Les víctimes i els llauradors, protagonistes d’un nou clam multitudinari contra Mazón. Esperança Camps. Prats i Camps, fotografia. Vilaweb, 29 desembre 2024.
Les millors imatges de la manifestació contra Mazón. Vilaweb, 29 desembre 2024.
Totes les fotografies són d’Enric Marco
CIELOS DE PIEDRA
A. César González García
15/07/2024
ISBN: 978-84-16725-40-3
Editorial: JAS Arqueología
Tots ens quedem extasiats enfront d’un cel estrellat lluny de fonts de llum contaminant. Sense paraules estem davant la foscor del cel com un profund insondable, el centelleig de les estrelles cobrint el firmament com una miríada de joies vessades en l’immens tapís celestial, mentre la Via Làctia, com a columna vertebral de la volta celeste, recorre el cel d’extrem a extrem. Enfront d’aquesta visió poètica, la ciència actual ens permet explicar cadascun dels fenòmens de manera racional.
Fa milers d’anys les societats humanes quedaven igualment meravellades enfront del cel estrellat, però veien en les estrelles i en els planetes les seues pròpies deïtats, que vigilaven des del firmament. Les civilitzacions antigues situaven als seus déus en l’esfera celeste i d’allí van sorgir mites i mitologies. Les cultures del passat van seguir els moviments dels astres amb gran interès, també per una qüestió pràctica, per a l’agricultura o la confecció dels primers calendaris. Això ho coneixem pels seus escrits, les seues tauletes d’argila, els seus papirs i les seues escultures i monuments.
Però que passa quan la documentació que van deixar les civilitzacions antigues és escassa, o inexistent? Com conèixer quines eren les seues creences i la seua relació, si la van tenir, amb el cel?
En aquest cas, de les obres que van deixar aquells llunyans humans, com a monuments, edificis, ciutats, coves o abrics, només les que perviuen ens poden donar alguna informació sobre aquest tema. Però també les tradicions que s’han transmès de generació en generació de manera oral permeten obtenir dades d’aquelles civilitzacions.
L’arqueoastronomia és la disciplina que estudia aquest camp, com una àrea de contacte entre antropologia, arqueologia, història de les religions i l’astronomia. Cadascuna d’aquestes àrees de coneixement aporta aspectes valuosos i complementaris per a poder entendre correctament la visió del món de cultures desaparegudes sense documentació escrita i quina relació tenien amb el cel.
Fins no fa molt la interpretació de la funció d’una construcció antiga es feia únicament a partir de la seua orientació astronòmica cap a determinades eixides o postes del Sol o de la Lluna. Actualment la moderna arqueoastronomia detalla que una visió purament astronòmica no és suficient per a interpretar l’ús d’un temple o construcció antiga, sinó que és necessari a més interpretar-la en el seu context social i cultural.
És el que ha passat amb el més famós monument de pedra, Stonehenge, monument megalític tipus cromlec, construït entre el final del Neolític i principis de l’Edat del Bronze, situat prop de Salisbury, Anglaterra. Molt estudiat, únicament com a observatori astronòmic neolític, actualment es ressalta sobretot el seu caràcter funerari i de peregrinació.
L’astrònom A. César González ens presenta en el seu llibre Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, els aspectes d’aquest nou enfocament, d’aquesta astronomia cultural. Per a això, ens mostra nombrosos exemples de monuments de cultures antigues desaparegudes en els quals els astres i els seus moviments han jugat un paper fonamental en la seua construcció i en els quals els seus mites han quedat gravats en la pedra.
Tradicionalment, l’orientació dels monuments antics es considerava determinant, si la majoria d’ells s’orientaven de manera similar. Actualment es considera que això no és suficient, ja que és necessari no oblidar que qualsevol jaciment està situat en un entorn determinat que ha de ser estudiat per a la seua compressió adequada. És el que es denomina arqueologia del paisatge.
Així que l’arqueoastronomia, en contacte amb diverses àrees científiques, tracta de posar en el seu context, amb l’ajuda de l’orientació, paisatge, tradicions, documentació si n’hi ha, com veien els astres les antigues civilitzacions i quin ús els donaven.
Finalment cal destacar que el llibre ens descriu una autèntica ciència de la cultura, de manera rigorosa i recolzada en estudis seriosos astronòmics i etnogràfics, lluny dels treballs superficials de jaciments realitzats per aficionats benintencionats. Els treballs de camp han de fer-se de manera rigorosa i fugint d’especulacions que puguen portar a resultats potser cridaners, però totalment falsos.
Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’hivern de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, A. César González García.
La visita a la comarca de l’Horta Sud, devastada per la gota freda del 29 d’octubre, és un exercici d’humilitat front la força de la natura però també d’admiració per la resiliència de la població. Ho he comprovat aquest dies en visitar Aldaia per parlar dels problemes de la contaminació lumínica i dels avanços recents en astrofísica.
Convidat pel departament de Física i Química de l’IES Salvador Gadea d’Aldaia i des de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, el passat dimarts 17 de desembre vaig poder comprovar in-situ els efectes de l’aiguat en un equipament educatiu. Per sort, allí l’aigua i el fang només arribaren a mig metre d’alçada, per sota de les taules, amb la qual cosa la major part del material informàtic se salvà. Així que els alumnes i professors continuen la seua feina, malgrat el desastre present a tot arreu.
A les 11:30 h, davant d’una expectant audiència de l’alumnat de 4t d’ESO Taller d’Aprofundiment de Laboratori de Física i Química, la professora Mónica Pallardo em presentà. Cares alegres i interessades m’animaven a parlar d’un tema important però, ara mateix, controvertit donat que part del poble encara no ha restablert l’enllumenat públic.
La contaminació lumínica és la pertorbació de la foscor natural del medi nocturn causada per la llum artificial. Malgrat que sembla invisible per a gran part de la població, és una contaminació real com ho són els gasos de combustió emesos a l’atmosfera o els abocaments industrials llençats al riu. Causen danys al medi ambient i a la salut, i, per tant com aquests, han de tindre una limitació en la seua emissió.
Nombrosos estudis científics certifiquen que la llum artificial nocturna altera hàbitats, poblacions i individus en molts àmbits del medi natural: migració, alimentació, reproducció, caça i camuflatge, etc.
La contaminació lumínica també afecta la salut humana, ja que la secreció de l’hormona melatonina queda aturada davant la presència de llum en horari nocturn. Així que l’ús de mòbils, ordinadors o aparells electrònics a la nit abans de dormir no és recomanable perquè pot provocar insomni i altres problemes. El mateix passa amb l’enllumenat excessiu, sobretot de llum blanca, amb forta presència de blau, que penetra en els habitatges per les finestres com a intrusió lumínica.
També vaig parlar de la contaminació lumínica amb perspectiva de gènere. Front a la creença infundada que més llum al carrer augmenta la seguretat de les persones, cal estudiar millor l’entorn nocturn i mentre que la presència humana s’ha revelat com la millor seguretat.
Una anàlisi sorprenent de Globe at Night conclou que les estrelles estan desapareixent de la vista humana a un ritme sorprenent. L’estudi descobreix que, per als ulls humans, la il·luminació artificial ha enfosquit el cel nocturn més ràpidament del que indiquen les mesures per satèl·lit. L’estudi mostra les contribucions úniques que els científics ciutadans poden fer en camps essencials de recerca. Aquest gràfic il·lustra com com més gran sigui la quantitat de contaminació lumínica i, per tant, la resplendor del cel, menys estrelles són visibles. L’escala numèrica de la imatge és similar a la que fan servir els participants de Globe at Night.
Per acabar vaig parlar de diverses accions realitzades per estudiar els efectes de la riuada en la comarca relacionades amb la manca i la recuperació progressiva de l’enllumenat públic.
Acabada la xarrada, vaig anar a la classe del 2n Batxillerat de Física i de Ciències Generals per parlar d’un tema totalment diferent, els descobriments astronòmics del segle XXI.
Amb només 45 minuts vaig tindre temps de parlar d’alguns d’aquests descobriments de manera breu.
Així vaig explicar el descobriment de les tres varietats dels neutrinos que expliquen les discrepàncies en la teoria de la fusió nuclear solar, l’aparició de l’asteroide 1I/ʻOumuamua, primer objecte extra-solar conegut que visita el sistema solar, la missió Europa Clipper a Europa, el descobriment de les ones gravitatòries i la primera imatge del forat negre supermassiu de la galàxia M87, entre molts altres temes. Les preguntes dels alumnes foren d’allò més interessants.
Al final, amb els que es quedàrem, vàrem observar amb espectroscopis les làmpades de la meua caixa de llums.
Un matí molt complet a l’IES Salvador Gadea d’Aldaia. Gràcies per convidar-me.
Avui la Terra, seguint el seu camí al voltant del Sol, a causa de la inclinació del seu eix, ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue el cim de les muntanyes que teniu cap al sud.
Astronòmicament parlant, avui, dissabte 21 de desembre, a les 10:20, el Sol se situarà en el punt més baix respecte a l’equador celeste. Aquest serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença així oficialment l’hivern.
Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, arc roig de December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Aquest minva de l’arc recorregut pel Sol no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.
Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.
Com es veu en la taula anterior (punxeu per veure-ho més gran) el dia 21 de desembre de 2024, el Sol eixirà a les 8:18 i es pondrà a les 17:41 a la ciutat de València. Les hores de llum, entre eixida i posta del Sol, seran només de 9h 22 min i 55 segons a la ciutat de València.
El Sol està esmorteït, mig mort, però a partir de demà tot canviarà. La davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es pondrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol Invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.
És el anunci que en només 89 dies arribarà la primavera.
Una nova pluja d’estels està caient a poc a poc sobre la Terra. Els petits meteors dels Gemínids estan travessant l’atmosfera terrestre des del dia 7 fins el 17 de desembre. El proper dissabte 14, poc després de la posta de Sol, i des de la constel·lació de Gemini, serà quan es produirà el màxim de meteors observats, uns 120 per hora. La curiositat d’aquesta pluja és que no és produïda per un cometa sinó per un asteroide, el 3200 Phaeton.
Les pluges d’estels són fenòmens ben curiosos. Ens lliguen directament amb l’univers i ens recorden que estem a l’abast de possibles col·lisions còsmiques. Sempre se’ls ha associat a cometes. Aquests estan formats per aglomerats de gels de diversa composició química i de pols. En aproximar-se al Sol, l’escalfament per la radiació solar fa que part d’aquest material s’evapore, abandone el cometa i quede viatjant per l’òrbita d’aquest. La Terra, en el seu camí al voltant del Sol, travessa l’òrbita cometària i recull les petites partícules de gel i pols d’una grandària de mil·límetres i finalment aquestes es cremen pel fregament en l’atmosfera.
Des de la superfície terrestre ens sembla que provenen d’un lloc concret del cel, el radiant, dins d’una constel·lació. D’aquí prové el seu nom.
En el cas dels Gemínids el radiant està situat, clar està, en la constel·lació de Gemini, situada a la dreta de la constel·lació d’Orió. La primera vegada que s’observà va ser durant la Guerra Civil americana, l’any 1862, calculant-se el 1877 que la seua taxa d’activitat era d’uns 14 meteors per hora, més aviat modesta. Però aquesta taxa ha anat augmentant amb el temps fins arribar a uns 120 meteors per hora actualment. S’han fet models per tractar d’explicar aquest variació d’activitat associant-la a la pertorbació de Júpiter i la Terra de l’òrbita dels meteors o bé a la pertorbació d’algun asteroide però no s’ha explicat convenientment encara.
Un altre problema és l’origen d’aquesta pluja. Fins l’any 1983 no va estar clar quin cos era el responsable del radiant dels Gemínids. Aquell any el satèl·lit infraroig IRAS descobrí l’asteroide 3200 Phaeton que resultà que tenia els seus paràmetres orbitals molt similars als dels meteors de la pluja. Així doncs, si el responsable és un asteroide, un cos de roca, sense elements volàtils, com pot deixar residus en el seu camí al voltant del Sol?
La solució podria ser salomònica. Podria ser un cometa que hauria perdut completament el seu gel ja que el seu periheli, el punt més pròxim al Sol, es troba només a 0.14 ua, la meitat de la distància de Mercuri al Sol. Colps de calor repetits reduirien un grandiós cometa a l’esquelet rocós que veiem avui dia. Ara només en quedaria el nucli sòlid que identificaríem amb un asteroide. Alguns científics, però, pensen que es només un asteroide si tenim en compte que la densitat dels meteorits recollits d’aquesta pluja és prou gran.
3200 Phaeton és un asteroide potencialment perillós per a la Terra. La seua màxima aproximació a la Terra és de 3,2 milions de quilòmetres mentre que mesura uns 5 km de diàmetre.
Bé, tractem d’admirar com caues les petites pedres i gels del cel. La nostra connexió còsmica a l’Univers. Aquest cap de setmana, a la posta de Sol, cap a Geminis.
Resum:
Desembre 14. Pluja de meteors Gemínids. Activitat entre el 4 i 17 de desembre, amb un màxim el 14 de desembre. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bessons. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el Planeta Menor 3200 Phaethon. El millor moment per a observar-la serà a partir del vespre del 13 i les primeres hores del dia 14, cap a la part aquest de l’esfera celeste.
Actualització d’un article de 2007. Les Gemínides, pluja d’estels de desembre
El darrer mes de l’any finalment ha arribat amb una millora de l’oratge i la presència de les constel·lacions més esperades de l’any, Orió i la seua saga, Taure, Can Major i Menor… Tanmateix encara sota el dol col·lectiu pels 222 morts de la gota freda al País Valencià, moltes d’elles evitables amb una bona gestió de l’emergència. El canvi climàtic, amb una presència major de fenòmens extrems, al costat d’un comandament de la crisi nul ha estat la combinació perfecta per a la major de les catàstrofes mediambientals del nostre país.
Aquest desembre la presència de tres planetes en el cel vespertí ens alegrarà una mica les nits mentre que algunes pluges d’estels importants seran visibles al llarg del mes. Finalment la tardor acabarà el 21 de desembre per deixar pas a l’hivern.
Planetes
Com ja sabem, Mercuri és un planeta molt esquiu que es deixa veure poc i sempre ben prop del Sol. A primer de mes ja no serà possible veure’l al capvespre ja que s’ha anat acostant a l’astre rei. El dia 6 Mercuri se situarà en conjunció solar inferior, just en direcció solar, marcant la fi de la seua aparició vespertina, per a passar a ser un objecte matutí.
A partir d’aquest dia s’anirà allunyant a poc a poc del Sol movent dia a dia cap a l’oest, eixint uns minuts abans de l’alba.
El 23 de desembre Mercuri aconseguirà situar-se en el seu punt més alt en la seua aparició matutina, cap a la constel·lació de Sagitari, mentre que el 25 de desembre arribarà a la seua major elongació a l’oest. Mercuri aconseguirà llavors la seua major separació del Sol, en la seua aparició matutina.
Venus, per contra, continuarà brillant ben alt en l’horitzó sud-oest una hora després de la posta de Sol. De fet, és el primer objecte celeste que es veu, llevat de la Lluna, en fer-se fosc.
La nit del 4 de desembre la Lluna i el planeta es trobaran en conjunció (molt pròxims) amb la Lluna a 2° 15´ al sud de Venus, en direcció de la constel·lació de Sagitari.
El planeta Mart està augmentant de mica en mica la seua lluminositat en aproximant-se a la Terra ja que la pròxima oposició, quan el planeta, la Terra i el Sol s’alineen, serà el 16 de gener de 2025. El 18 de desembre la conjunció de la Lluna i Mart, amb la Lluna situada a només 0° 54′ al nord de Mart, en direcció de la constel·lació de Cancer, permetrà descobrir-lo fàcilment.
Júpiter ja està pràcticament en oposició en la constel·lació de Taure i per això brilla tant quan ix per l’est en pondre’s el Sol. El 7 de desembre el planeta es trobarà en oposició, alineat amb la Terra i el Sol; al mateix temps estarà en apogeu, és a dir amb la mínima separació amb la Terra; situant-se a una distància de 4,09 ua, uns 611 milions de quilòmetres, amb una magnitud visual de -2,8.
El 14 de desembre la Lluna i Júpiter estarà en conjunció, amb la Lluna a 5° 32′ al nord de Júpiter.
Finalment Saturn, situat en la constel·lació d’Aquari, es trobarà amb la Lluna la nit del 8 i del 9 de desembre. Passarà ben prop del planeta, a només 0° 18′.
Pluges d’estels
Desembre 02. Pluja de meteors Feonícids. Activitat del 28 de novembre al 09 de desembre, amb el màxim el 2 de desembre. La taxa d’observables és variable entre 0 i 100 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Félix. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el cometa 289P/Blanpain. El millor moment per a observar-la serà durant la primera part de la nit del dia 2, cap a la part sud de l’esfera celeste.
Desembre 06. Pluja de meteors Púpids-Vèlids. Activitat de l’1 al 15 de desembre, amb el màxim el 6 de desembre. La taxa màxima observable serà de 10 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Vela, amb coordenades. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja no ha sigut identificat. El millor moment per a observar-la serà durant les primeres del dia 6, cap a la part sud-est de l’esfera celeste.
Desembre 14. Pluja de meteors Gemínids. Activitat entre el 4 i 17 de desembre, amb un màxim el 14 de desembre. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bessons. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el Planeta Menor 3200 Phaethon. El millor moment per a observar-la serà a partir del vespre del 13 i les primeres hores del dia 14, cap a la part aquest de l’esfera celeste.
Desembre 19. Pluja de meteors Leonis Minòrids. Activitat entre el 5 de desembre i el 4 de febrer, amb un màxim el 19 de desembre. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Lleó Menor. L’objecte celeste responsable d’originar-la no està no ha sigut identificat.
Desembre 22. Pluja de meteors Úrsids. Activitat entre el 17 i 26 de desembre, amb un màxim el 22 de desembre. La taxa màxima observable serà de 10 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de l’Ossa Menor. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat, el cometa 8P/Tuttle. Serà visible en la matinada del 22 de desembre, cap a la part nord de l’esfera celeste.
Solstici d’hivern
La tardor en deixa el 21 de desembre. A les 10:20 serà el solstici d’hivern. Comença l’hivern.
La Lluna
La Lluna presentarà les següents fases en hora local:
| Fase | Mes | Dia | Hora |
| Lluna nova | Desembre | 01 | 07:22 |
| Quart creixent | Desembre | 08 | 16 27 |
| Lluna plena | Desembre | 15 | 10 01 |
| Quart minvant | Desembre | 22 | 23 18 |
Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.