Ulisses20

Ací, en aquesta escola pública no ha aparegut ningú a ajudar-nos. Sembla que el conseller d’educació i el president de la generalitat esperen que l’escola es netege sola. O que només els mestres ens hi dediquem a mort, que paguem de la nostra butxaca el material, els detergents, els fregalls, esperen que les famílies s’arromanguen, perquè ells, i els seus, no pensen posar-se a fer res de res.

És el cas d’una majoria d’escoles públiques de l’horta sud. Cap representant de la conselleria ha vingut a ajudar-los.

En canvi, sí que han tingut temps per ordenar pujades de sou dels alts funcionaris, dels càrrecs polítics, dels amigots.

Una mestra m’explica el desastre de la seua escola. Només els voluntaris i els mestres, sense els mitjans, ni l’ajut de ningú més, han tirat endavant per obrir. Però a l’últim moment, uns inspectors han decidit que no, que l’escola infantil no és en condicions encara. Així que només podreu obrir l’escola primària. Però, els diguem, i el pati?, què passa al pati?, fa molt de temps, abans fins i tot de la Gota freda, us vam dir que els arbres del pati no eren en condicions. Vam avisar l’ajuntament, vam avisar-vos, la conselleria i les cases de socors, no vam deixar-nos ningú, perquè feia ben poc un dels arbres havia caigut d’una ventada, damunt un dels xiquets. Com? Sort que no el va matar. Només el va ferir, però la família va voler posar una denúncia. Fa mesos que ho vam avisar. Sort encara dels bombers forestals. Tenim una colla de bombers forestals d’espanya, de la manxa, els únics que ens han ajudat a posar a punt l’escola. Els vam dir això dels arbres; en mig dia van deixar enllestits els arbres que pintaven malament. Ens han assegurat que ja no correm perill, ni els alumnes ni els mestres. Mig dia, i aquest voluntaris han enllestit una feina que ni l’ajuntament ni ningú no havia volgut atendre durant mesos.

La mestra diu que són vint dies treballant sense parar, unes mestres més que no uns altres, com passa arreu, però que durant tot el temps cap home ni dona de la conselleria no ha vingut a dir-los res, a encoratjar-los, a ajudar, a fer de col·laborador voluntari… Cap ni un, ajuda zero. Tret dels voluntaris. Com estem els mestres? Les mestres? N’hi ha qui tirem foc pels ulls, pels forats del nas, per la boca, estem encesos, desemparats, abandonats, perquè la conselleria, ella tota sola, ha decidit que enllestir l’escola era cosa dels mestres, supose que han pensat això, el conseller i els altres de la banda, que famílies i mestres érem els únics responsables d’aquest sidral d’escola pública, d’escoles públiques de l’horta sud.

Si creieu que els mestres només pensem que són incapaços, tan inútils, el conseller i el president, esteu ben equivocats. Però no podem dir la realitat del que pensem, sobre aquests dos criminals. Ara, si ho expliques, si expliques res del que t’he contat, no poses noms, ni dels mestres, ni de les famílies, ni de l’escola, perquè podríem prendre mal, i la revenja la pagarien els qui menys culpa tenen. Fins i tot els xiquets podrien pagar els plats trencats de tanta incapacitat i mediocritat política.

L’únic que pensem els mestres és a obrir l’escola, atendre els alumnes, a fer la nostra feina, però ens han abandonat. Ningú no ha pensat a ajudar-nos, perquè puguem atendre els xiquets. Abandonats. És la conselleria que tenim, els valencians.

Aquest dibuix crida l’atencio per l’ús de dos colors, el blau i el marró. Els altres espais protagonistes són sense pintar, però es distingeixen amb facilitat. Al centre del dibuix hi ha un edifici de tres plantes, per bé que podria ser més alt i podria representar ben bé set o vuit plantes. És un edifici marró, perquè el fang ha arribat fins a dalt de tot. En una de les finestres de l’edifici central hi una persona que s’ha elevat sobre l’àmpit i crida demanant auxili. Una de les mans prova de demanar ajut mentre amb l’altra mà s’agafa de la reixa de la finestra. Hom diria que és a punt de caure. Però s’aferra fort d’una mà. Més amunt, tres personatges també són a la finestra però totes tres tenen els braços alçats, com si també necessitaren ajut. Els tres representen una família. L’edifici és de color marró, com el fang, com si el fang l’hagués pintat de nou. Al davant tot és fang, hi ha una persona al carrer amb la mateixa posició que les altres tres de la finestra, com si el fang se la volgués emportar. Davant l’edifici que és la part més voluminosa del dibuix, passa un riu de fang, de manera literal. Damunt aquest fang suren tres cossos que passen tots en la mateixa direcció, d’esquerra a dreta. Tots tres són morts, l’un porta damunt els ulls una x, l’altre, en canvi, sembla que porta antifaç, o els ulls tancats. El tercer no fa millor cara. Dos arbres que es vinclen per la força del vent també són coberts de fang. L’aigua cobreix la resta del dibuix. Només dalt de tot  del full, damunt l’edifici, n’hi ha dos núvols blancs. Sense fang ni aigua. El dibuix és colpidor, sobretot pels tres cossos que passen surant damunt el fang. La mestra no sap si N. ha vist aquesta imatge o només l’ha imaginada, després d’escoltar els relats del grup. El xiquet ha titulat el dibuix: ha passat la dana.

«El meu dibuix és una xiqueta que plora». De fet, Ll. ha dibuixat unes llàgrimes més grosses que no els ulls d’ella. La xiqueta porta un vestit amb faldilla de color morat i una bossa de mà blava ,agafada pel braç de l’esquerra,;el vestit té la cara d’un xiquet que riu i trau la llengua. La xiqueta és gran, malgrat que només fa primer de primària, tan gran i alta com l’arbre que ha dibuixat a la seua dreta. Per damunt d’ella n’hi ha els estels, en són quatre, que també ploren, també hi ha dibuixat la lluna i el sol. El sol és groc però sembla un aranya peluda, com si els raigs de sol tingueren cames ben negres a punt de començar a caminar pel cel. També té la llengua fora, el sol. Ella, la xiqueta que dibuixa, ella té la boca oberta com si s’exclamés: oh! Al centre del full hi ha el pont esclafat del poble, un dels ponts que han desaparegut, partit per la meitat. L’aigua hi passa desbocada. La xiqueta té al pensament saludar, diu hola, dins una bufa de còmic o bafarada. En el cantó de baix del full hi ha el foc, en l’altre cantó, l’aigua. És un dibuix sense fons: jo diria, ací n’hi ha una xiqueta que plora i un pont trencat. Però ja no seria el que ella vol dir. Ella ha escrit amb gairebé totes les lletres, majúscules (recordeu que c0mencen a escriure): “s’ha trencat el pont”.

Els xiquets tornen a  l’escola, vint-i-un dies després. La gota freda s’ha ensenyorit contra el poble, contra les cases, els ponts els carrers, contra l’escola… Però els polítics maldestres com si sentiren ploure (!) Ha, ploure, una merda de fang ens ha plogut a tota la comarca. Incapaços. Els polítics són incapaços i inútils. No podem regalar-los res més. El primer dia que obríem l’escola volíem una benvinguda especial. Sí que va ser un jorn especial. P. fa un dibuix després que a la rotllana de la classe uns quants han explicat com recorden el 29 d’octubre. Ell ha dibuixat una escola. Diu que és l’escola de la mare. Ha dibuixat una escola gran que ocupa gairebé el vuitanta per cent del full. És una escola rectangular de color taronja amb moltes finestres, damunt la façana ha escrit “l’escola de la mare” però la paraula mare cau gairebé completament fora de la façana, només la ema s’hi ha salvat. Hi ha un arbre al pati, en el dibuix de P. i dos ocells grossos que semblen avions. Potser que siguen avions de veritat, el que P ha dibuixat damunt l’escola. Ell ha escrit tres vegades el seu nom, dalt de l’escola. N’hi ha dues portes d’entrada petites, a la banda de baix del dibuix, molt més petites que qualsevol de les finestres que ha dibuixat. Moltes finestres de colors diferents, vius. Finalment, P diu: vull que torne l’escola de la mare. En un cantó del full, P ha dibuixat un xiquet que riu. P. és un alumne de primer de primària i ha triat dibuix en comptes de text.

Ja deveu saber que, a primer, els xiquets comencen a llegir i a escriure, però som al primer trimestre, de fet som a la interrupció del primer trimestre per la Gota freda, que s’haurà carregat també el ritme d’aprendre a llegir de milers de xiquets valencians. De llegir i d’aprendre a escriure. Potser per això P ha triat dibuix.

Uns quants milers de valencians. Què són uns quants milers de valencians al carrer, queixant-se del mort i del degollat? I uns centenars de morts, quant fan, què fan realment, quant pesen amb fang i roba bruta, tots plegats? Res. Res de res, si tenim en compte el parer del mort i la mediocritat del degollat. No és només a València que passa això, que els morts són morts que no pesen, no us penseu que els gossos es lliguen amb llonganissa enlloc, o que la taronja és redona per culpa dels llauradors, no. Ací c0m a espanya, sobretot a espanya, la dignitat fa segles que es va esfumar. Va desaparèixer un dia núvol. Grisós. Dignitat zero, en política. Ací a València, almenys, ja poden caure llamps, ploure morts, i runa i cotxes sense conductor, morts a muntons, que els polítics espanyols fan el sord, faran el sord i pararan la mà. La mà del déu que ells congrien, que és un déu que han amidat a gust per a misses particulars. Paren la mà després que han adjudicat obra de reconstrucció a empreses amigues, que han apujat a rang polític militars, que abracen feixistes i putes de luxe que passen per assessores de no se sap quin documental. Putes i putots, d’ambdós sexes o tres. Amics criminals i mafiosos., veniu a la política, que ací tot li val, diu que els diu la seua bíblia personal. Com ells, que ja saben per què són en política, n’hi ha més: n’hi ha que són a la justícia, jutges que saben a què juguen i què no jutgen. A l’empresa gran, a la casa reial i de per riure. Criminals a seques, contra els valencians. Tant se val els morts i tant se val els milers de valencians clamant per una escola digna dissabte, per un poble net, o fins i tot per menys fang i més honradesa. Una bufa!

Que això els la bufa, als Mazon i als Rovira? Si són de la pell del porc, o millor del porc senglar, que sembla més impenetrable; com voleu que l’educació avance, que la sanitat avance, que la ciència avance? Que el món valencià avance? Aquest dos mediocres, homes els dos, Rovira i Mazon, són un torpede contra els valencians, són una bomba contra la cultura, l’educació i la dignitat. Ells solets sí que elevaran la nostra ànima al seté cel de la ignorància, si seran rucs. El descrèdit de la política, d’aqeuts dos i de molts exemples còpia d’aquest parell, s’ha convertit en esport recurrent, a valència però també a espanya: perquè som a mans de cràpules, que enlloc de servir, se’n serveixen, que enlloc d’enfortir les democràcies, les denigren,  que pensen en el seu benefici exclusivament, caiga qui caiga, cent mnorts, dos-cents, una escola cent escoles, els la bu-fa! I encara no haurà tocat fons una obra tan impopular i repetida, d’aterrar la dignitat en política, on la pocavergonya s’ensenyoreix amb facilitat d’escàndol. Si caurà més fondo aquest país nostre?, si alçarem el vol un dia gris? Sembla que Dant va fer curt, en descriure els centenars d’inferns, fa gairebé mil anys… Però aquest dos pinyols de ca nostra, rovi i mazon, ni saben poesia ni els han parit per a intel·ligència. No els caurà un sostre o els xafarà el tramvia!

el tractor?, aleshores, què haguéssem fet? No ho sé. No ho sap ningú. Perquè han sigut vint-i-un dies molt durs. Duríssims. D’un esforç titànic, voluntariós, que no tenia fi, no semblava que acabaríem mai. De primer vam tenir els ànims forts, ens eixia la força de sobres, malgrat el terrabastall anímic. Però no podíem parar a pensar això, tan de mal con teníem, com ens havia fet la Gota freda. Això que el segon dia vaig ser a Vistabella, el barri nord de Picanya, a l’altra banda del barranc. El pas natural cap a l’escola. Vistabella era l’infern, i l’escola era el purgatori. Paiporta era el soterrani de l’infern. Dant. Dantesc que deia el meu amic Apa. Teníem molt de mal, moltíssim; si volíem reparar-lo, calia posar-nos sense perdre el temps ni parar a pensar què havia passat. Jo m’hi vaig escarrassar, i encara sort que vam fer cas. Calia una crida urgent. No perdre més temps. Ni un minut. Malgrat les dificultats d’accés, els impediments, la mala gestió, la conscient mala gestió del desastre. A mans d’irresponsables que són criminals. El tercer dia després de la riuada va venir Vicent amb el tractor. Havia provat d’entrar al poble a ajudar, però no el van deixar passar. De cap manera. Nosaltres tampoc no vam saber orientar què podia fer, de bon principi. Ens va agafar atarantats, molts caps que no rodaven en un sentit bo. Aquella vesprada va fer unes feines menors, malgrat que ell s’oferia, no vam saber reaccionar. A partir del quart dia, en canvi, el tractor va ser l’eina que ens va salvar l’escola. Vicent és llaurador, principalment, i dedica molt del seu temps professional al camp. Es lleva amb el sol, i aleshores ja no pot parar. Un home incombustible sense el qual encara seríem enmig del fang i la feina a meitat. N’hi havia dies que arribava el primer, ell, i mo n’anàvem els últims. Sense parar. Un dia, un altre, deu dies, setze, divuit… Aleshores ja havien arribat les crisis: mals de panxa, diarrea, malestar general… Ell no en va faltar cap, de dia de feina. Quan carretejava el fang al pati exterior havia de fer centenars de viatges, va obrir els ulls quan arribà la colla d’Aleta amb un camió i una pala, el diumenge de les paelles de pebrot roig. Dels amics, hom pot dir amb facilitat tantes coses bones o boníssimes. Els amics de colla, fer colla com els de bétera, segons Sanchis Guarner. A l’escola hem patit un colp i un trasbals duríssim. Encara sort dels amics, de tants voluntaris, de tants esforços de l’equip, de les famílies, de tanta gent com ha vingut de lluny desinteressadament. Sense tot aquest coratge, l’escola no hagués estat a punt per obrir. Per fer escola. Per continuar. D’aquestes lliçons que fan escola, molt especialment, Vicent ha lluït amb una tenacitat i un desinterés que no cap en un text. Els que el coneixem d’anys, d’anys de conviure i compartir les nostres vides, ja en sabíem de la seua cooperació sense límit; els que heu tingut la sort de conèixer-lo aquests dies, uns moments tan crus com especials, ja sabeu de quina pasta és fet. Un dels últims dies, aquell jorn teníem voluntaris d’Alacant i d’unes altres comarques, ell ve tot consirós i em diu: albert, aquest homes no poden dinar sense cervesa, i tampoc no n’hi ha pa. Vaig agafar el cotxe i en un bot vaig passar al consum d’alaquàs. Vam dinar i tothom tornava a fer bona cara, després d’hores entre el fang i els mobles inservibles. El nostre reconeixement, Vicent Verdevio, el de tota l’escola, a l’home naturalment, i al tractor. El Fendt de Baviera mereix també un monument. Per molts anys, vicent, l’abraçada de tot l’equip de mestres, dels xiquets, per anys i anys!

novembre del 2024, la teua escola · escolagavina ccop. v.

Dins el cabàs d’inútils valencians hi ha el conseller d’educació (Rovira i cia). Un homenic que representa aquella setència de MalcomX, qualsevol inútil pot arribar a dalt de tot de la política. Però en aquest cas, a la incapacitat s’afig l’odi als valencians. Aquest inútil del sud, dedica el temps amb violència funcionarial a carregar-se l’escola, la universitat i la llengua. En té animadversió. A la llengua dels valencians, un càrrec que es diu conseller d’educació. Durant un any i mig, ell només que tenia al cap destruir, agredir, aprovar tot de normes i normatives per desfer l’escola dels valencians. Tampoc no calien gaires llums, si hom veu amb quina facilitat ho ha pogut fer. Perquè els vuit anys del govern de compromís+psoe, no havien aferrat gaire ni la llengua ni l’escola ni l’educació. El foc amic, d’en Marzà i el seu equip, a penes si ha durat una ventada dels espanyolistes pp i vox, i la poca consistència del psoe aleshores, de voler tancar d’una vegada una escola necessària, altruista, valenta i moderna. Durant vuit anys d’allò, només que navegàvem sobre un fil d’equilibri, de bona intenció i una esperança que s’ha evaporat en arribar els carnissers: en aquest país nostre, de guardamar a perpinyà, hi ha forces contra l’educació, espanya una, dels borbons a vox, del psoe al pp. No ens enganyem: espanya és violència i agressió contra les llengües i contra l’educació: a espanya encara té més valor una caserna de la pàtria que una escola o una biblioteca: a desfer el coneixement hi juguen els jutges els primers, l’església, els militars, l’empresa privada i pública, tothom fan mur i empenyen per aterrar una educació valenciana, europea, respectuosa, amb garantia de futur.

Ara mateix, a valència, a palma, a barcelona, a perpinyà, som a mans de polítics contra el coneixement. Un exèrcit de soldats contra la llengua de carner, llull i estellés.

En concret, a valència n’hi ha un idiota rematat, riu-te del trumpista trump. Aquest conseller rovira és també cínic, riu per aconseguiments contra l’escola, contra la llengua i contra el coneiximent. És el fruit de posar analfabets en els llocs de responsabilitat. Aquest atac continu ja porta implícita la incapacitat d’obrir les escoles de l’Horta Sud tres setmanes després de la Gota freda. Però ell riu i prepara noves lleis contra el català, contra la voluntat i l’esforç d’aprendre.

Imagineu que això passés a madrit, que durant gairebé un mes, res no els funcionés als espanyols? Imagineu el borbó, pare o fill, tant se val quin remalparit, que haguessen de cagar en una bossa de plàstic, torcar-los el cul i baixar la bosseta al carrer, després de fer-ne una lligassa o nus amb el pèl de figa d’una reina d’escacs? Ho podeu imaginar? Doncs, als valencians els passa, que milers de veïns encara no tenen escola ni poden cagar en una tassa.

Imagineu que aquells jutges dels tribunals espanyols haguessen de cagar en una bosseta durant trenta dies?, que els xiquets espanyols de madrit no tingueren escola, ni mestres, ni menjador, ni transport durant un mes?, a espanya una?, perquè madrit mata els valencians, però ells ja poden venir amb l’ave a la platja, en canvi que els pobles de l’horta sud trigaran a viure la normalitat, en canvi que ells riguen, ens roben, ens peguen pel sac tant com vulguen!

Us penseu que el conseller Rovira es desviu per obrir les escoles de l’Horta, si no n’ha visitada cap durant trenta dies?, cap ni una!

En canvi de buscar-nos les puces i alliberar els inspectors de parlar la llengua de l’escola i dels valencians, ell no necessitarà una bosseta per anar a cagar cada dia. És aquest tararot, el responsable d’aquest fracàs i vergonya que paga l’escola i el país, en admetre de tenir incapaços a la política.

Ahir, mentre l’escola feia el claustre de mestres, el primer claustre que m’estalvie en molts anys, l’Albert i jo feinejàvem repassant els accessos principals. Una vegada i una altra, una vegada més, perquè el fang demana de netejar els mateixos espais diverses vegades. Després hem ajudat Vicent a carregar les pales del tractor. Qui treballa al camp amb maquinari sap que costa més de preparar les eines del tractor que no de fer la feina amb elles. De bon matí, Vicent ja havia acabat de distribuir al pati la grava d’onze camions-banyera, dues-centes setanta tones de grava del Millars, una feina de dos dies i de molts voluntaris. Els mestres preparaven l’estrena de dimarts, amb un reguitzell d’activitats d’acollida, de reencontre.

Dimarts, nou del matí. La festa de benvinguda. Les rotllanes a les classes. les abraçades, els crits. N’hi ha la TV3. M’he quedat a l’aula de tercer, on els xiquets explicaven la seua experiència vital, la Gota freda particular de cadascú. N’hi ha històries esgarrifoses, esfereïdores, que ens deixaven muts. De com havien vist salvar gent, de com havien patit pels pares, o ells mateix, amb l’aigua al pit. Una xiqueta de primer dibuixa els morts que passaven pel seu carrer, surant a l’aigua. Cada colp que un xiquet explica una història de superació, els altres aplaudeixen. La mestra Sandra Q. i el mestre Ferran els escolten i els ajuden a expressar-se.

De matí havia passat per la pirotècnia Raussell de Bétera, m’han regalat les dues traques de vint. “Perquè celebreu la reobertura”. Els ho diré, que mes les has regalades. Tinc una certa relació amb Raussell pare, perquè tenim un camp paret en paret amb la seua fàbrica de coets. Després del pati, ens hem aplegat tota l’escola al pavelló. Aleshores he tirat la traca, que ha encés Dani Contreras, m’ho ha demanat i ha sigut emotiu. Va ser el primer alumne que vaig abraçar el dia 30, a la porta de casa, al barri de Vistabella. Al pavelló hi havia els alumnes, els mestres, alguna mare… Sort que s’havia salvat un dels amplificadors amb micro. Sandra i Empar, presidenta i directora, ens han adreçat unes paraules d’agraïment, d’un goig sentit, d’un dol col·lectiu, d’un coratge de ferro de tenir de nou l’escola viva. Com que ara nosaltres també acollim alumnes que no tenen encara la seua escola llesta -expliquem que molts dels nostres alumnes havien sigut acollits durant uns dies-, ara ens toca a nosaltres obrir-los els braços.

Tot sembla nou, i algunes coses provisionals, els gots, els plats, Esperança, Lorena, Raül, l’equip de cuina en punt d’onze, arriba l’equip d’Imma, Carol, Esther, tothom somriu, tothom vol somriure, retrobar-se, avui fa justament vint-i-un dies de la desfeta, vint dies que no hem parat, ni dissabtes ni diumenges, de vegades teníem la sensació d’haver perdut quin dia era, n’hi ha que tenim una lesió lleu, n’hi ha contractures, dits esclafats, tíbia, peroné… coses menors, n’hi ha famílies sense casa, una quantitat enorme sense cotxe ni possibilitat de transport, famílies que han perdut la memòria física de la casa, els mobles, els àlbums de fotos, només records que ara no es poden tocar…, molts xiquets s’alegren d’abraçar-me, de veure’m, malgrat que saben que ja m’he retirat, però no m’ho volia perdre. He portat les mandarines de bétera, i l’esperit d’aquells mestres que fa molt ens van ensenyar a fer de mestres, i sort que en vam aprendre, a seguir-los. Mentre escric, el menjador de l’escola bull, de crits, de riures, avui no ens torba el crit, avui és l’escola la protagonista, per damunt la gota freda i la mala gestió dels polítics, els sangoneres del malson que hem viscut. Que encara viurem per temps i temps. Avui tornem a fer present per bastir un futur possible…

«el pastareu, com si fos humil fang, el vostre futur, allò que més importa!» VA Estellés (1985)

Ahir vam rentar i rentar i rentar sense parar el pàrquing de l’escola, perquè el fang s’hi havia ensenyorit i aquest espai semblava oblidat, per massa lluny dels centres cabdals de l’escola. Error. Tot el fang que cotxes o persones o carretons xafaven entrava cap a dins de l’escola. Així que vam destinar uns quants homes i dones i dipòsits d’aigua i mànegues i pales i cabassos, a desenfangar… Hauria passat una hora o més, quan va arribar-hi un cotxe blanc i va aparcar davant nostre, sense preguntar-nos res, ni demanar si podien fer-ho o no, o si destorbaven la feina. En van baixar quatre, del cotxe, dos homes i dues dones. “Som de sanitat”, diuen, i jo que els amolle: ja es nota perquè sembla que veniu mudats, nets, sans: elles portaven katiusques, però lluentes i polides. Cap d’ells no portava ni un esquitx, res, com acabats de vestir per a la missa. Van repetir que venien de sanitat i volien parlar amb la nostra presidenta. Els vam enviar cap a dins de l’escola i vam continuar feinejant sense preocupar-nos més del compte. Més que de la broma que havien dibuixat els quatre apòstols: la pinta d’aquella banda era funcionarial, que quatre farien la feina d’un o de mig, però que en cobrarien per quatre.

Vet ací doncs tot l’ajut institucional que hem viscut durant tants dies de neteja i xafarranxo. I molts mestres ja s’arrosseguen més morts que vius, i sort encara dels voluntaris. Sense encara seríem lluny de l’objectiu d’obrir dimarts. Avui hem tornat a tenir una cooperació extraordinària: netejant, escampant grava, pintant (vint pintors solidaris que tornen a emblanquir parets i sòcols). Amics, ex-mares, exmestres, exalumnes, desconeguts d’Alacant, d’Abrera…, i el conseller, i el secretari, i els directors generals, i els inspectors, i… els milers de funcionaris que viuen del conte de diumenge?, ni ací ni a cap escola pública o institut. Segons que diuen les males llengües, els inspectors s’estan tot el dia fent informes, han de redactar molts informes, una caterva d’informes, sense haver visitat cap escola. Sembla que per telepatia ja fan i desfan i escriuen els informes perquè el conseller d’educació, un altre del cabàs d’inútils, puga justificar un nou atac a la llengua i als mestres, i de retop al país. Aquest que vinga als pobles, a passejar-se, que imite el borbó i els presidents incapaços, veuràs on li caurà el tarquim honorable.

Els quatre genets de sanitat han eixit, han pujat al cotxe i han marxat sense  agafar una granera, una pala o un cabàs. Per no dir, no han dit ni bon dia, ves si els recursos de sanitat són fondo fondo, perquè no tinguen sang ni per dia bon dia, els gànguils.

El pati és enllestit al noranta per cent. A dos dies. De segur que voleu obrir dimarts?, em demanen avui, encara. I jo, si sereu antics. Encara teniu dubtes, xa!

Els alumnes comenceu a preparar la motxilla, repasseu les lectures, els poemes d’estellés, l’estoig, la goma i el llapis, les espardenyes e venir a peu…

-no comprarem una traca de vint? 

«als cinquanta anys de la meua vida

quan davallen les aigües, tèrboles, pels espills,

molt modestament inicie aquest cant.»

començava Estellés el seu Mural, el Mural de tots, de cadascú de nosaltres.

Bona nit. El nostre departament d’orientació ha enviat una carta a les famílies amb un aplec de consells en el cas que apareguen situacions i comportaments en els fills que no siguen habituals. No cal dir que la Gota freda ha afectat, sobretot, els infants, amb situacions d’estrés, de pànic incontrolable, que ens ha sobredimensionat. Entre més detalls, la carta acaba excusant que, fins i tot en situacions tan doloroses i terribles, ens apareix l’humor. L’exemple més viu, ves què m’ha eixit per explicar-ho, és del mestre Llorenç, l’últim dia de vida, amb aquell acudit Xim_pum final. Així que jo també en faré un, ara, d’acudit per demà que faig anys i em retire. De fet avui ha sigut el meu últim dia laborable, però ves que el govern valencià, aquests cabàs d’inútils i incompetents, ens havia estalviat de treballar-lo, per por als cinc litres que han caigut durant vint-i-quatre hores a Bétera. Demà ja faré de voluntari, de mestre voluntari, perquè diu la nostra presidenta, a mi m’ho ha dit particularment, que aquests quinze dies no compten, perquè no hem fet escola i això no li val, segons l’ofici del nostre sector: mestres, doncs fer classe, ensenyar, amb alumnes, amb xiquets… Així que fins que no vinguen els xiquets, els últims quinze dies no es posen a comptar les hores que has de fer… Pos no saps com de content vindré a fer suport de lectura a primària, al meu ritme. I el primer dia que tornen els xiquets, si no passa res, no m’ho perdria per res del món!

Ací deixe el testimoni de la retirada, doncs, el 14 de novembre de 2024, setze dies després de la Gota freda.

—on és l’acudit? no l’heu trobat?

Criteris d’observació per a famílies

Han passat dues setmanes senceres després del colp de la Gota freda a la nostra vida. És totalment comprensible que, en unes circumstàncies tan excepcionals, observeu aspectes no habituals en els vostres fills, que us criden l’atenció. Per ajudar-vos en aquesta tasca d’observació, us facilitem una relació ordenada d’aspectes d’interès. A partir d’ací, tindreu elements per si trobeu necessari compartir-ho amb nosaltres, ara o més endavant. L’aparició de determinats símptomes, és una reacció ben comprensible i fins i tot necessària en el procés d’elaboració de les situacions viscudes. Anirà bé que no patologitzeu*, que no us porte a afegir-hi més angoixa. Per això us convidem a consultar-nos els dubtes amb confiança. Recomanem posar una especial atenció en els casos bé d’excessiva intensitat dels símptomes, bé perquè aquests persistisquen en el temps de manera cridanera.

Aspectes emocionals i comportamentals

o Canvis d’humor o emocions intenses: apatia, irritabilitat, enuig injustificat, plors sobtats, tristesa, estat d’alerta, eufòria.

o Pors: poden desenvolupar de noves o intensificar-ne d’xistents, especialment envers la pluja, el vent, o altres fenòmens naturals.

o Ansietat: poden mostrar-se més neguitosos que d’habitud, sobretot en situacions relacionades amb el clima o la seguretat del seu entorn.

o Somatitzacions: expressió a través del cos, com dolors físics, canvis en la pell…

o Comportaments regressius: com ara tornar a pixar-se al llit, voler dormir amb els pares o, els més menuts, tornar a utilitzar el xupló o el biberó.

o Conductes d’evitació i aïllament: negar-se a anar a l’escola, evitar eixir de casa o evitar espais relacionats amb l’esdeveniment traumàtic, voler estar tot sol repetidament…

o Rigideses: manca de flexibilitat en tasques i accions o en la interpretació i comprensió de pensaments i fets.

o Indiferència: aparent falta d’afectació o impermeabilitat front a allò viscut

Aspectes físics

o Problemes amb la son: dificultat per adormir-se, insomni o malsons recurrents.

o Reaccions físiques d’estrès: sudoració, tensió muscular, problemes gastrointestinals, de respiració, mals de cap i falta d’energia o un excés sense una causa aparent.

o Canvis en la gana: pèrdua o augment significatiu de la gana; perdre l’interès en l’alimentació.

o Menys energia i activitat física: alguns infants poden mostrar-se més cansats o menys interessats en jugar o fer exercici físic.

Aspectes cognitius

o Dificultat per concentrar-se: problemes per mantenir l’atenció, aparició de desinterès per les activitats escolars o un rendiment escolar baix.

o Pensaments reiteratius · hipermnèsia: tendència a repetir el que va passar, a parlar del tema o a fer preguntes constantment sobre el risc que torne a passar.

o Alteració en processos de planificació i memòria: oblits, confusió en recordar tasques diàries o dificultat per organitzar-se.

Relacions socials i familiars

o Aïllament social: evitar el contacte amb amics o familiars, preferir estar sols o mostrar-se menys comunicatius.

o Augment de la dependència: buscar més la presència i atenció dels pares, mostrar-se més aferrats o amb por a separar-se.

o Conflictes amb els altres: discutir més amb els germans, amics o altres membres de la família.

o Rebuig de les activitats socials: desinterès o rebuig a participar en activitats en grup, a l’entorn proper.

Accions recomanades, allò que ajuda

o Escoltar i parlar: facilitar-los temps i espai per expressar les seues idees, els seus sentiments, validant les emocions.

o Respectar els silencis

o Establir una rutina: en la mesura del possible establir i mantenir certes rutines diàries; els hi dona seguretat i certa sensació de normalitat.

o Paciència: no forçar processos ni una sobreadaptació.

o Promoure la resiliència i la confiança: ajudar-los a entendre que, tot i les adversitats, poden adaptar-se i tenen recursos per superar els obstacles.

o Facilitar la realització d’activitats físiques i creatives: aquelles de moviment i de creació plàstica i manipulativa, però també de respiració i relax.

o Prestar atenció a com ens trobem: ser-ne conscients ens ajudarà a trobar les maneres i els moments més adients; ells ho noten molt.

o Demanar ajuda: evitar la síndrome del superheroï.

Finalment, apuntem que és completament normal en nosaltres, en el cervell, buscar situacions agradables. No hem de sentir-nos culpables si en aquests moments ens trobem alegres, fem bromes, recuperem la normalitat també amb sentit de l’humor; podem riure. La situació va passar, però anem adaptant les vides a la nova realitat.

sandraquintanar@escolagavina.cat · jorts@escolagavina.cat

GABINET D’ORIENTACIÓ DE L’ESCOLA GAVINA COOP. V.

 Et temps d’acollida 

Us enviem aquesta carta amb el dolor compartit per cadascuna de les realitats que vivim. També amb l’esperança i la il·lusió sentides, quan hem pogut parlar personalment amb una majoria de vosaltres. Ja deveu saber que ens encantaria abraçar-vos, però mentre arriba el moment, volem expressar-vos una vegada més la nostra estima. El nostre objectiu és reobrir l’escola dilluns 18, però heu de saber que ara per ara no ho podem garantir cent per cent. Les pluges poden dificultar el treball intens de condicionament, i les alertes, que ens fan perdre uns dies de neteja necessaris, per això podria ser que endarrerim un dia o dos més la incorporació dels vostres fills a l’escola. Quan arribe aquest moment, per alguns dels vostres fills serà difícil recomençar. Per això volem transmetre-us el nostre sentir i les següents idees. 

Fa dies que ens formem i ens preparem per convertir l’escola i les aules en un espai de seguretat i de calma per als vostres fills. L’objectiu prioritari és reforçar el benestar emocional, la cohesió i el suport col·lectiu. Per tant, en un primer moment, posarem en segon pla aspectes com els continguts curriculars, les tasques escolars, els exercicis, els deures, els exàmens… per tal d’acompanyar els infants i els adolescents, que puguen recuperar-se d’allò que hem viscut, sentint que som al seu costat i que som en la tasca que tenim per davant de reconstruir-nos materialment i emocionalment. 

D’aquesta manera, els diferents equips (claustre-equip de mestres, etapes, àmbits, gabinet, personal de cuina, de neteja, cuidadors, mantentiment…) pensem i planifiquem una sèrie de propostes que ajuden en la contenció, la regulació emocional, l’expressió d’allò que senten, i a minimitzar l’impacte del trauma i a elaborar des de l’aula el dol social i material. Ho farem considerant la diversitat de formes de viure-ho tot plegat, de situacions passades i de necessitats. Així, en funció de l’evolució de cada grup i els ritmes de cada edat, introduirem les matèries gradualment. Som conscients que us pot preocupar, a unes quantes famílies, que els vostres fills no es queden “endarrerits” acadèmicament, però us assegurem que una intervenció emocional primerenca és fonamental en aquests moments i que ajudarà precisament a prevenir dificultats futures com, per exemple, la baixada del rendiment acadèmic. 

Posteriorment, adaptarem la intervenció a les necessitats més concretes que puguen aparèixer tot posant el focus en aquells casos individuals que requerisquen una atenció més propera o en última instància una derivació professional. Us farem arribar un document amb pautes a observar en els vostres fills per si considereu oportú de fer-lo servir, i comunicar-nos com es troben a casa i contrastar-ho amb allò que nosaltres observem. Mentrestant, com us vam suggerir en una carta anterior, si teniu cap dubte o voleu compartir-nos res, no dubteu a escriure’ns. Som a la vostra disposició. Coratge i afecte. Gràcies.

Equip directiu · Departament d’Orientació 

«Vosaltres què voleu saber, si només que sou bombers!»

Els bombers són un plat especial. Un plat a banda. Són una gent molt i molt especial, sens dubte. I dins els bombers, n’hi ha que ho són més i més, fins a l’extrem. Un extrem que és una goma elàstica i sempre es podria estirar més, més encara, i portar l’extrem lluny, més lluny. Sí, són fets d’una altra pasta. Aquest homes.

Més de dos-cents bombers francesos es van presentar voluntaris per venir a l’Horta sud el segon dia de la gota freda.

Més de cinquanta bombers catalans es van presentar voluntaris per ajudar-nos, per salvar vides, el segon dia de la gota freda.

Més de trenta bombers bascs es van presentar voluntaris també. Uns altres bombers mallorquins volien socórrer-nos també.

De segur que n’hi hagué més oferiments, la premsa ho explicava: això que ha passat a milers de valencians ha sigut molt extraordinari. Necessiten ajuda.

Els experts ho sabien, la dimensió de la catàstrofe i el perquè es van oferir a ajudar-nos. Ells sí que ho sabien, que ho passàvem malament.

Ahir es van aplegar a l’escola cinc famílies, cadascuna va explicar la seua experiència la nit del 29 d’octubre a Picanya i a Paiporta. Només eren cinc exemples, tots cinc van tenir la mort davant la cara, totes coincidien amb menuts, d’infantil o de primària, algunes amb tres xiquets d’aqueixa edat. Els xiquets cridaven, espantats, que no volien morir, explicaven les mares, un crit que trigaran a esborrar. Jo els escoltava garratibat, els exemples, amb un nus. No podia dir res. Tots cinc exemples coincidien que, com els seus, n’hi ha milers d’exemples a explicar.

Tots aquests oferiments dels bombers van ser rebutjats pel govern valencià de Mazon. Som suficients, va dir un dels caps del cabàs d’inútils. Només per això, aquest homenic hauria de ser en presó deu anys, per tants homicidis imprudents. Ell i el seu govern. Inhabilitats de per vida per a cap responsabilitat pública. I qui els defense, o els justifique, psoe o similars, també: han de ser en presó per complicitat en homicidi.

«Demà vindrem a ajudar-vos!»

Demà no els arriba mai, al cabàs dels inútils, els polítics. I ves si hem tingut experiències de llarg, de diverses grandàries,, colors tonalitats i sons… Als polítics se’ls omple la boca, en els discursos, que demà vindran els recursos, que sí, que arribaran els diners, els ajuts, i una vidriola perquè deixeu ben guardat el compromís que vindran, demà, a salvar-vos de la ruïna. No ho poden evitar, de dir-ho, que de primer serà l’ajut per nosaltres, per damunt de tot, caiga qui caiga, i cent micròfons, tots els mitjans, agafant aquella mentida grossa tan repetida, Demà. Aleshores hom imagina els camions westinghouse, els kelvinator, els general elèctric, tot de camions descordats, descapotats, amb homes forts, enormes, gegantots de la musculatura, llançant neveres, cuines, rentadores, a cada casa habitada, tan deshabitada ara, televisors, mòbils, fins i tot cotxes elèctrics, de gasoli, i planxes, i minipímers, i robots de cuina, i aires, molts aires condicionats per l’aire, llançats a posta pels forçuts dels camions descapotats.

En un plim-plam, a poc que signeu els crèdits, la lletra petita, els rebuts pertinents, amb el vostre llinatge i el vostre document d’identitat, uns altres homes us posaran els mobles, les estores, el sofà, la còmoda, la vaixella nova, les estovalles i els coberts, tot, però tot sense que no falte de res, nou de trinca. La vida, aleshores, la dels inútils, no la nostra, tornarà a somriure de felicitat, perquè ells hauran acomplert la feina, la promesa, que són allà, en política, per servir-nos, no per servir-se’n, com els acusen uns quants catalanistes borratxos. I nosaltres som ací, ací mateix, per fruir de nou de la nostra vida lleugera, contemplativa, tan plena d’agret i mel de romaní.

Però aleshores, els discursos continuaran, el del cabàs d’inútils, diran per exemple: hem destinat unes partides, un sac de milions, de sota les pedres hem tret…, i faran un discurs llarg, ells, farcit de penes i penalitats de tanta feinada com els haurà costat trobar res de sota les pedres, i ves que nosaltres hem mirat manta vegades, més de cent vegades, davall d’aquelles pedres, però no havíem vist sinó més pedres, o pols, o uns quants cucs de terra, o formigues, o res de res que tingués interés, però el cabàs d’inútils ha trobat jo que sé quants milions d’euros, un centenar, un miler, i diuen i expliquen que seran per ajudar-nos, i ho diuen i ho repeteixen tantes vegades, com s’han esforçat de valent, com han patit ells, nosaltres a quin sant, que comencem a torbar-nos, comença a agafar-nos un mal ací al costat, ací baix, a l’altra banda, més amunt, no, més amunt encara, que potser que ens veurem en la necessitat de tornar-los la westing, la kelvinator, la televisió ja era en color, i quedar-nos amb una mà darrere i una altra davant, si pobres els ha costat tant d’esforç, gestionar uns diners públics que semblaria que són d’ells, com si els haguessen posat de la butxaca… Torneu-mos-els!!! Torneu-mos-els prompte, amb el crèdit baixet que us hem aconseguit a cent anys vista! I nosaltres, pobres, que només teníem una pala, un cabàs, una granera de canya badada, no diem sinó el nom del porc… però tan fluixet que el porc s’adorm i ja pensa que arriba Nadal i diu: no us queixeu, bon homes, no us quexieu, que ara tindreu tot el fang del món per preparar el pessebre i destriar tantes figuretes com vulgueu posar.

Sort que el malson no dura gaire, perquè el demà del qual parlen els inútils, no arriba mai. No ha arribat mai, aqueix demà. No arribarà mai. És un dia fictici, que no existeix sinó en el nostre subconscient, per empomar els sotracs i digerir-los amb menys fatiga. Demà, quina ximpleria tan poc existencial.

Moralina: quan els inútils de la política proven de carregar un cabàs normal, un d’espart o de l’obra o de taronja, cabaços normals de dues anses, envien dos inútils molt inútils, però, pobres, per molt que ho intenten, només si agafen el cabàs de la mateixa ansa… Podran ser més inútils!

Segona carta d’Empar Martínez a les famílies…  Picanya, 8 de novembre de 2024

Benvolgudes famílies,

Com us trobeu? Tal com us vaig avançar dilluns, avui divendres torne a escriure-vos. Què voldríem? És ben evident: veure-vos, veure els nostres xiquets i xiquetes, dels més menuts fins als més grans, escoltar-vos, sentir les vostres veus, abraçar-nos i continuar fent escola. He de dir que, malgrat el fang, la destrossa, el dolor i el cansament, no hem parat de fer escola, perquè la tasca de tots els equips, de totes les persones que ens ajuden, la col·laboració dedicada, intensa i compromesa de l’AFA, de pares i de mares, amb la feina física i organitzativa que s’hi fa des del minut zero, ens permet avui de compartir amb vosaltres diverses informacions.

D’una banda, hi ha els espais de l’escola, que aviat estaran a punt per rebre-vos. En segon lloc, com bé sabeu els que viviu a Picanya, hi ha el problema de l’aigua. Com que se’n fa un ús tan massiu, a tothom no li n’arriba a qualsevol hora ni amb la pressió desitjada. A l’escola encara tenim un problema amb l’aigua. Des de l’Ajuntament ens han comunicat que treballen de valent per resoldre el problema. En tercer lloc, volem dir-vos que som conscients que moltes famílies hem estat afectades de maneres diverses per la Gota Freda i que això, en conseqüència, també afecta molt la nostra mobilitat. També l’equip de l’escola hi treballa, en aquesta qüestió. L’objectiu és garantir que tothom puga venir a l’escola. De fet, heu rebut telefonades per saber quina és la vostra situació en tots els sentits, incloent la qüestió de la mobilitat. Sandra Cuevas, presidenta de la cooperativa, compartirà amb tots vosaltres un “drive” perquè puguem tenir la informació suficient i específica respecte de les vostres necessitats o les vostres possibilitats de col·laborar perquè gestionem conjuntament l’accés a l’escola: on viviu, si teniu possibilitats o no d’accés; si teniu vehicle o no; en cas de tenir-ne, si teniu places perquè algun altre xiquet puga venir amb vosaltres… També s’hi fan consultes i gestions amb l’Ajuntament per tractar aquesta qüestió. De moment, és important que tots ens posem a pensar com podrem ajudar-nos.

Avui és divendres i demà continuem treballant. Alguns dels mestres encara no hem passat per l’escola perquè la DANA ens ha tocat molt, a casa nostra. Uns altres mestres, que són a l’escola treballant intensament, han deixat de banda els seus garatges o altres espais personals, per enllestir l’escola, que és el projecte de tot un equip de persones. Per això, amb afecte, complicitat i sinceritat, volem fer-vos saber que si els mestres dels vostres fills no us hem escrit, és perquè som també, com vosaltres, famílies afectades o amb familiars afectats. Finalment, hi ha les dificultats econòmiques per les quals passem a conseqüència de les pèrdues materials. També hi treballem. 

Tot perquè volem tenir-vos, els xiquets i les famílies, amb nosaltres ben aviat. Així, doncs, ens plantegem tenir-ho tot organitzat per reprendre l’activitat lectiva dilluns 18 de novembre. Amb una setmana llarga per endavant, tenim la confiança de transmetre-vos aquesta informació amb una il·lusió nova.

Una abraçada immensa de l’equip de l’escola, i, deixeu-me dir-ho, meua particular a l’equip de mestres

Empar Martínez, directora d’escola gavina cooperativa valenciana