Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Polsim que es vessa sobre els garrofers……………………Vicent Andrés Estellés a Llíria.

Llíria

Polsim que es vessa sobre els garrofers,
una aigua alegre que vivaç perdura,
corre entre pedres, entre joncs i passa
ran de l’ermita amb ciris de promeses,
esclats, magranes i melons feliços,
pomes que arriben dels Serrans prolífiques,
bigues augustes de perdut principi,
oh lloc de llum acumulada, oh dia,
oh tremolor candidíssim de fulles,
temple polsós de murs gruixuts, de calç,

inicial enramada de música,
costera amunt dels pelegrins, ceràmics,
esventrament amorós del passat,
l’arcàngel guarda les collites, vénen
carros de nit, el fanalet encés,
miracle d’aigua i aigua perdurable
com una sang entre la cabellera,
núvols de pols de sermó, d’encenser,
aigua d’aljub i sempre de la creu!

Vicent Andrés Estellés

Una bona manera d’acabar l’any Estellés a nivell local: un llibre amb poemes seus sobre el poble i la relació que va tenir el poeta amb ell, sobretot amb el santuari de Sant Miquel, la fira, el parc de Sant Vicent i els productes agrícoles locals, amb especial atenció a les magranes:

Les opulentes magranes

esclaten ja, d’alegria,

i en l’aire vibren cançons

que diran el goig de Llíria.

Gràcies a Francesc Rozalen i tota la gent que ha contribuït a editar aquesta petita joia local.

Nascuts del fang, de Victor Labrado.

La casualitat ha fet que acabara de llegir el darrer llibre de Victor Labrado ahir quan mig País Valencià estava inundant-se degut a la terrible tempesta que ha fet que rius i barrancs se n’isqueren de mares i les comarques central quedaran devastades en poques hores. En un dels capítols conta que moltes terres entre Cullera i València eren marjals i part de l’albufera. Aquestes terres anaren dessecant-se al segle XX per ampliar cultius ( a part de polígons industrials en llocs on no toca o altres animalades del totxo), sobretot taronja i la part de marjal va anar minvant. Però que passa quan plou molt? que l’aigua cerca els seu camí natural i ho arrasa tot al que troba al davant. Potser ja hauríem d’haver fet un pensament del que volem per al nostre país i deixar de cometre les mateixes errades tantes i tantes vegades.

A part d’aquesta reflexió que ha vingut donada pels darrers fets, el llibre de Victor és molt recomanable. Un barreja de ficció i realitat per a descriure com era la societat de la marjal de l’Albufera just després de la Guerra Civil, i com aquesta anirà transformant-se amb les futures generacions, en aquest aquest cas el xiquet protagonista que va creixent al llarg de la novel·la. És a traves dels seus ulls com es descriu la societat de l’època: feines, costums, efectes del colp d’Estat feixista i la seua repressió posterior i, sobretot als darrers capítols, com moltes coses desapareixen, algunes per a bé, altres no tant.

M’ha recordat un poc una altra novel·la posterior, “Veus, la mar” per la barreja aquesta de ficció i realitat. No oblidem que una de les seus novel·les més celebrades és La mestra.

Qui toca aquesta nit?, de Ricky Gil

Gràcies a un conegut usapista i també aficionat al rock’n’roll, Santi Almenar, de València, vaig descobrir aquest llibre escrit per un dels germans Gil (en aquesta família hi ha algú qui no siga conegut?) i, la veritat, ha valgut la pena perdre el temps llegint aquesta selecció de concerts que l’autor ha gaudit al llarg de la seua vida, sobretot com a espectador. Pots recordar grups i músics que han significat alguna cosa a la teua vida i descobrir altres, com a mi m’ha passat amb els occitans Moussu T e lei Jovens. Pots descobrir coses que no sabies sobre alguns dels teus admirats rockers i altres espècies musicals i tot això, sense oblidar la crítica quan fa falta i alguns tocs d’humor.

Hi ha perles com aquesta:

“…el títol de la primera gira de reunió de la banda, que s’havia produït el 1996, explicava d’una manera molt diàfana quin era l’objectiu pur i dur de l’operació retorn: Filthy Lucre Tour, que traduït al català significa lucrar-se fastigosament a base de cobrar uns caixets elevadíssims per vomitar himnes que no passen de moda en una sèrie de festivals multitudinaris en el mínim de temps possible, aprofitant un nom de marca tan poderós com els dels Pistols.”

 

O aquesta:

“El meravellós món dels festivals multitudinaris. Sexe, drogues i patrocinadors. Pircings, modelets estiuencs, cerveses esbravades i suor d’aixelles. Com aquelles Festes de la Mercé de la Recta de l’Estadi, però pagant.”

o més encara:

“Avui, mentre escric aquest capítol, ha saltat la notícia que The Who oferiran un concert a Barcelona el juny de 2023. Actuaran al Palau Sant Jordi, dos senyors de gairebé vuitanta anys acompanyats per una orquestra simfònica tocant cançons que van escriure quan en tenien vint i que van gravar amb una senzilla formació de guitarra, baix, bateria i veu. Malgrat la devoció que sento per ells i per la seva obra, la proposta artística que presentaran no m’acaba de seduir, però el que realment em molesta, a mi i a molts dels seus fans, són les condicions de l’espectacle, el fet que les entrades estiguen segregades per preus, segons el poder adquisitiu de cadascú, i la pèssima visibilitat que tindran els que comprin l’entrada menys cara. Tot això es veurà agreujat per les odioses pantalles gegants i les pesadíssimes projeccions visuals inherents a aquesta mena d’espectacles. Confinats a un seient que jo no podrem abandonar, els soferts espectadors aplaudiran i faran veure que s’ho estan passant bé: és el signe dels temps. Cal tenir a la població controlada, ordenada i compartimentada. Ho va pronosticar George Orwell i ja es va començar a aplicar durant el concert de Michael Jackson (1988). Era una prova pilot, un experiment científic, i els conillet d’Índies era jo.”

 

O humor negre:

“Casualment, un d’aquells dies va morir George Harrison. Als quioscos, la portada del Heraldo de México anunciava la trista desparició del Beatle amb un frase insuperable. Acompanyat per una foto de Harrison i sense esmentar-ne el nom, el titular deia simplement: Alcanza a Lennon.”

 

Molt recomanable.

El salvatge dels Pirineus.

Fa uns dies vaig trobar a la nova llibreria de Llíria, City book, una vella novel·la de Pep Coll ambientada al Pirineu. En ella ens trasllada la figura del Robinson de Dafoe de les illes desertes de l’oceà als lloc inaccessibles de les muntanyes pirinenques, els feixancs  o feixes, en llenguatge local. El títol pot enganyar un poc, com de fet ho fa a uns dels protagonistes secundaris, però de salvatge el protagonista en té poc, com el Robinson de Dafoe. S’ha d’espavilar per viure allà, però al mateix temps sembla que realitza el seu somni de ser notari i de poder viure lliure sense les obligacions de ser l’hereu d’un casal. Molts intenten “rescatar-lo” i potser a altres ja els va bé que es quede allà dalt aïllat (tampoc tant), però quan descriu l’intent per part dels rescatadors anglesos es veu una crítica a aquesta “superioritat” europea en front dels salvatges del tercer món. “Superioritat” que després del dia d’ahir (“hispanitat”), allà a ponent encara no han superat ni volen.