De Sants estant

Estem en un moment políticament pervers per a Catalunya. La darrera legislatura ha estat l’ùnica en que l’independentisme, al menys nominalment, havia aconseguit la majoria absoluta en vots i escons.  Però ha estat calamitosa des del punt de vista de l’acció del Govern i de l’actuació dels diferents partits implicats. La convocatòria precipitada d’eleccions ha representat, una vegada més, la pèrdua de centenars de milers de vots i que s’entregui el Govern a un partit dels repressors del 155. No es podien fer pitjor les coses.

Durant aquest temps, s’ha negociat amb Madrid com si s’ignorés que mai compleixen cap dels seus compromisos. Afegim-hi la disputa per l’hegemonia i entre partits que haurien de ser al mateix bàndol i de les contínues estrategies de desgast mutu i de lideratges de vegades tòxics i inflats d’ego.

Com a conseqüència, han anat convocant congressos, per mirar de redreçar el rumb. Anirant al moll de l’òs, a l’origen real d’aquest fracàs? No ho sembla: els partits funcionen com una excrecència del règim del 78. I, és de témer que tot quedi en una lluita per aconseguir càrrecs, sous i influències. Amb joc més o menys net o amb clavegueres.

No podem esperar més. Portem set anys de retrocés institucional. Ara és el moment en que l’independentisme social i organitzat jugui fort i sotmeti els partits a una pressió asfixiant. Han llançat per la borda milers i milers d’hores de voluntariat, l’esforç de ciutadans jugant-se el físic als centres de votació i als carrers, i han desfet les il·lusions de milions de catalans que volen i necessiten un nou estat. Necessari per a tots, pensin com pensin i votin a qui votin.

Per tant, crec que cal fer a aquests partits qualificats d’independentistes, i a tota l’opinió pública en general, una sèrie de consideracions sobre el capteniment d’aquestes formacions i unes exigències de canvi de rumb immediat i d’una regeneració política en profunditat, si realment es vol aconseguir el suport de l’electorat, la mobilització cívica i la llibertat de Catalunya.

Consideracions:

-Una de les principals causes d’aquest retrocés és, sens dubte, l’actuació política dels darrers temps, començant per la renúncia a implementar la proclamació de la independència el 2017 i l’errònia estratègia d’intentar negociar amb partits i govern de l’estat, ignorant que mai compleixen el que pacten.

-El desengany de molts votants independentistes pot conduïr-los a optar per l’abstenció o per votar formacions molt allunyades de l’esperit democràtic i tolerant que sempre ens ha caracteritzat. Els tres partits fins ara amb representació parlamentària s’han de sentir els principals responsables d’aquestes tendències de l’electorat.

-Cal una renovació de lideratges: els dirigents que estaven al front durant els fets de 2017 han de donar pas a noves persones. Així es fa a tot arreu després d’un fracàs polític.

-Aquest renovació ha d’anar acompanyada d’una aposta sincera en el seu discurs, comprovable per la seva actuació: Fidelitat a l’octubre de 2017 i a la via de la unilateralitat per aconseguir la independència.

-Prou de pactes amb l’enemic. L’actuació de qualsevol dirigent independentista digne d’aquest nom ha de procurar debilitar l’estat opressor, fer-lo ingovernable.

-Cal endegar una necessària regeneració del sistema de partits, una renovació. Fins i tot hauríem de parlar d’una refundació: és imprescindible canviar la forma d’entendre i de funcionar d’un partit democràtic i d’exercir un càrrec públic: compromís amb els programes electorals, transparència en el funcionament i en el finançament, limitació de mandats, desprofessionalització de la figura del polític, entès com un servei temporal al País, com una pausa en la seva carrera professional. Renúncia expressa a la tàctica de les portes giratòries. Democratització del seu funcionament, amb realització de primàries en l’elaboració sencera de les llistes electorals, i no només per escollir al cap de cartell. Proximitat dels càrrecs electes amb els seus electors: és impensable, amb els mitjans d’avui en dia, que no s’hagi de rendir comptes de les decisions preses, de les votacions parlamentàries i de no obrir-se a la societat, fent consultes freqüents i canalitzant demandes.

-Considero que aquesta exigència de renovació i regeneració l’hauria de liderar l’Assemblea, per la seva capacitat de mobilització, tot cercant l’adhesió d’altres entitats civils, sempre que estiguin plenament d’acord amb aquesta estratègia.

-L’Assemblea hauria d’actuar de la manera més transversal possible. Que hi hagi socis que formin part d’aquests partits no representaria una contradicció, ans al contrari: aquests socis haurien de ser la punta de llança d’aquests objectius transformadors. D’altra banda si s’aconseguís aquest canvi de rumb dels partits, a la llarga és possible que molts ciutadans s’acabin fent militants d’algun partit autenticament independentista, millorant la seva mínima implantació actual, inferior, entre tots, a l’u per cent del seu l’electorat potencial.

– Finalment, si la partitocràcia segueix sorda al clam social que demana un canvi de rumb decisiu en l’estratègia política de l’independentisme, d’una forma o altra caldrà unir esforços per formular i formar una alternativa política transversal que compleixi aquests paràmetres enunciats, amb la garantia que els representants d’aquesta força emergent no se’n puguin desviar gràcies a unes normes, estatuts, i codis de bones pràctiques en mans dels electors o afiliats. Si s’arriba a aquesta situació, ben segur que tindrem una militància ja sensibilitzada i mobilitzada a punt per dur-ho a terme. Ja des d’ara els partits actuals n’estan assabentats.

– No tenim temps per perdre. Ara és el moment. No siguem esclaus d’una falsedat que ve de la tan publicitada transició modèlica. Vivim en un estat aparentment democràtic però ideològicament franquista. I només amb una societat mobilitzada i unes opcions electorals renovades i fiables serà possible reprendre el camí que es va estroncar per la por, la renúncia o l’engany d’uns dirigents que encara dirigeixen