Ulisses20

La terra i la paraula… el llibre de Juli Capilla que hem presentat a la fira de Bétera. Dos conceptes d’intensitat d’una força titànica capaç de tombar un bou, un país estranger, de denunciar els invasors que no paren de malmetre el territori i la llengua, entre més exemples. La vida sencera. Com no voleu que en facen un goig tan joiós, aquesta tria. Nosaltres som de la vida, dels diaris a diari, de la terra, que és el camp, el paisatge, la terra que no torna, no torna la llengua, ni les converses amb els pares, no torna gairebé res de res. Avui hem fet passar per l’ateneu de Bétera la literatura del jo, Montaigne, Joan Fuster, Joan Garí, uns quants autors més si ho voleu veure així, tot d’un colp, Juli Capilla ens presentava el llibre sobre una pedra blanca, alba, el llibre de Pedralba, un homenatge als seus, als amics de sempre, als morts, a tots els morts, on són, tots aquests morts?; la literatura del jo ens permet d’escriure sobre els morts, fer-los parlar, debatre, enfadar-se fins i tot… El llibre del mestre Juli Capilla, autor i editor, professor d’institut, s’ha ordit amb cinquanta capítols breus, la majoria i cadascun poden llegir-se de manera independent. Els morts, els cementeris, les llosses, l’amic que ha mort massa prompte, massa d’hora, massa de tot. Però la literatura del jo què és, un home que parla d’ell mateix i sap explicar el món a partir d’explica-se ell. Som en un poble valencià de l’interior però podria ser qualsevol poble valencià que no siga gaire gran, que encara conserve aquell regust de poble, de gent al carrer, de xiquets que poden agafar la bicicleta sols, de portes amb la clau al pany, de finestres i balcons de ferro, de teulades a dues vessants, un poble de vius i de morts, morts de qualsevol edat… La sort d’un llibre com la terra i la paraula, una d’elles, és que hom pot començar-lo del revés. De l’endret, o anar a un dels capítols a l’atzat a vore què trobarà. T’hi trobaràs, sense pèrdua.

»De tan en tan torne al cementeri, com sempre hi entre amb sigil i respecte, llig les làpides… […] on són els morts?, què se n’ha fet fins ara, de tots els morts del món?»

Va venir una mestra retirada a escoltar l’home de Pedralba, perquè ella encara en té, en conserva, de coneguts en aquell poble, amics de son pare, d’ella. Vuitanta-set anys… On eren els joves, els vius, tots els vius del poble, anit? La mestra ens va acompanyar i alliçonar de colp. On eren, els altres vius?

«He vista la tristesa en els meus pares… […] Envellir és una merda, ha sentenciat mon pare una altra vegada, mirant-me els ulls amb una petició d’auxili que no he sabut correspondre amb cap gest, amb cap paraula de conhort o remeiera. Què puc dir-li?»

El paisatge i la llengua, el país de dins, de budell gros, a cada pam de terra, els noms que ens fan una vida, els nostres noms, els morts de la postguerra… L’home que venia de lluny i no vam saber com, no el vam convidar a sopar. OH, anit sí que vam badar profundament. Li’n devem una, doncs.

Uns dies convulsos, freds per la temperatura, en canvi d’una activitat frenètica i viva. Els llibres que es viuen amb passió són això. El Nadal a l’ateneu de Bétera són el temps dels llibres. Els dies que traginem amunt i avall caixes, novetats, presentacions, autors, música, sopars d’entrepà, el caliu del foc, l’envelat del corral… Són dies de llengua i de lectures en català, que és la llengua única dels llibres, en un país que patim cada dia, enlloc de viure’l amb goig. Sort que anit, Josep Vicent Frechina, que ens va presentar Vicent Torrent, la música popular, va resoldre una qüestió amb una resposta contundent i positiva: no havíem tingut mai tants dolçainers, ni hem apamat el valor d’algunes veus joves com la Maria o Titana, o el fenomen Botifarra… Hem viscut quatre nits d’impressió al corral, amb Toni Cucarella, Gemma Pasqual, DaniMiquel i el mateix mestre Frechina, i jo encara no n’havia dit gaire res. Quina imprudència, o quina pífia, deixar que se m’encomane cap desànim en els dies de major goig que visc entre els llibres, amb el caliu necessari del públic. Ja sabem que no som encara aquell minúscul poble d’escòcia, no ho serem si no ens espavilem a treballar de sol a sol, valencians, i ves que tenim senyals per redreçar-nos amunt, només amb aquesta novel·la de Cucarella, Qui de casa se’n va, ja mereixeríem elevar l’ànim i un monument a la muntanya cultural que representa aquest país minúscul: com diu josep blesa, a amèrica, aquesta novel·la ja hauria venut 100.000 exemplars i seria a totes les llars dels valencians… però ens costa de traure’ns la son, als mestres també, i als professors de literatura sobretot, que no ens han eixit gaire lectors, per això necessitem d’espavilar-nos, deixondir-nos, agafar aire net i càlid i començar de nou un any més amb esperança. Anit no vam poder tenir a l’envelat el mestre de mestres Vicent Torrent, però la lloa que en va fer Frechina em va emocionar de cor, amb una realitat que renaix, malgrat els embats i el setge que patim del cos d’inútils de la generalitat, del pp o del psoe, tant se val. Els uns i els altres són contra la llengua dels valencians, fins i tot contra el nostre patrimoni i la nostra supervivència. A mans d’espanyols, els diners i les inversions, fins i tot en una situació tan difícil com vivim ara mateix, se’n van a madrit, enviats per una ministra que diu ser de gandia però és tan antivalenciana com la resta de plomalls i pollastregots, la incapacitat espanyola no té límits, fins i tot alimentada i aplaudida per falsos valencians.

Tornem doncs a la festa dels llibres, a l’ateneu de bétera a la plaça del Mercat, ajudem les editorials, els autors, els il·lustradors, els llibreters, perquè necessiten ajut i reconeixement. No necessiten caritat ni misses, sinó lectors, homes i dones que s’estimen els llibres, un coratge nou i entusiasta, oncle Cep… Avui a l’ateneu farem la primera parada en la poesia, dins la fira, presentarem un llibre d’una autora de Bétera, el primer que publica, el bressol d’una vida, n’hi haurà joia i música, i perfum d’alfàbega, i de sabó i de roba estesa, un goig que s’encomanarà també per al dia dos de gener, en encetar l’any amb una exposició única, cloenda del nostre centenari més estellesià. Un regal. Una sopresa, una invitació a l’obra completa del poeta gros, el més gros entre els valencians, possiblement per diferent i popular, el més gros del país sencer. Els valencians encara no tenim clara una idea de pàtria, potser que tenim clara una idea d’humiliació, de senzillesa també. Una idea encara vaga de qui som i qui podríem ser.

Rosa Sandiego, presentarà avui a l’ateneu de Bétera, Bressol de ma vida, amb Pepa Alòs i una banda de músics… a partir de les 20.00h, ací ja tenim la primera prova del redreçament, si us hi afegiu.

A tres quarts d’onze, com diu Mari, no n’hi havia ningú. Patíem. Havíem encés el foc una hora abans, perquè els pares trobaren aquell caliu. Els xiquets no tenen fred. Però no havia arribat encara ningú. Fotre, serà veritat! Començava a despacientar el desfici, però aleshores ha arribat la primera família, després la segona… Uff, ja sembla que arriba una tercera família, un carro, dos carros de xiquets, de bressol fins i tot. Aleshores a cinc minuts, això ja no parava, el corral de l’ateneu s’ha omplit fàcil, i després el corral de baix, i encara dins l’ateneu, sí, encara venien més carros i famílies, i aleshores DaniMiquel i els mamomúsics han fet la primera cançó, i patíem si  l’espai seria suficient: un pàrquing de carros de bolquers, i pares amb xiquets al braç i xiquets per terra, i la festa no ha parat fins a migdia, que era l’hora pactada perquè el furgó de música pegara cap als Ports. Entre cançons DaniMiquel animava a comprar llibres, a fer “gasto”, a ballar i cantar i l’obertura era una festa pels llibres, per la música, per les cançons de Nadal i la fira de l’ateneu, que torna que és un projecte viu intens amb un programa que fa goig, moltes famílies han eixit amb llibres, moltes famílies no han eixit sinó amb aquella música imprescindible de la xicalla, però tota pedra fa paret i els músics cap a Morella a tastar aquella olleta o corder amb creïlla i un deler que convidava a passar aquest fred del vint-i-u de desembre… Hem firat avui més de seixanta llibres valencians, que d’una altra manera serien no sé sap on, perquè els magatzems es van enfangar, les editorials, algunes llibreries, milers i milers de títols i volums es van llançar a perdre, aquesta fira de l’ateneu ajuda sobretot els autors valencians, les editorials, els il·lustradors, dues llibreries, i convida autors de primera a trobar-se amb els lectors… No podem estar més envanits d’aquest goig que convida a ser dels llibres, d’una cultura especial que s’aprecia en viure-la amb aquella passió apostòlica i racional dels mestres, que explicava Steiner, Zurriaga o Montaigne, i encara som en el primer dia, el primer d’un calendari de sorpreses i encontres necessaris com l’aigua… Benvinguts.

Al passadís, recolzat sobre la paret, dret, en un teatre a vessar de xicalla, de mares i pares que els acompanyaven, miràvem embadalits l’escenari on hi havia en Pep i en Martí Catani. Una mare jove, també dreta, recolzada a la mateixa paret, al passadís del mateix teatre a vessar s’exclamava amb etts i utts i ais, d’aquella màgia a l’escenari, tan plàstic, tan bell, i els xiquets eren un quadre d’amiració, abocats damunt damunt de centenars de bombolles de sabó de totes les grandàries, que suraven, baixaven pujaven volaven esclafien no hi havia sinó ulls embadalits en aquest regal tan solidari com profund que venia del nord, més enllà de Barcelona diuen, granollers, cardedeu el vallés, sí, tres homes i un furgó carregat d’estris i eines i poals i tubs de vidre i molt de sabó, com aquella roba que en necessitava tant, si havia de ser neta, una màgia, un colp de sort direu, però no, hi ha un munt de ciència ací, en aquest espectacle d’en Pep Bou, i idees i creació i colps d’efecte que fan exclamar-se els xiquets, etts utts ais, i també n’hi ha oh, molts d’aquests ohs redons que fan el goig després que havíem passat l’infern, o gairebé que l’hem passat, perquè encara hi queda molt de rastre. A través del Vicent, i del programa a Vilaweb de la tertúlia proscrita que dirigeix la Txell, em va telefonar en Pep: vull venir, vull baixar a València a admirar la xicalla, després d’unes setmanes tan dures. Aleshores ho vam amanir en un bot, perquè ens vam entendre com si ens coneixérem de sempre, en Pep i jo i nosaltres: vindré a regalar-vos una vesprada d’espectacle. Els xiquets no volien anar-se’n després, seguien abocats a l’escenari a veure si tornarien les bufes de sabó, la màgia de la física, com explica el matemàtic albanell, sí que n’hi ha de màgia brillant, de música, de llums, en el sabó d’en Bou, que fan que l’escenari siga de més a més un quadre plàstic, una pintura, un colp de tendresa viva per tots els xiquets que han tingut la sort, la bona decisió de ser-hi: l’òscar, el martí, en pep, quins tres que no han tingut el dubte de dedicar tres dies complets de la seua vida per tenir-nos atrapats una hora i escaig, dins una bombolla capaç de fer-nos oblidar la duresa de la vida en molts moments, de continuar encaterinant-nos per anys i anys, amb les esperances intactes. Per cert, n’hi ha cap pare que no haja tret el mòbil per capturar el moment? Quin regal, oh, deia una mare quan eixia, gràcies per això, em deia. I la primera mare jove, que encara era allà, encara afig, quina sort tenim, després de tot…

[la foto és del josep, aquest matí a l’escola, en directe xa, la màgia i la ciència de les bombolles… ]

«La humilitat consisteix a sostenir la vida enmig de circumstàncies la gravetat de les quals justificaria desesperar-se.» Final de l’article de Joan Ramon Resina de dilluns nou de desembre de dos mil vint-i-quatre.

Als valencians, que només ens salva del KO diari la campana de renàixer cada dia, la frase filosofal ens ajusta com la pana a l’hivern. Com un llençol de franel·la. Ves que tenim exemples per desesperar-nos, matí vesprada i nit, però ací que ens mantenim fidels, supose que per sempre més. La manca de llibertat, el despropòsit espanyol contra el nostre territori. L’assot del pp al govern de la generalitat, una infàmia política ordida per pocavergonyes, com n’hi ha a les diputacions als ajuntaments… som a mans d’inútils que provoquen incapacitat i mort. Ni així doncs no podem desesperar-nos. Mai. O gairebé mai. En la mateixa pàgina a Vilaweb, compartia Joan Ramon un article amb Assumpció Maresma, que també ens dibuixava l’infern en simbologia o personatges protagonistes on agafar-nos —sempre va bé tenir una corda que ens assegure, malgrat els descreguts o els nietzschians. Que no ho hem tingut mai fàcil, mai de la vida, ni a mans dels espanyols, ni a mans dels falsos valencians. Això ho supose. Però la desesperança tampoc no ho té gens fàcil, amb els valencians,. D’una altra manera faria anys que seríem morts, tots sense excepció. Sí, ja sé que no pintem una mona ni alcem una paella de mànec, però vet ací que encara hi som. Lluny o ben lluny del nostre ideal de llibertat, d’una independència necessària més que l’aigua, si no volem que ens maten un a un, o a centenars, com el pp ha fet amb la gota freda. Com el psoe faria si ho necessités. De primer són ells i les seues butxaques, després ells també. I els valencians a traure fang i a engolir-ne, tot en un dia, en una vida acompanyada dels paràsits que ens ha premiat el cel i l’infern de la bíblia. Ni per a cagar no som lliures, si ens haurà tocat el brou fred i el paper aspre. Però de desesperança no en volem ni gota. Sobretot perquè ara mateix, la nostra vida, la dels valencians, un colp el llop se’ns ha cruspit, ni caçador ni tisores per obrir-li la panxa, ni pedres per bescanviar-nos. Final del conte. Ara, de desesperança, ni gota. Sostenim la vida i ens sostenim, per anys i anys, malgrat la gravetat de les circumstàncies. Avui he passat per Picanya, pel barranc, pel polígon, per la via, pel passeig de la primavera… I tant que la realitat ens ha tocat per desesperar-nos. Però ves, demà un altre dia… i un altre un altre més. Amb la humiltat de saber-nos lluny de la llibertat, l’única raó que ens sosté humans.

Dilluns vaig veure zoom a àpunt, la televisió que de tant en tant sembla que vol fer bona televisió, amb detalls que se’ls escapen (conscientment), que no ho podem tenir tot, malgrat que ho demanem tot. El viure de l’horta amenaçat, cada dia que passa. Ja havia escrit fa més de mil dies (per dir-ne una quantitat a l’atzar) que l’horta si fóra a europa -no penseu l’europa que espanya apunyala de continu-, si l’horta fóra enmig d’europa, seria un indret tan conservat com el museu impressionista de parís, el camp de florència o aquella ciutat universitària de l’oest d’alemanya, una joia estimada, preuada, amb tot de recursos i idees. Però ves que l’horta no és la xampanya, és a València, que vol dir a mans d’espanya, poca broma ací, i per tant que hom pot enrunar, insultar, amenaçar i fins i tot apunyalar. De l’exquisitesa  del seu paisatge, dels camps, de les varietats, dels homes i les alqueries, de les séquies, no en parlaré ara, només me’n fotré de les amenaces constants dels depredadors, el pp i el psoe, que amb l’excusa d’enriquir els amigots, els refillets, i de pas untar-se les llesques corresponents de la invitació, no paren de cercar maneres, subterfugis, mangarrufes, trampes i paranys per pegar amb bala, amb civils, amb pales i excavadores, amb pistola, contra els homes i dones que l’habiten. Aquests partits criminals, no només no ajuden, ni faciliten, ni inverteixen a l’horta, damunt l’amenacen de mort constantment. Els uns i els altres, i en el programa de dilluns ja vam veure el psoe com disparava, el mateix partit que ara s’ompli la boca que no ens abandonarà, que serà ací amb nosaltres després de la Gota, per al que calga. La mare que els ha parit, amagueu-vos fondo i agarreu-vos la butxaca, si diuen per al que calga: si són lladres, ens robaran, si diuen què, ens degollaran, ens faran dins d’un sac i ens colgaran, pel bé del seu futur miserable i incapaç.

L’horta és vida, valencians, i per això aquells partits espanyols no poden sinó amenaçar-nos de mort un dia i un altre i encara un altre més. Encara no entenc com àpunt va permetre aquell adolescent botifler amb la bandereta al canell, incapaç de parlar la llengua del iaio i encara burlar-se’n del seny que aquest mostrava, ves quin tararot d’exemple fa passar la televisió dels valencians per bèstia grossa.

Però els alcaldes, del psoe i del pp, a construir, a fer polígons, a créixer sense volta ni solta ni paella d’arròs.

Serà la intel·ligència…

Un mes just de la tragèdia política al país valencià. O un mes de la Gota freda.

Els habitants dels pobles han fet una mena de cerimònia de dol, amb ciris i silencis. Han dipositat centenars de ciris, potser milers de ciris encesos a les baranes del barranc. A Picanya, a Paiporta. La televisió valenciana n’ha fet un especial, i després ha ordit un programa diferent, inesperat, que ha titulat “Vetlatori”. El vetlatori valencià té unes lletres i una música de l’alçada d’un campanar, de primer ordre mundial. Úniques. Un mes després, l’infern és l’infern, sense gaire canvis, en el fons de la qüestió. Governen els mateixos inútils. Els incapaços, però ara s’han apujat el sou. Algunes cançons del vetlatori corprenen, ens aborronen la pell i ens disposen per respirar durant uns minuts, amb una certa serenitat. Maria, els germans Penalba, Titana, l’ú de les folies de Carcaixent… Després, dissabte els valencians vam omplir un altre colp els carrers de València, plaça de l’ajuntament, barques, poeta querol, la pau… Tant se val cent mil o dos-cents mil, perquè els polítics porten enganxada a la pell me la bufa què dieu, què penseu, que moriu fins i tot, mos la bufa, als polítics: no sabeu com de rebé vivim, els polítics, com ajudem els amics a viure del luxe, com inflem les butxaques dels empresaris amics, com untem els jutges, els policies i els borbons, ens la bufa si patiu, valencians, si heu perdut la casa, els fills, els pares, fins i tot si heu perdut la bicicleta, ens la bufa completament, les vostres cases i els vostres morts, perquè nosaltres som polítics, a veure si us entra d’una vegada en el cap, som espanyols i polítics, i som ací per viure el luxe i fer-nos rics, passen una, dues o cent gotes fredes, nosaltres serem ací, vivint a cor que vols, encara que no tingueu res, ni casa, ni feina, ni negoci, ni mare per cagar-vos-en damunt, perquè al remat, al remat, qui recordarà com ho heu passat de malament, quan vingueu a votar, d’ací uns anys, a veure si més inútils que nosaltres n’hi ha uns altres més a prop vostre, que aquests són qui decideixen ue nosaltres puguem viure rics una vida i dues vides seguides…, mentre vosaltres, els valencians, ni tindreu res, ni us quedarà res.

«Jo tenia un hort florit…