ALBERT CORTES MONSERRAT

Tots recordem a Joan Tardà a Madrid amb energia i dient les coses pel seu nom defensant l’independentisme català. Malauradament amb el temps s’ha convertit en una parodia de si mateix i amb un tarannà molt allunya de la independència de Catalunya.

Ara escoltem les seves declaracions davant les eleccions internes al seu partit amb el seu suport a Junqueras i dient que ERC hauria de deixar de ser exclusivament independentista. Diu de Junqueras que te la capacitat de llegir la Catalunya real i adequarse als nous temps. Diu que desprès de no haver aconseguit l’objectiu del 2017 i intentar una nova estratègia posteriorment, ara hauria de ser un dipòsit de tots els sobiranismes, totes les sensibilitats ja que República catalana i independència no tenen que ser idèntics. Sobre el conflicte polític diu que el republicanisme polític va lligat a les esquerres espanyoles i critica aquells que han criticat els pactes amb el PSOE i els qualifica d’hegemonia cultural nacionalista que acomplexa sectors del partit.

Aquest personatge ja l’hem escoltat algun cop que és més d’esquerres que independentista, i la seva deriva cap a l’espanyolisme ranci no para de crèixer. Junqueras crec que representa el fracàs del 2017, el convertir-se amb crossa del socialisme espanyol, l’anti unitat independentista, la rendició en forma de presó i judici farsa i altres punts foscos que crec l’inhabiliten ja de la primera línia. Llegir la Catalunya real, era cosir la unitat independentista deixant el partit en segon lloc quan tocava i fer tot el possible per arribar a complir el compromís desprès del Referèndum guanyat el 2017 i això no és llegir res que no sigui per interès propi. No hi ha dipòsits de tots els sobiranismes. La sobirania és la independència i un partit que te com objectiu la independència no pot actuar com un partit amb un Estat darrera i on l’eix és dreta i esquerra perquè evidentment falta la base, l’Estat. Ens diu que República catalana i independència no son iguals, i sap perfectament que signifiquen el mateix, no hi ha invents de mig Estat o Repúbliques autonòmiques. Parla del lligam amb les esquerres espanyoles, quan sap perfectament que l’esquerra a Espanya és una utòpia, ho veiem amb les seves actuacions socials quan governen i amb el seu nul tarannà democràtic igual que la dreta. Dues parts provinents de la farsa de la transició del franquisme a la democràcia de fireta actual i si, las submissió com a crossa socialista a canvi de res, no és un bon negoci i no porta enlloc. Jugar al poli bo i poli dolent i validar un cop i un altra acords que mai arribaran, é senzillament inútil i sense sentit.

Tardà, s’ha convertit en una peça que valida el joc espanyol i la farsa autonòmica com si fos un gran guany.

Es la deriva de Joan Tardà.

Les declaracions del President Puigdemont qualificant l’època amb el President Illa a la Generalitat com a dura i de dependència que transmet l’actual Govern respecte els catalans oblida tot una altra realitat que si que patim.

Efectivament, el president a l’exili critica la dependència dels catalans respecte al Govern espanyol amb el president socialista. Critica els mitjans llepaculs que no podran tapar la realitat i normalitza el maltractament i la desigualtat fiscal a Catalunya. Diur que el que ha tornat son les elits còmplices i que callen, la dels mitjans que que fan petits els problemes, la que va a Madrid i torna amb les mans buides, alhora ha criticat la visita d’Illa a Brussel·les una extensió provinciana d’un Estat fallit i parla del problema de Renfe amb un Govern domesticat o lleis com l’Ammistia que el Suprem no obeeix.

Realment, dins aquesta època trista que vivim tothom fa el seus discursos oblidant part de la història o com si la societat catalana patis una espècie d’amnesia col·lectiva. La dependència de la que parla el president a l’exili sempre ha estat amb qualsevol Govern i de fet era molt fàcil posar-hi fi, quan el poble va votar el referèndum d’independència i s’esperava el Parlament apliques les lleis que havia aprovat previament per validar el resultat i aplicar les conseqüències, cosa que ja vam veure que no va fer. La desigualtat fiscal és el paper que Catalunya ocupa amb l’Estat de les autonòmies i no acabarà mai. Les elits de les que parla son les mateixes que van pressionar per no arribar a proclamar la independència, i de fet s’en van sortir sense fer-hi front com tocava, parlant de còmplices, caldria preguntar que hi fan els diputats independentistes a Madrid donant suport al partit de torn i col·laborant amb el Govern estatal a canvi de tornar amb les mans buides, com el català a Europa, les competències d’immigració o un finançament singular per posar uns exemples, no crec que li calguin més. Deien que cobrarien per avançat qualsevol suport i de moment tot a canvi de res. Per acabar Renfe o les lleis contra Catalunya son mals estructurals que no han canviat, més enllà d’algun escarafall puntual, però mai cap posició de força per plantar-se definitivament, per tant res ha canviat.

Una Europa que ara veu el provincianisme d’Illa, però que també va veure astorada com resisitiem sota les porres policials per decidir el nostre futur i posteriorment el Govern feia marxa enrere i con complia el seu compromís, no se quina imatge es pitjor.

Una dura realitat.

Aquest es el nom del film que s’estrenarà per HBO am el director Ronan Farrow i que posa l’Estat espanyol davant el món com el que és amb la violació dels drets humans amb l’afer de l’espionatge a Catalunya.

Un Estat posat com exemple i que ja s’ha estrenat a Nova York abans d’arribar a la plataforma. Escenes de dos germans que descobreixen que la seva intimitat queda al descobert per l’espionatge de Pegasus per part de l’Estat il·legalment son elements que Farrow posa damunt la taula amb la reflexió que ens pot passar a tots per aquesta impunitat d’utilitzar un programari espia que nomes es ven a organismes estatals i en poden fer aquest mal us totalment injustificat. Pegasus, empresa israeliana és l’eina i que pot combatre el crim organitzat, terrorisme o xarxes pedofiles per exemple però que no poden controlar si el comprador en fa un us tant pervers. Per exemple Arabia Saudi el va fer servir per perseguir el dissident periodista Jamal Khaixoggi per assassinar-lo i també Espanya o altres que simplement son eines del règim per perseguir la dissidència. Aquí arriba al conegut com a Catalangate i l’espionatge a polítics i activistes independentistes. Una mena de fil conductor desprès de la violència utilitzada l’1 d’octubre i que ha arribat a empresaris,advocats i altre gent que creien amb relació amb el procés català i que Citizen Lab, el laboratori canadenc va destapar.

Un escàndol amb majúscules propi de règims totalitaris i que Espanya en queda retratada davant la comunitat internacional. La seva manera de procedir per apagar una revolta democràtica com la catalana ha estat la negació de la democràcia, la violència policial, i posteriorment la repressió i la violació dels drets humans amb l’espionatge il·legal pels seus propis fins, apart de la difussió de notícies falses per influir amb eleccions i amb càrrecs polítics per exemple. Farrow ara ho posa en els ulls del món i ho fa des de la mirada externa que evidentment posa la vergonya sobre Espanya en un afer que aquesta ha intentat tapar davant el planeta amb aquella frase “Espanya es una democracia consolidada”, suposo que us sonarà.

El gran drama de tot aquest afer, és que els nostres partits, els que havien de culminar el procés de la societat civil, no han aprofitat aquest autèntic escàndol per enfonsar l’Estat, no tant sols això que els veiem de bracet del PSOE col·laborant amb al govern estatal com si res, i colze a colze amb aquells que van ser els botxins de tot aquest afer.

Escoltavem ahir al President Illa dir que pel problema de l’habitatge no hi havia solucions màgiques com excusa per justificar la situació actual on molta part de la societat no pot afrontar la despesa que suposa una vivenda. Evidentment no ens deia que el seu partit ha governat durant molts anys tant a Madrid, com a Catalunya, com a Barcelona i no ha afrontat el problema, quan la mitjana d’habitatge públic a la Unió Europea és molt superior a la executada a Espanya. Aquesta era la solució, i no és màgica, és real.

Nomes és un exemple de com és comporta aquest establishment polític on el tot s’hi val per seguir al poder és la prioritat i on sobretots des de l’esquerra els problemes greus s’intenten obviar per no perdre vots i és van agreujant sense remei. De fet m’ha semblat interessant l’article de Josep Gisbert i el cas de Silvia Orriols que l’han convertida en una amenaça per aquest sistema corrupte, i on denuncia aquesta hipocresia, cosa que evidentment no interessa que la opinió pública pugui oferir a la ciutadania.

Qui té por de Sílvia Orriols?

Josep Gisbert

Qui té por de Virginia Woolf? és una obra de teatre en tres actes del dramaturg nord-americà Edward Albee estrenada el 1962 i portada al cinema el 1966 pel director Mike Nichols, protagonitzada per Elizabeth Taylor i Richard Burton, i doblada el 1985 al català per a TV3. La cita d’aquesta magnífica peça va bé per, parafrasejant-ne el títol, preguntar-se qui té por de Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament en representació del partit que presideix, Aliança Catalana, a la vista de les invectives que rep dels partits anomenats tradicionals —els del sistema de tota la vida— i de com les rep.

La imatge que queda gravada a la retina de molts catalans és la de tot un president de la Generalitat com Salvador Illa replicant de manera irada i nerviosa, per moments crispada i tot, les intervencions de la diputada al Parlament. Sort que Aliança Catalana només té dos diputats, que si arriba a ser un grup parlamentari numèricament potent potser el líder del PSC, que ja ha estat a punt de perdre els nervis en més d’una ocasió, els hauria perdut del tot. O la imatge de tot un president del Parlament com Josep Rull interrompent-la cada dos per tres mentre parla al faristol o de l’escó estant i guardant silenci davant les intervencions de Vox. Amb independència que s’hi estigui d’acord o no, Sílvia Orriols no s’està de dir les coses tal com ragen, no es refrena en absolut i les etziba com els ases els pets, que és el que les senyories acostumades a les mitges veritats, i un decòrum mal entès que no practica ni el parlament del país del parlamentarisme per excel·lència —la Cambra dels Comuns del Regne Unit—, no estan gens avesades a veure.

La presidenta d’Aliança Catalana acostuma a ser titllada per l’establishment processista —de què formen part invariablement tots: JxCat, ERC, CUP, PSC i Comuns— de política d’extrema dreta, feixista i populista i és fins i tot insultada amb altres qualificatius, com els de racista i xenòfoba o el de nazi que li va dedicar no fa gaire el portaveu dels Comuns al Parlament, David Cid, amb total impunitat (quina diferència amb com van reaccionar quan ella va demanar a la diputada d’ERC Najat Driouech que es tragués el vel islàmic del cap, que va titllar de “parrac”, i els mateixos Salvador Illa i Josep Rull li van saltar al damunt!). És discutible que sigui d’extrema dreta, però quan se l’acusa de ser-ho, què vol dir, que ser d’extrema dreta és dolent, però que ser d’extrema esquerra és bo? Els que l’acusen de pertànyer a l’extrema dreta, s’han llegit el programa del partit de Sílvia Orriols? Perquè, si ho haguessin fet, potser molts s’haurien de mirar ells mateixos al mirall i a altres els trontollarien uns principis que creien immaculats i immutables. O el que passa és que ningú no s’ha pres la molèstia de fer-ho, això de llegir-se’l? L’extrema dreta i la ultradreta no són, en tot cas, ben bé el mateix, perquè l’última no exclou la violència per aconseguir els seus fins, cosa que de moment no sembla que sigui el que predica Aliança Catalana.

El que no és discutible és que sigui feixista, perquè no ho és. El feixisme és un moviment polític caracteritzat, entre altres coses, per la submissió total a un líder que concentra tots els poders i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social. Sílvia Orriols tampoc no entra en aquesta categoria perquè la violència, com queda dit, no forma part dels seus plans. I fer servir el feixisme —o fins i tot el nazisme— d’aquesta manera és banalitzar-lo. Qui sí que és clarament feixista, en canvi, és Vox, que si pogués i tant que eliminaria els catalans, i el problema és que no fora l’únic que ho faria! El que probablement és la presidenta d’Aliança Catalana és populista —o nacionalpopulista com prefereixen alguns que s’anomeni el populisme que també és nacionalista—, si més no en l’accepció que defineix el populisme com “l’aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per obtenir un benefici”. I aquí sí que Sílvia Orriols s’aprofita d’una situació determinada. Si ho fa de manera demagògica o no és el que està per veure.

Però quina és aquesta situació? Doncs el terreny de joc que durant els últims anys els partits dits tradicionals, i molt especialment les anomenades esquerres, han deixat completament erm. Les qüestions, sovint complexes i enutjoses, que no han volgut tractar perquè fer-ho implicava arromangar-se, agafar el bou per les banyes i prendre decisions que podien resultar impopulars. Els problemes gens agradables que si els remenaven gaire els podien, en fi, fer trontollar la parcel·la de poder corresponent. S’han estimat més obviar-los, fer veure que no existien per allò que qui dia passa any empeny, fins que els han esclatat a la cara i llavors correm-hi tots. I quan això ha succeït s’han trobat que altres els han passat al davant i els han deixat amb el cul a l’aire, perquè aquests sí que han afrontat els temes que ells havien menystingut i aparcat com si no hi fossin.

Arribats en aquest punt, la reacció ha sigut no fer examen de consciència i reflexionar sobre per què ells havien actuat tan malament, sinó responsabilitzar els altres per fer el que ells havien estat incapaços de fer i per intentar trobar solucions allà on ells havien deixat un problema que, amb el pas del temps sense fer-hi front, s’ha agreujat cada vegada més. Això és el que ha passat en qüestions tan diverses com la inseguretat, el deteriorament del mercat laboral, l’accés a l’habitatge, la reculada del català, el fracàs escolar o la manca de sortides per als joves, que amb governs dits d’esquerres és quan han patit més retrocessos a Espanya i, de retruc, a Catalunya. Però els crítics d’Aliança Catalana només s’esveren pel fet que tingui una política clara en matèria d’immigració, que potser ara seria diferent si ells se n’haguessin preocupat quan tocava. Ells han contribuït a fer gros el problema, però resulta que la culpa és de qui pretén resoldre’l.

Perquè la immigració il·legal i desordenada, sí, i molt especialment l’integrisme islàmic que es cova a recer de part d’aquest fenomen creixent, s’han convertit en un greu problema a tot Occident, i sobretot a Europa. Avui el Vell Continent comença a perdre l’alè en adonar-se de la colla de dirigents sense rumb que el condueixen, si ningú no hi posa remei, cap al pedregar. Però no, el problema és Sílvia Orriols, i per això cal anar a Ripoll a manifestar-se i a trencar-li els vidres de la seu del partit, que per cert cap de les altres forces polítiques, que posen el crit al cel per qualsevol carallotada, no va condemnar. És el capteniment d’aquesta esquerra falsa i sectària —que ha fet de la imposició de la dictadura de la correcció política, mitjançant un pensament únic convertit en amenaça a la llibertat d’expressió, la nova ortodòxia—, encarnada a Catalunya per la CUP, Comuns i ERC, i a la qual els suposats partits d’ordre —PSC i JxCat— fan el joc, que ha defraudat moltes expectatives i que si d’ella depengués el país ja seria al sot.

Es poden capficar tant com vulguin amb la presidenta d’Aliança Catalana, comparant-la fins i tot amb Donald Trump arran de la victòria del magnat nord-americà a les eleccions presidencials dels Estats Units, que com més la bescanten més suports rep. De la mateixa manera que posicions com la de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, sobre el control de la immigració i la conveniència de començar a fer deportacions tenen cada cop més requesta entre la població europea, encara que a aquesta trepa esquerranosa no li ho sembli. Molt preocupar-se pels Conguitos —i per què no pel “negrito de la África tropical” de la cançó del ColaCao?—, i no s’adonaran que l’onada d’islamització que recorre aterridorament les principals capitals d’Europa —les imatges que arriben d’Amsterdam, Londres, París, Estocolm o Brussel·les fan esfereir— els escombrarà a ells probablement primer que a ningú. I que no es queixin si decisions tan absurdes sobre la celebració de Nadal com no fer el pessebre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona o posar llums amb “bombetes de colors inclusives” (sic) al Raval es converteixen en munició per a Sílvia Orriols.

Davant d’això, cal preguntar-se per què tota aquesta patuleia el mateix que li fan a Aliança Catalana no s’atreveixen a fer-ho a Vox, per què no l’assenyalen i estigmatitzen de la mateixa manera, per què callen. És que potser el que els preocupa és que els està deixant a tots en evidència? És que potser el que passa és que l’alcaldessa de Ripoll trepitja massa ulls de poll? Qui és que, en fi, i amb permís de Richard Burton i Elizabeth Taylor, té tanta por de Sílvia Orriols?

En Gerard Piqué sempre ha estat una persona que m’ha caigut molt bé. Un dels grans defensa central de la historia del Barça, impecable en la sortida de pilota i amb una personalitat difícil de trobar en aquest món del fútbol. Per altra banda amb un disurs sempre a punt, i en la seva vida privada com ha demostrat un gran emprenedor amb èxit. De totes maneres l’episodi que ens ha explicat per les conseqüències de l’1 d’octubre del 2017 no deixen de ser sorprenents, encara que amb Espanya molt menys.

Recordo que aquella jornada del Referèndum per la independència de Catalunya amb una jornada on Espanya va enviar uns salvatges amb permís per aplicar la violència contra la població indefensa amb el vot a la mà i defensant el seu dret a decidir davant un Estat corrupte i amb ideari feixista. Tots tenim gravades les imatges que van donar la volta al món i que no van poder impedir que la votació anes endavant. Davant aquests fets tant greus evidentment el Barça com a gran institució del país mai havia d’haver jugat aquell partit de lliga contra Las Palmas com si fos un diumenge més de normalitat, era inversemblant, però allà vam veure com la baixada de pantalons va ser molt gran i vam començar a veure que com més tard van confirmar els partits polítics, no tenien cap intenció de que alló anes fins al final com teoricament havia de ser.

Gerard Piqué com a capità evidentment va mostrar la seva disconformitat amb la celebració a porta tancada del partit, és va posicionar a favor del dret a decidir i evidentment com qualsevol persona que respecti els drets humans va criticar la violència i actuació espanyola aquell dia amb llagrimes als ulls. Un gest que jo no penso oblidar i que em va arribar. Ens diu que l’endemà va anar a Madrid per la concentració de la selecció espanyola i que tant el seleccionador com el capità li van demanar que demanes perdó i fins hi tot li van entregar un discurs ja elaborat, cosa que evidentment Piqué va rebutjar i ja sabem que a partir d’allà les xiulades pels camps espanyols on jugava la selecció van ser la nota habitual fins que desprès del Mundial del 2018 va renunciar a tornar a ser convocat.

El feixisme te molts tentacles, però el trist paper de seleccionador i capità exigint que demanés perdó, ja no per defensar la independència, cosa totalment legitima, senzillament el dret a decidir d’una societat com no pot ser d’altra manera i criticar violar els drets humans més elementals amb aquelles carregues policials infames que recordem. Res estrany en un Estat tant lluny de ser una democràcia normal on la gent tingui el paper protagonista i sigui respectada. Un capítol més d’aquest episodi trist on Espanya va fer d’Espanya, la de sempre i posterioment Catalunya malauradament també va fer de Catalunya amb el resultat que tots conèixem.

La pressió del feixisme.

Els casos de corrupció es van acumulant al llarg del temps i esquitxen de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta utilitzant les institucions públiques en benefici propi i en definitiva en contra de la mateixa societat.

l’Empresari Victor Aldama ens ha insinuat que que va ser Sanchez qui va imposar Koldo com assessor d’Abalos i ens diu que va anar a un miting del PSOE per conèixer al President espanyol. Tot això a l’Audiència Nacional a petició propi per donar detalls del cas de presumpta corrupció a la venda de mascaretes en plena pandèmia de Covid pel que està investigat. Ha escampat el ventilador de la corrupció i el cobrament de comissions per altres personatges dels socialistes, però sobretot a Sanchez que el va voler conèixer per agrair ajuda pel cas de la seva dona, i alhora per unes gestions que havia fet a Mèxic. Ens parla de comissions a Abalos i Koldo, el primer 250 mil euros i els segon 100 mil euros apart d’altres quantitats menors amb altres implicats. Afirma que tothom coneixia el seu paper com a intermdiari per les instruccions donades per Abalos durant la signatura de contractes per les mascaretes.

De fet és el primer cop que un president actual en el càrrec és assenyalat en un cas de corrupció per un acusat. Ara faltaran les proves que sembla aviat veuran la llum ja que de moment ha sortit de la presó en llibertat i suposem que a canvi la fiscalia voldrà veure aquestes proves reals per rebaixar la seva possible condemna posterior. Des del Govern i el propi Sanchez ja s’han afanyat a desmentir les informacions però sembla que la corrupció comença a fer forat en el partit de Govern, cosa que no seria cap sorpresa veient el seu historial.

No hi ha dubte que aquesta Espanya, la corrupció no es propietat de ningú i si de tots sense excepcions. El PSOE amb escàndols majúsculs com els GAL de Felipe Gonzalez o els ERO d’Andalusia a la seva esquena per posar nomes dos grans exemples, no és menys corrupte que els Populars, i cap dels dos poden donar exemple de res. La seva funció a les institucions és poder gestionar l’enriquiment personal i els avantatges de la seva posició, deixant els seus representats en un no res.

Un sistema corrupte sense remei, on les pràctiques abusives amb la societat i la casta creada per part dels que ocupen les institucions s’allunya cada cop més de les seves vertaderes funcions en una democràcia normal.

El Constitucional com era d’esperar segueix tutel·lant el Parlament català i declara nul l’admissió a tràmit de la ILP per la Declaració d’Independència de Catalunya i per altre costat veiem com a Madrid res ha canviat.

El TC ho declara nul i tornar a deixar la cambra de representació dels ciutadans com una eina inútil on els debats son coartats i emmudits per un tercer. El PSC ho va impugnar, ja sabem que això dels debats de segons que els incomoda i l’acord de la Mesa queda en res ja que el declara contrari a l’ordre constitucional. Argumenten que la iniciativa popular tindrà rellevància fora de la cambra, es veuran afectats subjectes i organs aliens i pot fer efectes juridics com la facultat de recollida de signatures. Per altra banda de traca la diputada d’ERC al Congreso Pilar Vallugera demanant a Junts el vot a favor del decret per prorrogar l’impost a les energètiques promès per la vice-presidenta del Govern espanyol, assumeix que no te cap paper firmat, però que s’ha de confiar en la paraula donada per la dirigent socialista com diu no pot ser d’altra manera.

El Parlament fa temps que ha perdut qualsevol prestigi i s’ha convertit en una cambra sense poder real i d’esquena a la sobirania atorgada per la ciutadania. Aquesta ILP és un altre exemple, aprovada per la Mesa per anar endavant i ara anul·lada pel TC com moltes altres iniciatives o resolucions per dir que son contraris a la Constitució. Cal dir que una iniciativa popular no pot anar contra l’Estat de dret ja que apel·la precisament als drets dels ciutadans, i per tant directament prohibir com ja ho vam tastar durant el procés i sobretot amb el Referèndum el 2017 simplement es anar contra la democràcia més elemental. Quan els nostres representants tenen vetos sobre el que es pot parlar i el que no, i apart ho accepten deixa de tenir valor la seva representació i la ciutadania queda orfe d’una institució que l’hauria de representar per damunt de tot. De fet el TC ja podria fer aquestes funcions i deixar aquesta comèdia.

Per altra banda, la diputada del Partit convertit en crossa del PSOE aquí i allà, te nassos que doni crèdit a la paraula d’aquest amb Catalunya amb un historia d’incompliments tant llarg com el que podem trobar, però segueix insistint en la confiança cega com si res hagués passat. Una vergonya de grans dimensions i que dona idea del nivell de representació a Madrid i sobretot de quina burla per la ciutadania s’ha convertit aquest partit.

La mateixa recepta.

Hem sabust avui la mort de Joan Rocamora,militant independentista torturat a l’operació Garzón. Una operació que perseguirà tota la vida a aquest jutge validador d’aquests metodes i que mai ha pagat pels mateixos.

Efectivament Rocamora detingut per la Guàrdia Civil i empresonat gairebé quatre anys. Estava dins l’operació que des de l’Estat es va vendre com la finalització de l’organització Terra Lliure i que curiosament ja s’havia dissolt anteriorment. Es justificavent per pressumptes accions davant els Jocs Olimpics a Barcelona i indiscriminadament es vant detenir o segrestar com explicava el mateix a un bon nombre d’independentistes. Concrectament ciculava en moto i un grup d’individus el van detenir, emmanillar, i amb un sac de roba al cap enviat a Madrid on va patir tota mena de tortures amb cops,asfixia,simulacions d’execució i amenaces a essers estimats incloses entre d’altres atrocitats. Del 92 al 96 va estar a presó.

De fet Garzon el que anomenaven el superjutge es va espolsar tota la responsabilitat sobre aquestes tortures, encara que les va escoltar de la veu dels protagonistes i és va limitar a incloure les denúncies a les actes de declaracions i va assegurar que no era competència seva investigar-les. Més tard el Tribunal Europeu dels Drets humans va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat suficientment les tortures.

Un capítol fosc de l’Estat espanyol, un més. Un Estat al marge dels standards de qualsevol democràcia normal i on l’estat de dret es simplement una quimera sense sentit. Garzon tant insensible davant uns fets tant greus que queda inhabilitat com a jutge i evidentment com a persona. Una baula més d’un Estat on amb totes les excuses que calguin va anar contra el moviment independentista per intentar acabar amb ell amb la recepta de la por, la violència i la coacció com a eines. En una democràcia s’ha de poder defensar aquesta opció i això mai pot ser cap delicte, cosa que evidentment Garzon no comparteix.

Els drets humans haurien de ser sagrats en qualsevol lloc, excepte si actues com una Dictadura on les institucions poden perseguir la ciutadania sense seguir cap legalitat, i nomes per interessos polítics al preu que calgui.

En Rocamora va ser una víctima més del sistema espanyol, i els poder judicial com ja hem vist desprès del procés català és va veure com era un simple hereu del passat sense cap intenció d’evolucionar cap a un sistema democràtic i amb una obsessió que va per damunt de la mateixa societat, la unitat espanyola sigui com sigui.

Un jutge torturador.

|

Llegeixo una notícia que davant la tomba del Dictador Francisco Franco un col·lectiu d’activistes han protestat al crit de “Al feixisme ni honor ni glòria”, i això a un dia on tornarem a veure homenatges commemorant el dia de la seva mort i seguint amb aquesta burla macabra a les víctimes.

Efectivament, aquest col·lectiu feminista ha fet aquesta acció ahir dilluns i segueixen com cada any denunciant aquests homenatges fastigosos, alhora han homenetjat les víctimes de la Dictadura. De fet el lloc ha estat al cementiri de Mingorrubio on van ser traslladades les despulles de Franco i fàcilment identificable per la quantitat de banderes espanyoles i franquistes en el mausoleu. De fet altres anys ja han irromput amb actes d’homenatge i fins hi tot van ser denunciades per la Falange. Pel que fa al mausoleu rep poques visites ja que fa falta un permís que concedeix l’Administració General de l’Estat.

Una anomalia de la farsa democràtica de l’Estat espanyol i que demostra per si calia el teatre que va significar la Transició i l’actual Constitució espanyola. Un dictador sanguinari com Franco amb un gran número d’atrocitats en 40 anys de règim del terror, per suposat no hauria de ser enterrat en cap lloc identificable i aplicar el model alemany amb Hitler, incinerat i les seves cendres desaparegudes per evitar cap lloc de culte dels grups feixistes. Aquest monstre evidentment no és mereix cap lloc concret per anar a visitar. Alhora els actes que veurem demà son una burla a les víctimes per part dels grups feixistes a la ciutadania, però també i sobretot per part de les institucions actuals que ho permeten. De fet La Falange, el partit del règim dictatorial i que evidentment en qualsevol democràcia hauria d’haver estat suspés per sempre, pot denunciar a aquells com les activistes citades que denuncien la situació. El món a l’inreves.

No és pot fer reviure a les víctimes evidentment, però cal recordar la memòria històrica per evitar que això torni a passar i alhora cal prohibir el tuf de feixisme que rep culte al Dictador de la societat, precisament com el millor reconeixement de les víctimes que segueixen sent tractades com a culpables i on la falta de càstig als botxins i la manega ampla per tots aquells que segueixen o van col·laborar amb el règim son el senyal d’identitat d’Espanya.

Res estrany, saben que la Dictadura va dirigir aquesta falsa transició i per tant res va canviar a la memòria històrica. Una anormalitat democràtica.

Hi ha coses que una societat ho hauria de permetre, i on hauria d’aixecar la veu de la denúncia per desemmascarar aquests farsants. De totes maneres la manipulació i el control de la mateixa per part de les el·lits cada cop és més potent.

Podem agafar tres notícies de les moltes que ens servirien. Arran la branca juvenil de la CUP es confessa autora de pintades vandàliques a la casa que te a la Cerdanya Gerard Piqué i ho mostra orgullosa per les xarxes socials, denunciant la gent que ha de marxar per no poder pagar una vivenda digna i cases com aquesta de segona i tercera residència estan ocupades 15 dies l’any. Denuncien els especuladors i els volen fora.

Cal dir que aquests fills de papa en moltes ocasions és creuen amb més drets que la resta de la societat, ja que ells decideixen qui pot comprar una casa a la Cerdanya i qui no. De fet passen per damunt de la propietat privada que com diu la paraula inclou que el propietari la pot utilitzar quan vulgui i no te que demanar permís a ningú. Això sí, fer malbé una porta amb pintades els sembla el més adient. Segurament aquests vandals si volen arreglar un problema evident com és la vivenda i la especulació haurien de fer-ho via lleis que les seves pròpies el·lits no voldran canviar ja que formen part d’aquests selectes grups, i segurament algú els hauria d’explicar que no és cap vergonya guanyar diners i comprar una casa legalment allà on vulguis i pel ús que en vulguis si no hi ha cap llei que ho regula explicitament. Alguns encara aplaudiran amb les orelles aquesta acció heroica, però la veritat és que fa pena.

El President valencià ja ha adjudicta a dit els primers contractes d’emerdència per la DANA, 290000 euros per STV Gestión SL on curiosament va treballar el cap de ganibet de Mazón, i ara secretari de comunicació del mateix. Això nomes es el començament, però ja avanço que el rèdit que en treuran com han fet sempre i sobre més de 200 morts a la seva esquena serà la segona onada d’indignació. La xocolata del lloro on segur ja tenen planificat quan en poden treure, conjuntament amb les ajudes que rebran de l’Estat Central i segurament de la Unió Europea que els portaran suculents dividends sense cap tipus de vergonya. La societat valenciana que ja va fer una manifestació recent demanant la dimissió si realment fos conscient hauria de paralitzar el carrer indefinidament, però tots sabem que això no passarà i el temps anirà a favor de l’oblit.

En darrer lloc el tuit de l’exconsellera d’Esquerra Teresa Jordà criticant al President Illa per la seva visita a la Festa del Primer Oli de Jaen i recordant les donominacions catalanes del mateix i la obligació del President de defensar-les. El que no diu amb el cinisme habitual, és que el seu partit va donar suport al partit i la presidència que critica i per tant és còmplice d’això que critica. El President Illa no enganya a ningú, tothom sabia que faria i quins son els seus objectius, per tant criticar-ho aquells que han fet possible que això passi, és una hipocresia que la societat és va empassant i hauria de denúnciar amb força enlloc d’assumir-ho.

Una societat sota control

Sabem avui que Podemos es retira de l’acusació contra el President Pujol, desprès de demanar-li 20 anys de presó. Una nova hipocresia política per engegar un ventilador per escampar falsedats amb grans altaveus i on la posterior retirada passarà sense pena ni gloria amb els objectius complerts.

Efectivament, ells sol·licitaven la condemna més elevada i ara desisteixen de defensar el tema en el judici. Es retira com acusació popular contra la família Pujol pels delictes de blanqueig de capitals i associació il·licita per diners no declarats a Andorra. El judici que començarà el novembre del proper any. La fiscalia en demana 9 anys i l’advocacia de l’Estat no l’acusa. La justificació de la formació política és que ja està prou coberta l’acció penal per l’acusació pública i garanteix la depuració dels fets investigats, de fet ens diu que han impulsat la recerca de greus conductes delictives. De moment la Fiscalia no ha provat cap acció corrupta del President Pujol com a President. Cal dir que l’anomenada polícia patriotica durant l’instrucció va intentar aportar informació falsa amb un pendrive que podria haver contaminat tota la investigació. De fet s’ha descobert la filtració d’informacions bancàries falses i investigacións il·legals sobre Pujol, Mas i Trias. La causa nomes segueix per la confessió els 2014 del mateix president que tenien diners a Andorra el 2014 no declarats i que provenien d’una deixa per donar a la seva dona i fills.

Una nova mostra d’un partit del règim, crossa del PSOE, que amb el seu discurs del feminisme ha amagat les possibles informacions sobre Errejon i que ara desprès de fer la seva tasca miserable de tractar el President Pujol com si fos un assassí en sèrie amb greus delictes, és retira en un judici amb gran incògnites i actuacions miserables com les investigacions de la polícia patriotica difonen noticies falses que van perjudicar electoralment Mas i Trias, encara que posteriorment és va demostra que era fals. Alhora l’intent d’escampar falsedats per implicar al President Pujol quan la fiscalia encara no ha provat res. Aquesta mesquinesa el Partit morat no en diu res, i no ho fa, perquè ès una eina més del sistema corrupte espanyol.

De fet puc criticar moltes coses del President Pujol, però tot i no ser independentista, la seva tasca de reconstrucció nacional mereix un reconeixement que han intentat soterrar per simple interés polític, i això també aniria per la resta de formacions teoricament independentistes. La quantitat de barbaritats que s’han dit, han deixat el President com un proscrit davant la societat, quan la seva confessió podria ser un delicte fiscal, però no de corrupció.

Es el fangar polític.

Ahir escolto, que Elon Musk formarà part del Govern americà en un nou departament encarregat de l’Eficiència Governamental, amb l’encarrec de desmantellar la burocràcia. Aquest empresari i home més ric del món, les seves empreses tenen vinculacions amb l’Administració i per tant seria incompatible el seu nomenament, on sota la capa de reformador ara simplement assegurarà el millor per la seva propia economia, modificant les regulacions i drets socials que podien ser una trava pels seus negocis.

Es a dir, convertir el sistema per tothom amb el seu aliat personal pel seu propi benefici, la perversió total del mateix sistema, com també ens explica en Pep Martí en el seu escrit i que defineix perfectament aquesta paradoxa.

En mans d’Elon Musk

PEP MARTÍ

El president electe dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat la designació del multimilionari Elon Musk com a responsable d’un nou departament de l’Administració encarregat d’Eficiència Governamental. L’objectiu del nou organisme és “desmantellar la burocràcia” i posar fi al “malbaratament”. Com que la tasca serà àrdua, no la farà sol. L’ajudarà Vivek Ramaswamy, un jove empresari que es va presentar a les primàries republicanes aquest any i que s’ha donat a conèixer com un fan de Trump i de moltes teories conspiranoiques.

Encara no està clar quines seran les atribucions precises del departament de Musk i Ramaswamy. Tampoc sabem si les seves relacions amb el nou president seran plàcides o efímeres. Però el més significatiu de tot plegat és el fenomen mateix d’un Elon Musk irrompent sense frens en la campanya -en què pot haver estat un element decisiu- i ara entrant a la Casa Blanca amb capacitat per neutralitzar tot intent del regulador per controlar els seus negocis.

La voluntat dels nord-americans, ferits pel malestar davant l’encariment de preus i pels prejudicis, ha lliurat el poder executiu a un grup de personatges que estan disposats a convertir el seu país en un laboratori polític de conseqüències imprevisibles. El problema en aquest cas és que, a diferència del primer mandat de Trump, els contrapesos de l’edifici jurídic del país seran sotmesos a una pressió enorme.

Amb Musk, l’home més ric del món, a la sala de màquines de la primera democràcia del planeta, no estem en una situació de sospita de tràfic d’influències. És que hem entrat en una nova fase de la democràcia nord-americana en què s’intenta eliminar l’autoritat de les institucions que durant anys han fet funcionar el sistema. El mateix Musk ha dit que pretén “fer tremolar el sistema”.
L’antielitisme s’ha convertit en una de les banderes del moviment trumpista. El “sistema” és l’enemic a abatre per un discurs que troba ressò en molts racons del nostre entorn. La fórmula política que ha triomfat als Estats Units ha patentat un discurs “antisistema” que en realitat pretén fulminar només la part que no els agrada del sistema, les regulacions i els drets socials. Que hi ha molts ciutadans que voten contra els seus propis interessos és una cosa tan vella com la democràcia. El problema és que cada vegada que es destrueixen contrapesos i institucions es fa més difícil reconstruir-les.

Què és el sistema? Caldria definir-lo. És la classe política, sí, i les corrupcions d’alguns, però també els mitjans de comunicació, especialment els crítics, com les universitats, el teixit associatiu, els serveis d’atenció mèdica i ja no diguem els de salvament davant emergències. Això també és el sistema i cal desconfiar de qui vol que ens abraonem contra tot l’establert sense fer distincions, perquè enmig del desori hi ha conquestes socials en perill. Aquests predicadors antisistema no són més que un grapat d’oligarques que, en realitat, volen preservar el “sistema”, només que sense normes.

Davant la compareixença del President valencià demà, ja s’ha filtrat que hi haurà destitucions en el seu Govern, evidentment no la seva.

Mazon destituirà les dues conselleres més polèmiques de la gestió de la DANA i anunciarà una gran conselleria per la reconstrucció on no m’estranyaria gens ja pensesin en seguir saquejant el diner públic amb el més recurrent, les obres.

La Consellera d’Interior en serà una, una completa inútil en la gestió i que es va atrevir a dir que desconeixia el sistema d’alerta massiva als mòbils, ho va descobrir deu minuts abans de fer-ho. Ja és prou indigne aquestes declaracions, que a més és va saber per un audio que una hora abans ja parlaven de l’alerta massiva.

La segona la Conseller d’Indústria, una autèntica insensible per dir-ho suaument, i que de males maneres va prohibir als familiars anar a veure els seus morts, on posteriorment ho va empitjorar més amb un missatge de disculpes, que semblava una burla macabra en tota regla. De fet s’ha sabut que ha esborrat piulades on feia broma de les alarmes d’emergència, això te un nom que és miserable.

Així doncs fent una mica d’autocritica aprofitarà per atacar al Govern Central, no assumir cap responsabilitat amb més de 200 morts a l’esquena i intentant una cortina de fum per seguir aferrat al poder com si res hagués passat.

De fet el seu Govern ja sabem que nomes te una prioritat, l’anticatalanisme, ara expressat al compte oficial a les xarxes de la Conselleria de Medi ambient piulant nomes en castellà, i davant la indignació d’algun usuari responent que nomes ho feien en castellà per si hi ha immigrants que no coneguin la llengua valenciana (volia dir catalana) i donar més bona informació. Cap problema en fer cas omís a la propia llei per la seva obsessió malaltissa contra Catalunya i la seva propia llengua, cosa més trista encara.

En definitiva, segueix una nova vergonya on el PSOE mateix dona el missatge de que ara no és moment de les responsabilitats polítiques. Dos partits sorgits del franquisme per perpetuar un sistema corrupte com aquest disfressat de democràcia i robar les arques públiques a mans grosses per damunt de qualsevol cosa, com hem vist inclosa la vida de les persones.

No passa res.

Sanchez ens anima a sortir a aplaudir als balcons com ja va passar pels sanitaris a l’època del Covid i així fer un reconeixement als serveis públics, en un nou episodi delirant del desastre al País Valencià.

Compara la DANA amb pandèmia i anima la gent a aplaudir als balcons seguint el nou lema de la Moncloa “Tots a una” que substitueix ” Acció de Govern”, i aposta per deixar per un altre moment les critiques i les responsabilitats polítiques dels gestors del desastre. Això ja ha comportar critiques per les xarxes i inclus des de sectors que s’han preguntat si l’Estat ha estat a l’alçada. Sanchez ens diu que ara toca ajudar a les persones i ha anunciat un nou paquet d’ajudes.

Realment, un vodevil macabre que ha portat a una nefasta gestió amb la càrrega de més de 200 vides perdudes i escoltant el Govern valencià amb les mentides i rectificacions constants sobre la seva actuació negligent i inútil, alhora veient com des de l’Estat tampoc és va actuar ràpidament per damunt de competències o altres derivades i veient com des del primer moment la gent, els voluntaris eren els únics a fer front a la situació. Alhora veient com unitat de fora del País Valencià eren rebutjades i quan finalment eren admeses com els Bombers catalans veure com el caos i la coordinació eren nuls. El mateix episodi del Borbó i Sanchez i la seva passejada per la foto pel lloc ja va ser de traca.

De tots a una res, els ciutadans amb els seus impostos poden exigir una resposta eficaç dels seus representants que per cert han votat i que tenen que gestionar els recursos i fer front a situacions com aquestes per evitar el menor número de víctimes i la màxima seguretat dins la desgracia. Hem vist com la Generalitat valenciana ha estat totalment inútil i l’Estat no hi va ser. El que va veure la ciutadania és l’intent miserable de batalla política entre partits i intentar treure rèdit de la mort. Per tant si que es temps de veure responsabilitats, no poden esperar i la ciutadania te tot el dret d’exigir les mateixes amb celeritat i acabar amb aquesta mesquinesa de classe política que evidentment no ha estat a l’alçada, i això no es pot intentar tapar amb 4 aplaudiments des dels balcons amb un serveis públics que precisament son per això i pagats per tots.

Tots a una.

Han passat moltes coses a la historia recent de Catalunya, i concretament aquest dissabte 9 era el desé aniversari de la Consulta del 9N. Una consulta que no es pot tergiversar com ho ha fet recentment el seu impulsor, el President Artur Mas.

Cal recordar com avui algun articulista feia, que tal com afirmava el President Mas que era l’instant fundacional per exercir el dret a decidir, no és cert. Les consultes populars que comencent el 2009 a Arenys de Munt i que es van estendre com una taca d’oli per tot el territori, amb mitjans limitats molts cops però com una llavor del que un poble organitzat i desacomplexat pot ser en servei d’una causa com la independència de Catalunya. Un moviment que va agafar amb el peu canviat als partits, sobretot a Convergència i que van haver de fer mans i manigues per controlar i que no se’ls anés de les mans.

En segon lloc, cal dir que el terme dret a decidir que utilitza, en sí no vol dir res, una excusa per amagar el terme o objectiu independència i que ja comporta el dret inalienable de decidir que una societat no pot regalar, ni pidolar. De fet la pregunta ja denotava que en part era una operació de marqueting, ja que en un referèndum d’independència o consulta no vinculant en aquest cas, la pregunta i la respost han de ser molt clares, independència sí o no. No hi ha més, ara bé, una pregunta en forma d’arbre i que en cas de respondre sí donava opció de fer marxa enrere i escollir diverses opcions que no per força havent triat ser un Estat havia de ser independent, per mi era una burla, i una manera de donar mil i una interpretacions als resultats per emmascarar el tema principal.

Cal dir per cert que el President Mas i Convergència en aquest cas no van donar el pas a l’independentisme suposadament per gust, sinó estirats per una gran part de la mobilització de la ciutadania que els arrossegava si no volien perdre el poder com fins ara. El President ens va donar aquesta consulta, que era clar que no era vinculant, o sigui de poc servia i falsejada per aquesta pregunta tant estranya amb diferents opcions, una cortina de fum per donar una patada cap al davant i seguir en el poder central de Catalunya.

Voler ara ser el pare de la criatura, no és de rebut, el pare és la societat catalana i el pas d’un catalanisme de fireta a voler que Catalunya fos un Estat com la única solució i objectiu, deixant totes les cortines de fum dels nostres partits dins l’autonomisme al calaix, i això està clar que no els va fer cap gracia.

De fet el 9N no era vinculant, però l’1 O que teoricament si ho era, tampoc li han donat sortida, deixant els dos en el mateix lloc, aquest és l’aniversari del 9N.