Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés i Temps vençut, un homenatge al poeta.

Gràcies a la llibreria de La Costera he aconseguit aquests dos llibres que et fa un recorregut poètic per la ciutat dels socarrats i la vida del poeta sobretot la vinculada a la ciutat que porta per títol aquest recull de poemes. Allà podreu trobar joies com aquesta, de rabiosa actualitat:

Quaranta anys de cul i d’ignomínia;
quaranta anys de cabotada indigna;
quaranta anys amb faixí i amb medalles;
quaranta anys de les penes de mort,
quaranta anys mamant de la mamella
—municipal, municipal i espessa;
quaranta anys de detencions i mut;
quaranta anys de decrets de tenebres;
quaranta anys amb els «vinos de honor»;
quaranta anys de l’índex de la vida;
quaranta anys d’emigració i folklore;
quaranta anys de fam i vexació;
quaranta anys de ciri i secretaris,
de cul llepat i sintaxi nefasta:
—quaranta anys de sang continuada;
quaranta anys no es borren en un dia
i cal lluitar, i lluitar cada hora,
cada moment de la nostra existència,
i fer sentir l’afany ocult dels ous,
i no dormir, companys, i no jugar
el joc malvat i funest del sambori,
tot ple de punts i comes de les lleis.
Jo us ho dic amb el cor a la mà;
som poble, i hem de retornar al poble.
Que la prudència no ens faça traïdors!
El que ha passat, ha passat per a sempre,
i hem d’oblidar i pensar el demà.
Hem de vetlar el sagrament del poble,
pels nostres fills, i els fills dels nostres fills,
i pels veïns, les parelles que passen
amb un clavell encès entre les dents.
Hem de lluitar, hem de manar: manem!
Hem d’agafar la paella pel mànec
amb brusca mà, amb decidida mà.
I mirarem créixer els nostres pobles,
rics de futur, treballant i cantant,
així com creix el ventre novençà.
Manar no es vestir un uniforme de regidor
i dir a tot que sí.
i presidir tedeums i processons.
Manar serà patir amb qui pateix
i legislar manaments d’alegria

per a tothom, i plantar les collites.
En una mà, en una mà del poble,
un dematí ha florit una rosa,
amb un martell i una falç d’alegria!

Vicent Andrés Estellés.

(Quaranta anys als que caldria afegir ja quasi cinquanta de la mentida aquesta de la “transició democràtica”!)

O aquest altre:

Jo sentia a la boca tot el gust de la vida.
Em besaves amb fonda i goluda besada.
Em creuaven els ulls unes ales profundes.
Era lliure i lligada per sempre al teu costat.
Amor, les teues dents i la teua saliva.
Amor, la teua llengua que em regirava tota.
Amor, fondes besades que mai més no he tastat.
Em besaves i tot vacil·lant al voltant.
Amb un bes dels teus llavis i de la teua sang
vacil·laven les eines i vacil·lava el món
i no res era com sols un moment abans.
Amor, les teues dents. Amor, la teua llengua.
Et veig al meua davant. Arribaves lleuger.
Em miraves. De sobte, m’agafaves del tos.
M’atreies dolçament, per tota la vida.
I em dessucaves tota lentament i profunda.
Davallaves el coll, però jo ja no et veia.
Jo oferia la meua bellesa a un déu incògnit.
Els ulls closos, sentia que em besaves lentíssim.
Amor, tota la vida a besades intenses.
Em besaves els pits, les rodonors bessones.
Em prenies amb cura i sentia els teus llavis.
Jo llavors et mirava vorejant el mugró.
El cim flagrant, invicte, de tota la ciència.
Amor, perquè t’espere. Amor, perquè reitere,
En tanta soledat, practiques inexpertes.
Perquè sent que de sobte es desperta el barranc
de pèls i de misteri que m’ha ratllat la vida.
Inexperta et deixava fer i desfer. Anaves
inventant-te un país, un amor, un plaer.
Arribaven les teues besades al melic
I ja s’exasperaven els pèls de l’entrecuix.
Recorde molt les teues mans, tan suaus i dolces.
Enyore molt les teues besades profundíssimes.
Dits inexperts, dits sacres. Ah, moment invencible!
La meua cabellera demana ajut en va.
Amor, aquells moments que hem de tornar a viure.
Aquells descobriments que fèiem aleshores.
Ah, la cova florida de sobte per l’amor!
Ah, la nit estelada! Ah, peix breu del plaer!
Tant si vostè ho permet o com si no

(Funeral de la cova negra)

 

O també podreu trobar una bonica anàlisi del poema Els Amants a càrrec de Lluís Roda.

 

 

 

En primera persona, de Vicenç Pagés Jordà

Ja fa més de dos anys que ens va deixar el gran escriptor figuerenc però mai deixarà de sorprendre’ns amb els seus escrits. S’acaba de publicar un recull de relats curts que va deixar inacabat i que no decebrà gens als lectors que l’hem seguit durant molts anys.

Ja sé que Vicenç té dos premis Mitrofan de literatura (el més prestigiós de tots els que es concedeixen als Països Catalans), però potser el jurat i el seu president, En Joan Daniel Bezsonoff, s’hauria de plantejar un premi pòstum per l’autor de Els jugadors de Whist i altres gran relats. Per cert, en un dels relats Joan Daniel surt com a personatge a més d’altres escriptors actuals.

Un cor furtiu, de Xavier Pla.

Un gran llibre i una gran història que supera la ficció és aquesta recent biografia de l’escriptor de Palafrugell. Una biografia apassionant barrejada amb escrits propis de l’autor per donar-li més claredat. Et pot agradar més o menys Pla com a persona, però el que  no es pot negar és la seua qualitat i el gran  paper que va fer per recuperar i donar prestigi a una llengua en èpoques difícils. Dificultats, que ell i altres, potser de manera inconscient va ajudar a crear donant suport al cop d’Estat feixista, i per això crec normal que Ommiun Cultural i més en aquells inicis de la farsa aquesta de la Transició no li donés el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Xavier en mostra el Pla real i el Pla literari, el que ell volia mostrar a la resta del món, sobretot després de la decepció que va ser per ell i altres més el regim franquista. Potser per això, per perdonar-se aquests pecats, va voler donar aquesta imatge d’home de poble que va les coses sense voler? el punt culminant d’aquesta operació de neteja d’imatge és una entrevista a TVE uns anys abans de morir-se.

Molt recomanable, sobretot per al fans de Pla, dels quals em considere un, malgrat el seu posicionament polític molt diferent del meu.

Fins i tot la seua tomba a Llofriu vol donar aquesta imatge d’home senzill que ell volia mostrar i que llegint la seua biografia queda totalment desmentida.

El món de cada dia i altres restriccions mentals, de Joan Fuster.

Fa unes setmanes vaig trobar a la Papereria Miquel de Llíria aquest recull d’articles publicats pel mestre de Sueca a la revista Serra d’or. Supose que el tendria allà perquè als instituts del poble l’hauran demanat per llegir als alumnes. Però l’excusa és el de menys per poder gaudir de la lletra fusteriana i hi ha algun article com el titulat Importància del carrer que són una delícia.

Església valenciana?

Quan varen nomenar bisbe de València a Enric Benavent, natural de Quatretonda i parlant de la nostra llengua, als catòlics valencians se’ls va obrir un bri d’esperança respecte al tema de la llengua, però els fets dels darrers dies ho llencen tot per terra. Ara que l’església tenia una oportunitat de mostra les ganes de canviar, de seguida s’ha posat de costat del poderós (reis, presidents i altres) i ha tornat a menystenir als pobres (afectats per la DANA) i la llengua de país. Com a ateu, ja fa temps que no espere res d’aquesta gent, però crec que els catòlics que esperaven un canvi, potser estaran defraudats.

La història que en Roc Pons no coneixia, de Jaume Cabré.

En un article a la secció Llegim del diari Ara del dissabte vaig llegir un article sobre la literatura dels viatges a través del temps. Al final de l’article ens deia alguns exemples de la literatura catalana on aquesta viatges són part de la trama. Una d’aquests era aquest història d’aquest noi de la Barcelona dels anys vuitanta que passejant sense rumb per la ciutat entra a refrescar-se a una taverna del port que actua com una màquina del temps que el transporta al segle XVIII, uns dies abans de l’11 de setembre de 1714 amb tot això que vol dir. El noi, com ell reconeix, és un ignorant en història i no sap que està passant en aquells moments a la ciutat i ho anirà descobrint al llarg de la narració.

Potser als anys vuitanta trobar algú que no sabés que és l’11 de setembre o la guerra de successió, però crec que actualment i després del anys que portem lluitant per la independència, això si que crec que seria veritable ciència-ficció, més i tot que els viatges en el temps! amb màquina o sense màquina.

Aquesta és una novel·la curta de Jaume Cabré d’abans dels seus gran èxits com La teranyina o altres del cicle de Freixes.

Mecanoscrit del segon origen, de Martín Pardo i Manuel de Pedrolo.

Quan era jove a TV3 feien un sèrie que es deia Mecanoscrit del segon origen, però per desgràcia en aquella època era quan encara no es podia veure tv3 al País Valencià o es veia només en alguns llocs molts concrets i no la vaig poder seguir. Encara continue sense haver-la vist, ni la sèrie ni la nova pel·lícula que es va fer fa poc, que evidentment al cinemes valencians de poble ni se l’ha vist ni se la veurà. Però la novel·la en que estava basada si que la vaig devorar quan vaig poder durant els meus anys de facultat i em va encantar, així com altres llibres del mateix autor.

Ara, amb l’excusa del cinquanta aniversari de la publicació de la novel·la s’ha fet una versió en còmic que si que ha pogut aconseguir, malgrat la DANA i els seus estralls als magatzems de les distribuïdores, i he tornat a gaudir de les aventures d’Alba i Dídac.

Canigó Blues, de Carles Sarrat.

El cantant del grup català Blues del Picolat ens sorprèn amb aquest novel·la amb una història contada a tres veus. Les tres veus d’uns amics que esperen la mort prematura d’un quart amic que ja no pot aguantar més els tractaments per mantenir-lo en vida, però sense poder viure aquesta com havia fet fins aleshores. Aquestes veus ens narren el final d’aquesta espera amb els seues diferents versions però, a mateix temps, ens fan una descripció de com va canviant la societat nord catalana durant la segona meitat del segle passat i el que portem d’aquest: el ràpid procés de afrancesament de les generacions posteriors a les guerres mundials i la perduda de la catalanitat o la transformació del paisatge, d’un món rural a un més dedicat al turisme per a la gent del nord, que accelera aquesta perduda de catalanitat.

Per cert, la portada del llibre m’ha recordat una imatge de quan vaig baixar del cim del Canigó allà cap al 2015:

Viatge al cor de l’Islam, de Jordi Llaonart.

Un bon llibre per entendre que és l’Islam i sobretot les seues diferents branques. No tots els musulmans pensen el mateix, com passa amb el cristianisme, i això té les seues causes i les seues conseqüències a la història i a la societat actual. Ara jo, independentment de que siguen cristians, musulmans, jueus o altres religions, no entenc com al segle XXI encara hi haja gent que necessites de les mentides de les religions per poder viure, o és per poder dominar als altres? Estic d’acord amb Marx: la religió (t0tes) és l’opi del poble. I cada vegada que llig més coses sobre religió o religions el meu ateisme es referma.