Gàlim

Fotograma de la pel·lícula de 1928 de promoció de la destil·leria d’Aielo de Malferit

Dissabte vaig anar a Aielo de Malferit a veure l’estrena (a casa) del documentari “L’espurna d’Aielo”, un bon treball cinematogràfic sobre aquella llegenda que parla de l’origen aieloner de la Coca-Cola.

El curtmetratge, com el mateix director va explicar, no pretén confirmar ni desmentir la relació directa entre la Nuez de Kola-Coca feta al poble dels naps i el refresc escumós de l’imperi ianqui. És, això sí, un reportatge ben interessant sobre alguns aspectes de la història d’Aielo i algunes característiques populars relacionades amb la pervivència de la fabricació de licors.

El documentari manté expressament una incertesa que, d’altra banda, ja sabem superada. Però és com allò dels Reis d’Orient, que sempre fa una miqueta d’il·lusió.

I ja que parlem de coses poc certes, si els de l’Olleria tinguérem una miqueta més d’orgull local podríem reclamar l’origen més primigeni de la Coca-Cola, ja que la beguda d’Aielo que es reclama mare de l’americana va nàixer gràcies als frares del convent de Caputxins de l’Olleria, introductors de les fulles de coca necessàries per al beuratge aquell.

Inesperadament, t’arriba a les mans (és un dir, que ara tot són coses digitals) un curtmetratge on trobes l’ontinyentí Gonzalo Gironés fent de guionista. I també l’amic Paco Muñoz tocant la guitarra vestit de sotana. Mira que ens hem trobat en casos rebuscats, però no l’havia vist encara amb l’uniforme seminaril.

A l’extensa escampada de qui foren seminaristes i seminaristes fugitius de València-Montcada, el document dirigit (dels primers, segurament) per Pere Balañà (Pedro, per imperatiu legal) els representa un atractiu especial. I és, com ja ha dit algú dels que hi van conviure activament, una mostra de neorealisme cinematogràfic impensable en aquella institució en temps de nacionalcatolicisme.