ALBERT CORTES MONSERRAT

Bones festes a tots i que el 2025 sigui l’any dels somnis fets realitat

Escoltar avui al President Illa fent una mena de balanç de l’any i escoltar la frase que Catalunya ha entrat en un canvi d’etapa fa mal però no va desencertat.

Curiosament avui Sanchez li hem escoltat una frase semblant i és un lema que es va repetint constantment com un mantra per la venda de la pacificació catalana i un nou cicle que vol superar tot allò que va comportar el 2017.

Realment, és la seva feina i governen a totes les institucions amb tots els seus mitjans per difondre aquest lema al seu favor. El cert i curiosament és que el canvi d’etapa l’han propiciat els nostres partits Junts, Esquerra i CUP. Ells i nomes ells van renunciar a culminar el procès aplicant el resultat del referèndum amb un moment que l’Estat ja no podia fer res per impedir-ho davant la comunitat internacional, i van fer marxa enrere, deixant a la societat catalana amb un pam de nas i començant precisament l’ètapa de la repressió que hem viscut, el 155 que ha empastifat les nostres institucions i per si no fos poc jugant al joc que l’Estat va proposar participant a eleccions fraudulentes i col·laborant amb l’Estat i l’autonomisme de sempre com si res hagués passat, oblidant el que haviem viscut com si res hagués passat i tornar més de 10 anys enrera sense vergonya i sense importar la desafecció de la ciutadania que s’ha traduït en una pèrdua de pes en totes les institucions com hem pogut comprova i fins hi tot regalant el Govern i la presidència de la Generalitat al representant del 155 a canvi de res, bé a canvi de mantenir molta gent col·locada pel partit republicà en aquest cas i nomes pel seu propi benefici com a partit.

Ells han fet la nova etapa, ja que els més de 2 milions de votants del SI en el referèndum no han desaparegut, segueixen allà, però cada cop més allunyats del joc de poders autonòmics dels seus partits que res tenen a veure amb la independència catalana i amb l’única esperança de veure fins on pot arribar el cinisme d’aquests dirigents i el futur amb foc nou per tornar a buscar una nova oportunitat que ara és veu llunyana.

La nova etapa.

No hi ha dubte que la falta de cultura democràctica en el nostre territori fa que qualsevol votació on coincideixin dos partits sigui presentada com una amistat per sempre o un lligam que no es pot desfer.

El partit Popular i Junts han votat conjuntament, inclos PNB i VOX al Congreso a Madrid tombar la reforma fiscal del Govern espanyol. Una reforma que era un impost a les enèrgetiques que tenia una gran incidència a Catalunya ja que perillava les inversions estratègiques fonamentalment a la zona de Tarragona amb un risc de deslocalització d’empreses i centenars de llocs de treball perduts apart d’altres temes.

Realment aquesta votació com d’altres de particulars cada partit en aquest cas Junts tindria que prioritzar quins son els interessos que defensa, en aquest cas Catalunya prioritariament i això pot fer trobar amistats que a simple vista no son ben vistes en altres àmbits. En el cas d’Espanya, sembla que la divisió Esquerra i dreta sigui l’eix pel qual ha de recorrer cada partit i mai pot apartar-se d’aquests companys de viatge i evidentment no és així. Ara fa poc tenim un bon exemple en una democràcia més consolidada com França com l’extrema dreta i l’esquerra van votar cojuntament la moció de censura amb l’objectiu de fer fora el Primer Ministre i tothom ho ha vist amb normalitat. A l’Estat la diferència ideològica entre Dreta i esquerra te una línia tant fina que molts cops es confonen, tot amb l’origen d’una transició dirigida pel franquisme i que va crear dos partits on els fets els barregen més enllà de les sigles. Desprès cal entendre que cada partit si va a Madrid en aquest cas porta uns objectius validats pels seus votants i que ha de defensar i intentar tirar endavant amb els companys que trobi puntualment, simplement per això estan.

Els mitjans interessats, i opinadors de part evidentment presenten això com una aliança per sempre, i evidentment apart de ser un recordatori de que els incompliments de Sanchez no son la millor carta de presentació per seguir comptant amb els aliats que han de ser censurats si cegament i sense cap raó que no sigui ser segrestat per un partit en concret per damunt dels interessos dels seus votants, això si que és un cas estrany i que nomes correspon a elements de poder i de partit.

En qualsevol cas, i com deia la única prioritat dels partits catalans ja que no s’atreveixen a marxar de Madrid, haurien de ser els mateixos catalans i les votacions amb diferents companys son elements totalment secundaris.

Les amistats perilloses.

Ara sabem que Educació no ha expedientat cap professor en tres anys per no parlar en català, això quan sabem per un informe que tant sols el 47% dels professors de Secundària parlen sempre en català a classe. VCom podem veure les sentències espanyoles no son res comparat amb el mal a la llengua que ens fan els nostres polítics.

Quan parlem de les lloances del sistema d’immersió lingüística per garantir l’us del català i apart lloat des d’Europa molts cops, no expliquem que els que haurien de garantir la seva aplicació ni estan ni mai han estat per la labor. Les xifres abans esmentades i les sancions no quadren, i s’ha donat la obligatorietat per opció, una cosa que mai hauria d’haver passat. Es com si en la circulació la senyal STOP que es parada obligatòria, ara fos opcional aturars-se o no. Inspecció està clar que no ha fet la feina que li pertocava deixant clar que igual que s’han obert expedientes per males praxis del professorat, no ha fa per l’us de la llengua, encara que segons l’informe un 3% mai utilitza la nostra llengua a les aules i any rera any les xifres dels que sempre el fan servir van baixant sense remei. La pregunta seria que aquest 3% que coi fan encara ensenyant als nostres alumnes, i encara més quan cada conseller ha mostrat el seu suport a la immersió i la seva preocupació pels atacs que rep, sense comptar els seus, esclar. Molts plans lingüístics, moltes grans paraules de defensa de la nostra llengua per acabar ignorant la realitat com han fet des del minut zero.

El mateix sindicat majoritàri USTEC assegura que obrir expedients per falta d’assistència està acceptat, però que s’obrin per no utilitzar la llengua sembla que sigui un pecat, donant la xifra de 130 expedients oberts per males praxis, cap per la llengua.

Un cop més el cinisme dels nostres Governs ens fa veure que la seva obsessió és la imatge, però no aplicar la llei. Ni tant sols la llengua és una matèria en la que facin excepcions. Realment la seva supervivència depèn de tots per utilitzar-lo sempre, però també transmetre la idea amb fets que les normes que el protegeixen no son paper mullat i passen a ser opcionals, amb el perjudici que això suposa, tant sols per esgarrapar quatre vots i no plantar cara a l’espanyolisme ranci que presentaria aquestes sancions com un racisme en contra del castellà a Catalunya.

La immersió assegurava la llengua a l’escola, però mirar un altre costat quan no s’aplica és el pur teatre de sempre.

Aquest miserable, anomenat Jutge Aguirre ha jugat amb la vida d’unes quantes persones impunement i ha malbaratat diner públic amb un cas totalment inventat com er la trama russa del procés i ara un cop tancat amb un delicte a l’esquena que sembla quedarà sense condemna.

l’Audiència de Barcelona que per cert es jubila el proper mes ha rebut un correctiu jurídic que hauria de provocar la seva inhabilitació immediata i posterior condemna, això si Espanya fos una democràcia normal, esclar. Acusació de frau de llei per no tancar el cas Volhov com li van ordenar. Una trama sense cap indici i que manté viva des del 2019 nomes per perseguir al President Puigdemont i l’independentisme en particular. Diuen que es un subterfugi personal el cas de la ingerència russa en el procès creant una nova peça a partir d’una ja tancada sense cap legalitat judicial en base a supòsits antecedents que no es corresponen a aquella peça utilitzant informació d’un altre cas d’un telefon mòbil per inserir-lo ara a la nova investigació. Ens diuen que hi ha divagacions i opinions personals amb la seva propia visió de l’evolució del procés. Ha vulnerat la defensa dels acusats i ha incomplert la norma sobre la fermesa de les resolucions.

Aquest personatge abusant del seu lloc de jutge ha incomplert les ordres clares de tancar investigacions, canviant de nom la mateixa sense cap prova evident i on les opinions personals del mateix jutge sense valor en un cas evidentment eren el que mantenia oberta un cas esperpèntic com aquest on la ideologia del jutge pretenia acusar part de l’independentisme i sobretot al President Puigdemont per traició que el deixava fora de la llei d’anmistia i feia corre la petició d’ajuda a Rússia per donar suport a la independència de Catalunya.

Finalment i sense que això ja poguès mantenir-se més temps ha estat reprovat, però ara tocaria la seva expulsió del cos encara que es jubili el proper any i una acusació per malversació i prevaricació que evidentment no arribarà, ja que forma part del sistema podrit espanyol de l’època franquista. Ja ho hem vist amb altres casos com el del Tsunami Democràtic per exemple, on la impunitat d’aquests miserables quedarà sense càstig per sempre.

Una indefensió ciutadana, que precisament es la base que marca que Espanya no és una democràcia amb els estandards europeus, i te molts tics de l’àntic règim militar que mai ha desaparescut i molt menys ha estat castigat.

Delictes sense condemna.

Un altre despropòsit dels grans, davant el deficit de comprensió lectora i de l’habit de lectura entre els joves, una dada sempre repetida, decideixen eliminar la obligatorietat al batxillerat humanistic de la Literatura Catalana i Castellana. El món a l’inrevès.

Efectivament Educació proposa aquests canvis per ajustar-se a la llei espanyola LOMLOE, apart preten fusionar matèries de la modalitat cientifica que no quallan entre si com Física i Química per exemple. El curs vinent Literatura catalana i castellana passaran a ser optatives i és donarà el cas d’alumnes que pretenen fer carreres humanistiques sense coneixements reals de literatura catalana i castellana amb tot el que això comporta.

Una nova iniciativa que no hi ha dubte buscar una societat cada cop més desarrelada, sense identitat definida, ja que conèixer els nostres escriptors i obres hauria de formar part del nostre adn, alhora cada cop més deixar que les persones accedeixin menys a la cultura i amb això evitar que en el seu cervell entrin tot de preguntes i diferents respostes de molts aspectes de la vida i que precisament els llibres ens han donat. Una manera de poder controlar millor les futures generacions sense referents ni preguntes per questionar tots els aspectes dels sistema com seria el normal.

De fet les diferents modificacions dels sistemes acadèmics massa sovint segons el color polític que domini i sense la prioritat de que la educació és una cosa de país i no de partit, ni tampoc un arma per anar llençant d’un costat a l’altra. Ha de ser un tema de consens amb tots els actors i independent d’interessos polítics. Ara és pot donar el cas que un alumne de la modalitat humanistica acabi el batxillerat havent fet el mateix nivell de literatura catalana i castellana que un alumne de la modalitat cientifica. Tanmateix és dona el cas dels plans que sempre s’anuncien amb grans titular sobre plans de lectura per lluitar contra aquests dèficits existents o homenatges a segons quins escriptors que ara xoquen amb la realitat a l’Institut on desapareixen sense més i se’ls hi resta tota la importància per la formació personal que més tard influirà en el col·lectiu de la societat.

Cada pas, és un pas enrere en l’educació d’una joventut que més que mai pot caure en la manipulació interessada i on el sistema és vol assegura ser el menys questionat possible, i on el sentiment identitari cada cop sigui més lleu i fàcil de canviar.

Esborrant identitats.

L’Independentisme viu hores baixes, el xoc emocional de la retirada dels nostres lideratges que no van ratificar el resultat del referèndum al 2017 per culminar el procés i la vergonya dels 7 anys posteriors ara hi afegim la ratificació del dos líders que van assumir aquest desgavell Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.

La victòria ajustada de Junqueras en els comicis d’Esquerra, segurament son una victòria pels militants afins d’aquest partit, però evidentment no per l’independentisme a Catalunya. Ni ell, ni Puigdemont els dos lideratges renovats no son aptes per fer reviscolar l’objectiu de la independència. No tenen cap credibilitat, ja que els fets els delaten. Tothom coneix com van anar les coses en els moments culminants del procés del 2017 i això els perseguirà de per vida. La gestió posterior amb la tornada a l’autonomisme de fireta, els suports al PSOE a Madrid a canvi de res i els pactes en diferents institucions amb aquells que ens van portar la violència contra la població com un fet normal els ha de marcar per sempre.

Un Junqueras, que sota la presidència ha fet perdre al seu partit més de la meitat dels votants i de derrota en derrota no pot dir que no en sigui responsable. Com tampoc ens pot fer creure que ara serà exigent amb els pactes amb el socialisme quan no ho han estat mai, al mateix temps des de Brussel·les, Puigdemont, aquell que va dir que mai donaria suport als socialistes espanyols o que cobraria per avançat qualsevol pacte, quan la realitat tossuda ha desmentit les dues coses no ens pot venir amb gestos de sorpresa, ni amenaces estèrils que nomes han provocat les rialles a Madrid.

Cap dels dos lluiten per la independència que van tenir a tocar i van rebutjar, ara nomes es tracta de supervivència política i de lluita de poder del seus respectius partits dins un autonomisme espanyol com sempre.

Els lideratges del 2017 com sempre he defensat ja haurien d’haver donat un pas al costat i deixar pas a una renovació dels seus partits amb nous lideratges i fets que fessin pensar en un canvi de veritat, mentre això no passi, la tristor de l’independentisme i la desafecció política dels seus votants marcarà els propers anys sense remei. Com sempre el país en pagarà les conseqüències del que hauria pogut ser i de la parodia de fum que ens seguiran venent ara, i que per sort cada cop és creu menys gent fora dels espais tancats dels partits que no representen la societat sencera.

Son lideratges amb peus de fang.

Per veure les dimensions de la hipocresia del Govern espanyol, veiem com la propera presidència de la Unió Europea, Polònia diu que Espanya no els ha demanat que s’abordi l’oficialitat del català, i degut a sortir a la llum la dada, a cuitacorrents han enviat carta fen la petició. Aquest és el nivell d’implicació i ganes del Govern espanyol amb el seu nul compromís amb la llengua.

De fet, i en clau interna Bob Pop un humorista madrileny que fa més de vint anys que viu a Catalunya com a crític de televisió, expert en moda, columnista,escriptor,actor entre d’altrs coses i que recentment a TV3 va fer un programa Bob in translation i que ens mostrava com volia aprendre la nostra llengua amb una remuneració generosa. Ara va i ens diu que demanar als nouvinguts que aprenguin català és classista, una bajanada d’un autèntic miserable supremacista i que en la carta del Pep Antoni Roig crec que queda ben contestat i aclarit quin tipus de persona pot dir una cosa així.

Carta d’un català ‘classista’ a Bob Pop

Pep Antoni Roig

Estimat Bob Pop,

L’altre dia, quan vaig sentir-te dir a l’APM? que és ‘classista’ demanar als nouvinguts que aprenguin català, unes violentes ganes de rebentar el televisor amb un martell es van apoderar de mi. Com que vaig ser un nen criat en el pujolisme kumbaià i el fundador de Sony no té la culpa del teu supremacisme castellà, però, finalment he volgut limitar-me a explicar-te tot allò que encara no has entès. Mira, quan fa vint anys vas venir a Catalunya des de Madrid, jo era un pobre adolescent que va dedicar un treball escolar a un exercici important: escriure una carta al Servei Català de la Salut demanant que em canviessin el nom a la targeta sanitària. El dia que de petit havia anat amb el meu pare a fer-me-la, anys abans, resulta que la senyora que va atendre’ns no deia ni una paraula de català, per això ell s’hi va dirigir també en castellà.

Aquest gest erràtic de mon pare, que tanmateix per a tu és l’antítesi del ‘classisme’, resulta que és també el privilegi que t’ha permès viure dues dècades al nostre país sense cap mena de problema. El meu problema, en canvi, és que aquella bona dona em va rebatejar com a José Maria, que no és el meu nom. El treball de redacció el vaig aprovar, sí, però ningú no va canviar-me el nom a la targeta i dues dècades després, amb trenta-sis anys i per culpa de certa desídia burocràtica, encara em dic sanitàriament José Maria. Porto tota la vida, doncs, fent cua a Urgències o esperant torn al consultori mèdic havent de sentir per megafonia que criden a algú que no soc jo. Potser a tu no et criden com a Bob Pop, sinó com a Roberto Enríquez, però si més no diuen el teu nom correctament. A mi, en canvi, em trepitgen el més primari de la meva identitat: el nom amb el qual els meus pares em van batejar.

Lògicament també porto tota la vida rebent visites sense poder explicar en la meva llengua que tinc dolors gàstrics o que m’he fet una luxació a l’espatlla. Els catalans ens hem acostumat a no tenir el dret de ser atesos en la nostra llengua en aquells entorns on més vulnerables som, però és que a sobre hem de suportar sovint un mal pitjor: que gent com tu ens digui classistes quan li preguntem al metge o el zelador de torn com és que viu a Igualada, Tarragona o Sant Just Desvern i no ha après la llengua del país. Tot això no t’ho explico per linxar-te, Bob, sinó per ajudar-te a no fer més el ridícul en prime time. Em caus bé, t’he de confessar que m’encanten els teus fulards i a més sempre t’he tingut carinyo perquè el meu avi, desgraciadament com tu, també va patir esclerosi múltiple.
Es deia Joaquim Roig, però al seu DNI hi deia Joaquín i fins al dia de la seva mort va haver de lletrejar les lletres del seu cognom, com també em passa a mi encara avui. Sempre m’explicava el mateix: que quan va fer la mili, un sargent de Toledo va desistir de dir-li Roig i va acabar dient-li Joaquín Rojo. Potser et semblarà exagerat, però creu-me: que ningú no reconegui el nom que tens és propi dels ciutadans que vivim en un país ocupat. Per això és bastant patètic, venint d’algú teòricament culte com tu, que diguis aquestes bajanades pròpies d’una persona que no té ni remota idea del nostre passat. Ara bé, si has tardat vint tristos anys a aprendre la llengua pròpia del lloc on vius, suposo que en tardaràs vint més a obrir algun llibre i llegir la història d’aquests ‘classistes’ entossudits a una cosa tan normal com poder viure en català a Catalunya.

Per si vols estalviar-te la mandra, hauries de saber quatre coses bàsiques. No ho sé, per exemple que fa cent cinquanta anys parlar català a les institucions, la universitat o la premsa era tan ‘classista’ que directament era inexistent: les coses de bé calia fer-les en castellà, no fos cas que semblessis un pagesot que només servia per fer traginar els matxos. Per sort la cosa va canviar, però també hauries de saber que després de la Guerra Civil, quan a Barcelona els falangistes van apropiar-se a punta de pistola d’algunes de les grans empreses del país, les classes altes també van decidir no dir ni una paraula de català tal bon punt sortien per la porta de casa; la gente con clase debía hablar en cristiano i el català era la llengua de la minyona, que venia del poble i sabia matar conills amb les mans. Però per sort, també això va canviar, ja que potser els catalans som tebis, autocomplaents i queixosos, però tenim més capacitat de resistència que l’acer.

T’ho creguis o no, resulta que als anys setanta el català va ser l’ascensor social que va permetre precisament el contrari del que dius: trencar les fronteres del classisme i integrar socialment als que havien arribat al nostre país buscant una vida millor. La van trobar, i van tenir tan clar que volien arrelar aquí que van ser ells, a Santa Coloma de Gramenet, els primers a reclamar una educació en català pels seus fills. Suposo que per a tu els pares de la immersió lingüística també devien ser uns ‘classistes’, però, com fins i tot ho devia ser la Carme, la dona del famós conductor del 47 que va segrestar un autobús per reclamar-ne el servei a Torre Baró. A un fragment de la pel·li sobre ell que de ben segur has vist, un senyor li pregunta al Manolo Vital com va aprendre català, i ell respon de manera concisa: per amor i amb amor. Tan de bo tu poguessis dir el mateix, Bob, però és clar, per fer-ho hauries de deixar de vantar-te d’haver volgut aprendre català només quan has vist que podies guanyar-hi quatre duros fent un programa a 3Cat. Espero que les classes t’hagin servit, com a mínim, per descobrir alguns dels adjectius que millor defineixen allò que ets: un enze, un mesquí i, sobretot, un hipòcrita.

Atentament,

Aquesta frase la va pronunciar ahir Miriam Nogueras per part de Junts en el Congreso en referència al Govern espanyol exigint que moguin el cul per fer la feina. Llàstima que la credibilitat és exactament zero i així anem.

Sanchez ens diu ara que veu coherent una reunió amb Puigdemont però que no figura a la seva agenda i veu possible aprofundir en l’autogovern català, i ho veu el següent pas desprès d’haver aprovat la llei d’Amnistia. Diu que els votants de Junts no volen l’alternativa de PP i VOX. Explica que vol tancar acord d’immigració i que la seva proposta es pels Mossos a ports i aeroports, però no pas que tinguin control sobre duanes. Pel que fa el finançament el presenta com que hi haurà singularitats en la negociació i multilateralitat en l’acord.
Sánchez veu “coherent” una reunió amb Puigdemont, però no figura a la seva agenda. Mentrestant Nogueras els diu que estan en números vermells, i s’han de posar al dia, que no temptin la sort amb ells, exigeix resoldre els temes pendents ja que ells no es van presentar a les eleccions espanyoles per servir-los a vostès, sinò per defensar Catalunya.

El president espanyol com no pot ser d’altra manera s’en fot de les amenaces de fireta de Junts, i fa com si sentis ploure. Ara com ja va dir fa un any diu que veu possible reunió amb Puigdemont, això si, no està a l’agenda, una burla total. Parla de la llei d’anmistia que ha estat desobeida pels jutges amb el seu beneplacit. Parla de l’espantall de la dreta, com si ell fos cap alternativa amb les seves polítiques. Respecte el control dels mossos el presenta sense el control de duanes, una nova burla sense fi, seria com construir una piscina sense aigua, no te cap sentit. Arriba al deliri amb el finançament negociació singular i acord multilateral, és a dir café per tots com sempre i Catalunya pagant i callant, com deia com si sentis ploure.

Nogueras més enllà de la gesticulació estèril, sap que diu fum i més fum i que no pensen anar més enllà i per suposat no falti al respecte als catalans dient que es van presentar a les elecccions espanyoles per defensar Catalunya i no per servir ningú, ja que els fets demostren justament al contrari, de fet denuncien els incompliments constants i com podem veure amb la resposta de Sanchez seguiran sense fi, per tant que hi fan allà sinó col·laborar amb la governabilitat d’Espanya, cosa que fa vergonya aliena per cert. No recorden el 2017, perquè no marxen de Madrid com a gest de dignitat, spoiler, no ho faran mai.

Encara diu que no van de farol.

La guerra a Esquerra segueix amb tota la seva cruesa, ara les acusacions a Junqueras d’haver ordenat no activar el protocol sobre el presumte cas d’assetjament d’Alfred Bosch. Més llenya al foc en un partit que ha tocat fons i on els seus màxims exponents, un ha desaparegut a Ginebra Marta Rovira i l’altre vol seguir al poder com sigui quan el seu temps ja ha passat Oriol Junqueras.

Les acusacions del mateix Bosch acusant Junqueras ja han estat contestades per Junqueras amb l’argument que estava a la presó i és un nou atac de nivell B, aquell que aquest partit ha mostrat tant miserablement amb el cas de l’Alzheimer contra el seu candidat per treure rèdit o el ninot de Junqueras penjat d’un pont per treure dos exemples. La guerra entre faccions segueix. Evidentment jo no se qui va ordenar que, ni el qui, però sembla estrany que a quatre dies de les eleccions internes definitives ara sorti aquesta informació que podria decantar la campanya i al mateix temps l’excusa de la presó ja no és de rebut, ja que podia seguir dominant el partit, ell i totes les persones que li donaven suport en organs de direcció, per tant un nova situació miserable que ha deixat el descredit d’aquesta formació per sota terra.

Un partit que va dimitir de les seves funcions independentistes el 2017, que s’ha convertit en una crossa del socialisme espanyol a canvi de res i que en un Govern de Pere Aragonés sense pena ni gloria ha cremat tots els cartutxos de credibilitat si es que li quedava algun. Per acabar d’adobar el tema la tornada de Rovira segons ella per acabar la feina, que ara ja sabem quina era, acabar d’enfonsar aquest partit i validar el pacte amb l’espanyolisme ranci i regalar-li la presidència de la Generalitat. Crec que més baix ja no es pot caure.

Davant tot això, aquests lideratges fracassats i amortitzats segueixen volent resistir en un poder que ja no els correspon, com és el cas d’Oriol Junqueras i la seva recurrent frase de la presó que sembla pretén l’exculpi de tot, i no és així. Ell es va entregar i per tant va rebre les conseqüències, tenia altres opcions i no les va agafar ni abans ni desprès. Podia haver influit i molt per anar endavant amb el resultat del referèndum i no ho va fer, alhora podia haver estat al costat del President i formar el Govern a l’exili que hagués tingut segur un impacte internacional i tampoc ho va fer i ara el tema de les campanyes B que com a President tant si ho coneixia com si no era conscient no el deixa en bon lloc.

Un partit en destrucció.

Ahir de la reunió de Junts a Brussel·les, en boca del President Puigdemont va emplaçar a Sanchez per sotmetre la seva persona a una moció de confiança ja que han arribat a la conclusió que no es de fiar pert tots els incompliments constants fins el dia d’avui.

Diu que l’acord amb el PSOE no va bé i un any després els incompliments pactats en son la norma, per tant ha anunciat la presentació a la cambra d’una Moció de Confiança i ara esperarà a veure la resposta a la taula de Suïssa encara que no guarda esperances. Ens diu que continua demostrant que no es de fiar. La Taula per resoldre el conflicte polític no avança i temes com el Català a Europa, les competències d’immigració i els pressupostos per Catalunya on subratlla que les darreres liquidacions han estat catastròfiques per nosaltres deixen tot en molt mal lloc. No cal oblidar el drama de l’aplicació de l’amnistia que segueix ben viu. La resposta no ha trigat i Sanchez descarta la qüestió de confiança ja que no en veu la necessitat i lloa al president espanyol i la feina feta fins ara amb un compliment de tot el pactat. De fet les seves dues crosses principals Sumar i Esquerra ja han criticat la petició amb l’argument del suport a una alternativa que seria la dreta.

Crec que els incompliments d’abans i d’aquesta legislatura son aquí i poca discussió tenen. El català segueix fora de les institucions europees entre d’altres coses per les poques ganes del PSOE, trens, immigració i d’altres segueixen penjades sense avenços, el finançament singular ha passat a plural i amb Catalunya a la cua i per si fos poc l’amnistia ha servit per exculpar tots els policies i deixar el seu expedient tacat de sang i feixisme net i polit, però no per exemple per poder fer retornar al President Puigdemont del seu exili, tot un disbarat. Nomes cal veure els pactes a canvi de suports d’Esquerra a la legislatura tots a canvi de fum com el blindatge de l’immersió lingüística per exemple i altres preses de pel. Davant això demanar una qüestió de confiança que no obliga a res al President sigui el resultat que sigui és una broma de mal gust. Si de veritat es vol donar un cop damunt la taula, cal posar un ultimatum o retirar el suport allà i a tot arreu com reclama l’ANC, això seria una mesura seria, el que han fet te tanta poca credibilitat i burla a la ciutadania com sempre.

El dret a protestar més o menys airat a efectes pràctics no ens aporta res. Cal desemmascarar aquest farsant i un partit enemic de Catalunya, deixar de jugar a la governabilitat d’Espanya i els eixos dreta i esquerra que tots sabem son falsos tenim l’exemple de França recent.

Blanquejar el socialisme espanyol mai ens farà lliures, prou de fer el ridícul.

El president de Siria fins ara, Bashar al-Assad ha fugit a Moscu amb la seva família desprès de la derrota militar en el seu país, i les autoritats russes ja ens diuen que rebrá assil per raons humanitàries.

Més de 50 anys de poder han acabat quan els anomenats rebels han entrat a Damasc culminant la victòria llampec amb aquesta guerra. Desprès d’unes hores d’incertesa per saber on estava i veure com les tropes guanyadores entraven al seu Palau conjuntament amb part de la ciutadania, hem sabut on havia anat definitivament.

La família Al-Assad ha governat Siria 54 anys amb un règim del terror. El 1970 el patriarca amb un cop d’estat va arribar al cim i Bashar en va ser l’hereu. El sistema establert va ser la repressió i la centralització del poder reprimint la dissidència. Van participar a la guerra amb Israel que va acabar amb la victòria d’aquests darrers i la pèrdua dels Alts del Golan i un gran número de víctimes. El 1982 va esclatar un revolta sunnita dels anomenats Germans musulmans a la ciutat siriana de Hama, no va dubtar a assetjar la ciutat amb tancs i artilleria i destruir completament la ciutat amb els habitants dins i amb un cálcul entre 5000 i 40000 morts per la massacre. El dictador patriarca va nomenar hereu el seu fill gran que va morir en un accident i aqui va entrar el paper de Bashar amb la mort de Hafez el 2000 i assumint la presidència fins aquest cap de setmana encara que no tenia l’edat legal al país per ostentar-la. Primer es veia com un reformista per acabar sent un control autoritari i terrible. La primavera arab és va convertir en una guerra civil per lluitar contra la repressió brutal exercida i ell va ordenar una resposta militar que va incloure armes químiques i atacs aeris contra civils amb mig milió de morts i prop de 6 milions de refugiats. El suport de Rússia ha estat clau per mantenir el poder amb eleccions totalment fraudulentes i exercir el règim del terror que ara hem vist amb cruesa amb l’alliberament de presoners de les presons on la tortura i la barbarie eren el signe d’identitat del Dictador.

Segurament la coalició que finalment ha guanyat evidentment no seran molt millors, però acollir per raons humanitàries aquest Dictador sanguinari amb milers i milers de morts a la seva esquena i havent traspassat totes les línies vermelles dels drets humans, és una burla al món sencer i una manera de mostrar com funciona el món i on queden els drets més elementals de la ciutadania davant el poder i on les lleis i els discursos queden en res.

Son les raons humanitàries.

Catalunya ha entrat en un període decadent en tots els àmbits, amb uns partits independentistes col·laboradors del règim i un Govern a la Generalitat en perfecta sintonia amb Madrid.

Per posar dos exemples, podem trobar l’anunci de les Creus de Sant Jordi i que teoricament era una distinció per haver destacat entres d’altres coses amb la defensa de la identitat catalana i com he dit altres cops per les entregues dels darrers anys alguns premiats han fet veure que aquests premis ja han perdut el seu significat i son un altre pérdua on nomes és manté el nom.

Enguany entre d’altres destaca l’absència de personalitats mortes com el cuiner Fermí Puig per exemple o en Toni Bou multicampió de Trial per posar nomes dos exemples, en canvi ens trobem la periodista Angels Barceló, una ultra anticatalana que fa la seva vida a Madrid. La seva croada durant tot el procés independentista és ben sabuda, la seva critica als polítics catalans que van anar a presó va ser el pa de cada dia i les seves critiques van estar com els que fan els seus mestres a Madrid Jimenez Losantos o Carlos Herrera per posar dos exemples, treballa de fa molts anys a la radio i resideix desprès d’haver començat a TV3. De fet el seu programa líder a Madrid, a Catalunya no passa del tercer lloc desprès de Basté i Ustrell.

El seu odi a Catalunya ha tingut premi a la Generalitat, de fet no és estrany en la cimera per tractar el tema policial, el President Illa no tant sols no ha aconseguit el desplegament en ports i aeroports dels Mossos, llargament demanat, sinó que la Guàrdia Civil ara entrarà el 112 servei d’emergències, retallan així les nostres competències.

Tota una broma macabra, que segueix espanyolitzant Catalunya sense fre. De fet ja ha rebut les critiques d’Esquerra que obliden que precisament son ells qui amb els seus vots ho han fet possible, i del President Puigdemont, que també oblida la seva fugida desprès del Referèndum i no haver acatat la llei aprovada i el resultat del Referèndum com tocava.

En definitiva, un pas més en aquesta deriva catalana sense aturador i el que és pitjor sense ningú que ens defensi.

Un país decadent.

Els fonaments d’un Estat entre d’altres coses, s’haurien de basar en el respecte a la ciutadania tant personalment com en els seus drets fonamentals, i malauradament veiem com això es violat sistemàticament amb total impunitat.

Ahir veient el documental sobre el abusos i violència de l’exèrcit espanyol amb els reclutats per fer la “mili”, ho vam veure amb cruesa com uns energumens sàdic passaven el seu temps tot tipus d’humiliacions i agressions contra persones obligades a perdre un temps de la seva vida en una tasca sense sentit i on perdre la personalitat era l’objectiu militar tant estèticament com psicològicament. Una cosa seria fer una broma de millor o pitjor gust i l’altre son aquestes barbaritats que han arribat a causar amb la indefensió evident pèrdues de vida per suicidis o seqüeles dificils de deixar enrere.

Aquesta violència amagada i silenciada per l’exèrcit, recordo una part de l’Estat que no preguntava als ciutadans si en volien formar part, sinó que obligava a la ciutadania per imposició. Si això afegim el maltractament i assetjament com ahir vam veure, pot arribar a ser una condemna en una presó, però en aquest cas sense haver fet cap crim, i l’únic delicte d’un Estat que no respecte la seva base, o sigui la ciutadania.

Aquest poc respecte a la vida el trobem en un altre classe que domina un Estat com la política i on per exemple escoltem de boca d’una senadora i batllesa de Bigastre en una intervenció on ha comparat els més de 200 morts per la tragèdia de València amb la destitució de les conselleres del Govern de Mazon “Dues magnífiques conselleres que ha perdut la Comunitat Valenciana. Una pèrdua més que s’afegeix a la vida dels 222 valencians morts”, unes declaracions miserables que donen idea del nivell que parlem. Parla de dues conselleres que una deia que no sabia que hi havia el servei d’alerta per mòbil, cosa que era mentida i l’altra és va dirigir a les famílies de males maneres per dir que no podien veure el seus estimats morts. Tot un vodevil macabre que deixa la dignitat personal sota mínims.

Son dos exemples, de que l’Estat no protegeix la ciutadania, cosa que seria bàsic, vers al contrari,juga amb la seva dignitat i la seva vida com si res, i el que encara és més greu amb les eines per no poder defensar-se davant de tanta indignitat.

La dignitat sota mínims.

Els nostres partits segueixen jugant al sistema autonòmic i fent gests inocus de cara a la galeria i que en el context on ens trobem son una vergonya i una burla a la ciutadania que segurament no es mereix.

Hem vist per exemple com els partits catalans nomenen com si res membres del Consell de la Corporació Espanyola de radio i televisió, Junts en la persona de Miquel Calçada que ens destaquen que no va jurar el càrrec per la Costitució i nomes per l’ordenament juridic vigent, cal dir que un gest totalment inútil i que pretén emmascarar l’acceptació d’aquest càrrec com si tal cosa integrat en el sistema espanyol. Per la seva banda Esquerra ha enviat el seu comisari polític Sergi Sol per buscar-li una nova retribució i seguir vivint del sistema polític creat com si tal cosa.

Per altra banda sabem que els Diputats repúblicans ja han dit que plantarien al Govern espanyol en la seva celebració de la Constitució. Han enviat una carta remarcant que el text espanyol va ser la manera de tancar la dictadura sense trencar amb ella i que ha donat pas que la carta magna es convertis en un instrument de defensa de la unitat de l’Estat en detriment dels drets de la societat i de les persones. Realment un altre insult a la ciutadania, el 2017 tenien la oportunitat de deixar enrere i trencar per sempre amb el Règim complint el resultat del referèndum, i encara a pesar de no fer-ho tenien la oportunitat de retirar els seus diputats a Madrid i no col·laborar en res, cosa que evidentment ni han fet, ni pensen fer. Ells son una part més del règim i per tant còmplices d’aquesta Constitució que un cop a l’any rebutgen de cara a la galeria per no assistir amb aquest acte. Una vergonya.

Un sistema que per cert veiem com el PSOE ens diu que aquest model singular per Catalunya de finançament haurà de ser aprovat de manera multilateral en el Consell de Política Fiscal i Financera, és a dir per totes les comunitats que alhora també tindran el seu sistema, una nova presa de pel majúscula que rep la resposta dels partits catalans del seu suport total a Sanchez a canvi de res i venen de tant en tant guanys que simplement no existeixen ni existiran mai.

Son les gesticulacions sense sentit.