Ulisses20

La llengua. El maldecap constant de la classe política espanyola. La constant de gravitació, la caiguda lliure, la llengua: la batalla infinita dels espanyols. No poden suportar-ho, ells, que parlem català, no poden de cap manera, que no parlem la llengua d’ells, que no siguem com ells, que no vulguem ser ells.

El conseller d’educació de la generalitat valenciana, Rovira és d’Alacant?, s’ha inventat un referèndum per continuar torpedinant la llengua dels valencians. Dic continuar, perquè portem tres-cents anys llargs de setge contra la llengua i la guerra continuarà, mentre no siguem independents: naturalment, com la taronja*

*Això de la taronja mereix un capítol a banda: capítol a banda sobre la taronja: el 99% de les empreses valencianes que es dediquen al negoci de la taronja no són d’escriure correctament la paraula als contractes de compra-venda, a les factures, a les lones dels camions que la transporten, als magatzems, a les caixes o caixons, a les bosses basquets o recipients, a les indústries que n’elaboren sucs o derivats, etc. Per ells, escriure amb quina cosa treballen és, simple i senzill, dieu-li “naranjas”. Som rucs o no, els valencians? Final del capítol.

Aquest referèndum Rovira, segons els jutges espanyols, no té res a veure amb la llibertat de pensament d’expressió o miratge, aquell del dèsset i la independència. No. Aquest referèndum familiar del conseller és legal, perquè només posa en qüestió la llengua dels valencians. Fotre, això!

Voleu dir que l’homenic cerca tenir arguments per eliminar la llengua de l’escola, si encara ens en quedava gaire? És clar que, la llengua que posa en qüestió, els jutges espanyols se la passen per la perruca de la llei borbona, i per això encara cap funcionari judicial no n’ha dit res. Una altra qüestió fóra portar a votació l’altra llengua, la franquista, la del gos rabiós o encara votar si d’inútils i incapaços el consell, la generalitat i el món en general n’és ple.

Es tracta de posar en la votació si volem aprendre o no, llengües o no, coneixement o no, matemàtica o no, drets universals o no…

I de tot plegat, tota la resta de forces civilitzades o no, empreses o no, mitjans o no, no han dit res d’oportú, o funest, ni tan sols patètic. Un crit al cel! Perquè al remat, l’espanya profunda, la del pp o del psoe, la de vox o els comuns, se’n fumen, de la llengua dels valencians, del català del sud i del nord, del coneixement i de l’escola mateix. Al nord i al sud. No us penseu que enllà lliguen res amb llonganissa.

Aquest Rovira és indecent, però ha arribat a conseller, que té el punt de l’odi a la llengua calent, i justament s’ha empescat un referèndum per fer-nos oblidar com va ser d’incapaç, inútil elevat, d’ajudar a recuperar cap escola pública, trenta dies després del desastre de la gota freda. No va ajudar ningú a re. El conseller mort.

Ves que per fer-nos oblidar com s’embotirà de ruc gros, s’ha empescat un cabàs d’odis i retrets al coneiximent. C0m va de viva la sangonera. La sang al riu, la temperatura del xic, el malalt d’hospital, el metge que no arribarà, passarà de llarg una ambulància, però agafeu-li el pols, uii, quina cara més blanca, sinyor, tan pàl·lida… L’odi us portarà el regal de la mort, conseller Rovira, el déu català del cel ja us ha sentenciat.

Segon capítol de l’estudi bíblic destructiu «De fer de bons, no entrarem al cel.»

Quan ahir apuntava a contraatacar la violència que ara patim a la partida de la Providència, al terme de Bétera, no pensava en un atac frontal contra les màquines. No. Fora un autosuïcidi i un error garrafal que no portaria sinó beneficis a l’exèrcit enemic de la maquinària. Penseu que aquesta banda, ara batejada també com a exèrcit, tenen més força polivalent que el suposat “nosaltres”, si és que n’hi ha més de dos i podem fer ús del plural. Contra un estol de maquinari pesant destructiu, hom ha de posar intel·ligència, i fent-ne un bon ús, d’ella, pensar bé cada moviment per no caure en l’abaltiment, la derrota, o el setge de la seua majoria econòmica i prospectiva. En la prospecció de terrenys són uns cracs, així que no cal sentir-nos derrotats a la primera. Posem, doncs intel·ligència: això és, com diria Wittgentein: de primer atacar, després pensar.

Una nit, mentre les màquines dormen, una nit fosca sense lluna incriminatòria que ens despulle les ombres, no imagineu dos mil llauradors de Bétera que arriben amb les aixades i les pales i els rastells… –que a bétera no hi viuen lo manco dos mil llauradors?–, és aquest l’únic inconvenient que poseu els homes covardos de ments pansides i anul·lades?, doncs crideu també les dones, o els llauradors homes dels pobles veïns, però informeu-los que han de venir amb màquines de tracció manual, perquè no han de fer cap siroll que depasse els decibels dels udols d’òlibes i mussols, no siga que desperteu l’alarma dels vigilants enemics. Només aixades, pales, lligones, cabassos, corbelles, dalles, i si mil homes som capaços d’armar-nos de valor i ordir un setge com cal en aquell territori ample que ells van dessagnant dia a dia, aleshores començarem la consigna pactada i aprovada en l’assemblea del matí, menre esmorzàvem en els diferents cafés i bars de la comrca: els uns i els altres haurem fet córrer la veu, haurem escrit i passat les consignes entre els papers d’embolicar els entrepans, dessota els platerets d’olives, els plats de pebrots amb la salmorra, i les amanides, endins dels sobrets del sucre i en els vorals dels tovallons de paper…

[a mig camí d’ordir un text de combat]

Fa uns mesos que el terme de Bétera pateix una agressió de màquines excavadores, pales, carterpillars i tot un embalum de monstres mecànics contra la Providència. La Providència de Bétera és, l’era fa uns pocs anys, la millor terra vegetal del poble, segons els experts consultats, molts encara llauradors en viu. L’objecte d’agredir així els camps de cultius, tota aquella banda gairebé a tocar del baix-pas que volta la ciutat de València, és la construcció d’un gran pàrquing de camions. Ells en diuen, parc logístic, naturalment, com si la lògica comportés aterrar i destruir el camp per convertir-lo en un embalum de ciment, quitrà i ferralla: la deriva comportarà encara un altre desastre futur, contra el poble i la comarca, i els veïns, naturalment: milers de vehicles més i el seu acompanyament col·lateral dels èxits empresarials del pp i del psoe: dos partits espanyols amb la missió de convertir el país valencià en una ruïna.

De fa uns dies, o unes hores, hom clama en les xarxes per la decisió del criminal Mazon, president del deshonor valencià, de desprotegir l’Horta, milers d’hectàrees de l’Horta, per començar a construir encara més i més despropòsits antivalencians. Ells en diran riquesa (concentrada en unes poques butxaques). Nosaltres ja sabem que preparen el camí perquè els possibles desastres naturals siguen catastròfics i més mortals. Si és que no ho han sigut prou. Són autèntics assassins, com s’ha demostrat durant l’última Gota freda. Depredadors.

Unes quantes associacions, ong’s o sindicats de llauradors ja clamen contra el nou desordre del camp valencià. Aquesta nova agressió en canvi d’acabar amb el paisatge valencià que encara quedava de singular i bell, l’horta. Aterrar l’Horta, l’horta valenciana, o la Providència de Bétera, és atemptar gratuïtament contra la terra, el paisatge i l’economia sostenible. Sense embuts: els gànsters de la política han obert un altre meló, un altre més, per matar el nostre territori, que acabaran colgant sota el ciment, la deconstrucció o la burrera d’una planificació mediocre i criminal.

Només cal pensar que el nou destí del camp, del territori viu de l’horta, l’ha planificat el mateix equip de govern valencià que va actuar durant la dana última a València. El mateix equip d’inútils, sinyors, ni més ni menys, perquè encara som a mans d’aquests rucs de la política, la planificació, la gestió del territori, de l’economia o de la seguretat. Els mateixos inútils i incapaços de la generalitat valenciana, amb el pp i mazon al capdavant de tot.

Ara, nosaltres, podem fer com sempre fem, els valencians, quan ens envien aquestes situacions tan agressives i violentes, autèntiques polítiques de destrucció, emparades per normatives d’ells, que mai no afavoreixen el poble, de cap manera, ni milloraran el seu nivell de vida, ni el benestar, i menys encara, evitaran les futures congestions de trànsit, contaminació i despropòsit urbà i periurbà. Els valencians, doncs, podem passar per ovelles degollades, esquilades i ferides de mort, i esperar de desagnar-nos: al remat ningú no vindrà a salvar-nos la llana, si és tan bruta, barata i espellifada.

Nosaltres podem comportar-nos amicalment i acotar el cap, o bé cantar-los les quaranta. Tornar tanta agressió amb la seua mateixa agressió: contra les màquines, els constructors, els depredadors de l’Horta i el camp, i els polítics que prenen tan fàcilment aquestes decisions altruïstes, segons ells pel bé públic de tots els valencians. Tornar l’agressió amb agressió.

D’una altra manera, no era legal, segons els espanyols i els seus jutges, enviar la violència de militars i policies amb el clam unànim “A per ells”?, no era legal agredir, traure ulls, trencar caps, fer sang, amb l’empara d’una xapa militar o policial?, doncs nosaltres hauríem de tornar-los la pedra, amb la pedra; retornar-los l’agressió que cada dia envien contra nostre. Ara en forma de normatives de desprotecció del territori valencià.

Com que els espanyols de madrit, s’han follat els diners del corredor mediterrani en negocis de malfactors (no els podem dir criminals, perquè els jutges els tapen la merda amb més merda judicial), doncs calen més camions, molts milers de camions, que vindran al nostre rodal a fer maniobres, piruetes i volantins amb rodes grosses: vindran militars, i jutges, i normes per fer-nos creure que els ases som nosaltres, que estem en contra del progrés, i per això ells que en saben més, que són llestos de mena, decidiran el millor per nosaltres: convertir el país valencià en un territori impossible per viure-hi, en canvi que després els farem de criats, cambrers, peons, desocupats o funcionaris de segona, i pagar-los els capricis, les putes, i les comissions necessàries per tapar la corrupció que porten escrita a la pell: ells són els llops, és clar. Nosaltres, les d’ovelles valencianes, ai, que no se’n coneixien de tan covardes ni prou agenollades.

Ací a Bétera, enllà d’una partida de nom tan excelsa, la Providència, hom se’n fa creus, que, a més, el cap de construcció de tota la faula, haja decidit que la terra vegetal tan rica no s’haja de conservar, ni guardar, ni posar en reserva, ni demanant-la de ginolls… Per ell, el cap de tota la logística constructiva (com els agrada masturbar-se de mediocres) que aqueixa terra no val ni un quinzet ni mig ni cap. No sé quants milers de fanecades van ja derruïdes, arrancades amb les excavadores, milers i milers, que fan servir per fer fonament soterrat sota el ciment -si caldrà ser malparit de mena-, criminal i espanyol d’aquelles empreses de florentinos o boludes o roigs, que ens plouen virreis i cònsuls d’espanya a mans de dretes i esquerres espanyoles… I tota la merda bruta, tota sense excepció, només per fer créixer un altre polígon industrial per a camions: un altre bunyol de la civilització dels idiotes. Perquè cal ser ben idiota de pensar que tot plegat beneficiarà el poble, cap home o dona del poble, si hom no pega en més idiota perquè no s’entrena.

Si no farem mai de llops, els valencians, no alçarem el cap ni després de morts i colgats. I ves si el cementeri va guanyant superfície, sinyorets del perepé i del perpesoe.

Anit vam tornar a omplir els carrers de València. Els crits de Mazon dimissió, mazon assassí, Rovira dimissió, el president a picassent, els presidents (incloent-hi l’espanyol) a picassent, eren cantats, repetits i tornats a cantar una vegada i una altra. I una altra més. Plovia, feia fred, hi havia molta humitat a l’ambient, en canvi, milers de valencians van preferir d’eixir a reivindicar la dignitat i la decència que el govern valencià no coneix. Són vividors, uns polítics vividors incapaços de la responsabilitat, del deure, de venir a servir… No. Cap dignitat, en la política dels valencians, i ves si farà anys que patim aquesta pandèmia: una marxa triomfal cap a l’abisme que descrivia el poeta Marc Granell.

Sota la pluja, cantàvem. Ens acompanyava la banda de tabals i dolçaines Estrela Roja i la Nova d’Algemesí. La muixeranga patrimoni de la humanitat. Quina humanitat, ara, en marxa triomfal cap a l’abisme, direu. Sí, a València vivim l’exemple d’un model polític incapaç: incapaç de la gestió mínima, bàsica, i incapaç d’assumir les responsabilitats de la feina mal feta. I aquest indecència abona les maneres i copia els models d’uns altres indrets del món on la política ataca directament la democràcia, que  és el govern del poble. Sí, els polítics no fan cas del poble, s’instal·len parapetats sota el paraigua de les institucions i, quan el poble els demana que posen la cara, ells s’amaguen, esporuguits, i s’omplin la butxaca, ells i els amics.

El cas valencià ja és paradigma del nivell indecent de la política. Ni amb centenars de morts, ni amb la ruïna de centenars de milers de famílies, en tenen prou per posar el càrrec a disposició. Ni els morts ni la desfeta són prou quantitat de vergonya pels Mazon, els Rovira i tota la colla del pp, una banda d’homenics d’una mediocritat d’insolència.

Però la gent era allà, sota la pluja, passava per davant de botigues esplendoroses, ufana riquesa i complements d’or i joies precioses, sí, els rics podien passar a comprar anit pels carrers de Barques, poeta Querol, la Pau o Marqués de DosAigües, sense preocupar-se’n dels milers de valencians que es manifestaven amb paraigua, amb barrets, amb abrics i impermeables, què canten?, què s’exclamen?, es demanaven els ricots perimfollats d’aquell barri centre de la València més burgesa, quin són aquests pobletans de la ruralia que vénen a treure’ns la pau de la nostra ciutat colonial tan empegueïda com submisa i agenollada…

Passava tanta gent cap a la plaça, que ja era plena, els parlaments fets, la muixeranga amunt, i encara milers de valencians que no podien entrar ni passar el Micalet, si no podíem baixar cap a palau, pres per la policia espanyola com a símbol dels autèntics governants dels valencians, l’ocupació en tota regla que vivim, pensant-nos que les eleccions són cap signe de democràcia autèntica, perquè ho diuen a madrit… I encara hi havia gent que passava cap al Micalet quan nosaltres ens en tornàvem cap a l’estació, a agafar el metro, el que triga quaranta minuts a eixir, amb una via única a Bétera, com ho era en el segle XIX, sinyorets de València, ves on ens porta tot això d’espanya i el seu domini.

«els presidents, tots dos, a picassent!», pp i psoe, sinyors.

Noranta dies després de la gota freda, la ruïna dels valencians continua.