Pols d'estels

Aquests darrers dies ens hem horroritzat amb els desastres causats per la DANA que ha impactat de ple les comarques valencianes de les Riberes, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel – Requena. Però el desastre major, en danys materials i sobretot humans, ha estat a la comarca de l’Horta Sud, una zona altament poblada al sud de la ciutat de València i del llit nou del Túria o Pla Sud de València, la gran infraestructura hídrica construïda a partir de la riuada del 1957 per desviar el Túria del centre de la ciutat.

Amb ja més de 150 morts, les inundacions causades per l’eixida de la rambla del Poio a Paiporta, Aldaia, Sedaví, i Catarroja han causat una devastació sense precedents que segurament s’hauria pogut minimitzar amb avisos clars i avançats a la població i no notificacions a les 20:12 h del dimarts 29, quan ja l’aigua omplia els carrers i ja hi havia morts.

Ja hem vist moltes imatges i vídeos de la devastació de la riuada però ací vull analitzar algunes imatges de satèl·lit que ja s’estan rebent i que ens poden donar un altre tipus d’informació sobre el desastre.

La imatge del satèl·lit de reconeixement de la Terra Landsat,  processada per ALSO Space, ens mostra molts detalls interessants de les inundacions de l’Horta Sud i d’on està anant l’aigua.

Seguint la línia de la costa de dalt a baix veiem el port de València, la desembocadura del llit nou del Túria, l’anomenat Pla Sud, expulsant l’aigua marronosa a la mar. S’hi veu clarament com va ple d’aigua al llarg del seu recorregut i com ha salvat la capital d’una inundació certa (mireu imatge inicial del text).

Al sud de la desembocadura del Túria es veu el contorn irregular de l’Albufera envoltat de zones marronoses que són els camps d’arròs de l’entorn del Parc Natural ara plens d’aigua bruta. L’Albufera està rebent tota l’aigua de la rambla del Poio, que es dibuixa perfectament sobre l’aigua marronosa i, per això, el llac s’està desaiguant per les comportes de la Gola de Pujol, la ratlleta fosca que traspassa la restinga o cordó litoral que separa l’Albufera del mar. Al sud de l’Albufera veiem la població de Sollana envoltada de camps d’arròs també plens d’aigua. La llarga carretera recta en  direcció sud-est és la A38 que ens du a una població més gran, Sueca, a la vora d’un riu ple de meandres, el Xúquer, que es veu clarament que també se n’ha eixit de mare.

A l’esquerra de la imatge es veu clarament la línia tortuosa  del riu Magre, curull d’aigua, fins arribar al Xúquer i com part de la Ribera Baixa està inundada.

La costa marina recta acaba abruptament en una badia amb molta edificació. Estem a Cullera on desemboca el riu Xúquer. S’hi veu el con de dejecció d’aigua marronosa a la mar.  Tota la zona entre Sueca i Cullera fins a l’autopista A7 , que es troba just on comencen les muntanyes de la Serra de les Agulles, està inundada. Gran part d’aquesta àrea és formada per terrenys agrícoles de tarongers o d’arròs però hi ha molts petits pobles com Riola, Polinyà, Benicull, Albalat de la Ribera, etc que tenen o han tingut l’aigua del riu a les portes de casa o dins d’ella com a Riola o Polinyà.

Aquesta imatge és d’ahir i, per tant, ja obsoleta. Ara ja sabem que l’aigua del Xúquer ja ha ocupat tota la plana litoral cap al sud fins al Brosquil i fins a la platja de Tavernes, a 10 km al sud, just una mica abans d’on es troben els núvols sobre el mar.

Javier, un lector d’aquest blog, em passa informació d’una nova imatge de l’empresa Open Cosmos. L’empresa ha activat tots els seus satèl·lits de l’OpenConstellation i els ha posat a disposició de les autoritats juntament amb les capacitats de visualització i anàlisi de DataCosmos, per ajudar a avaluar el dany i prendre decisions.

Té molta més resolució que l’anterior però se centra només en la comarca de l’Horta Sud. Es veu clarament la zona afectada pel seu color marronós.

L’Agència Espacial Europea (ESA) ha activat el servei de cartografia ràpida d’emergència de Copernicus per a proporcionar imatges per satèl·lit de les inundacions al País Valencià, amb l’objectiu de donar suport a les tasques de rescat i recuperació.

Les imatges del satèl·lit Landsat-8 il·lustren la magnitud de la catàstrofe, amb imatges del 8 d’octubre i del 30 d’octubre que mostren la dramàtica transformació del paisatge. En la imatge del 30 d’octubre es veu clarament la crescuda del riu Magre i la confluència amb el riu Xúquer en Algemesí, prop d’Alzira.

I a través de l’astrofísic Alejandro Sánchez de Miguel m’arriba la web dels satèl·lits que disposen del detector VIIRS i que permet fer comparacions del abans i després del desastre, i veiem com funcionava l’enllumenat públic de l’Horta Sud i com ha funcionat la nit passada.

Es veu clarament com el sud de la ciutat de València (sota la “l” de Valencia), la comarca de l’Horta Sud, està molt menys il·luminada a causa de la falta de subministrament de corrent elèctric. La zona brillant recta cap al sud del 25 d’octubre està ara apagada. Correspon a totes les empreses al voltant de l’anomenada Pista de Silla que ara estan sense llum.  Caldrà esperar a tindre imatges obtingudes pels astronautes actualment a bord de l’Estació Espacial Internacional per poder tindre més informació amb millor resolució.

Les imatges de la Terra obtingudes des de satèl·lits no només permeten entendre i explicar la magnitud dels desastres naturals sinó que també permeten ajudar a previndre’ls i evitar desgràcies. Una altra cosa és que des de les administracions públiques no es faça cas dels advertiments dels científics com sembla que ara ha passat.

El cap de setmana passat Rosa Magraner, la poeta argentina Adriana Serlik i jo mateix estiguérem uns dies a Catalunya Nord per presentar el llibre pòstum Venim del sud del nostre amic valldignenc Sico Fons i per participar a la XVI Trobada d’Associacions Astronòmiques de Girona on havia de fer una ponència sobre la figura i l’obra de Pere Horts,  que fou president de la Societat Astronòmica de Figueres i fundador de Cel Fosc.

Les cròniques dels dos esdeveniments es poden llegir ací: presentació llibre de Sico Fons a Perpinyà i ponència sobre Pere Horts a Llagostera.

Entre aquests dos actes principals encara tinguérem temps per fer una mica de turisme pels pobles i ciutats del nord del país que tant hem passejat des de les llunyanes estades a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada durant els anys 80. Ens passejarem i férem homenatges als personatges i paisatges de la memòria històrica.

La casa on ens allotjàrem, a Pollestres, prop de Perpinyà tenia una meravellosa vista al Canigó, la muntanya sagrada, que se’ns aparegué blanca divendres 18 al vespre després d’una lleugera nevada. Tanmateix la pujada de la temperatura el dia següent va desfer la neu completament.

El divendres 18 d’octubre, després de la presentació del llibre de Sico al Casal Català de Perpinyà ens n’anàrem a sopar al Café Vienés situat a la plaça Francesc Aragó. L’astrònom nord-català té una història singular relacionada amb la mesura del meridià terrestre i la definició del metre, activitats relacionades amb la modernitat que pretenia la Revolució Francesa. I fins a la Safor i la Marina Aragó arribà el 1806 per mesurar l’arc del meridià tractant d’enllaçar-lo amb Eivissa. I allí en la plaça estava l’estàtua de l’astrònom.

El matí del dissabte 19 ens endinsàrem en la comarca del Conflent sota la mirada del gegant Canigó. En arribar a Prada ens acostàrem primerament al cementeri per fer la visita a la tomba de Pompeu Fabra, seny ordenador de la llengua catalana. Pompeu Fabra (1868-1948) va morir a Prada de Conflent després d’una brillant carrera com a renovador de la llengua catalana amb la publicació de la Gramàtica (1918) i un Diccionari (1932), entre altres obres. El 1932 va ser nomenat catedràtic de llengua catalana a la Universitat de Barcelona. A Prada coincidí amb el músic Pau Casals, on va residir fins a 1957. Pompeu Fabra encarna l’intel·lectual víctima de la barbàrie que va comportar la dictadura franquista després de la Guerra Civil. Allà cap a la meitat del camí que travessa tota la necròpoli trobàrem la seua tomba. Però només amb una ram de flor, sense cap bandera.

I com hi passa a tot cementeri de l’estat francés, a l’entrada rau el monument als morts de la Gran Guerra, amb la llista dels joves del poble massacrats en una guerra cruel. Tota una generació de joves anihilada en les trinxeres.

Dissabte de matí a la plaça de Prada fan mercat de proximitat. Compràrem formatge i després dinàrem en un restaurant a la plaça del poble on ens atengueren en un català preciós. Però cap a les 15 h haguérem de sortir corrents cap a Perpinyà ja que a les 18 h havíem d’estar a Llagostera. Tinguérem temps encara per buscar el Lycée Renouvier i recordar vells temps.

Després de la xarrada homenatge a Pere Horts a Llagostera i el sopar amb l’organització de la Trobada, tornàrem al poble on ens allotjàvem. Feia una mica de fresca i en aparcar el cotxe la Lluna se’ns presentà enmig d’un espectacular halo. El fenomen òptic que era digne de veure, a més amb Júpiter situat en direcció a les 7.

Un halo és un conjunt de fenòmens òptics que consisteix en cercles al voltant del Sol o la Lluna i que es deuen a la refracció o reflexió de la llum quan passa a través dels cristalls de gel en suspensió a l’atmosfera que creen arcs i punts blancs o de color al cel. Són produïts pels cristalls de gel en cirrostratus alts (5-10 km) a la troposfera superior. El més habitual és el cercle lluminós de 22º de radi a l’entorn del Sol o de la Lluna.

Diumenge de matí ja férem les maletes per tornar a casa. Ens quedaven molts quilòmetres per endavant. Però no tornaríem de manera directa ja que faríem marrada per Elna i Cotlliure per creuar la frontera estatal per Portbou. Adriana volia visitar alguns indrets significatius del camí de l’exili. Feia un dia magnífic, assolellat i sense vent.

La nostra primera parada fou la Maternitat d’Elna. Situada al Castell d’en Bardou, la Maternitat d’Elna va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades, fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer 597 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil espanyola que estaven internades en els camps propers a Elna. La maternitat d’Elna va ser també anomenada la maternitat suïssa, ja que era obra d’una fundació humanitària d’aquesta nacionalitat. Adriana no coneixia aquesta institució que tant va fer per a les dones exiliades que ho van perdre tot en fugir de casa davant de l’avanç feixista.

La següent parada seria la visita a la tomba del poeta espanyol Antonio Machado, soterrat al cementeri de Cotlliure. Com que era dia de mercat no era fàcil acostar-s’hi així que només Rosa i Adriana pogueren anar a rendir homenatge al poeta. Sempre amb flors fresques i envoltat de banderes republicanes és un lloc de visita obligada dins de la ruta de la Memòria Democràtica.

Continuarem fent la ruta de l’exili al revés. Amb un dia assolellat com el que feia les vistes de la Costa Vermella són d’allò més impactant. Els torrents l’han retallada i una darrera ofensiva de la mar ha creat una gran quantitat de golfs i de cales. Passem per Banyuls de la Marenda, amb la seua característica rampa arquejada per accedir a la immensa platja si vens des del nord. Ja erem prop de Cervera, darrer poble de Catalunya Nord i des del qual, després de moltes corbes arribem al cim entre Cervera i Port Bou, l’antiga frontera entre Espanya i França. I per aquest punt, des d’on es domina la badia de Portbou, hi passaren milers de refugiats entre el gener i febrer del 1939 fugint de l’avanç franquista. I allí mateix la Ruta de la Memòria Democràtica ho recorda amb panells.

Arribàrem finalment a Portbou, amb la immensa estació ferroviària que domina el paisatge. Ens quedava la visita al monument a Walter Benjamin, situat a l’entorn del cementeri. Com s’explica la web del monument:

Passatges, de l’israelià Dani Karavan, és un memorial en homenatge al filòsof Walter Benjamin en el 50è aniversari de la seva mort. Situat a l’entorn del cementiri de Portbou, on Walter Benjamin està enterrat, a Passatges conflueixen elements de gran rellevància cultural, ambiental, paisatgística, històrica i simbòlica.

Va ser impulsat per l’associació AsKi de Bonn i va ser sufragat per alguns estats federals d’Alemanya i la Generalitat de Catalunya. Richard von Weizsäcker (1920-2015), president aleshores de la República Federal d’Alemanya, s’interessà personalment pel projecte i fins i tot visità Portbou.

Walter Benjamin, nascut a Berlín el 15 de juliol de 1892 al si d’una família jueva benestant, es va suïcidar a Portbou el 26 de setembre de 1940, on la vigília havia arribat a peu des de França. Posseïa un visat expedit a Marsella que suposadament permetia de passar per Espanya i Portugal per arribar als EUA. L’Alemanya nazi l’havia desposseït dels documents de ciutadania el febrer de 1939 i França li havia negat el permís de residència, tot i haver-se instal·lat a París el 1933. Per consegüent, no disposava de l’autorització requerida per sortir de França i es va veure abocat a travessar a peu els Pirineus amb altres fugitius, amb greus dificultats per la malaltia de cor que patia. Perseguit per la Gestapo, la seva mort s’atribueix al fet que va constatar que les autoritats espanyoles de l’època tenien la intenció de retornar-los a França, amb el destí que això suposava, després de patir l’internament al camp de Nevers un any abans.

I fins ací arribà la nostra curt visita al nord de Catalunya. Que aquest escrit servesca com a record de la nostra estada.

Imatges: Totes les fotos són d’Enric Marco.

Pere Horts, fundador de Cel Fosc, l’associació contra la contaminació lumínica, amic i activista en defensa de la nit ens deixà el passat 19 de gener. Des del dolor d’aquesta pèrdua, a poc a poc s’hi van organitzant homenatges per recordar-lo i destacar la feina feta en contra del tsunami de la llum artificial nocturna.

Convidat per Jordi Arnella, president de l’Associació Astronòmica de Girona (AstroGirona), vaig participar a la XVI Trobada d’Associacions Astronòmiques de Girona per presentar una ponència sobre la figura i l’obra de Pere Horts, tan conegut i estimat en aquestes comarques, com a president de la Societat Astronòmica de Figueres i fundador de Cel Fosc.

La seu d’AstroGirona es troba al complex cultural de Can Roig al municipi de Llagostera, a un 20 km al sud de Girona. Allà tenen la cúpula del telescopi i en la sala d’actes es celebrava la Trobada.

A llarg de la meua ponència Pere Horts i la seua defensa de la nit. Les primeres passes de Cel Fosc vaig fer un repàs ben documentat de la implicació de Pere en la difusió de l’astronomia amateur com a recurs docent i divulgatiu en l’institut Ramon Muntaner i en la Societat Astronòmica de Figueres al llarg dels anys 90, cosa que comportà de retruc una implicació cada vegada major en la defensa d’una nit fosca. L’activista Pere Horts, per conscienciar la població del problema, no es cansà de fer escrits, manifestos, entrevistes als mitjans de comunicació per denunciar l’onada lumínica que, cada vegada més, va esborrant el cel nocturn. Però també parlà llargament amb els representants de les administracions públiques, tant d’ajuntaments propers com el de Figueres, com amb consellers del Govern de Catalunya o membres del Parlament per convèncer-los d’actuar. D’aquests converses s’aconseguiren grans fites, com el primer pla de reducció d’enllumenat públic de Figueres el 1998, però, sobretot, la llei catalana d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn (2001) que després de moltes lluites, amb moltes més persones implicades, aconseguiria un reglament d’acord a la llei.

L’interés de Pere per obtenir un enllumenat raonable i més sostenible s’ha estés també a tot l’estat, primer amb la creació de l’associació Cel Fosc i després amb entrevistes amb diputats al Congrés i representants dels ministeris per obtenir una normativa moderna i d’acord al coneixement científic a nivell estatal com ja la tenen a França, per exemple. En aquest aspecte col·laborà activament amb la xarxa acadèmica Red Española de Estudios sobre la contaminación lumínica (REECL).

Una xarrada molt emotiva, en la que vaig contar també anècdotes personals i els consells que em donava Pere quan vaig ser anomenat president. La seua família que era present a la sala va agrair molt les meues paraules. Gràcies a vosaltres per vindre per recordar tots junts el nostre company i amic.

En acabar els presidents d’AstroGirona, Jordi Arnella,  i d’AstroBanyoles, Carles Puncernau, van fer uns obsequis a la seua família per mostrar l’agraïment d’ambdues associacions a la feina del desaparegut i estimat Pere.

El darrer acte de la tarda va ser una visita a l’observatori per mostrar les càmeres fotogràfiques i altres accessoris recentment renovats. Entre els accessoris, es disposa d’un dispositiu de mesura de la contaminació lumínica SQM, del qual fa uns anys vaig ajudar a instal·lar-ne el software de control.

Com a cloenda, després de l’acte es va fer un sopar de germanor a Can Panedes amb l’assistència de socis i ponents que van voler tancar d’aquesta manera una jornada tan especial.

Fotos de Rosa Magraner i Irene Corney, AstroGirona, de la crònica de l’acte d’AstroGirona.

El C/2023 A3 (Tsuchinshan–ATLAS) continua en el cel del capvespre vist des de l’hemisferi nord. Tanmateix les condicions del cel nocturn han empitjorat des de la setmana passada i cada vegada el cometa s’allunya més i més del Sol i, per tant, la seua lluminositat va minvant. Però estic content per haver tingut una finestra d’oportunitat durant els dies 15 i 16 d’octubre passat. Així que puc acomiadar per sempre el cometa, ja que no tornarà mai més prop de nosaltres. (e > 1, òrbita hiperbòlica, òrbita oberta). Bon viatge per l’espai interestel·lar.

Si el dimarts 15 d’octubre el vàrem observar des de l’Aula d’Astronomia del Campus de Burjassot de la Universitat de València amb prismàtics, càmeres i mòbils, el dimecres 16 seriem més ambiciosos i usaríem telescopis per obtenir-ne unes millors imatges. El problema era que la crema de l’arròs continuava i, sense una bona arruixada de pluja com la del dia anterior, l’atmosfera era tèrbola i poc clara.

El capvespre del dimecres 16 d’octubre vaig portar el meu petit joguet, el SeeStar 50, per que em fera unes fotos ben boniques de l’objecte celeste. Una tauleta del projector de transparències sense ús va servir per improvisar una plataforma d’observació ben estable.

Mentre els estudiants de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València preparaven les càmeres i prismàtics per veure altra vegada el cometa, el meu telescopi i jo ens acomodàvem en un racó de la terrassa que no molestara a l’observació dels altres.

Però com que el cel era tan boirós a causa del fum i de la contaminació dels cotxes de l’autovia, els intents de fotografiar-los van ser infructuosos. El cometa es resistia a eixir en les pantalles de les càmeres i mòbils i pels prismàtics com el dia anterior.

Mentre es feia més fosc i com que el meu petit telescopi encara no podia encarar-se cap al cometa per falta d’estrelles guia, vaig decidir fotografiar la Lluna, que ben bella eixia sobre Burjassot. Els mars Serenitat, Tranquil·litat i Fertilitat eren ben visibles així com el gran cràter Tycho.

Avui teníem més marge fins a la posta del cometa ja que aquest s’havia desplaçat cap a l’est durant les 24 h passades. A partir de les 20:10, la foscor ja era suficient i les estrelles ja brillaven per tornar a tractar de trobar el cometa. I, després dels moviments d’ajust correctes i convenients, allí estava en el centre de la imatge de la tablet. Ara només calia fer diverses exposicions per destacar la cua. Amb un minut ja tenim la coma, amb 6 la cua. Amb aquest 6 minuts el nucli brillant del cometa ja eixia allargassat pel moviment propi del cometa cap a l’esquerra, cap a l’est allunyant-se del Sol. Els cometes quan es troben en la part de l’òrbita més pròxima al Sol, el periheli, es mouen molt de pressa, tal com descriu la segona llei de Kepler, o llei de les àrees.

Un processat lleuger posterior descobrirà una llarga cua que ocupa tota la diagonal de la imatge. I, des del nucli tot al llarg de la cua just per la meitat s’hi observa com un tall, una manca de lluminositat. Més tard em dirien que aquest és l’ombra que fa el nucli cometari sobre la cua. Sembla que la part oposada del nucli sobre la que incideix la llum del Sol no és excitada i no emet gas i, per tant és fosca.

Mentrestant els companys havien engegat el telescopi i miraven la Lluna, cada vegada més alta, el planeta Saturn i el cometa.

El que havia de ser el cometa del segle ha passat sense pena ni glòria pel comú dels mortals. Ni grans cues ocupant el cel, ni visibilitat al llarg de tota la nit. Només ha estat visible a ull nu en indret ben foscos i als altres indrets ha calgut l’ajuda òptica de prismàtics i telescopis. Per aquesta raó els que l’hem gaudit plenament hem estat els astrònoms que l’hem pogut veure a la posta de sol la setmana del 14 al 20 d’octubre mentre que aquesta setmana els núvols i la pluja n’han dificultat molt l’observació.

C/2023 A3 (Tsuchinshan–ATLAS) és un cometa que prové del núvol d’Oort descobert pel Purple Mountain Observatory a la Xina el 9 de gener de 2023 i trobat de manera independent pel sistema ATLAS a Sud-àfrica el 22 de febrer de 2023. El cometa va passar pel periheli a una distància de 0,39 ua (58 milions de km) el 27 de setembre de 2024, quan es va fer visible a ull nu. El Tsuchinshan-ATLAS va assolir la seua magnitud més brillant poc després de passar el Sol el 9 d’octubre, amb una magnitud de -4,9 quan començà a veure’s poc després de la posta de Sol des de l’hemisferi nord.

És un cometa de llarg període (> 200 anys) i l’observació durant més d’un any ha permés determinar-ne l’òrbita definitivament. Al contrari del que han dit de manera irreflexiva els mitjans de comunicació repetint sense contrastar que tenia un període de 80000 anys, realment no el tornarem a veure mai més ja que té una òrbita hiperbòlica, oberta i ara mateix amb prou energia per escapar de l’atracció gravitatòria del Sol.

Nosaltres el veiérem de manera molt clara el capvespre del dimarts 15 d’octubre des de la terrassa de l’Aula d’Astronomia. Una hora abans de la posta de Sol havia plogut intensament durant una breu tempesta que netejà l’atmosfera de pols i de fums de la crema de l’arròs. A més el cel ens regalà després un meravellós arc de Sant Martí doble que presagiava una nit especial.

Després de la posta de Sol, amb Javier Navarro i altres membres de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València, esperarem que es fera més fosc per captar les subtils llums cometàries. Els prismàtics i càmeres de l’associació ja estaven preparades mirant cap a l’oest, cap a la zona de la Fira València, cap a la dreta de Venus que ja guaitava brillant prop de l’horitzó. Feia una hora tot estava cobert i ara només alguns núvols feien la guitza i potser ens taparien C/2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS). Passaven els minuts, ja eren les 20:00 h i allí no es veia res. La finestra d’observació era curta ja que cap a les 20:45 ja no seria visible ja que es pondria darrere dels edificis.

De sobte, a un pam de distància de Venus cap a la dreta, va aparèixer l’estel Arcturus, α Bootis. Ja ho teniem, just entre els dos ha d’estar el cometa. I efectivament Javi el va veure amb els prismàtics. Poca cosa, la veritat, un nucli quasi puntual blanquinós seguit per una llarga cua. Amb el mòbil vaig tractar de captar-lo. I ací el tinc. Recordeu que l’ull és un sensor poc adient per a la nit i qualsevol dispositiu té més sensibilitat, sobretot si pot fer imatges amb exposicions de 2 o 3 segons.

Situant el mòbil en un trípode vaig poder fer alguna foto més detallada del cometa, allargant l’exposició fins a 25 segons. En aquest cas la rotació de la Terra ja es fa visible i les estrelles ja ixen mogudes. M’havia de quedar, per tant, amb exposicions més curtes de fins a 10 segons. La llarga cua es va fer visible i transparent, a través de la qual s’hi podien veure estrelles.

Mentre observàvem el cometa, s’havia obert la cúpula i amb el telescopi principal de l’Aula la gent observava la Lluna plena i el planeta Saturn. La nit avançada ràpidament i el cometa cada vegada estava més prop dels edificis. En pocs minuts es pondria darrere dels edificis de la urbanització Valterna. Però encara vàrem tindre temps de fer unes fotos més amb el cometa fregant les finques. Demà tornaríem a intentar veure el cometa però aquesta vegada amb telescopi.

El Casal Català de Perpinyà (Catalunya Nord) va acollir ahir la presentació de l’obra pòstuma de l’escriptor valler Sico Fons “Venim del Sud”, un acte entranyable, ben emotiu que va servir de trobada als amics i amigues del valler d’aquelles terres germanes. L’acte, presentat per Xavi Català i amb la participació de l’escriptora Adriana Serlik i la professora vallera Rosa Magraner va ser en conjunt un homenatge a l’autor i una explicació dels anhels, els desitjos, els espais vitals de Sico Fons en les paraules de dues persones que el coneixeren i l’estimaren, i amb el qual compartiren moments i esperances en un redreçament del nostre país i la nostra llengua.

L’acte el va introduir Xavi Català, company dels viatges comercials en la Catalunya Nord, i es va projectar un “PowerPoint” amb fotografies i explicació senzilla de la vida de Sico Fons i dels llibres que havia editat. La poetessa i escriptora Adriana Serlik va explicar com es va gestar aquest llibre, i com davant les dificultats que trobava Sico en la seua edició, li va oferir publicar-lo dins del projecte que ella porta a cap anualment “Un llibre, una exposició” de la qual “Venim del Sud ” ha estat el tema de la cinquena edició i com tots els guanys de l’edició es dedicaran a ajuda de la “Fundació Aspanion” de xiquets i xiquetes amb càncer. No obstant, Adriana Serlik va donar molt del mèrit al mateix autor, Sico Fons, que ja malalt havia posat molt de la seua part en la maquetació i tria de la tipografia abans del seu traspàs.

La professora Rosa Magraner va fer un recorregut per la vida i la gran producció literària de Sico Fons, ja que des del 2001 fins avui té publicats 21 llibres (22 amb aquest pòstum), mentre recordava aspectes de la seua biografia, com que era un home de vasta cultura, tot i que no havia cursat i “gran devorador” de llibres, una faceta que li venia des de molt menut, quan va passar llargues temporades al llit per una malaltia.

Rosa Magraner va recordar el paisatge vital de l’autor i l’estima a la Valldigna, que compartia amb aquestes terres de la Catalunya Nord com narra en excursions i ascensions al Canigó, present a la portada del llibre pel significat individual i col·lectiu que l’autor li dóna, on es fan paleses les visions de l’autor sobre els problemes de la societat valenciana amb retrats crítics i àcids d’alguns dels polítics que ens han governat. Així mateix, va remarcar que aquest compromís polític es palesa en les obres del Sico, quan parla, a més a més, amb sentit crític d’una societat de vegades malaltissa per la corrupció a nivell col·lectiu i amb problemes individuals per drogues, aspectes que reflecteix en molts personatges i passatges del seus llibres.

Així mateix remarcava que “Venim del sud”, que podem considerar com el seu testament literari, plasma les seues inquietuds des de l’adolescència: defensa de la llengua, l’amor per la natura i pel món agrícola que tant bé coneixia de la nostra Valldigna, i en moltes de les seues obres una reflexió sobre la vida i la mort, sobre la salut potser per ser una persona amb una naturalesa malaltissa. El llibre escrit en forma de dietari conte pensaments i discussions polítiques, les converses amb els amics que troba i que apareixen amb el nom canviat, tot i que, com alguns que hi eren presents confessaven que es veien reconeguts.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall: L’obra pòstuma “Venim del Sud” de Sico Fons s’ha presentat al Casal Català de Perpinyà

Dijous 10 d’octubre un flux de protons, electrons i ions solars, embolcallats per una bambolla magnètic tornà a impactar contra el camp magnètic i l’alta atmosfera terrestre. Unes hores abans, el 8 d’octubre, una enorme regió activa solar havia sofert diverses reestructuracions dels seus tubs de flux magnètic i com a resultat, milions de tones de plasma en forma d’ejecció de massa coronal eixiren llençats a l’espai.

Els científics del Centre de Predicció del Temps Espacial (SWPC) de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels EUA van destacar el potencial d’una nova tempesta geomagnètica severa per a dijous (10 d’octubre) i divendres (11 d’octubre) amb probabilitat que aquesta tempesta fora de classe G4.

De fet la previsió de les zones on seria possible observar aurores era molt semblant a la causada per la tempesta geomagnètica del passat 10 de maig. En aquell esdeveniment les aurores s’arribaren a veure en latituds tan baixes com les Canàries. Seria la tempesta del dijous 10 d’octubre similar?

Per això molts astrònoms del nostre país es prepararen per observar una nova onada d’aurores des de la posta de Sol del dijous 10 a llocs foscos amb l’horitzó nord sense obstacles. I feren bé ja que la meravella celeste tornà a enllumenar els cels d’Europa. Els companys d’AstroAras, Juanma Bullón, Catalina Pasat, Luís Farinós i Roger Mira, des de l’observatori forestal de La Travina al terme d’Ares de los Olmos, la Serrania, aconseguiren unes fantàstiques fotos al llarg de la nit.

A la imatge de Luís Farinós, a banda del característic color rogenc de l’aurora, causada per les transicions de l’oxigen atòmic excitat a uns 250 km d’alçada, s’hi veuen pilars i un arc (SAR) que ho envolta tot. La primera vegada que ho veiem a latituds tan baixes, prova que la tempesta geomagnètica va ser molt intensa.

A les imatges de JoanMa Bullón s’hi veure també els pilars de l’aurora i l’arc SAR. Ells van estar observant l’aurora i l’evolució tot al llarg de la nit fins l’eixida del Sol.

Des de Gandia també s’hi va veure l’aurora, encara que la serra del Mondúver amagava part de la llum de la tempesta geomagnètica. Miguel Díaz de l’Agrupació Astronòmica de la Safor també va fer-ne fotos.

Aquesta vegada tampoc vaig poder veure en directe l’espectacle del cel. Estava amb la família al festival de cine fantàstic de Sitges per veure la pel·lícula Una ballena, mescla de cine negre i misteri marí. En acabar el film cap a les 23:30 i tornar al pàrquing varem entreveure, entre alguns llums intensos, una lluminositat rogenca cap a l’horitzó nord, l’aurora boreal en el cel de Catalunya.

Aquest cicle solar s’està mostrant molt intens. Per això no descarte que puguem tornar a gaudir de l’espectacle de les llums del nord.

Imatges: Gràcies a Miguel Díaz, Joanma Bullón, Catalina Pasat i Luís Farinós.

L’Ajuntament de Quart de Poblet, a través de l’àrea de Desenrotllament Urbà Sostenible, està redactant la nova Ordenança sobre Contaminació Lumínica i Salut Ambiental per a racionalitzar l’ús de l’enllumenat públic, optimitzar el consum energètic i millorar la salut ambiental del municipi.

L’alcaldessa, Cristina Mora, ha destacat que “l’elaboració d’esta ordenança, que convertirà a Quart de Poblet en un dels municipis pioners de la seua grandària a tindre una norma d’este tipus, és un compromís que vaig adoptar personalment, arran d’una proposta que va sorgir en col·laboració amb l’associació Quart és Ciència”. A més, Mora ha posat en valor “l‘esforç que estem fent i que continuarem fent des d’este equip de govern perquè Quart de Poblet continue sent un municipi pioner en el camí cap a la màxima sostenibilitat ambiental, reduint al màxim l’impacte que es produïx en el medi ambient”.

La creació de la nova Ordenança sobre Contaminació Lumínica s’emmarca en l’Agenda Urbana Verda, inclosa, al seu torn, en l’Estratègia Urbana Integrada, amb la qual es posa en marxa una sèrie d’iniciatives per a canviar el paradigma urbà cap a un futur 100% sostenible. En este camí és essencial la implicació dels veïns i les veïnes, de manera que s’ha obert un procés de participació ciutadana amb una enquesta en línia. En el qüestionari, que va estar disponible fins el 30 de setembre, es demanava opinió i suggeriments, sobre la incidència i afeccions de la il·luminació nocturna.

Una iniciativa tan interessant com aquesta pot ser incompresa o malinterpretada ja que la llum artificial nocturna no és popularment vista encara com una contaminació o amenaça. Per això és indispensable conscienciar a la ciutadania amb diverses accions, la primera de les quals va ser  una conferència informativa que es fa fer el dijous 3 d’octubre, a les 19.00 hores, en la sala d’actes del consistori.

Com a ponents intervingueren experts del Ministeri de Ciència i Innovació, Francisco Colomer, el tècnic superior d’Astronomia en el Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, Enric Marco, i Ángel Morales, del departament de Química Analítica de la Universitat de València.

Amb una sala plena de gom a gom, la ponència constà d’una primera part informativa per part dels experts, en la que s’explicaren detalladament les causes del problema de la contaminació lumínica, els efectes sobre la salut humana i sobre els ecosistemes terrestres i marins, amb nombrosos exemples de males pràctiques de l’enllumenat dels carrers de Quart de Poblet.  En la segona part les associacions locals convidades i ciutadania van aportar les seues peticions i suggeriments. Impactants quedàrem per un ciutadà que protestà per l’enllumenat nocturn exagerat d’una coneguda immobiliària i pels arbres de Nadals municipals amb llums intermitents. Casos com aquests són la demostració clara que ens cal encara fer molt de treball per conscienciar a particulars i administracions que la llum nocturna sense control contamina i és molesta.

Gràcies a l’alcaldessa Cristina Mora, al regidor d’Urbanisme Obert, Bartolomé Nofuentes i a la tècnic Irene per organitzar la conferència i per defensar un enllumenat més sostenible per a Quart de Poblet.

A partir de la notícia de l’ajuntament de Quart de Poblet: Quart de Poblet implica a la ciutadania en la creació de la nova Ordenança contra la Contaminació Lumínica

Imatges:

Fotos de l’ajuntament de Quart de Poblet, Paco Colomer i Enric Marco.

Un any més he col·laborat amb la Mostra art públic / universitat pública, una iniciativa de la Universitat de València que pretén dinamitzar els espais dels campus de Burjassot i de Blasco Ibáñez i transformar l’entorn universitari en un lloc d’intervenció artística obert a la societat. Per això, l’organització va seleccionar una sèrie de projectes artístics de caràcter efímer que reflexionen sobre l’aproximació de l’art contemporani a la ciència i a les ciències socials i humanes, assumint-les i convertint-les en detonadores d’altres sabers transversals descentralitzats.

La XXVII Mostra està impulsada per la Delegació d’Estudiants i organitzada pel Servei d’Informació i Dinamització d’Estudiants (Sedi), amb la col·laboració del Vicerectorat de Cultura i Societat.

A petició del Sedi, enguany també he ajudat a un dels artistes seleccionats a trobar els espais adequats per a realitzar la seua obra així com a assessorar-lo en tot allà que necessitara. De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices.

I és que l’obra que presentà Fernando Martínez, “El que dura el dia”, té connotacions astronòmiques ben evidents ja que pretén congelar el pas del temps, l’efímer, just en dues dates astronòmiques assenyalades, el solstici d’estiu i l’equinocci de tardor. Amb una mena de caixa fosca, la llum del Sol durant aquests dies marca el camí del dia, cadascun d’aquests amb una geometria ben particular.

L’artista Fernando Martínez és doctor en Biotecnologia i Graduat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. La seua obra fusiona art i ciència, i convida a reflexionar sobre l’efímer, la mutabilitat i el pas del temps. El seu procés creatiu sorgeix d’assajos experimentals i materials vinculats a l’àmbit científic que resulta en una producció artística amb un marcat llenguatge pictòric.

La presentació de l’obra de Fernando, juntament amb la dels altres artistes es presentaren al Campus de Burjassot el passat divendres 4 d’octubre. La seua obra romandrà exposada al hall de la Facultat de Física fins a final del mes.

Fotos d’Enric Marco i de Fernando Martínez.

Ahir m’entrevistaren en el programa Podríem fer-ho millor de la ràdio d’A Punt. Vaig estar parlant amb Miguel Coll i amb el meteoròleg de la cadena Lluís Obiols, sota la mirada vigilant de la directora Susa Calafat, sobre la possibilitat de viure a Mars en els pròxims 30 anys i de la mini-lluna 2024 PT5 d’uns 10 metres que acompanyarà al nostre planeta fins el 25 de novembre.

La idea que és possible l’arribada dels humans a Mart i, encara més, l’establiment d’una colònia humana al planeta és només resultat del tecno-optimisme de la societat actual. Sembla que la tecnologia resoldrà els nostres problemes actuals. Aquesta actitud és especialment acusada en l’aplicació de mesures per combatre el canvi climàtic. Segur, pensen molts, que hi haurà una màquina que absorbirà de manera eficient el CO2 atmosfèric i la temperatura baixarà.

Aquestes solucions també s’apliquen a l’exploració espacial. Una de les persones que fomenta més aquests pensament és el magnat i emprenedor Elon Musk, president de Space X i de la plataforma X, abans Twitter. Pretén enviar a Mart naus Starship sense tripulació el 2026 i amb humans el 2028. Això és totalment inviable amb el nivell de la tecnologia actual.

Mart, en el moment de màxima aproximació a la Terra, es troba a uns 50 o 60 milions de km. El viatge més curt, seguint una òrbita de Hohmann, és major de 6 mesos (de fet, uns 260 dies). La permanència sobre el planeta ha de ser, com a mínim de 2 anys de manera obligada per les oposicions orbitals entre la Terra i Mart. Així que un viatge d’anada i tornada a Mart sempre serà superior a 3 anys.

Quin problemes es trobaran els astronautes una vegada hi arriben?

Primerament la radiació ambiental causada pel vent solar i les tempestes solars durant el viatge i a la superfície marciana serà intensa, incompatible amb la vida humana, com va demostrar el sensor de radiació RAD situat a la nau que portà el robot Curiosity al planeta roig.

Segon l’atmosfera marciana té una pressió d’una centèsima part de la de l’atmosfera terrestre. Això implica que els futurs habitants de Mart han de viure sempre en habitatges pressuritzats i eixir a l’exterior amb tratges espacials.

I finalment sempre s’oblida que el planeta Mart va tindre en el seu inici rius i mars que possiblement van disposar d’una vida incipient. L’arribada massiva de naus i humans al planeta pot destruir els possibles rastres de vida primitiva marciana que és importantíssim estudiar. Si contaminem el planeta amb els nostres bacteris com podrem descobrir la fauna bacteriana autòctona?

De tota manera les agències espacials hi treballen per arribar a xafar Mart, pense jo, més enllà de 2040.

Després passàrem a parlar la mini-lluna 2024 PT5 que ara mateix orbita la  Terra.

Des del 29 de setembre fins al 25 de novembre, la gravetat del nostre planeta ha capturat  el petit asteroide 2024 PT5, que es mou al seu voltant amb enrevessades trajectòries de ferradura. Alguns experts suggereixen que és un fragment de la superfície lunar.

Dos astrònoms de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), els germans Carlos i Raúl de la Font Marcos, han comprovat que l’asteroide recentment descobert i denominat 2024 PT5 es convertiria també en una mini-lluna aquest any. Els detalls els acaben de publicar en la revista Research Notes of the AAS, on també s’indica que tornarà en 2055.

El petit objecte, amb una grandària estimada d’uns 10 metres, va ser descobert el passat 7 d’agost des de Sud-àfrica amb el Sistema d’Última Alerta d’Impacte Terrestre d’Asteroides (ATLES, per les seues sigles en anglès), un conjunt d’instruments robòtics de prospecció astronòmica per a detectar els NEO de menor grandària poca temps abans del seu possible impacte contra la Terra.

Ací teniu l’enllaç al programa del Podriem fer-ho millor del primer d’octubre. Jo isc a partir del minut 26:55 i durant uns 20 minuts

https://www.apuntmedia.es/programes/podriem-fer-ho-millor/audio-temporada-6/01-10-2024-ho-millor-primera-part_135_1734640.html

Octubre comença i les constel·lacions de l’estiu va a poc a poc deixant-nos per l’oest mentre van apareixent per l’est les meravelloses constel·lacions hivernals. Aquests darrers dies del mes de setembre els astrònoms estan entusiasmats per l’arribada del C/2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS), un cometa nou que ve directe del Núvol d’Oort, el confí gelat del sistema solar i que sembla que no tornarà a passar prop del Sol. A mitjan mes el podrem veure poc després de la posta de Sol tal com explique més endavant en aquest post. Però compte que dels cometes no te’n pots refiar. Quasi mai són tan grandiosos com anuncien els mitjan de comunicació. Però, així i tot, no deixeu d’admirar les belleses del cel, a ull nu o mitjançant prismàtics o un telescopi.

Per altra banda en octubre les nits es fan més llargues i ja no cal esperar fins massa tard per admirar el cel. Ens esperen bones sessions d’observació del cel de la tardor així com dels planetes Saturn i més endavant Júpiter.

Planetes

Poc després de la posta de Sol podrem veure el planeta Venus prop de l’horitzó oest. Allí està ben visible abans, fins i tot, que apareguen les estrelles. El 5 d’octubre una lluna fina de tres dies s’hi situarà a 3° 00´ al sud de Venus, en direcció de la constel·lació de Libra.

El planeta Saturn continua sent el rei de la nit ja que serà visible durant pràcticament totes les hores nocturnes. Situat sobre la constel·lació d’Aquari la nit del 14 al 15 d’octubre rebrà la visita d’una lluna gibosa. El nostre satèl·lit s’hi situarà ben prop, a només 6´ 45” (una cinquena part del diàmetre de la Lluna) al nord del planeta i servirà per identificar-lo. En algunes part de la Terra la Lluna arribarà a tapar-lo però això no passarà al nostre país.

Júpiter, el major dels planetes gegants, es deixarà veure per l’est a partir de les 12 de la nit. Situat entre les banyes del Taure, és l’objecte més brillant del cel de la matinada.  Cada dia que passe eixirà per l’est més i més prompte fins que a finals del mes ja serà visible més enllà de les 21:30. El 21 d’octubre tindrem una bonica conjunció de la Lluna i Júpiter. La Lluna estarà 5° 48´ al nord de Júpiter, en direcció de la constel·lació de Taure.

Finalment Mart, el planeta rogenc, eixirà a la matinada. Situat a la constel·lació dels Bessons el podreu veure com un punt brillant i vermell prop dels estels Castor i Pòl·lux.

Pluja d’estels

Octubre 10. Pluja de meteors Tàurids del Sud. Activitat del 10 de setembre al 20 de novembre, amb el màxim el 10 d’octubre. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Cetus. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el cometa 2P/Encke. El millor moment per a observar-la serà durant les primeres hores del dia 10 d’octubre, cap a la part aquest de l’esfera celeste.

Octubre 21. Pluja de meteors Oriònids. Activitat entre el 2 d’octubre i el 7 de novembre, amb un màxim el 21 d’octubre. La taxa màxima observable és de 15 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Orió. Els enderrocs deixats pel cometa 1P/Halley indueixen aquesta pluja i el millor moment per a gaudir-les, serà en les primeres hores del 21 d’octubre. Pot ser que, la presència de la Lluna cause una certa disminució d’esdeveniments.

Cometa C/2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS)

Aquest mes és el del cometa C/2023 A3 (Tsuchinshan–ATLAS), un cometa del núvol d’Oort descobert per l’Observatori de la Muntanya Porpra el 9 de gener de 2023 i trobat independentment pel telescopi ATLAS de Sud-àfrica el 22 febrer de 2023. El cometa passà pel periheli a una distància de 0.39 AU (58 milió km) el 27 de setembre de 2024. Aquestes passades setmanes s’ha observat molt bé des de l’hemisferi sud encara que també des de casa nostra encara que molt prop de l’horitzó. Així Jordi Coy l’ha pogut fotografiar des de Sant Pola sobre l’illa de Tabarca.

A partir del moment del periheli el cometa s’anirà allunyant cada vegada més del Sol i, per tant, la seua visibilitat anirà millorarà. Per tant, a partir de la segona setmana del mes serà possible veure’l poc després de la posta del Sol, en direcció oest, fins a finals de mes.

El millor dia per a veure el cometa C/2023 A3 (Tsuchinshan-ATLES) podria ser el 12 d’octubre de 2024, quan el cometa estarà més prop de la Terra. Durant aquesta data, el cometa aconseguirà la seua màxima esplendor i serà visible a simple vista des de l’hemisferi nord, incloses les zones sud d’Europa, com casa nostra. Però els cometes quasi sempre deceben. Veurem si aquesta vegada compleixen i tenim un gran cometa visible a ull nu.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Imatge: Cometa C/2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) el 28 de setembre de 2024, vist des de Creta. La imatge es va obtenir amb un objectiu Samyang 135 mm f/2 i un Olympus E-PL5 d’estoc. Els fotogrames de seguiment de 26 x 8 s es van apilar en DSS (temps d’exposició total 3 minuts 28 segons) i es van editar amb SIRIL. C messier. Wikipedia commons.