ALBERT CORTES MONSERRAT

A la Gala dels Premis Gaudi, el guionista Eduard Solà ha deixat un discurs que ha aixecat polseguera i de fet la paraula xarnego crec que ja no te massa sentit a l’època que vivim.

Solà ha reivindicat el seu llegat xarnego dels seus avis i a diferència de la pel·licula “La casa en flames” diu que “els agradaria una casa a la Costa Brava i vaixell per navegar, però no en tenim. A casa som orgullosament xarnegos, tots els meus avis van venir d’Andalusia”. Posteriorment va matisar en els mitjans que no nomes la classe baixa viu al xarneguisme, ja que s’ha passat fam a tot Catalunya i reclama un projecte comú per fer una Catalunya millor”, “Queda la ferida que parteix de qualsevol persona que es deplaça d’un lloc a un altre i que passa fam i demana celebrar l’emigració.

Caldria comentar clarament, que jo no soc xarnego i tampoc tinc casa a la Costa Brava, ni vaixell, ho dic per eliminar clixes. Orgull de la teva identitat original ho considero normal, ara bé lloar l’emigració em sembla equivocat. En un món ideal aquesta no hauria d’existir ja que cadascú és guanyaria la vida i realitzaria els seus somnis en el seu lloc originari sense caldre començar de zero en un altre lloc. La immigració andalusa a Catalunya no va ser per un interés especial per aixecar Catalunya, va ser per necessitat en bona part i altre dirigida pel franquisme per intentar acabar amb la nostra identitat un altre part. Aquesta evidentment un cop s’integra, comença un nou projecte de vida amb més o menys dificultats i suma una nova identitat a la seva, passa a ser un més, i cal un nexe d’unió que evidentment és la llengua catalana i tots formem part d’un mateix poble sense mirar origens, ja que aquests com els de la burgesia del vaixell molts cops son els que van renúnciar a aquest nexe comú per abraçar un altre i no serien un gran exemple.

Solà fa del victimisme fàcil el discurs i de la generalització la norma, cosa que mai és encertada. El projecte comú que reclama no pot ser a base de renúncia de la classe autoctona i la seva identitat, al contrari, és pot enriquir però la base a de ser la llengua i la identitat com a poble, no per ser millor o pitjor que altres pobles, simplement perquè és la nostra i tothom és convidat sempre que ho tingui clar amb respecte i agraïment per part d’aquells que han vingut i s’han incorporat al projecte.

El xarneguisme ja no te el mateix significat.

Ahir finalment Oriol Junqueras va visitar Carles Puigdemont a Bèlgica, una reunió que feia molt de temps s’hauria d’haver fet però que finalment i amb la victòria del primer en el seu partit s’ha produït.

De fet els dos un cop acabat han marxat junt de la Casa de la República amb un cotxe amb la matricula 1-O-2017 que simbolicament és la data del Referèndum d’independència de Catalunya, de fet a Bèlgica hi ha la possibilitat d’escollir la matricula del vehicle i personalitzar-la amb una taxa de 1000 euros i que lògicament no estigui agafada o sigui xenòfoba, racista o promogui segons que i en aquest país aquesta data va ser un diumenge qualsevol. De fet la reunió es va acordar crear espais de treball coordinats per debatre les qüestions que afectin el futur nacional amb una nova etapa de relació per recuperar la força i iniciativa independentista. Tanmateix avui el President Puigdemont ha suspès temporalment totes les negociacions amb els socialistes pel nou endarreriment per abordar la qüestió de confiança, encara que ha matisat que les existents com immigració o el català a Europa no s’aturaran.

Cal dir que la burla continua, portar aquesta matrícula quan ells son els principals responsables d’haver incomplert el que significa aquesta data i renúnciar a complir el seu mandat, convertint la data igual que a Bèlgica en un diumenge qualsevol sense cap conseqüència fins el dia d’avui. Hauriem d’exigir prou d’aquests gests de fum que nomes fan que aprofundir la ferida amb la ciutadania tractada com a nens petits i sense cap explicació pels incompliments i aquests darrers anys de retorn a l’autonomisme com si res hagués passat.

Pel que fa a la reunió, crear una comissió o un espai de treball, és l’habitual per no dir que era una reunió formal sense cap acord i sense intencions de moment de retornar a aquella paraula que tant ha reclamat la societat civil, unitat, aquella que sempre han rebutjat per prioritzar el partit per damunt d’un objectiu que sembla no han cregut mai com predicaven. Parlen del futur nacional quan ells van tenir a la seva mà canviar-lo el 2017 amb la validació i sacrifici de la gent que tampoc van servir de res, i ara 8 anys més tard de col·laboració amb la repressió espanyola es despengen en recuperar la iniciativa independentista. Una burla.

En la mateixa línia que la reacció a la burla del PSOE amb la qüestió de confiança i el no trencament definitiu, substituit per una suspensió temporal de relacions encara que mantenint les negociacions amb temes ja en marxa, una nova cortina de fum que fa riure per no plorar.

La gesticulació per sempre.

Llegeixo la notícia que una sanitària demandarà la Generalitat pel requisit del català ja que és una barrera per a espanyols, tota una declaració d’intencions i que dona idea de quin tipus de personatge parlem

Es veu que es diu Rosa Cochachi i forma part d’una llista de 212 sanitaris els quals l’ICS ha negat una plaça fixa per no acreditar el català requerit. En el mateix grup hi forma part un altre personatge que porta 10 anys a la Vall d’Hebron i va assegurar que no necessitava dominar la llengua del país per treballar, un altre llumanera. La tal Rosa, va neixer al Perú i va arribar a l’Estat el 2002, portant 11 anys treballants a la Vall d’Hebron, durant aquest temps s’ha presentat a quatre convocatòries per plaça fixa i ha suspès les tres darreres pel seu insuficient en nivell de català. Ara decideix posar la demanda i ens dius que mai ha tingut cap problema però que li costa i li fa vergonya parlar el català, saben que està divorciada i amb cura d’un fill amb discapacitat, crec que no és cap motiu per negar-se a aprendre una llengua. Diu que és injust i que tothom es fix menys tu, reclamant estabilitat ja que li provoca molta ansietat.

De fet a mi em provoca també ansietat personatges com aquests am el seu esperit colonial que creuen tenir més drets que els demes i sense que els hi caigui la cara de vergonya. Crec que en qualsevol altre país no s’atreviria a dir aquestes aberracions surrealistes, però esclar el tracte colonial a Catalunya tot s’hi val. Que jo sàpiga nèixer a Peru no es cap impediment per aprendre català o qualsevol altre llengua del món, portar des del 2002 aquí, vol dir 23 anys crec temps sobradament suficient per aprendre una llengua la que sigui, la seva situació famíliar tampoc passa per cap impediment a la seva llengua o l’aprenentatge i integració. El català no és un capritx, com diu és un requisit, no és opcional per tant una exigència més que ha de superar pel seu lloc de treball com podria ser un altra, si no ho fa, evidentment la plaça és pel que si que ho ha fet, o preten tenir més drets que la resta. Si anes a Londres per una feina similar suposo li exigirian l’anglès, o també ho consideraria injust, per cert al Peru segurament també exigirien la seva llengua, o tampoc ho troba bé.

Diu que tothom es fix menys ella, evident, no s’ho mereix i ha suspés com qualsevol altre feina i qualsevol altre persona. Una ultima cosa seria el simple respecte per la terra que l’ha acollit, que menys que aprendre l’idioma i integrar-se allà on viu, altra cosa és un colonialisme surrealista pel lloc on és guanya la vida i que per cert te la porta oberta per anar on vulgui, no cal que segueixi aquí si no es vol adaptar.

Colonialisme de manual.

La credibilitat costa molt de guanya i molt poc de perdre. Si parlem dels nostres partits a Madrid l’han perduda tota i per tant per intentar recuperar el camí que mai havia d’haver desaparegut calen gests i trencar les dinamiques actuals.

La no admissió de la qüestió de Confiança cap a Pedro Sanchez a Madrid, negada pel PSOE i la seva crossa de Sumar, tal com ha dit el secretari de Junts Jordi Turull, que l’han demanada hauria de comportar decisions que no agradin al PSOE, com evidentment seria la retirada de suport a canvi de res a Madrid i deixar aquest Govern espanyol en una posició de debilitat extrema per acabar la legislatura, altra cosa seria una nova presa de pel, en aquest cas des de Waterloo.

La submissió absoluta d’Esquerra al PSOE amb un suport cec a Madrid a canvi de res que no sigui fum, semblava que no volia ser el camí en aquest cas de Junts i així ho van expressar amb el cobrament per avançat per donar suport als socialistes i una Taula de negociació a Suïssa que hi donava una patina de seriositat. La realitat ja la veiem, la famosa Taula de resolució de conflicte és una burla, ja que el que s’acorda allà, és rebutjat a Madrid pel mateix Govern i per tant cap solució de moment. Alhora els temes pendents com el Català a Europa que ni es ni se l’espera, el traspàs d’inmigració que segueix perdut en el temps, la modificació del finançament com sempre nomes fum, la mateixa amnistia pel President Puigdemont i els exiliats que segueix avortada o el mateix escorta com qualsevol president vetat pels socialistes, son nomes uns exemples dels molts cobraments venuts pels Juntaires i que ara se n’adonen que cap s’ha complert i formen part del catàleg de promeses de Sanchez, totes incomplertes per cert i el que es pitjor sense cap indici que hi hagi cap ganes de resoldre. Tot amanit amb el xantatge que l’alternativa és votar conjuntament amb Populars i VOX, com si la seva aposta fos molt millor.

Aquesta burla macabra un dia o altra ha d’acabar, el descredit i la riota dels nostres partits és inadmissible, han fet el joc a un partit que sistemàticament va contra els interessos de Catalunya i que ha fet de l’engany la seva manera de fer política, prometent a tothom tot, encara que sigui contradictori, per no complir res i portant als altres a vendre aquests teòrics guanys per justificar la seva incompetència i inutilitat per la societat catalana.

La qüestió de confiança no es pot quedar en una amenaça estèril, a de ser el primer pas per fer caure aquest Govern espanyol, res pot ser pitjor.

Simplement credibilitat.

La desclassificació d’informes sobre l’Imam de Ripoll, encara deixen més dubtes i preguntes sobre l’actuació espanyola i més sospites d’opacitat i negligència que ens va portar als atemptats de Barcelona i Cambrils.

Realment, Espanya no es de fiar, i els informes ara llegits diuen que la seva estada a la presó entre el 2012 i 2014 va ser visitat diversos cops pel CNI per obtenir informació sobre activitats gihadistes i el van descartar com a col·laborador per no refiar-se d’ell. El qualificaven de persona molt intel·ligent i gran memòria. Un personatge capaç de manipular amb eficàcia, que s’avorreix a casa i necessita acció entre d’altres consideracions d’un informe grafopsicologic. Alhora la Guàrdia Civil ens diu que era coneixedor d’estructures radicals que no va aprofundir per temor a repressalies contra ell. Crida l’atenció atemptats a l’Iraq sorgits per responsables de la Mesquita on ell va ser suplent.

Aquestes i altres revelacions donen idea de la vinculació del CNI i Es-Satti. Un cop va sortir de la presó ens diuen que ja el van deixar de seguir, cosa que sabem per les visites policials rebudes a Ripoll no va ser cert. Apart un mes abans dels atemptats va desàpareixer i això no va ser motiu per avisar a la policia catalana d’un possible perill d’un personatge vinculat amb operacions gihadistes, manipulador i intel·ligent segons proves que costa de creure que es fessin sinó ho consideraven important i un confident pel CNI. Aquesta deixadesa interessada o no tots sabem que va provocar 15 morts en aquell tarda fatidica a Catalunya. Moltes preguntes sense resposta i molts fets que demostren una opacitat o negligència mai aclarida i que continua 8 anys deprès sent un pou d’incògnites i secrets que amb el que sabem de les actuacions d’Espanya quan es tracta de Catalunya segueixen apuntant a responsabilitats molt greus.

Hem vist el cel de la policia espanyola per infiltrar membres a entitats socials i polítiques catalanes per damunt de qualsevol dret fonamental de la ciutadania i nomes per protegir la unitat espanyola en contra de la llibertat de la societat, però quan és tractava de les possibles cel·lules islamistes en plena época del terror d’Estat Islàmic i atemptats en qualsevol lloc del planeta el cel sembla no va ser el mateix, un fet molt greu tacat de sang i amb unes conseqüències que tots sabem.

Res fa pensar que Espanya no estigues d’una manera o altra darrera d’aquests atemptats, per irresponsabilitat o per la seva guerra contra l’independentisme costi el que costi com vam veure posteriorment.

Un escàndol majúscul que sembla no interessa massa fora de Catalunya, una gran opacitat.

Iridia demana recurs d’empara al TC per investigar les infiltracions de la policia en entitats polítiques o socials com ahir ens mostrava el documental de TV3 i on les vulneracions de drets fonamentals son a l’ordre del dia, res de nou amb règims com Espanya.

No cal anar amb el ciri a la mà i veiem que els Estats es protegeixen i per això tenen moltes eines, una la policial. Quan l’Estat és poc democràtic com Espanya aquests moviment s’accentuen i el control sobre la societat i allò que podria representar una amenaça per la cohesió o per la idea inamovible que el sistema ha decidit es atacat sense miraments. De fet qui hauria de respondre sobre el tema seria el Ministre Marlaska i ja sabem tots la relació que te amb les tortures i per tant no s’espera res sobre la seva defensa real dels drets fonamentals de la societat.

Com diu la denúncia cal complir els estàndards internacionals dels drets humans i l’incompliment dels mateixos posa en risc la protecció efectiva dels mateixos i consolida la impunitat de les autoritats responsables amb pràctiques abusives. De fet les forces policials en la resolució contra la delinqüència pot infiltrar personal amb bandes organitzades per poder obtenir més informació i acabar amb les mateixes, seria podríem dir una tàctica mès per acabar amb elles. Ara bé, les entitats socials que defensen models diferents als de l’Estat o de caràcter polític com l’independentisme català que com diu la mateixa Constitució pot defensar la seva idea com ho fan partits polítics que la societat pot donar suport i no poden ser violats per la idea única de la unitat de l’Estat per damunt de la mateixa societat.

Ahir en el documental, en vam veure diversos casos i les conseqüències que comporten al ser descoberts amb relacions afectives nomes per obtenir informació política i personal, per tant delictes contra la integritat moral, abús sexual, revelació de secrets i impediment de l’exercici de drets cívics, cosa que evidentment un altra de les eines de l’Estat com és la judicial no ha admès. De fet una de les imatges del documental la trucada la infiltrada descoberta Maria Isern, la mateixa encara diu que els ha ajudat ja que no ha passat absolutament res i el seu entorn encara ès més segur, com si la violació comesa i la llibertat de pensament fos un delicte a vigilar. De fet fonts del sindicat policial Jusapol parlen de les infiltracions com si les entitats socials o polítiques fossin bandes armades o narcotraficants. No hi ha dubte que per ells és el mateix, protegir l’Estat i la seva idea única per damunt de qualsevol cosa i dret a trepitjar.

Una nova vergonya, d’un Estat fosc que utilitza les seves eines per la repressió i vigilància a la seva mateixa ciutadania.

Independentment de la gestió blaugrana en l’assumpte, aquesta i com explica perfectament l’article adjuntat va molt condicionada per aquesta batalla per instaurar un relat contra el Barça i la seva culpabilitat que institucions i mitjans de la capital ja s’han encarregat de transformar i donar credibilitat. Res de nou en aquesta Espanya, on esportivament el Barça encara ès una pedra a la sabata davant l’imperi de l’èquip del Règim de color blanc que tot ho domina i manipula.

Segur que el proper diumenge a la final de la Supercopa escoltarem la injustícia de la inscripció dels jugadors blaugranes, i segur que res escoltarem dels mitjans ni de la resta de clubs submisos sobre la sanció escandalosa a Vinicius que evidentment hauria d’haver estat més alta i no poder jugar aquesta competició.

El Barça i el judici mediàtic sumaríssim del cas Olmo: un partit perdut abans del xiulet inicial

Fa dies que ningú debat ja si el Barça té la raó en el cas Olmo: el relat està escrit i ha quallat en l’imaginari col·lectiu

Ignasi Noguer

“La dona del Cèsar no tan sols ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar”. Aquesta frase, pronunciada per Juli Cèsar l’any 62 a.C. per justificar el seu divorci d’una Pompeia que no havia fet res negatiu, fa temps que se li aplica al Barça amb mà de ferro. I l’últim exemple és el cas de les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor, un autèntic judici públic, sumaríssim i amb tocs d’escarni, que torna a demostrar el poder que té el gran altaveu mediàtic, situat únicament a Madrid i a un volum brutal. Perquè ja no importa si el Barça té raó o no, si LaLiga i l’RFEF s’havien sobrepassat en les seves funcions en aplicar un article, el 130.2, de forma errònia. El que interessa és el relat, el pòsit que quedi en el record col·lectiu. En el dia d’avui, per exemple, es continua recordant el Chelsea-Barça d’Ovrebo, “el robatori del segle”, mentre que l’esdevingut un any després en l’Inter-Barça, el de Benquerença, ha passat al bagul de l’oblit. El relat.

Com va succeir en el cas Negreira, que es va convertir en tema capital a tota Espanya, fins i tot amb programes televisius especials i maratonians, el Barça ha estat considerat el dolent de la pel·lícula des del segon 1, per la qual cosa era d’esperar que una vegada se sortís amb la seva, tot saltaria pels aires. D’una forma més o menys rudimentària, el Barça ha guanyat al sistema, però la seva imatge ha quedat malmesa i ja no podrà reparar-la, ja que la piconadora, l’altaveu, està en marxa. El club blaugrana va cometre l’error de no mesurar bé els temps, atrapat en el laberint en el qual l’havia ficat LaLiga, i de pecar amb moments d’improvisació, encara que el relat que el Barça s’ha saltat les lleis per sortir-se amb la seva ja s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu. Ja no importa si el club blaugrana té raó o no, ni tan sols tindran valor les explicacions que pugui donar Joan Laporta dimarts vinent. Com amb el cas Negreira, el Barça és culpable. I punt.

D’exigència en exigència fins al judici final

Ja al novembre, en el Barça van començar a sospitar que una cosa estranya passava amb les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor. En cada reunió amb LaLiga apareixien noves exigències, canvis en el guió. L’acord amb Nike, per exemple, va passar de ser vàlid a ser paper mullat, malgrat que el Barça va acceptar reafirmar-lo en una Assemblea de Socis extraordinària. Finalment, veient que LaLiga no deixaria de posar pedres al camí, el Barça va decidir canviar d’estratègia i va anar a la justícia, per aconseguir la inscripció a través d’una cautelar, seguint els mateixos passos que amb Gavi. En aquesta ocasió, tanmateix, LaLiga no es va creuar de braços i va entrar en l’equació, aconseguint tombar la petició blaugrana.
El Barça, però, tenia un pla C, el de les llotges VIP de l’Spotify Camp Nou. La seva venda feia temps que estava a la taula de negociacions, però Joan Laporta va decidir accelerar-la per mirar d’aturar una bola de neu que s’estava fent gegantina. I van tornar les traves. LaLiga va exigir el 40% de l’operació per avançat, però quan el Barça ho va aconseguir es va canviar l’exigència, ja que en haver 2 empreses implicades el pagament havia de ser de totes 2. El rellotge, imparable, va continuar corrent i finalment el segon pagament va arribar el 2 de gener, per la festivitat del dia 1. El Barça va rebre l’OK de la Lliga a tornar a la regla 1:1, però alhora va desinscriure Dani Olmo i Pau Víctor. L’incendi ja estava servit.

La interpretació de l’article 130.2

LaLiga va actuar amb celeritat i el mateix dia 1 va eliminar Dani Olmo i Pau Víctor de la plantilla del Barça, un acte que va sorprendre, i molt, en el club blaugrana. I és que els serveis jurídics blaugrana feia dies que emfatitzaven que ni LaLiga ni l’RFEF no podien vetar la inscripció a través de l’article 130.2 del Reglament General, ja que el seu marc d’acció era diferent. “Un/a futbolista podrà estar inscrit/a en un sol equip d’un club, sense possibilitat de ser donat de baixa i d’alta pel mateix en el transcurs de la mateixa temporada, tret de cas de força major o disposició reglamentària”.
El punt de discòrdia és el “pel mateix”, ja que el Barça no havia donat de baixa als seus jugadors de forma voluntària. Fa uns anys, per exemple, el Barça no va poder fitxar Aubameyang al mercat d’hivern perquè abans l’havia traspassat al Chelsea. El cas de Dani Olmo i Pau Víctor és diferent, per la qual cosa el Barça entén que té fins al 31 de gener, moment en què es tanca el termini d’inscripcions, per regularitzar la seva situació.

El Barça, empès a polititzar el cas Olmo

LaLiga, molesta amb el Barça i amb Joan Laporta per la negativa a acceptar el contracte de CVC i pel projecte de la Superlliga, va seguir inflexible, per la qual cosa la pilota va passar a una RFEF molt feble en aquests moments, ja que just acaba d’entrar en la presidència Rafael Louzán, que ha intentat calmar les aigües donant-li una vicepresidència a Javier Tebas i una altra a David Aganzo, president de l’AFE. De fet, continua sorprenent el silenci del sindicat dels futbolistes, tan actiu en d’altres ocasions, en el cas de Dani Olmo i de Pau Víctor, ja que ambdós es podien quedar sense jugar 6 mesos.

L’RFEF es va veure entre l’espasa i la paret, amb opinions de tota mena i amb el perill de tornar a trencar relacions amb LaLiga, per la qual cosa ves va decantar pel camí fàcil, es va alinear amb la patronal, conscient que el Barça aniria al Consejo Superior de Deportes (CSD), amb tots els números d’aconseguir la cautelaríssima. El club blaugrana, de fet, hauria anat a la justícia ordinària si hagués estat necessari, convençut que ha tingut la raó des del primer moment i que, en el fons, ha estat víctima d’una campanya de desgast que només buscava fer malbé la imatge del Barça. És cert que el club va anar tard, que va mesurar malament els temps i que ha donat una imatge de certa improvisació. Un altre tema és que l’incendi hagi estat provocat o no. I és que, quan es tracta del Barça, a més de ser honrat ho ha de semblar. Com Pompeia.

El President espanyol Pedro Sanchez va inaugurar els actes pels 50 anys de la mort de Franco cridant a enfortir i defensar la democràcia i advertint que pot tornar a passar, de fet cal tenir molta barra per fer aquesta celebració.

Efectivament, ens diu que els règims autocràtics estan avançant i que la llibertat mai es conquereix permanentment. Caldria dir que s’oblida de dir que les falses democràcies com l’espanyola també son una realitat, i que la llibertat de que parla primer ha de ser una realitat per poder defensar-la i evidentment la vertadera historia espanyola d’aquests 50 anys el desmenteixen rotundament.

Parla de defensar una cosa que no existeix o que simplement es d’una baixa qualitat impresentable. A l’acte hi havia representants d’Esquerra, res estrany d’un partit a la deriva i on la independència ja ha fugit del seu ideari per ser una simple crossa socialista sense cap aspiració nacional. Ens parla dels anys foscos i de terror del franquisme, no deu recordar els morts posteriors a la mort del dictador, els presos polítics i per idees com encara veiem ara per exemple amb Pablo Hasel, la creació d’un grup terrorista estatal com els GAL, els morts del franquisme enterrats als vorals de les carreteres i mai reconeguts, la protecció infinita dels colaboradors del règim, torturadors inclosos per sempre més. El manteniment d’una monarquia que el Dictador va nomenar com el seu hereu i obviant l’època repúblicana espanyola, la manera com s’ha tractat el dret a decidir de Catalunya a base de repressió i violència desmesurada sense fre, o la pudor de naftalina de moltes de les institucions amb tuf a franquisme on els seus descendents segueixen exercint el poder per posar uns quants exemples.

No, això no es cap democràcia, un partit fundat per un ministre franquista tacat de sang com el Partit Popular i un PSOE per fer el paper de falsa Esquerra amb lideratges tant feixistes com Felipe Gonzalez mai pot ser una democràcia. Ens diu qu ela societat espanyola va apostar per la democràcia i la llibertat, però tampoc ens diu que aquesta aposta no la reflecteix la Transició, una simple cortina de fum dirigida per personatges del règim i on “el atado y bien atado” va quedar clarament reflexat canviant tot per no canviar res. Votar cada 4 anys no dona una democràcia, hi ha un respecte a la societat, uns valors i un trencament i condemna explicita del franquisme que mai ha estat i no se l’espera. Els botxins continuen al poder i protegits i les víctimes continuaran sent víctimes per sempre.

Una nova burla del President espanyol a un Estat que no ha canviat i que ha d’anar repetint constament allò de “la democràcia plena”, que evidentment ningú que ho sigui ha de repetir.

Un nou cas escandalós amb la desaparició de la propietat privada i la indefensió de les persones que han seguit el sistema en benefici d’altres que s’aprofiten del sistema sense conseqüències.

Veiem com a Girona la policia desallotja una família de casa seva i permet l’entrada d’aquests paràsits anomenats ocupes. De fet la policia va avisar els propietaris que si volien recuperar per la força el seu domicili podia ser violació de domicili. El cas de Jordi Riera i la seva familia i la seva desocupació per un video qu eels ocupes van presentar cuinant dins la casa i que sembla te més valor que les escriptures presentades per Riera. De fet un procés burocràtic molt lent i la indiferència dels veins dient que si no molestaven no eren un problema han agreujat la situació. La reacció per part del consistori també ha estat tebia i de revisió de protocols.

Tot va començar quan eren a la propietat on no hi havia ningú però amb indicis d’haver estat ocupada per la destrossa d’una paret. En aquell moment els ocupes van voler accedir a l’inmoble i els ho van impedir per tot seguit alertar la policia. De fet la famiía havia anat a casa per iniciar unes obres que portaven mesos esperant la llicencia i per això portava temps tancada. El que va passar desprès va ser l’expulsió del pis i l’entrada dels ocupes amb la prova del vídeo abans esmentada i fins el dia d’avui amb tota la gestió burocràtica que ha deixat els propietaris al carrer.

Un nou cas d’una societat a l’inrevès, els legitims propietaris de l’inmoble expulsats del seu domicili per donar entrada a uns violadors de domicili, per tant un delicte i per fer-ho més esperpèntic presentant un vídeo cuinant a dins, cosa que un cop dins la casa podien presentar qualsevol activitat, cosa que no hauria de significar res i molt menys per damunt de la presentació de les escriptures de la casa. Tot aquest desgavell amb l’agreujant de la falta de reacció de les institucions i la seva burocràcia que segueixen permetent aquest robatori amb premi pels lladres i càstig a les víctimes que amb indefensió de moment viuen aquest malson.

En un estat de dret normal, la propietat privada és sagrada i no és qüestiona podent fer l’us que en creguin convenient els seus propietaris legítims, en Estats de fireta com Espanya aquests delinqüents anomenants ocupes segueixen gaudint de més drets que la resta i el seu aprofitament del sistema molts cops te premi i dona la idea dels valors que és volen donar a la societat.

Surrealisme a Girona.