom de res pot posar el nas en aquests espais. Dir que ja ho havia fet el 2015 no es una excusa. Una errada abans no pot ser base per una errada ara. La integritat territorial en tot cas en una democràcia ja la decidiran els ciutadans i no els Tribunals per imposició. Enviar debats a cambres on saben que mai podran ser una realitat pel pes de Catalunya en aquest cas a la cambra espanyola, es hipocresia o desconeixement profund. La censura no pot formar part d’un Estat democràtic i en aquet cas el TC l’aplica com si tal cosa trepitjant tots els drets dels càrrecs electes i de les institucions que representen el poble.

Les paraules de Costa arriben a una conclusió final. Tot això ens cau el damunt simplement per fer veure que… i enganyar a la societat. La propera cal arribar fins al final i un cop assolit reclamar tots els drets que vulguem que ja veiem son trepitjats sense miraments quan encara no has arribat al final. Es el sistema de valors europeu.

Uns drets humans contra la llibertat d’expressió.

Quan els fets i la realitat son nuls i s’ha de mantenir un relat, res millor que els símbols per seguir aquesta mentida i portar-la ben viva sense cap efecte. Els més de 100 mil euros per un pal gegant i senyera al Parc de la Ciutadella en son un bon exemple.

Davant l’espanyolització creixent amb banderes espanyoles en edificis del Govern i dins el mateix Palau de la Generalitat posades pel Govern socialista d’Illa, em pregunto que esperaven, ara la Mesa del Parlament encapçalada per Josep Rull ha avalat la contractació per instal·lar una bander de 54 metres quadrats en un pal de 25 metres al Parlament. Les obres començaran aviat i es vol hisar per primer cop el 10 de setembre i que es repeteixi cada any com a acte per commemoració de la Diada. Hi ha hagut l’escull de les possibles restes arqueològiques que es poden trobar i la mateixa com deia amb un cost al voltant del 100 mil euros serà més gran que la del Born i per sota de la de la Plaça Colon a Madrid amb la bandera espanyola.

De fet va molt en sintònia amb la Conferència a la universitat de Yale per part del President Aragonès on ha defensat les negociacions entre el Govern espanyol i el seu Govern., parlant de gran èxit i destacant que Espanya ha dit que hi ha un conflicte polític i que l’independentisme és legitim. Afirmant que si haguessin dit independència o res, ara tindrien res.

La paraula, son fets i credibilitat. Voler tapar amb una bandera la retirada el 2017 i l’incompliment flagrant dels resultats del Referèndum no es de rebut. Son simples símbols, i nomes amb això no s’aconsegueix res. Tant les banderes espanyoles ara onejant arreu ja que el Govern és clarament i nacionalment espanyol com les senyeres son guerres inocues que no tenen cap sentit si al seu costat no hi ha uns fets que signifiquen canvis o intencions serioses de canvis polítics. De fet tots recordem que alhora que no es va complir la llei del Parlament aplicant el resultat del Referèndum i que és va acabar amb aquell declaració estranya amb les formes, on la bandera espanyola no es va bellugar ni un pam del seu lloc, un clar exemple de les intencions vertaderes dels nostres partits i que ara segueixen igual.

Le declaracions del President Aragonès defensant aquesta negociació en diu i parlant de gran èxit per reconèixer dues coses obvies, que l’independentisme és legítim en una democràcia, això ja era una constatació en cada periode electoral amb els partits que defensaven aquesta opció lliurement, alhora ho contraposa amb exigir independència o res, seria res, curiosament igual que ara, res.

Els símbols i els jocs de paraules no poden tapar la vergonya del conflicte i dels nostres dirigents.

Crec que per veure un cop més com els nostres partits utilitzen la tàctica de l’engany per vendre els seus pactes, res millor que aquest article de Jordi Goula que explica perfectament la crua realitat catalana i com és pot disfressar una nova presa de pel vestida com a gran acord i venuda per aquests farsants que ens van enganyar el 2017 i ara segueixen com si res sempre per conservar els seus privilegis.

L’enganyifa de la quitança del deute

• La proposta del Ministeri d’Hisenda espanyol implica condonar el 20% del deute de Catalunya, el 19% del País Valencià i el 20% de les Illes · Són els tres territoris amb el percentatge més baix de tot l’estat · A les Canàries, per exemple, condonen el 50%; a Andalusia, el 47%; a Astúries, el 37%… i a Madrid, el 23%

Jordi Goula

Quin enrenou! Ahir, la ministra d’Hisenda espanyola, Maria Jesús Montero, va fer pública la proposta de condonació de deute. Finalment, allò que havia de ser una quitança del deute català s’ha acabat convertint en un veritable festival de reduccions, propi del “cafè per a tots” al qual estem acostumats de fa molts decennis. La polseguera ha estat important, com era d’esperar, per motius diferents. El que jo penso del deute català, ja ho vaig explicar en la píndola del 10 de gener, “Un deute vergonyós, pervers i injust”, i no hi entraré més. Ara cal parlar dels diners que “perdona” l’estat espanyol a les comunitats autònomes, que és el resultat d’una fórmula complicada que han cuinat al ministeri.

A Catalunya, els qui van pactar la quitança, ERC i PSC –per a permetre la investidura de Pedro Sánchez–, deuen estar contents per l’acompliment del pacte, i a la resta de l’estat, hi ha de tot, des dels habituals improperis a Catalunya, aprofitant qualsevol excusa, fins als silencis de les comunitats del PSOE que se’n veuen beneficiades, sense ni tan sols haver-ho demanat. Una vegada més, Catalunya haurà fet un favor a la majoria de comunitats autònomes i, com sempre, li serà reconegut amb insults i mentides.

La proposta de condonació de deute que ha fet la ministra d’Hisenda és fruit de la complexa fórmula de càlcul esmentada, que beneficia més uns que uns altres, però que, segons l’explicació que va fer, “tots han d’estar molt contents”. En la presentació, la vice-presidenta primera espanyola va destacar: “La condonació de part del deute autonòmic és coherent amb la política de suport a les comunitats autònomes que el govern progressista ha brindat des del primer dia, per a garantir prou recursos a les comunitats per a prestar serveis públics de qualitat, en contextos molt complexos com una pandèmia o l’impacte de la guerra d’Ucraïna.”

Tot això que diu no és veritat, però ja ho ha dit i formarà part del relat oficial. Ho sap perfectament, com també sap que el finançament, que és la mare de tots els mals, està caducat d’ençà del 2014 i ningú ha posat fil a l’agulla per a esmenar-lo, mentre de Catalunya es van escapant milers de milions cada any. “La mesura beneficiarà totes les comunitats autònomes, tinguin deute amb l’estat o no en tinguin”, va insistir Montero, la qual cosa implica que l’estat espanyol assumirà, en uns certs casos, el deute comunitari amb tercers. “No es penalitza les comunitats autònomes que van poder i van voler sortir als mercats”, va concloure.

Compte amb aquestes frases. No he vist que ningú ho destaqui, però resulta que l’única comunitat que no té deute amb el FLA és, precisament, la de Madrid. En canvi, la senyora Ayuso no va dubtar a etzibar: “Sánchez ha decidit de pactar amb els qui van enfonsant Catalunya, condonar-se els deutes entre ells i repartir-los entre les altres comunitats autònomes, com si els deutes es poguessin evaporar i com si ens pertanyessin només a uns quants.” No va dir que, amb el repartiment proposat, li toquen més de 8.600 milions d’euros de condonació. Perquè la Comunitat de Madrid no té deute amb el FLA, però sí amb altres institucions –préstecs i valors– per gairebé 37.000 milions d’euros. És a dir, gràcies al suport d’ERC a Sánchez, li redueixen el deute d’un 25%. I, a més, pot dir les bestieses que vulgui contra Catalunya.

Recordem que el FLA es va crear en la gran crisi financera i de deute per evitar que fessin fallida les autonomies que no aconseguien de finançar-se pels seus propis mitjans, perquè es trobaven en una situació molt delicada (els mercats no els prestaven diners perquè tenien un nivell de deute i dèficit disparats, per por que incorreguessin en un impagament). El deute de les comunitats autònomes amb el FLA és de 208.638 milions d’euros (setembre de 2024), segons el Banc d’Espanya, i amb les xifres de la ministra, es fa una condonació global del 40%.
Ara bé, cal matisar que aquests 83.252 milions d’euros de deute no desapareixen, sinó que es traslladen de lloc en els comptes globals. És a dir, que passa a assumir-los l’estat espanyol –els assumeixen tots els ciutadans de l’estat– perquè les comunitats de règim comú puguin alliberar els recursos que dediquen a pagar aquest deute (només en interessos, diuen al ministeri, s’estalviaran uns 7.000 milions d’euros). Això, Feijóo ho ha explicat força bé. Ell ha parlat de “trampa”. Ha vingut a dir que el deute que té un murcià fins ara ja no el tindrà demà com a murcià, sinó com a espanyol… però el tindrà. És cert que canviaran una mica les càrregues, segons la importància relativa de les condonacions a cada comunitat, però en el fons és això.
D’acord amb el repartiment de la proposta facilitada pel Ministeri d’Hisenda, si s’aprova la iniciativa, l’estat espanyol assumirà 18.791 milions de deute d’Andalusia, per 17.104 de Catalunya, 11.210 del País Valencià i 8.644 de Madrid. Fixem-nos que, de les quatre comunitats més beneficiades per la proposta en termes absoluts, tres són governades pel PP.

Però Feijóo ja va avançar que votarien en contra d’aquesta mesura en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. El motiu? Ho considera un “pagament” als independentistes perquè Pedro Sánchez continuï al capdavant del govern. “Els presidents autonòmics del PP votaran que no a la desigualtat, al fet que es premiï la mala gestió, als privilegis i a la compra de la presidència del govern amb pagament en efectiu dels diners de tots els espanyols als independentistes”, va dir. Aquí ja desbarra…
Els seus barons sembla que estan tots d’acord amb la decisió presa a la seu central. L’extremenya María Guardiola i l’esmentada Isabel Díaz Ayuso, que ahir eren juntes en una reunió, quan va saltar la notícia, van dir que es negaven a “pagar els dispendis dels separatistes catalans” per continuar “engreixant la legislatura”. El govern de la Regió de Múrcia, per la seva banda, ho considera “una ofensa i un nou tracte de privilegi cap a Catalunya”, malgrat que el deute li baixa d’un 26%.

Andalusia i el País Valencià, dos dels territoris més beneficiats en xifres globals, també s’hi oposen. El govern de Carlos Mazón ho veu un “insult”, i l’andalús ho titlla de “oferta parany”, perquè l’única cosa que es persegueix és fer un “vestit a mida” per a Catalunya i que el “paguin” la resta de comunitats. Una altra bestiesa per a guardar…
De moment, tot el que he llegit i sentit ve explicat segons els valors absoluts. Segons aquest punt de vista, Catalunya seria la segona comunitat més beneficiada, el País Valencià, la tercera i les Illes, la cinquena per la cua, amb 1.741 milions. Però hi ha unes altres formes de mesurar-ho, més afinades. Per exemple, quin percentatge representa la xifra de la proposta ministerial sobre el deute de cada comunitat. I aquí les coses canvien molt. Si ho calculem sobre el deute total de cada comunitat, Catalunya surt amb un 20% de condonació, el País Valencià, amb un 19%, i les Illes, amb un 20%.

I vet aquí on salta la sorpresa. Resulta que els Països Catalans són les tres comunitats amb una menor reducció relativa sobre el seu deute total! És a dir, les menys beneficiades, també en percentatge de minoració dels interessos a pagar. Comencem veient que la suma de totes les condonacions a les comunitats autònomes sobre el seu deute total és del 25%. Doncs, bé, la més beneficiada és Canàries, amb un 50%, seguida d’Andalusia, amb un 47%, Astúries, amb un 37%, Galícia, amb un 33%, Extremadura, amb un 31% i Castella-la Manxa, amb un 30%. Per cert, a Madrid li baixa d’un 23%, tres punts més que a Catalunya. Una carambola curiosa, no?

No sé si això prosperarà, però les coses que intueixo no m’agraden. Ara Montero portarà la seva proposta al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), que es farà demà, dimecres. Ja hem vist que les comunitats governades pel PP ja han dit que hi votarien en contra, encara que la seva posició és irrellevant, en aquest cas. La raó és que el vot d’Hisenda té un pes del 50% a l’hora de prendre la decisió. En conseqüència, amb el suport d’un sol territori (Catalunya, Astúries o Castella-la Manxa, per exemple) n’hi haurà prou per a aprovar aquest tràmit.
Després, hi haurà reunions bilaterals tècniques amb cada comunitat autònoma prèvies a l’aprovació de la llei en el consell de ministres i, en segona volta, després del tràmit consultiu preceptiu. El govern espanyol remetrà llavors el text al congrés, on haurà de ser aprovat per majoria absoluta. La previsió de l’executiu és que aquest procés culmini a final d’any, tret que el tràmit parlamentari es dilati més que no es preveu.

I així acaba (o comença la part final) del pacte d’ERC i PSC per a condonar el 20% del deute català (que és el 22% si el càlcul es fa sobre el deute al FLA). El govern espanyol ha complert el pacte. Res a dir, doncs. Ara bé, no era escrit enlloc que hi hagués “cafè per a tots”, ni que la tassa que ens ha tocat tornés a ser la més petita, enmig d’insults i mentides. Potser ja hi hauríem d’estar acostumats. Però costa. I emprenya.

Sembla que el conflicte entre Russi i Ucraïna que ahir va complir 3 anys va arribant a la seva fi. El nou President americà ha pres cartes en l’assumpte i sembla tot quedarà negociat amb el gegant rus per repartir-se els guanys mentres Europa ho va mirant sense comptar per res.

Apart de que Ucraïna queda com un convidat de pedra sense veu ni vot en les converses per aturar definitivament el conflicte, sabem que les negociacions de Washington amb Kiiv portaran a que els recursos naturals del darrer seran d’accés privilegiat pels americans amb la coacció de la protecció davant Russia que sembla no queda tant clar en el contracte definitiu. El gas, alumini, urani o liti volarà cap a Estats Units i serà com un pagament per l’ajuda militar rebuda.

En qualsevol negociació quan perds la posició de força, tens totes les de perdre i Ucraïna ara mateix veu com esta esgotada militarment i entre la nova política americana i la inutilitat europea amb prou feines pot mantenir els fronts de guerra existent amb un gran número de baixes i un país cada cop més empobrit. De fet segons enquestes fetes ja gairebé la meitat de la població cediria els territoris conquerits per Russia, un 20% del total a canvi de la pau definitiva. Un cop arribat aquí i amb Putin un altre cop posat com a líder mundial conjuntament amb Trump, toca repartir els guanys. Estats Units sembla explotarà les riqueses naturals del territori i així recuperarà els diners invertits en armament aquests anys i consumarà un espoli sense miraments. Russia annexionarà els nous territoris ja conquerits sense miraments i posteriorment encara faltarà el negoci de la reconstrucció on tots voldran una part del pastís per treure uns grans rèdits, mentrestant Ucraïna i sobretot la seva població sap que passarà grans dificultats i els esperan anys durs amb un país reduït i una econòmia a merce de les potencies estrangeres i sense un futur clar.

Aquesta es la realitat, i la Unió Europea sap que el preu de la pau es aquest i finalment acabarà volen formar part del pastís i compartint la visió de les dues grans potències amb més o menys dissimul. La hipocresia del món és aquesta i la veiem repetidament, la darrera preocupació la societat que queda enrera del conflicte i els milers i milers de refugiats que han provocat amb tot el que això comporta.

Es la trista realitat.

Avui sabem que Oriol Junqueras treu pit per l’acord amb el Govern espanyol per la condonació del deute català del FLA per 17 mil milions i alhora Junts anuncia que retira la qüestió de Confiança a Pedro Sanchez per donar marge a la negociació.

Son dues cares de la mateixa moneda de l’engany on els nostres partits ens tenen abocats des del 2017. Junqueras ens diu que la condonació del deute era un deute injuts ja que provenia d’un crèdit de l’Estat amb els nostres diners i que també s’han hagut d’abonar els interessos corresponents dels propis diners, manifestant que no totes les autonomies estant endeutades de la mateixa manera ja que el finançament de Catalunya és totalment injust i Esquerra vol arribar a bons acords. Ha faltat temps perquè la Ministra Montero digui que la condonació s’estendrà a totes les autonomies, uns 83 mil milions i que així eliminaran el sentiment de greuge que hi podia haver.

Agafant les seves paraules tanta negociació perquè la resta de territoris sense esforç també obtinguin el mateix resultat, això si que seria una bona negociació. Apart ens perdonen tornar uns diners que ja eren nostres i pels que hem pagat uns interessos que ja no tornaran. Com acord econòmic seria una presa de pel, un zero i un nou parany que els nostres ens volen fer passar quan es un nou greuge en majúscules com els que estem acostumats.

Per altra banda Junts retira la qüestió de confiança despres de la petició del verificador a Suïssa. Diuen per evitar una ruptura difícil de superar, reconeixen que no s’han materialitzat alguns dels punts en que hi ha acord polític. Confien que els propers dies hi haurà aquests compliments. De fet la congelació de negociacions va venir per l’incompliment del traspàs d’immigració, l’oficialitat del Català a la UE i una reunió entre Sanchez i Puigdemont. Alhora diuen un cop superat això ja és podrà parlar del dret a l’autodeterminació en la taula internacional.

Un altre presa de pel, el que era una posició de força i un cop de puny damunt la taula damunt els incompliments constants de Sanchez, ara sense cap compliment tangible i tot deixat a la bona fe, es retira la qüestió de confiança en un nou acte de feblesa i de presa de pel a la ciutadania. Cap dels motius per demanar-la ha desaparescut. No hi ha hagut cap pas i tots sabem per les experiències passades que no n’hi haurà, però la credibilitat ja ha quedat a zero. Per acabar de rematar la jugada diu que ara es pot començar a parlar del dret a l’autodeterminació, cal dir de que han estat parlant fins ara, de cessions autonòmiques, un altre parany a la societat catalana.

El que deia, cap credibilitat.

El polemic judici per agressió sexual a Rubiales ja te sentència, una pena de 20 euros per dia durant 18 mesos i absolt de coaccions. Una sentència que veig amb elements positius i altres negatius.

No anirà a presó, i te aquest càstig monetari per agressió sexual a la jugadora Jenni Hermoso i el seu petó no consentit. La fiscalia habia demanat 2 anys i 6 mesos de presó. Cal dir que la pena està tipificada en el codi penal i es parla en la sentència d’un context d’euforia i celebració en el moment del petó que també es important.

Crec que a pesar de l’enrenou muntat pels mitjans en aquest cas la justícia no ha estat malament i ha fet una interpretació de la nova llei i les penes ja consignades com tocaven. No s’han provat les coaccions per tant han quedat fora de la pena. Ja se que la llei feta ho descriu així, però el sentit comú diu que un petó no pot ser mai una agressió sexual, li pots dir com vulguis, però no així, ja que banalitzar aquesta paraula no fa cap bé a la dona. La violació de la manada per exemple no pot ser al costat d’aquest petó no consentit. Crec que fora de fanatismes sense sentit no te massa discussió. Igual que es banalitza la paraula feixisme en un altre ordre de coses, aquesta també i així no anem bé. Per altra banda el context d’euforia d’aquell moment de victòria esportiva no pot ser el mateix que en un altre context molt més tranquil. Evidentment no és excusa d’un comportament masclista i d’un personatge com aquest, però tampoc pot ser el mateix. Per altra banda demanar 2 anys i mig per un petó crec que no te cap sentit. Rubiales sera tot el menyspreable que vulguem però no ès un assassí en sèrie i per tant les penes han de ser proporcionades.

Crec que per totes les bandes s’han tret les coses de sentit i hem arribat al regne de l’absurditat en segons quins comentaris interessats que hem escoltat. Per altra banda que un comportament com aquest que evidentment agredeix un altre persona tingui una sanció seria un fet positiu. Ja que crec la llibertat individual i els drets de les persones s’han de protegir i no poden ser violats de qualsevol manera. Dit això i veient aquesta part positiva tant en el fet com en la sentència, caldria revisar la barbaritat d’anomenar agressió sexual d’aquest tema. Les paraules son importants i desvirtuar el seu sentit no ajuda en res a solucionar els problemes.

La sentència de la discordia.

Hem conegut l’enquesta d’usos lingüístics que elabora la Generalitat i que feia més de 5 anys de la darrera i on destaca que nomes un terç dels catalans utilitza aquesta llengua com a llengua habitual.

El Conseller diu que hi ha vies per avançar i terrenys on el català està guanyant espai, a pesar de la dada preocupant abans esmentada. De fet diur que en números globals no hi ha aquest descens, un parany molt matusser, ja que la població també ha augmentat i per lógica els parlants també, de fet 400 mil persones més i tant sols 267 mil coneixedors del català. El preocupant que sembla vol dissimular es aquests 13 punts que ha caigut en persones amb aquesta llengua habitual. La mitjana del català continua per sota del castellà en totes les franges d’edat. Cal destacar també que la franja d’us únic del castellà en la majoria d’àmbits és la més amplia entre 23 a 41%.

Davant aquestes dades preocupants, no cal esperar massa d’aquest Govern amb el PSOE-C al capdavant i les paraules del Conseller intentant amagar la realitat ho confirmen. Segurament això ja ho teniem assumit, també amb votacions al Parlament de no presentar batalla per les decisions judicials en forma de quotes que deixaran la immersió lingüística a les escoles molt tocada. De totes maneres i si parlem dels anys anteriors amb Governs amb els partits teoricament independentistes veiem el drama real. Aquests, els teoricament nostres tampoc els importa massa l’agonia de la nostra llengua i els fets els delaten clarament.

Hem vist com han venut acords pel català per exemple en materia audiovisual que senzillament eren una cortina de fum per justificar-se i prou. Hem comprovat com no feien complir simplement la llei i no aplicaven sancions si calia en matèria lingüística. Per exemple la immersió mai controlada i on el català ha passat de requisit pels docents a opcional per art de màgia veient com el castellà ha guanyat el terreny que ha volgut a les aules, el mateix podriem dir en la rotulacio dels establiments, l’etiquetatge o els funcionaris de serveis bàsics amb casos com els Hospitals on hem sabut diversos casos escandalosos. Nul·la vigilància, com també nul·la resistència a les sentències judicials amb les famoses quotes del 25% i que aviat seran una realitat arreu. De fet han cantat les bondats del bilinguisme, fins al punt que en una Catalunya independent tots defensaven les dues llengues com oficials, quan tots sabem que les dues llengues és un fals bilinguisme, ja que el peix gran es menja el petit i per tant aquest necessita més suport.

Mai els ha importat la llengua i no han plantat cara quan calia. Era senzill, aplicar la llei aprovada al Parlament i aplicar un control de compliment per fer que la necessitat fos real, i no com ara. Apart plantar cara als atacs constants que venen d’Espanya regularment i naturalment en una Catalunya independent el català com a única llengua oficial com a mesura protectora.

És la nul·la defensa de la nostra llengua.

La moció de la discòrdia a Ripoll, ha acabat abans d’hora pel no final de Junts a donar via lliure a aquesta maniobra, legal sí, però eticament difícil d’explicar a la societat que veu com els seus vots son un mercadeig on evidentment no en son protagonistes.

Efectivament, Silvia Orriols continuarà com a batllesa de la localitat i el no de Junts diuen que és pels resultats d’una enquesta que havien encarregat i que els deixava en mala posició, diuren que no es viable substituir un govern en minoria per un altre en minoria ja que la ciutadania o veurà com un canvi de cadires. Alhora per no reforçar la candidata d’Aliança Catalana que podria fer victimisme i donar rèdits. Esquerra ja l’acusat de tremolor de cames i fer descarrilar un acord que estava fet i posar-se al costat de PP i VOX.

És un bon exemple de la política d’avui en dia. Un partit titllat des del primer moment i per intentar no trenques el monopoli existent d’extrema dreta sense vergonya, amb tots els mitjans oficials i afins repetint el lema sense descans i volen aplicar cordons sanitaris en diuen que no son res més que la hipocresia d’aquests partits, que no ho han fet amb Populars i Socialistes, els mateixos que van avalar la violència per intentar impedir el referèndum català i que posteriorment van aplicar el 155 o cop d’Estat contra les institucions catalanes, i per si no en fos prou la repressió posterior amb judicis d’altres èpoques i jugades brutes com l’espionatge o els dubtes més que raonables sobre el que sabia o no sabia el CNI sobre l’Imam de Ripoll. Tot molt democràtic com veiem però que no es suficient per cap cordó i si per col·laborar fidelment com veiem a Madrid. En canvi un discurs sobre l’immigració alertant dels seus perills que hi son, de les expulsions als delinquents cap als seus origens o el respecte als drets humans en referència a alguns comportaments de la immigració islamica, això és titllat d’extrema dreta sense embuts, tot un cinisme.

Per altra banda, Junts ja sabia el tema de les minories abans de començar, i el gir a cop d’enquesta denota que la societat no és la prioritat i les quotes de poder evidentment si. De fet la reacció d’Esquerra tornant a distingir entre bons i dolents quan es refereix a PP i VOX però no als socialistes, denota aquest relat que ens ha portat on som en el dia d’avui i a la pèrdua de credibilitat dels nostres partits davant la ciutadania.

La lluita pel relat i no per la realitat, la moció fallida.

Catalunya fa temps que va arribar al màxim de les seves competències cedides per l’Estat. Aquest no està disposat a cedir res més i ho ha deixat clar a travès dels anys. Davant aquesta situació els nostres partits han seguit el joc intentant crear cortines de fum sobre grans competències que saben mai aconseguiran, però intenten vendre un fals relat en benefici propi.

Parlo de la compareixença ahir de la Consellera Paneque i el representant d’Esquerra per anunciar un pas diuen decisiu pel traspàs de Rodalies a Catalunya, un tema ciclic que com la gestió de l’Aeroport o el finançament singular va sortint com una eina política però sense cap avenç significatiu real a pesar de les iniciatives civils presentades, els consensos que diuen entre la societat catalana i tot el que els passa per la imaginació.

Ahir ens anunciaven una nova operadora de Rodalies com a filial de Renfe que es un pas que no serà realitatfins final de 2025.Una filial com a pas previ a una societat conjunta meitat Estat i meitat Generalitat amb la presidència per Catalunya i vot de qualitat. La consellera ha insistit amb la complexitat juridica de l’acord i per això l’endarreriment i tot per garantir la continurïtat dels treballadors.

Cal dir que una compareixença com aquesta amb un membre del Govern i un d’un partit no és gens usual. Ja que l’acord és entre Governs i per tant son els que intentaran treure rèdit del mateix, la presència entusiasta d’Esquerra s’explica com a gest per un Govern català sense majoria i que necessitarà els vots repúblicans per altres afers. Tots han posat l’accent amb el que he explicat sobretot els repúblicans per vendre el producte com un guany espectacular i evidentment gràcies a la seva feina.

El que no han explicat, és que ja el 2010 teoricament es va signar el traspàs de Rodalies que posteriorment i desprès de vendre a bombo i plateret és va veure que no incloia ni trens, ni vies, ni infraestructura, amb prou feines la decisició de les freqüències d’horaris i poca cosa més. Un frau en tota regla que ara ha resuscitat en un nou engany 15 anys desprès un altre cop. El parany més gran i que amaguen uns i altres seria que les decisions estratègiques, és a dir les decisions importants hauran de ser amb majoria qualificada, és a dir la Generalitat no les podrà imposar i haurà de negociar i acordar amb l’Estat qualsevol tema cabdal. Això, ni aquí ni a la Xina Popular com deia aquell és cap traspàs.

Un nou frau d’aquesta classe política que no viu de fets, sinó de relats i sobretot d’enganys que com aquest sembla estar apunt i amb una sola víctima, la societat catalana que seguirà pagant de primera per un servei de tercera.

Una cortina de fum.

Crec que qui més qui menys comença a estar una mica fart de fulls de ruta, de nous estudis i de noves entitats per un mateix objectiu que periodicament anem descobrint. La roda del hamster fa temps que gira però sempre es mantè al mateix lloc.

Totes aquestes iniciatives, tàctiques o idees eren lògiques en el procès fins al 2017 cap a la independència, una època on tothom entrava en un món inexplorat que volia passar de la simple xerrameca partidista, un relat de fantasia o abrandat amb finalitat electoral a la realitat de trencar les cadenes que ens uneixen a l’Estat. Era un nou relat, un nou context que va agafar molts amb el peu canviat i que els més llestos van adaptar-se rapidament i segurament no per fer-lo realitat, sinó per pura supervivència personal o política. Tot era un aprenentatge, un estudi d’altres nacions que també havien anat pel mateix camí i de les reaccions dels diferents Estats i intitucions davant cada pas. En clau interna un estudi de les nostres possibilitats, les nostres febleses i un futur sense condicionament dels lligams de l’Estat i el que això comportaria.

En clau política, noves formes com el mateix Junts pel Sí i altres discursos que havien de donar resposta a la mobilització popular i alhora dialogar amb els poder factics catalans, els més lligat a l’Estat, un joc a dues bandes que fins la desobediència dels nostres partits al Resultat del Referèndum tenia tot el sentit del món.

Un cop passat i en el context actual, fa riure per no plorar aquests nous fulls de ruta que ens pretenen fer creure que han inventat allò que mai haviem descobert, o aquestes iniciatives que ara si tenen la formula exacta que mai haviem vist i que demanen una unitat que tots coincideixen com a fonamental i que alhora cap practica ni sembla en te cap intenció.

Les oportunitats o els objectius evolucionen fins arribar al climax on han de ser assolits o passen a ser derrotats i encara més trist sense lluita. Un cop passat això i amb unes actituds com hem vist els darrers anys el context queda remogut i el terreny de joc totalment enfangat per seguir amb la mateixa tàctica anterior que la societat ja no abonarà amb entusiasme fruit de l’engany rebut, així ho hem vist amb els resultats electorals o amb la mobilització mínima des d’aquelles dates. Enganyar te això i crec que l’assumpció de responsabilitats davant la ciutadania seria un bon començament abans repetir vells tics que fan vergonya aliena.

Cal assumir l’errada, nous lideratges i guanyar la credibilitat amb fets per tornar a recuperar la credibilitat, una paraula molt millor que els fulls de rutat que tots sabem de memòria.

Els atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils que van provocar 16 morts tornen a estar en dubte sobre qui havia darrera amb les declaración d’un dels protagonistes i els xiulets despistats d’un Estat que intenta amagar aquesta vergonya que malauradament no seria una sorpresa.

Efectivament, Mohamed Houli Chemlalt, un dels tres condemnats, concretament a 43 anys de presó, ha declarat a la Comissió d’Investigació dels cas “El CNI tenia coneixement de les intencions que tenia l’Imam i van permetre que vingúes i ens adoctrinés”. Ell va ser ferit a l’explosió de la Casa d’Alcanar i l’únic supervivent. De fet diu que hi havia 3 persones i es van trobar rastres de 2, confirmant el terrorista que l’Imam va ser el darrer a entrar la casa i no podia assegurar que hagués mort o hagués pogut sortir. Aquesta persona és la darrera viava del comando a Alcanar i per tant les respostes vives que ens queden.

Cal dir que la seva situació de presó fa que hi hagi pocs motius per mentir sobre l’assumpte ja que apart l’Estat és el menys interessat a reflectir aquestes paraules en el cas de que fossin certes i apant no hi te res a guanyar, i a perdre. De fet el Govern amb molts intents i peticions va desclassificar documentació sobre els atemptats, però evidentment no tota i l’opacitat sempre fa sospitar. Declaracions contradictòries de comandaments policials com Jose Manuel Villarejo, les reticències a obrir els documents i ara declaracions de responsables com aquest deixen en una evidència la sospita continuada sobre la relació real del CNI i l’Imam, i també la teoria de l’atemptat per fer fracassar la independència catalana a qualsevol preu.

Curiós també son declaracions de Houli on explica que a vegades Al Satty feia marxar a altres membres de la casa per parlar amb agents del CNI. De fet diu que l’Imam va aparèixer del no res i va començar a influir en els joves. Posteriorment al dia de l’explosió es va trobar la seva furgoneta a Sant Carles de la Rapita, apart algun canvi en les seves declaracions en respecte a les fetes anteriorment les atribueix a pressions cap a ell. Cal dir que durant la seva declaració membres del PP i PSOE han marxat de la cambra.

En definitiva, uns sospita cada cop més grossa i on sembla l’Estat no te intencions d’oferir la veritat o com a mínim no obstruir la investigació. Quan això passa normalment la culpabilitat no és massa lluny i la lògica cada cop ens du a pensar que el CNI sabia les intencions de l’Imam i ho va amagar per intentar evitar la independència catalana amb els danys colaterals que tots sabem. Aquesta és la democràcia espanyola.

La foscor d’un Estat.

Segons un sondeig recent de l’Institut de Ciències Polítiques entre joves catalans entre 18 i 24 anys 4 de cada 10 no veuria malament una Dictadura com a sistema per damunt de la democràcia. Unes dades que constaten la baixa qualitat de la democràcia actual i la fallada del sistema.

Efectivament constata la dretanització dels joves i una escletxa entre d’altres franges d’edat. Nomes un 61% creu que la democràcia es preferible, de fet el 16% son partidaris de la Dictadura i el 20% tant els fa un règim que un altra. Tanmateix del 60% favorable a la democràcia creu que està amenaçada per les notícies falses, l’extrema dreta i les desigualtat econòmiques. Cal dir que les dones temen més l’extrema dreta que els homes i el seu percentatge de preferir la democràcia augmenta fins el 73%, a la resta d’edats frega el 80%. També destaca la pregunta de quina mesura és important per viure en un país governat democràticament, nomes el 29% dels joves ho pensa.

Una enquesta que no fa més que refermar que la democràcia no pot ser una paraula buida de contingut com la percepció que molts cops ara en tenim, un sistema on el paper de la societat nomes és basa en votar cada 4 anys i prou. On la casta política preocupada pel poder i no per representar la ciutadania està a l’ordre del dia i on la corrupció del sistema s’esten per tot ell sense fre amb les grans empreses portant la batuta i on el relat i la imatge passa per davant de resoldre els problemes com protegir els drets dels ciutadans, la seva llibertat per escollir o les desigualtats socials cada cop més agudes.

Davant això no estranya que els joves, també per la fluixa explicació de la Dictadura totalment protegida a l’Estat en fa el sistema educatiu i on el desconeixement més la frustració comporten aquests percentatges favorables a un sistema dictatorial que ja no saben diferencia d’una vertadera democràcia que no han tastat. No hi ha dubte que a pesar de totes aquestes mancances la gent més gran que ha viscut i patit aquest sistema evidentment no el valida i el vol lluny. Pel que fa la dretanització com sempre he dit la culpabilitat recau en l’esquerra i el seu comportament que fa posar en auge el populisme per la desesperació d’una societat atrapada en un sistema corrupte.

Ara els mitjans es posen les mans al cap per aquests resultats, però son fruit de la democràcia de fireta que vivim i la mala gestió de l’esquerra que per força porten al jovent a buscar solucions pel seu futur.

Els joves i la dictadura.

La pujada de finalment 50 euros al salari mínim interprofessional porta la novetat de fer pagar l’IRPF als treballadors amb aquest salari, cosa que mai havia passat, ja que quedava exempt i que podríem dir torna a allunyar la teòrica Esquerra del que s’esperava d’ells.

Sumar i Podemos ja han posat el crit al cel i ho han tractat d’escàndol. Concretament la vicepresidenta Yolanda Diaz diu que la pregunta no és si apujar o baixar impostos, sinó qui ha de pagar els mateixos i afirma que la justícia fiscal comença per dalt i no per baix. De fet ja han anunciat una proposició de llei per revertir aquesta mesura. També altres formacions com Populars en presentaran una i tant Junts que pregunta que si el cost de la vida és més alt a Catalunya hauria de ser un factor per calcular el nou salari mínim o Esquerra i Bildu que ho veuen amb recels castigar la part més baixa de la piramide salarial.

En primer lloc, que Yolanda Diaz, que jo sàpiga membre del Govern critiqui una mesura que ha aprovat el mateix Govern del qual forma part com si no hi fos, és un cop més surrealista, resta tota la credibilitat i simplement son gests de cara a la galeria i per posar en primer pla una formació que simplement és una crossa del PSOE sense cap veu ni vot. Seria com si un cantant critiques la veu del cantant un cop acabi el concert quan és ell mateix. En segon lloc, una mesura molt miserable per les persones treballadores que cobren aquest salari mínim, on la bona notícia és la pujada encara que siguin 50 euros per posteriorment recaptar sobre aquest sou com diu la paraula mínim. Aquest IRPF sobre ingressos ha de ser proporcional i no castigar com deiem els que pertanyen a la part més baixa i que tenen prou dificultats per sortir endavant. Un engany o burla intolerable. De fet mai havia estat així i l’afany recaptatori del PSOE no pot passar per davant de l’ajut a aquesta part sensible de la població, precisament d’això van els impostos entre d’altres coses. També cal dir que si els territoris no tenen el mateix cost de vida, com per exemple Catalunya i Extremadura posem el cas el SMI no pot ser exactament el mateix, no ès just, tot va relacionat.

Amb mesures com aquestes, encara es pregunten perquè la població vota el que vota i el populisme obre camí en tants llocs. No és culpa seva, la culpa és de l’esquerra que no actua com a tal i la gent davant la desaparició de la justícia social diu prou.

Culpables del populisme.

A la cerimonia dels Premis Goya, l’actriu catalana Clara Segura va obtenir un premi per La Casa en Flames i en el seu discurs vam viure una repetició del discurs d’Eduard Solà i el xarnego. Crec que no anem bé per aquest camí.

En el seu discurs ens diu “Tots vam ser estrangers en algun moment, la terra no ens pertany i nomes ens acompanya durant un temps”. Això va ser molt ben acollit pel públic espanyol en aquest cas i no m’estranya. Potser prou de fer el joc a l’imperialisme espanyol en aquest cas que s’atorga uns drets normalitzats que els demes se’ns neguen sistemàticament.

No tothom és estranger en algun moment, això per començar, si es refereix als immigrants o gent que ha viscut aquí per buscar un futur millor, és evident, i això ès un procès natural que anirà a menys a mesura la integració és més forta. Sempre cal puntualitzar que l’esforça ha de ser de les dues parts i no nomes d’una i que principalment la persona nova que és vol integrar en un altre cercle el seu esforça ha de ser major i sincer, crec que seria la normalitat, encara que molts cops amb la immigració espanyola per exemple, Espanya ho transforma i sembla donar a entendre que els autoctons son els que s’han d’adaptar als novinguts. La Clara també diu que la terra no ens pertany i nomes ens acompanya un temps. Deu ser el seu cas, però normalment la gent neix i creix en un context o societat amb unes costums, una llengua i una manera de fer que donen la seva identitat i aquesta va totalment lligada a la terra on viu. Forma la teva manera de ser, el que porta la diferència entre el teu grup i la resta del planeta, per tant considerar la terra com una cosa externa ens porta a pensar en un desarrelament o persona neutral que francament crec que no existeix.

Sembla que algunes persones es vulguin discupar per ser diferents i això és fer el joc a l’Estat que ens vol com una anècdota i totalment desacreditada. Nosaltres tenim una cultura, una llengua, unes costums que evidentment son diferents a Espanya i tenim tot el dret a estimar la nostra terra i voler que aquesta sigui lliure amb igualtat de condicions amb la resta de terres del món que ja ho son. Per cert això ens acompanya tota la vida i forma part de nosaltres mateixos.

Per tant no coincideixo amb el concepte de terra de la Clara.

Aquest episodi viscut aquest cap de setmana al secretariat de l’ANC per escollir un nou secretari i que va acabar de moment amb les paraules de Josep Costa un dels candidats en forma de queixa i abandonant la sessió telemàtica, no deixa de ser un més dels episodis de la trista realitat del procès.

l’Assemblea Nacional Catalana havia de ser i va ser el pal de paller del moviment hereu de les consultes populars i que havia d’aglutinar la societat sense mirar ideològies i amb un objectiu molt clar, treballar i fer pressió des de la mobilització per arribar a la independència, una mena de lobby de la ciutadania per arribar a un objectiu i desàpareixer amb la satisfacció del deures aconseguits i ja deixant tota la responsabilitat a les institucions. La veritat és que era un projecte il·lusionant del qual orgullós d’haver format part i veure com creixia el moviment que semblava imparable amb mobilitzacions mai vistes jo diria que en el món i una capacitat d’influència des de baix mai vista. Tothom aportant el seu granet de sorra desinteressadament fins fer possible el que semblava impossible.

Nomes tenia un gran enèmic, el temps. Hi ha via un límit per assolir finalment l’objectiu i frenar els intents de control polític i utilització de l’associació que evidentment eren un greu perill i la cobdicia miserable però humana de la utilització de la plataforma com impuls individual pel salt a la política i quotes de poder. Alhora un moviment amb un ascens tant formidable i amb la meta delimitada te el perill que un cop arribat a la meta i superada, la coherència, la credibilitat i la venda del producte és fa molt i molt difícil, ja que el desencís i aquella il·lusió del “momentum” no es infinita.

Un cop arribat a la no aplicació del resultat del referèndum i descobert que els nostres partits no pensaven aplicar-lo i poc havien treballat el desprès com ens deien, acabant amb les il·lusions de la majoria dels catalans, l’ANC també ha quedat atrapada en aquesta teranyina i ara qualsevol discurs balla entre les baralles miserables pel poder i per fulls de ruta de difícil credibilitat.

Aquest és el mal de l’ANC, i on fets com els de Costa nomes reflecteixen la situació d’una entitat que amb el full de ruta originari ja hauria d’haver desaparegut fruit d’haver assolit l’objectiu i que ara ha quedat amb el peu canviat i amb episodis tristos com aquests, tant tristos com el país que vivim que ha normalitzat un referèndum fet fa 8 anys i on el resultat mai va ser aplicat deixant clar el tipus de democràcia on vivim i la realitat dels nostres partits i els seus vertaders objectius.

Da mal en pitjor.