Visca les llengües romàniques!
Essent nascut el 1957, vaig tenir l’escola en espanyol i el català, que l’he parlat sempre, vaig començar a escriure’l a l’escoltisme, després en vaig aprendre una mica amb un llibret, però no el vaig estudiar fins que, ja ben gran, em vaig treure el nivell C i em vaig preparar per al nivell D (examen al qual no em vaig presentar… perquè vaig prioritzar anar-me’n al Festival de Canes!). Al batxillerat estudiàvem el francès com a llengua francesa i ben aviat em va cridar l’atenció com algunes construccions sintàctiques, alguns girs, l’ús de prenoms, certs mots… ben diferents al castellà tenien algun vincle amb la nostra estimada i reprimida parla. I ja escoltant cançons italianes xalava de valent amb coses similars..
No en tinc cap mena de dubte que la meva obertura al francès i a l’italià em van fer prendre consciència de l’entitat, vigor, bellesa, riquesa del català! I em va desacomplexar totalment de la prepotència de l’espanyol: ells tenen una llengua també molt bella i pletòrica (que, malgrat que he hagut d’aprendre a la força, aprecio i m’agrada practicar), però el món no s’acaba en les seves formes i maneres, en les seves paraules i expressions.
Lamentablement, avui en dia, amb el domini internacional de l’anglès (som a l’imperi ianqui!), s’ha renunciat molt al coneixement de les llengües romàniques (no en sentim les ràdios ni en veiem les TV, no se n’escolten cançons, no en llegim…) i, vulgues que no, anem perdent autoestima i deixem de pouar en la riquesa que compartim tanta i tanta gent de la riba mediterrània.
No he esmentat el portuguès, perquè no hi tinc tant de vincle, però quan vaig ser a Lisboa en vaig fruir, de debò, tot i el seu vocabulari força diferent, que per a mi era ‘nou’: m’apassionen les llengües romàniques!
