Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Neutralitat davant la llei Rovira? Mai

Desmond Tutu va dir que en situacions d’injustícia no és pot ser neutral, que si ho eres t’estan posant al costat de l’opressor. Davant la falsa llei de “llibertat educativa” i enfront de la situació del valencià enfront del castellà a la societat actual no podem ser neutrals. Però sembla que això és el que volen. Volen que els equips directius siguin neutrals, que no es mullen (potser alguns ja han rebut amenaces), que no demanen el vot favorable a la nostra llengua. Però si no ho fem nosaltres, qui ho farà? potser els instituts i les escoles siga un dels darrers llocs on poden defensar la nostra maltractada llengua i, no ho farem? Jo tin clar que sí que ho faré i que si s’aprova aquesta llei tin clar que l desobeiré, com deia Thomas Jefersson. I potser ja haurien de començar a desobeir i defensar la nostra llengua que amb la neutralitat no ho podrem fer.

No sé com acabarem amb aquests ineptes i mala gent que ens governa actualment en aquesta sucursal del govern de Madrid en que han convertit la Generalitat uns i altres, però tinc clar que o fem el que deia Joan Fuster o ho tenim clar:

I on estan alguns  ajuntament governats per les esquerres? com és que no convoquen els Consells Escolar Municipals per deixar constància del rebuig a aquesta llei per eliminar el valencià?

La llegenda del sant bevedor, de Joseph Roth.

Uns dels llibres que vaig comprar a la darrera fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera va ser aquest relat curt de l’autor austríac  Josep Roth, del qual ja coneixia un relat molt més llarg, La marxa Radetzky.  En aquest cas l’autor ens trasllada a la ciutat de París a inicis de segle (o potser entre guerres) per narrar-nos la caiguda moral d’un ex-miner silesià atrapat al problema de l’alcohol. Malgrat el seus intents o les intervencions miraculoses per intentar deixar aquest problema, sempre apareixerà algú o alguna circumstància que el farà tornar a recaure fins a desenllaça final. Un relat molt curt i agradable de llegir malgrat la duresa del tema tractat.

Hi ha una versió cinematogràfica protagonitzada per l’actor Rutger Hauer, però no l’he vista. Ara no sé la raó però a mi em recordava una altra pel·lícula protagonitzada per Jack Nicholson que si que vaig veure que es deia Ironweed (Espina de ferro) i dirigida per Hector Babenco.

L’anècdota és que vaig comprar una edició bilingües en alemany-català. Quan tenia 24 anys vaig intentar estudiar aquest idioma a l’acadèmia Cultura Pràctica de Terrassa, però només vaig durar una any. Llegint la part en alemany he recorda algunes paraules i algunes construccions. Res més, aquest idioma és molt difícil! he he he.

Els treballs perduts, de Joan Francesc Mira.

L’editorial Bromera ha reeditat una de les velles novel·les de Joan Francesc Mira. Diuen que aquesta és la primera d’una trilogia dedicada a la ciutat de València, composta per aquest relat i dos més, Purgatori i El professor d’història. Jo havia llegit les dues darreres i no me n’havia adonat molt d’aquest fet, malgrat la constant presència de la ciutat com a teló de fons de la narració, li donava més importància als protagonistes, el metge i el mestre en cada cas. En aquesta primera crec que la presència de la ciutat és més notable i en part per que el protagonista té un objectiu: salvar el patrimoni de la ciutat que a finals de vuitanta estava amenaçat per  l’urbanisme salvatge. Ja s’havia perdut molt de patrimoni durant el franquisme i el protagonista vol posar el seu granet de sorra salvant un palau familiar que vol heretar.

En aquest intent de salvaguardar aquest patrimoni l’ex-bibliotecari Jesús Oliver ens fa un recorregut per la ciutat a les acaballes del segle XX, sobretot per ciutat vella que és on té el seu anhelat palau on vol posar una gran biblioteca. Però ha de lluitar contra qui el consideren un boig i que volen aprofitar la voràgine constructora per fer-se amb un bon grapat de duros (encara no hi havien euros), i en aquest recorregut aniran apareixent alguns dels estrafolaris personatges secundaris que poblen la ciutat.

 

Bressol de ma vida, de Rosa Sandiego.

 

Quan vaig assabentar-me que la companya de l’Ateneu de Bétera. Rosa Sandiego, havia escrit un llibre de poesia ja tenia clar quina seria la compra (o una d’aquestes) a la fira del llibre de Nadal que organitza l’Ateneu cultural d’aquesta ciutat. El dia que vaig poder vaig anar i el vaig comprar  (junt amb altres) i a més vaig tenir la sort de trobar-me l’autora que ens el va dedicar.

El resultat ha estat una estona agradable de lectura on mitjançant una poesia entenedora i àgil Rosa ens mostra com és ella (o ha estat), les seues preocupacions i el seu amor cap als seus fills i les seues amistats.

Vos deixe un amb un cert estil Estellesià:

Amanida de Tomaca

Color intens,

olor d’horta.

Sabor del temps,

plaer aporta.

 

Amb oli i alls

sucant el pa.

 

Records d’infantesa,

els plats de Duralex,

de roba estesa.

 

De mare tallant tomaca

fent l’amanida fresca.

 

D’estima mediterrània

de cuina sense pressa.

Afeccionats del Mallorca denuncien assetjament i agressions masclistes a l’Aràbia Saudita.

Afeccionats del Mallorca denuncien assetjament i agressions masclistes a l’Aràbia Saudita

“Com a dona, va ser molt denigrant”: la indignació per l’assetjament a la Supercopa continua a Mallorca

Tinc alguns dubtes sobre aquest cas claríssim d’agressions sexuals. No sobre els fets denunciats per les aficionades del club mallorquí, sinó sobre l’abast del cas. De les quatre aficions que hi anaren només ha denunciat agressions l’afició mallorquina? No es varen repetir aquesta fets amb les aficions de l’Athletic Club,  FC Barcelona o Reial Madrid? on segurament també anirien dones? Ho trobe estrany, un  sí altres no? O potser aquestes agressions només varen produir-se cap les afeccionades del club Balear per desestabilitzar-los de cara al seu enfrontament contra l’equip del regim? Veien el que passa darrerament amb aquest club no m’estranyaria res, o potser són molt mal pensat?

I donats els fets, cal tornar a jugar en aquesta països que no respecten els drets de les dones?

 

(Fotografia: Vilaweb)

Pla sud, eixida d’emergència en cas de riuada, de Ricard Chulià

A principis de l’any passat vaig comprar el llibre de Ricard Chulià “País Valencià, eixida d’emergència, on defensa el que molts pensem, que els valencians i en general tots els Països Catalans som tractats com una colònia. Ja vaig recomanar el llibre en aquell moment i ara torne a recomanar un altre llibre del mateix autor, un llibre escrit després del desastre que han patit algunes comarques del meu país. Un desastre on es veu que les polítiques colonials que Madrid ens imposa (mani qui mani allà) l’únic que ens pot portar als valencians son desgràcies com aquesta. Es diu que varen haver-hi morts per no alertar a la població a temps, però si no patirem aquesta política d’espoliació colonial tampoc haguérem hagut tantes víctimes.

Fa una setmana vaig anar a la fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera i vaig tenir el plaer de escoltar a l’autor presentant el dos llibre i parlant d’aquestes polítiques que patim els valencians juntament amb el director de Vilaweb, Vicent Partal, i altres cares conegudes. Una de les coses que varen dir és que Ricard havia escrit dos llibres, el primer, més teòric sobre la situació colonial que patim i ara, per desgràcia, ha escrit un exemple pràctic de a on ens aboca aquesta política. Potser els valencians hauríem de reaccionar d’una vegada davant aquesta situació? I en particular l’esquerra valenciana o moviments més valencianistes potser deixen ja de confiar en les esquerres espanyoles, que crec que ja han demostrat abastament que abans són espanyoles que d’esquerres?

Hi ha un capítol prou interessant (d’algun lloc ve el títol del llibre) on desmitifica aquest Pla Sud que ara diuen que ha salvat la capital, però que crec que s’ha demostrat que ha estat la perdició dels pobles de l’Horta Sud i de les pedanies d’aquest costat del ciutat.

Lauro……a la fi, completa

Des de 1984 s’edita la revista Lauro en diferents anys i de manera un poc irregular. Com els primer 4 números encara vivia a Llíria els vaig comprar durant la meua època d’estudiant, però en haver-me d’anar a treballar a fora de poble no vaig poder aconseguir molts dels que van fins a l’any 2018, quan ja havia retornat al poble. Gràcies a gent com Pep Vialcanet, Imma Molina, Manolo Sánchez, la biblioteca municipal o la llibreria City Book del poble he aconseguit completar-la. Gràcies a tots!

Cielos de Piedra, de A. César González García.

Gràcies al bloc d’Enric Marco, professor d’astronomia de la UV i autor del bloc Pols d’Estels a vilaweb vaig descobrir aquest llibre que ens apropa a com utilitzaven i per a quines finalitats l’astronomia els nostres avantpassats. El primer que ens adverteix l’autor és que em de canviar la nostra visió sobre la matèria i no podem mirar aquest ús amb els ulls del segle XXI i em de contextualitzar aquest ús a  la seua època i lloc. Potser per això se n’han propagat alguns mites que cal desmentir i potser confirmar amb més dades i investigacions. Val la pena llegir-lo però segur que defrauda als que cerquen explicacions estranyes a fets molts més simples.

Vos deixe l’enllaç del bloc de l’Enric on parla més i molt millor que jo sobre el llibre:

Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados

Odissea, el viatge de Ningú; d’Elies Monxolí

El dissabte passat a la darrera xerrada de la Fira del llibre de l’Ateneu de Bétera entre altres coses vaig comprar aquest llibre-disc del músic de Paiporta on ens versiona amb la seua música l’Odissea d’Homer. És el segon CD que puc aconseguir sobre el relat homèric, el primer és de Miquel Pérez i Melodemodomies.

L’inici sembla recordar Llach, inevitable, però després ja canvia totalment i amb onze cançons i la narració d’Amàlia Garrigós l’autor ens aproxima al viatge a Ítaca que acabarà igual que ha començat, amb un picadeta d’ull a la poesia d’Ausiàs March pel mig:

“Vaig fer tants camins dubtosos per la mar

Amor, de vós jo en sent més que no sé”

…………………..

“Quan ixes per a fer el viatge cap a Ítaca

prega que el camí siga llarg

ple d’aventures i amerat de saviesa.”

El pròleg és de Laura Borràs i l’acaba amb la paraula Irresistible! :”Tot plegat: una hora de plaer majúscul, adult, intens per la confluència textual i musical. Irresistible!”

Contos completos, de Fernando Pessoa.

He pogut aconseguir a Porto una selecció de contes de Fernando Pessoa escrits en diferents revistes durant anys. Són relats curts la majoria que destaquen pel seu humor absurd i la seua ironia. Postes el que destaca més és el més llarg, O banquiero anarquista, però hi ha alguns que molt més curts que no li queden al darrere amb alguna frase memorable:

“Cuidado com as lágrimas, quando são estadistas os que as choram.”

L’Estaca, de Joaquim Vilarnau

Una vegada Vicent Andrés Estellés va dir-li a l’Ovidi Montllor; “Malparit! m’has furtat el poema!” , en referència al seu poema Els amants popularitzat per la veu del cantant alcoià. Això és el que ha passat amb la famosa cançó de Lluís Llach, l’Estaca, però d’una manera més bèstia, més exagerada, de nivell internacional. La gent la fet seua i s’ha fent més de 400 versions en diferents llengües de tot el món (he penjat al facebook unes quantes d’aquestes que surten al llibre). A més de ser referència per altres cançons i altres generes artístics (literatura, art..).

De tot açò i més, la gènesi de la cançó i els problemes que va tenir per poder cantar-la a la dictadura feixista del general Franco ens parla En Joaquim Vilarnau en aquest llibre prologat pel mateix Llach. Aquesta seria la primera part del llibre, i la segona el que he dit abans, quan la cançó pren vida pròpia i volta pel món en diferents versions i idiomes. al final hi ha una llista de versions fetes fins a l’estiu del 2024. Potser en trobeu altres posteriors, jo he trobat una de Maxime Cayuela i Lou Sévérac en català i cors (L’estaca-Catena).

La veritat, és que es fa dificil no llegir aquest llibre i no tenir a l’abast el mòbil o el PC per cercar i escoltar els diferents versions esmentades. I per cert, no és l’única cançó de Llach traduïda i cantada en altres llengües.

Himne del rugby català: