Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Mestres, ara ens cal combat i mobilització

0

Anit vam ser a Benimodo per plantar cara. Mobilitzats. Venia un autobús mig buit de Bétera, amb uns quants amics incombustibles del ferro i la fermesa, que va continuar mig ple en carregar a Catarroja, una caterva de mestres del Guaix. L’edat dels viatgers, una majoria de mestres, no és confessable, però la suma total passaria la quantitat d’anys dels bíblics Moisés i Matusalem plegats. Tant se val, perquè el coratge d’aquestes mestres retirats i els acompanyants, bíblics o ateus, no acaba de contagiar els mestres joves. Com si els joves, mestres o no, patiren d’una certa deixadesa moral, o preferiren de fer la feina de mestres i avant. Com si això de la feina de mestres fóra només de nou a cinc, que  ja en fora prou, per a ser mestre i fer de mestre.

Doncs, no, mestres joves; amb el dia a a dia a l’escola, que ja sabem que és feinada, no n’hi ha prou. Mai no n’hem tingut prou, amb això, en aquest país i en altres indrets tampoc. Si volem ser referent, o com a poc, si volem acollir de braços oberts el discurs del poeta Marc Granell, que anit va fer una lloa dels mestres i de l’ofici d’ensenyar que ja pagava la pena el sopar i la Nit d’escola valenciana. Vint-i-unena. Sí, Marc Granell ens feu un regal per emmarcar. Espere que algú li puga publicar aquell text.

La Nit d’escola valenciana, cada any, serveix per presentar l’activitat i el programa de l’Escola dels valencians, sobretot per presentar les Trobades al llarg del territori, que són el reclam viu de l’escola valenciana abans de les matriculacions, però també hi ha els premis Sambori, i els projectes solidaris, i els concerts de la Gira, i el Feslloc… La Nit, alhora, també far el lliurament de reconeixements a persones o entitats que s’han guanyat amb escreix uns minuts d’aplaudiments sincers i honestos. I ací els mestres joves baden, es perden no sabem on, no sabem per què, deixen de venir a festejar l’escola i no fan el suport que li cal ara més que mai, a la institució que representa l’ànim de l’educació del país, escola valenciana. I ves que no som temps de badar…

El sopar, la nit mateix, és un pas, com un petit reconeixment de suport als mestres que són al capdavant de l’organització d’escola, però ser-ne activista per la llengua, també és necessari i fonamental. I em tem que, l’absència dels mestres joves en aquest encontre anual, també denúncia la seua falta de compromís ferm per l’activisme en favor de l’escola i de la llengua, naturalment. Jo posaré l’exemple de la meua escola, i trobe que, potser, l’exemple es repetirà a més escoles, malauradament, a massa escoles en realitat, fins i tot dins les anomenades escoles catalanistes d’origen: perquè, què voldrà dir no venir al sopar d’escola?, o quina cosa serà més important que, un colp l’any, acompanyar la gent que hi dedica temps i voluntat a mantenir la flama d’una escola viva, democràtica, catalanista… Perquè, ho vulguem o no, som deutors de la feina d’una institució que treballa, s’esforça, defensa el què, el sentit de ser de les nostres escoles: mestres joves, no us demanem que us dediqueu cada setmana, o cada dia de l’any, a fer front a la manca de moral i d’ètica que vivim, des de l’administració, contra l’escola dels valencians -d’això ja se n’encarreguen, i encara sort, molts mestres entusiastes que, aquests sí, no aflueixen mai. No han afluixat mai. L’escola de Soler i Godes, de Carles Salvador, l’escola dels mestres Freinet… Anit una fotografia d’en Prats aplegava cinc dels presidents d’escola, caldria haver-hi afegit els membres de les seues juntes, la gent del Guaix i de la Marina, del Camp de Túria i dels Ports, o aquells premiats especials que va recordar Marc Granell: Ferran Zurriaga, Carme Miquel, Joan Francesc Mira, Paco Muñoz, exemples de civisme i militància i fermesa diària… Només que acompanyeu la nit i després no oblideu el perquè feu escola i feu de mestres, joves, si és això, joves… Que els ho demanen a la gent de la Bressola, doncs, si amb la feina del dia a dia a l’escola, serà suficient per resistir embats i setges i una guerra bruta com patim, al nord  i al sud.

-Una guerra bruta contra l’escola, contra la llengua, contra nosaltres, un delicte d’odi que, casualment, els jutges espanyols arxiven només d’olorar-los.

El resum de la nit i dels discursos, hom espera aquesta nit també per això, Esperança Camps ho ha descrit a Vilaweb. Llegiu-ho, mestres, llegiu, joves, i aleshores preneu també decisions valentes, de suport a l’escola, a l’activisme, a la resistència i a la mobilització permanent que reclamava anit la presidenta d’escola, Alexandra Usó: sense aquesta fermesa necessària, de combat, de plantar-nos i plantar cara, l’escola es tornarà rutinària, avorrida, fins i tot inútil.

Va dir Marc Granell que ens aboquem acceleradament a l’abisme, no cal dir com d’amenaçada se sent ara la democràcia -que ens han de dir a nosaltres, els valencians, que patim el setge espanyol per anys i anys-, per això Granell, el poeta, amb aquella lectura lenta, sentida, de dificultat, ho va deixar tan clar: en aquesta marxa triomfal a l’abisme, mestres, el vostre ofici es fa encara més imprescindible.

No us penseu que aleshores, ell, el poeta, es referia al dia a dia, sinó a la mobilització diària, ferma, contra un món d’inútils i mamons, que voldrien enfonsar l’escola, la llengua, la pàtria. Tant de bo que preneu nota, joves, si sou el futur de l’escola…

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Criminal Rovira, mediocre!

0
Publicat el 2 de gener de 2025

Les cartes damunt la taula, sinyor conseller, si odia d’aqueixa manera la feina dels mestres i l’horitzó de l’escola. 

Enlloc de conseller, li escau més l’adjectiu criminal, sapastre Rovira, que l’home Rovira pretén de matar la llengua dels valencians a l’escola. D’uns altres àmbits, més que no criminals, se n’han encarregat fluixos d’esperit i cagamandurris durant anys de polítiques banals i melindroses. La llengua a l’empresa, als indrets decisius, arreu que ho mires.

Per molt que hom li pega voltes, no ens cap en un cap que no siga malalt, aquesta pretensió, d’un exabrupte homenic, voler finiquitar una llengua, o el seu estudi, el seu coneixement, si no és que l’odi l’enrampa la tòtina, de cervell o canari. I sense broma ni dolçor caldria dir-li les coses pel nom: vosté, sinyor Rovira, és un criminal. Només així podem entendre el desficaci de matar cap llengua, d’intentar amagar qui som els valencians, què som, esborrar el nostre origen, perquè només el feixisme espanyol, còmplice i igualment criminal, podria beneir-li l’acció contra el país, contra l’escola, contra les llengües…

Ves si serà ruc, criminal Rovira, i ves si arribarà a rebaixar la institució que representa, la governació de l’escola: entorpir, embrutar, malmetre, esbudellar, violar, si la feina i representació d’un  home que, en principi, és el màxim càrrec d’educació d’un país té t’objecte d’atacar un dels principis sagrats dels drets humans, no podem sinó declarar-lo persona no grata, ni decent ni moral: vostés és un criminal, Rovira. I la història li passarà factura en vida. Més prompte que tard. A vosté i atots els que li han passat el ganivet assassí.

Però l’odi, allò que vosté defensa ara mateix, només és que odi -en voler eliminar la llengua de l’escola-, porta els homes al pitjor; i el pitjor és elàstic, com va dir fa anys en una magnífica novel·la traduïda al català un escriptor anglés: una novel·la que de segur no haurà llegit, a quin sant, si és en la llengua que vosté ni suporta ni vol que s’ensenye, si la fòbia lingüística li fa bullir males arts, sinyor, li trastoca el pensament i provoca que la ferida a l’escola mateix puga arribar a irremeiable: l’odi no fa per un representant del servei públic, que es deu a alumnes, a mestres, a les famílies sense excepció, i té el deure, aquest representant, d’elevar el coneixement i els valors humans, per ensenyar-los i defensar-los a espasa si cal: amb la vida.

Encendre un altre foc contra els mestres, contra els xiquets valencians, per c0ntinuar alimentant la desigualtat, la ignorància i el desencontre en educació és atiar els pitjors instints, els més asilvestrats i inhumans: fóra com ordenar als mestres que ensenyaren els alumnes a ser violents, a comportar-se agressius, irrespectuosos i violadors dels drets bàsics.

No cal parlar-ne de la dignitat, de tant com va costar a la civilització construir la democràcia, el progrés i la llibertat dels pobles: això ves si hauria de ser feina principal d’un conseller, un representant de l’escola i de la universitat del coneiexment: allà al paranimf de la universitat vella, n’hi ha aquell verset que ens indica la importància de l’estudi, de la ciència de la intel·ligència humana. Re, com mostrar-li el sabó a un porc.

No cal fer-ho més llarg, si ens entenem: com vosté a la llengua dels valencians, a la poesia d’Estellés, el mestratge de Fuster o a la narrativa de Valor, jo també li desitge el pitjor, criminal Rovira: sense embuts. Tant de bo la seua vida siga molt curta. La vida de conseller almenys.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari