Gràcies a un conegut usapista i també aficionat al rock’n’roll, Santi Almenar, de València, vaig descobrir aquest llibre escrit per un dels germans Gil (en aquesta família hi ha algú qui no siga conegut?) i, la veritat, ha valgut la pena perdre el temps llegint aquesta selecció de concerts que l’autor ha gaudit al llarg de la seua vida, sobretot com a espectador. Pots recordar grups i músics que han significat alguna cosa a la teua vida i descobrir altres, com a mi m’ha passat amb els occitans Moussu T e lei Jovens. Pots descobrir coses que no sabies sobre alguns dels teus admirats rockers i altres espècies musicals i tot això, sense oblidar la crítica quan fa falta i alguns tocs d’humor.
Hi ha perles com aquesta:
“…el títol de la primera gira de reunió de la banda, que s’havia produït el 1996, explicava d’una manera molt diàfana quin era l’objectiu pur i dur de l’operació retorn: Filthy Lucre Tour, que traduït al català significa lucrar-se fastigosament a base de cobrar uns caixets elevadíssims per vomitar himnes que no passen de moda en una sèrie de festivals multitudinaris en el mínim de temps possible, aprofitant un nom de marca tan poderós com els dels Pistols.”
O aquesta:
“El meravellós món dels festivals multitudinaris. Sexe, drogues i patrocinadors. Pircings, modelets estiuencs, cerveses esbravades i suor d’aixelles. Com aquelles Festes de la Mercé de la Recta de l’Estadi, però pagant.”
o més encara:
“Avui, mentre escric aquest capítol, ha saltat la notícia que The Who oferiran un concert a Barcelona el juny de 2023. Actuaran al Palau Sant Jordi, dos senyors de gairebé vuitanta anys acompanyats per una orquestra simfònica tocant cançons que van escriure quan en tenien vint i que van gravar amb una senzilla formació de guitarra, baix, bateria i veu. Malgrat la devoció que sento per ells i per la seva obra, la proposta artística que presentaran no m’acaba de seduir, però el que realment em molesta, a mi i a molts dels seus fans, són les condicions de l’espectacle, el fet que les entrades estiguen segregades per preus, segons el poder adquisitiu de cadascú, i la pèssima visibilitat que tindran els que comprin l’entrada menys cara. Tot això es veurà agreujat per les odioses pantalles gegants i les pesadíssimes projeccions visuals inherents a aquesta mena d’espectacles. Confinats a un seient que jo no podrem abandonar, els soferts espectadors aplaudiran i faran veure que s’ho estan passant bé: és el signe dels temps. Cal tenir a la població controlada, ordenada i compartimentada. Ho va pronosticar George Orwell i ja es va començar a aplicar durant el concert de Michael Jackson (1988). Era una prova pilot, un experiment científic, i els conillet d’Índies era jo.”
O humor negre:
“Casualment, un d’aquells dies va morir George Harrison. Als quioscos, la portada del Heraldo de México anunciava la trista desparició del Beatle amb un frase insuperable. Acompanyat per una foto de Harrison i sense esmentar-ne el nom, el titular deia simplement: Alcanza a Lennon.”

Molt recomanable.