Imatge de l’estrella WOH G64. L’oval brillant en el centre d’aquesta imatge és un capoll polsós que embolica a l’estrella. Un anell el·líptic més feble al seu voltant podria ser la vora interior d’un toroide polsós. ESO/K. Ohnaka et al.
Les estrelles del cel nocturn són objectes com el nostre Sol situats a desenes o milers d’anys-llum de distància. Per tant, el seu aspecte real, els detalls de la seua superfície o de l’entorn més pròxim són difícil d’obtenir. Només unes dues dotzenes d’imatges ampliades d’estrelles en la nostra galàxia han revelant les seues propietats. Una d’elles és Betelgeuse, l’estel gegant roig de la constel·lació d’Orió que a principis del 2020 semblava que anava a explotar com a supernova. Però hi ha moltes altres estrelles que habiten a altres galàxies, tan llunyanes que observar-les detalladament suposa un desafiament extrem. Fins ara.
Un equip de la Universidad Andrés Bello a Xile ha estat seguint durant els darrers 10 anys l’estrella WOH G64, que es troba al Gran Núvol de Magalhães situat a uns 160 000 anys-llum de nosaltres. Aquest Gran Núvol és una de les petites galàxies que orbiten la nostra galàxia de la Via Làctia. Ara aquests astrònoms n’han aconseguit una imatge detallada gràcies a la impressionant nitidesa oferida per l’Interferòmetre del Very Large Telescope Interferometer (VLTI d’ESO) situat al Cerro Paranal, Xile. Les noves observacions revelen una estrella expulsant gas i pols en les últimes etapes de la seua vida abans de convertir-se en una supernova.
La comunitat astronòmica coneix molt bé aquesta estrella des de fa dècades. L’han anomenada com a l’estrella gegant ja que és unes 2000 vegades més gran que el Sol i, no debades, està classificada com a supergegant roja. La seua lluminositat és equivalent a la de 282 000 sols, la seua massa inicial s’estima en 25 masses solars, valor d’acord amb els models d’evolució estel·lar, mentre que la seua temperatura efectiva és d’uns 3400 K. Havent perdut entre el 10 i el 40% de la seua massa, s’encamina, sense remei, cap al seu final com a supernova.
Imatge de l’estrella WOH G64 al costat d’una reproducció artística. ESO/K. Ohnaka et al., L. Calçada
“Per primera vegada, hem aconseguit obtenir una imatge ampliada d’una estrella moribunda en una galàxia fora de la nostra Via Làctia“, afirma Keiichi Ohnaka, investigador principal de l’estudi. “Descobrim un embolcall en forma d’ou que envolta molt de prop a l’estrella. Estem emocionats perquè això pot estar relacionat amb la dràstica ejecció de material de l’estrella moribunda abans d’una explosió de supernova“.
Per a obtenir la imatge desitjada, l’equip va haver d’esperar al desenvolupament d’un dels instruments de segona generació del VLT, GRAVITY. Després de comparar els seus nous resultats amb altres observacions anteriors de WOH G64, es van sorprendre en descobrir que l’estrella s’havia tornat més tènue durant l’última dècada.”Hem descobert que l’estrella ha experimentat un canvi significatiu en els últims 10 anys, la qual cosa ens brinda una oportunitat única de presenciar l’evolució d’una estrella en temps real“, afirma Gerd Weigelt, professor d’astronomia en l’Institut Max Planck de Radioastronomia a Bonn (Alemanya) i coautor de l’estudi.
El Gran Núvol de Magallanes és una galàxia satèl·lit de la Via Làctia, situada a 160 000 anys llum de nosaltres. Aquesta imatge mostra la ubicació de l’estrella dins del Gran Núvol de Magallanes, amb alguns dels Telescopis Auxiliars del VLTI en primer pla. ESO/K. Ohnaka et al./I. Beletsky (LCO)
En les seues etapes finals de vida, les supergegants roges com WOH G64 es desprenen de les seues capes externes de gas i pols en un procés que pot durar milers d’anys. “Aquesta estrella és una de les més extremes del seu tipus, i qualsevol canvi dràstic pot acostar-la a un final explosiu“, afig el coautor Jacco van Loon, director de l’Observatori Keele de la Universitat de Keele (el Regne Unit) que ha estat observant WOH G64 des de la dècada de 1990.
L’equip creu que aquests materials llançats per l’estrella també poden ser responsables de l’enfosquiment i de la forma inesperada de l’embolcall de pols que envolta a l’estrela. La nova imatge mostra que l’embolcall està estirat, la qual cosa va sorprendre la comunitat científica, que esperava una forma diferent basada en observacions anteriors i models informàtics. L’equip creu que la forma d’ou de l’embolcall podria explicar-se per la pèrdua de material de l’estrella o per la influència d’una estrella companya encara no descoberta.
A mesura que l’estrella es torna més feble, l’obtenció de més imatges es torna cada vegada més difícil, fins i tot per al VLTI. No obstant això, les actualitzacions planificades per a la instrumentació del telescopi, com el futur GRAVITY+, prometen canviar això en poc temps. “Per a comprendre el que està succeint en l’estrella, seran fonamentals les observacions de seguiment similars que es duguen a terme amb instruments d’ESO“, conclou Ohnaka.
I, d’ací a pocs o molts anys, potser 10 000 anys, una llum potent brillarà tant com tot el Gran Núvol de Magalhães. L’estrella haurà explotat i només en quedarà un residu en forma d’estrella de neutrons, un tipus d’estrella degenerada, composta bàsicament per neutrons a densitats altíssimes: acostumen a tenir uns 20-30 km de diàmetre i una massa igual a la d’una estrella mitjana.
El poble ha parlat, el poble s’ha alçat contra la incompetència i la desídia. Contra la mentida i el menyspreu. Ha arribat el dia en què no podem més i ja sabem que ho podrem tot. Tantes morts evitables no poden eixir gratis.
130.000 persones, segons la delegació del govern espanyol, ocupen el centre de la capital en una mobilització sense precedents que sobrepassa de bon tros les expectatives.
Un coet SpaceX Falcon Heavy que transporta la nau espacial Europa Clipper de la NASA s’enlaira del Complex de Llançament 39A en el Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida el dilluns 14 d’octubre de 2024. NASA
El passat 14 d’octubre s’enlairà un coet Falcon Heavy Block 5 de SpaceX des del Centre Espacial Kennedy de Florida (EUA) portant a bord la més extraordinària i esperada missió planetària dels últims decennis, l’Europa Clipper de la NASA. Ja en vaig parlar a bastament fa uns mesos per descriure la missió i la seua vessant cultural en voler agermanar dos mons aquàtics, la Terra i Europa. Ara la nau ja viatja cap a la seua destinació i, si tot va bé, arribarà al sistema de Júpiter al voltant del 4 de novembre de 2030.
En el seu viatge cap al sistema de Júpiter no viatjarà de manera directa, sinó que Europa Clipper agafarà un camí que passa per Mart i després retornarà a la Terra, per utilitzar la gravetat de cada planeta com a fona per augmentar la velocitat de la nau espacial. En total, el viatge durarà uns 5 anys i mig, cobrint una distància d’uns 2900 milions de quilòmetres. En el diagrama adjunt, les òrbites de Júpiter, Mart i la Terra es mostren com a anells concèntrics.
El llançament estava pensat per al 10 d’octubre, com s’explicita al diagrama, però es va haver d’ajornar pel huracà Milton.
Europa Clipper és la primera missió que durà a terme una investigació detallada de la lluna joviana Europa. Els científics prediuen que aquest món té un oceà salat sota la seua escorça gelada, el qual podria contenir els components bàsics necessaris per a sustentar la vida com la coneixem. El principal objectiu científic d’Europa Clipper és determinar si hi ha llocs davall de la superfície de la lluna gelada de Júpiter Europa que podrien albergar vida.
Il·lustració que mostra a la nau espacial de la NASA Europa Clipper sobrevolant la superfície de gel de la lluna Europa, amb Júpiter i l’espai de fons. NASA/JPL-Caltech
Els tres objectius científics principals de la missió són comprendre la naturalesa de la capa de gel i l’oceà que està davall d’ella, juntament amb la composició i geologia d’aquesta lluna. La detallada exploració d’Europa que aquesta missió durà a terme ajudarà els científics a comprendre millor el potencial astrobiològic, de cerca de vida, dels mons habitables més enllà del nostre planeta.
La nau espacial Europa Clipper de la NASA no es posarà en òrbita al voltant de la lluna Europa. És menuda i massa prop del gegant Júpiter, així que mantindre-hi una òrbita estable ha de ser molt difícil i molt costós enèrgicament. Caldria portar més combustible. La nau espacial se situarà, en canvi, en òrbita al voltant de Júpiter, des d’on realitzarà quasi 50 sobrevols sobre Europa a altituds de màxima aproximació tan baixes com 25 quilòmetres sobre la superfície, volant sobre un lloc diferent durant cada sobrevol per a examinar quasi tota la lluna.
Els dos parells d’antenes HF del radar REASON arribaran a 40 km de profunditat, mentre que les quatre antenes VHF oferiran dades d’alta resolució de fins a 10 km de profunditat (NASA/JPL-Caltech).
Europa mostra proves contundents que existeix un oceà d’aigua líquida davall de la seua escorça gelada. Més enllà de la Terra, Europa és considerat un dels llocs més prometedors on podríem trobar entorns actualment habitables en el nostre sistema solar. Europa Clipper determinarà si hi ha llocs davall de la superfície d’Europa que podrien albergar vida.
La càrrega útil de la nau espacial inclou càmeres i espectròmetres per a produir imatges d’alta resolució i mapes de la composició de la superfície i de la prima atmosfera d’Europa, un radar de penetració de gel per a cercar aigua subterrània i un magnetòmetre i mesuraments de gravetat per a desentranyar les pistes sobre el seu oceà i el seu interior profund. La nau espacial també porta un instrument tèrmic per a identificar les diferents ubicacions de gel més càlid i potser erupcions recents d’aigua, així com instruments per a mesurar la composició de les diminutes partícules en la prima atmosfera de la lluna i el seu entorn espacial.
Caldrà esperar, doncs, per albirar les meravelles ocultes de la principal lluna gelada de Júpiter.
Cotxes arrossegats per la DANA 2024 a Catarroja. Manuel Pérez García i Estefania Monerri Mínguez. – Donada generosament pels autors, habitants del poble. 30 d’octubre 2024. Wikimedia Commons. CC BY-SA 4.0
El servei d’imatges de satèl·lits d’observació de la Terra de la NASA ha publicat una comparativa de l’Horta Sud d’abans i després de la riuada del 29 de novembre utilitzant la càmera OLI. És la Imatge del Dia del primer de Novembre 2024. Cal dir que aquesta web no sol publicar imatges d’Europa però a causa de la magnitud de la riuada ha fet una excepció.
S’ha utilitzat el satèl·lit de la NASA Landsat 8 com es va fer amb les imatges que vaig publicar fa uns dies. Llançat el 2013, la càrrega útil del satèl·lit consta de dos instruments científics: l’Opcional Land Imager (OLI) i el Sensor d’infrarojos tèrmics (TIRS). Aquests dos sensors proporcionen una cobertura estacional de la massa terrestre global a una resolució espacial de 30 metres (visible, NIR, SWIR); 100 metres (tèrmica); i 15 metres (pancromàtics).
Traduesc, amb alguns petits canvis, la nota que acompanya a les imatges.
25 octubre 2022____________________________________30 octubre 2024 ——Punxant la imatge podreu accedir a la imatge comparativa
Les intenses pluges a l’est d’Espanya han produït inundacions sobtades mortals i destructives. El 29 d’octubre de 2024, més de 300 mil·límetres (300 litres) de pluja van caure al voltant de València, com va informar l’agència meteorològica espanyola, AEMET. A la localitat de Xiva, gairebé 500 mil·límetres (500 litres) van caure en 8 hores.
L’OLI (Operational Land Imager) del Landsat 8 va captar aquesta imatge (dreta) que mostra les inundacions generalitzades de terrenys urbans i agrícoles a la ciutat costanera de València i als voltants el 30 d’octubre. Les aigües carregades de sediments també van omplir la llera del riu Túria, que desemboca al mar Balear (part del Mediterrani), i als aiguamolls litorals de l’Albufera al sud de la ciutat. Com a comparació, la imatge de l’esquerra, també adquirida per Landsat 8, mostra la mateixa àrea a finals d’octubre de 2022. (Les escenes Landsat més recents estaven cobertes de núvols o no aptes per a una comparació d’imatges).
Aiguats a l’Horta Sud. 30 d’octubre 2024. NASA.
Les pluges provenien d’un sistema meteorològic de baixa pressió a gran altitud que es va aïllar del corrent en jet, segons l’AEMET. Aquests sistemes de tempestes es coneixen localment per les sigles DANA o, de manera més general, com a gota freda. Es produeixen on els fronts freds es troben amb masses d’aire càlid i humit, com ara sobre la mar Mediterrània. Les tempestes poden romandre relativament estacionàries abans de dissipar-se, amplificant el seu potencial d’inundació.
L’Horta Sud, dos anys abans de tragèdia. 25 d’octubre 2022. NASA
Els mitjans de comunicació van informar el 30 d’octubre que unes 100 persones -incloses almenys 40 a la localitat de Paiporta- van morir a causa de la inundació, i més continuaven encara desaparegudes. Les infraestructures com ara carreteres, ponts i línies ferroviàries van patir danys, i les fotos mostren vehicles desplaçats i runes que omplen els carrers de la ciutat. Una unitat militar d’emergència va desplegar més de 1100 persones per donar suport a les operacions de rescat a la zona.
Posta de Sol a l’Observatori d’Aras de los Olmos. 21 d’octubre de 2024, a les 19:10. Enric Marco
Fa anys, a la tardor, solíem tindre un episodi de gota freda (ara anomenat DANA) que suportàvem amb les precaucions que calia. Ara, però, l’escalfament de l’aigua dels oceans, especialment de la Mediterrània, conseqüència del canvi climàtic, ha augmentat l’energia d’aquests fenòmens meteorològics a uns nivells fora mida. Les infraestructures actuals ja no són suficients i ja cal fer accions per mitigar els efectes de l’escalfament global. Esgarrifat per la magnitud del desastre, la meua solidaritat als afectats, molts amics i coneguts de l’Horta Sud, de les Riberes, de la Foia de Bunyol, de Requena-Utiel i la Serrania per les conseqüències dels aiguats del 29 de setembre.
Planetes
Mercuri és visible aquest mes poc després de la posta del Sol mirant cap a l’oest. Per veure’l, però, necessitareu un horitzó sense obstacles ja que el planeta estarà molt baix.
El 16 de novembre a les 10:18 Mercuri es trobarà en la màxima elongació oriental, la màxima separació angular aparent des del Sol. Dos dies més tard, el 18 de novembre, el planeta assolirà la major altura respecte de l’horitzó. Aquests dies seran els millors per observar el planeta.
Venus és visible tot el mes poc després de la posta de Sol mirant cap a l’oest però més brillant i molt més alt al cel que Mercuri i, per tant, serà més temps visible al cel fins a la seua posta. Llevat de la Lluna, serà l’objecte celeste que primer veurem al cel després de l’ocàs.
El capvespre del 5 de novembre, tindrem una conjunció entre la Lluna i Venus (3° 06′ de separació), és a dir que el la Lluna s’hi situarà prop del planeta, fet que permetrà identificar-lo si cal.
El planeta Mart continua el seu passeig humil i poc vistós pel cel nocturn en la constel·lació de Geminis. Per la seua posició actual es troba alineat amb els estels Càstor i Pòl·lux per formar un trio celeste. Es podrà veure eixir per l’horitzó est a partir de les 23 h a principi de mes i a partir de les 22 h a finals de mes quan ja el planeta entrarà en la constel·lació de Cancer,
El 20 de novembre a les 22:08 podrem observar una bella conjunció d’una Lluna minvant i Mart. La Lluna passarà a 2° 26′ al nord de Mart, en la constel·lació de Cancer.
Mart en Cancer i Júpiter en Taure a les 23:00 del 20 de novembre 2014. Stellarium.
El més gegant dels planetes, Júpiter, es troba actualment en Taure, com un llum intens entre les seues banyes. Serà pràcticament visible durant tota la nit, ja que a principis de mes el podrem veure eixir per l’horitzó est a partir de les 20:00 mentre que al final de mes apareixerà ja a les 18 h.
La nit del 17 de novembre la Lluna quasi plena s’aproximarà a 5° 38′ al nord de Júpiter, en una conjunció. Bon moment per fer-li una foto.
Finalment Saturn, que està en Aquari, es deixarà veure només durant la primera part de la nit. La nit de l’11 de novembre la Lluna creixent passarà a 5° 18′ al nord de Saturn, en una bella conjunció. La vista pel telescopi serà espectacular, encara que en aquesta època els anells estan de cantell.
Conjunció entre la Lluna i Saturn. 10 de novembre 2024 20:30. Stellarium
Pluja d’estels
Novembre 12. Pluja de meteors Tàurids del Nord. Activitat del 20 d’octubre al 10 de desembre, amb el màxim el 12 de novembre. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Taure. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el cometa 2P/Encke. Serà observable des de les primeres hores del dia 12, cap a la part est de l’esfera celeste.
Radiant de la pluja dels Leònids.
Novembre 17. Pluja de meteors Leònids. Activitat del 06 al 30 de novembre, amb el màxim el 17 de novembre. La taxa màxima observable serà de 15 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Leo. El cos principal responsable de crear la pluja dels Leònids ha sigut identificat com el cometa 55P/Tempel-Tuttle. El millor moment per a veure-les serà en la matinada del dia 17, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.
