Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 9: les conseqüències.

0

Sí, seguint la dieta i fent exercici em sento bé, em trobo francament millor amb mi mateix i, de resultes, estic de bon humor, em miro la vida amb optimisme, socialitzo més -certament, després d’anys d’estar pèl reclòs al meu despatx de Direcció a l’oficina i d’enclaustrar-me força treballant a casa a l’ordinador, m’havia anat aïllant (oimés la temporada de pandèmia!) i ara em relaciono amb molta més gent-. És a dir, n’estic enormement satisfet, perquè em noto sa, físicament a to i anímicament pletòric.

Esclar que, fer règim comporta d’altres conseqüències, com ara que et trobes amb (més o menys) pelleringues al cos, amb canvis a la roba, ho notes a l’economia domèstica, passes a dormir més… I el temps, el que necessites per fer-ho i com se te’n transforma la percepció, afortunadament.

LES PELLERINGUES.

Ja em perdonareu la fotografia, que resulta molt exagerada, però no n’he trobada a la xarxa cap de més eloqüent. El cas és que ja duia uns quants mesos que anava musculant i baixant de pes i m’anaven quedant algunes pelleringues a la pell (als braços, a les cames, a la panxa…). No pas gaires, de debò; però vaig mirar de reduir-les, perquè estèticament no queden bé i la imatge que hom té de si mateix també és important per a notar-se millor. Va ser així quan vaig entrar en contacte amb SvetaStudio, al centre Creu Blava. Era la seqüència lògica que pauta la Dra. Jauri Villarroel, adaptant-la al cas de cada pacient seu, en paral·lel a l’atenció a la nutrició: tot primer, només caminar, després gimnàs, a continuació -i si és el cas- estètica, per a seguir practicant exercici, mentre mai s’ha de descurar la dieta. SvetaStudio em presentava la possibilitat de tres tractaments: Wonder -de seguida en parlem-, Medestec i/o Criolipolisis. Després d’examinar-me bé, la Sveta Vasileva va concloure que amb la panxa poc que hi havia res a fer, perquè la pell del ventre ja la tinc molt dura i gruixuda i només amb una intervenció quirúrgica podria reduir-se’n el volum, cosa, la de l’operació, per la qual no passaré pas -no té tanta importància per a mi!-. Pel que fa a la resta del cos, algun remei tenia, gràcies a la tecnologia Wonder (combinació d’electromagnetisme, neuromusculació i ràdio-freqüència). Durant 4 mesos (de febrer a maig de 2024), a raó de 2 sessions setmanals de 45 minuts -dels quals, 25 són els que els elèctrodes treballen-, amb la fisioterapeuta Núria i la mateixa Sveta, vam estar treballant els braços, les cames, els glutis i en bona mesura també l’abdomen (per a rebaixar-lo tot el que es pogués sense tanmateix pretendre aplanar-lo com no es podia) i, amb la tonificació muscular i el reforç que en vaig obtenir, les pelleringues van quedar força disminuïdes. Tot el que es va poder, ja que tampoc volia allargassar-ho més setmanes (dels 2-3 mesos inicialment previstos, m’abellí acabar fent-ne 4, també perquè m’ho passava molt bé a les sessions, amb aquella estimulació electrònica, arribant a valors ben alts d’intensitat), i no vaig seguir-hi tant perquè l’objectiu s’havia raonablement aconseguit com perquè no m’hi volia gastar més diners (no és barata la tecnologia Wonder, malgrat que SvetaStudio l’ofereix a preu més assequible del que et trobes en altres llocs).

Per cert, parlant d’estètica. Hi va haver un moment que em vaig preocupar perquè, aprimant-me, no em quedés una cara xuclada. M’havien comentat (jo no ho recordava) que, ran de l’anterior règim, el meu rostre havia arribat a ser de malalt. I no volia pas que això em passés ara. De fet, amb l’alimentació plantejada per la Dra. Jauri, i l’exercici que feia, la cara no donava cap signe com per a inquietar-se; però vaig fer un pas per a evitar que pogués anar malament, em vaig comprar el llibre ‘Gimnàstica facial‘ (Catherine Pez, Pagès editors, 2008), que anuncia un mètode per a conservar naturalment un rostre bonic i et planteja cinc minuts d’exercicis cada dia per a mantenir en forma els músculs de la cara. Està molt ben editat, amb dibuixos avinents i fotografies il·lustratives dels exercicis que has de fer; però aviat el vaig deixar estar: els cinc minuts que diu, a mi se’m convertien en més estona, i, per altra banda, de mica en mica, vaig anar convencent-me que, amb aquest règim d’ara, la cara no se’n ressentiria.

LA ROBA.

Baixar de 111 Kg a 64 Kg comporta que hagis d’anar canviant de roba, a mesura que vas perdent pes i els pantalons, les samarretes, les jaquetes… tot et va quedant gros. Per exemple, de pantalons, he passat de la talla 60 a la 44. Afortunadament, a casa en teníem guardada de totes les mides que he necessitat. És que, ran del règim anterior, en vam haver de comprar i quan després em vaig tornar a engreixar, la vam desar, cosa que ara ens ha permès recuperar-la i disposar-ne. Fins ara, poc ens hem gastat per vestir.

Gairebé el mateix m’ha passat amb l’equipament esportiu. Res, a penes hem hagut de comprar algunes samarretes, algun pantalonet, un parell de xandalls… N’he pogut aprofitar prou d’entre el que tenia a casa. Potser alguna samarreta em va pèl baldera, però per a suar-la, tampoc cal que em vagi ajustada…

EL RÈGIM I L’ECONOMIA DOMÈSTICA.

Surt car, fer règim? A veure, de gastar-te’ls, te’ls gastes, sobretot si passes d’un menjar sense relleu a una alimentació qualificada, optant per productes de qualitat, tant perquè siguin saborosos com perquè, si els deses a la nevera, crus o cuits, se’t conservin bé. Potser, vulguis que no, se’ns ha encarit un pèl més aquests darrers mesos en haver de reforçar la proteïna (més carn, més peix, més llegums…), però això ha de ser només una etapa (fins que assoleixi el 40% de massa muscular al meu cos). Per altra banda, els complements alimentaris no són pas barats. Quant a l’exercici, home, caminar resulta gairebé gratis (si exceptuem la despesa periòdica en vambes…) i el gimnàs… ja he comentat que al G2 Sport tenen unes tarifes assequibles i si m’hi he gastat alguns calés extres ha estat perquè em dissenyessin rutines de musculació i, sobretot, em fessin classes individualitzades per a aprendre-les a fer bé i corregir-hi petits errors. Francament, la despesa més gran que he fet ha estat en voler beneficiar-me del programa Wonder, que no és pas barat. Al capdavall, tanmateix, tot plegat ha estat (i és) una inversió en mi mateix, en el meu benestar, la meva salut, el meu futur personal, cosa que no té preu (sempre que et moguis dins de la moderació, esclar). Val la pena pensar que, per a trobar-nos bé, també solem gastar-nos-els en viatges, compres diverses, etc. i, no es tracta de deixar de voltar pel món o d’adquirir coses que ens puguem permetre i que ens abelleixin, però novament surt la qüestió de les prioritats: si més no, tu vals tant la pena com el que et poden reportar aquelles activitats lúdiques i no has de renunciar a poder estar millor.

PASSES A DORMIR MÉS.

M’ho havien dit i jo me’ls escoltava, molt escèptic. Resulta que, als darrers anys, jo patia un cert insomni, em costava dormir més de 4 o 5 hores a la nit (i això que durant molts de temps havia estat un gran dormilega). Els metges em receptaven pastilles i potser ho arreglàvem una mica, però no acabava d’arribar a les 7-8 hores necessàries per a un son reparador. En aquestes estàvem quan vaig començar el règim i la Dra. Jauri, que em deia que havia de clapar unes 8 hores, em va pronosticar el mateix que m’havien comentat altres persones: que, a més del que hi ajudaria la resta de l’exercici físic, si caminava, dormiria més i millor. I així ha estat, certament, amb reconfortant sorpresa de la meva part. Sobretot si camino o passejo al capvespre, me’n vaig a jeure un pèl més cansat i m’estic al llit amb més gust i vorejant, efectivament, les 7-8 hores (hi ajuda també l’èxit d’unes pastilles de melatonina i zinc que em van receptar els doctors Manel Rodríguez i Xavier Rius, de la Creu Blava, i que em prenc a raó de dues diàries abans de retirar).

PARLEM DEL TEMPS.

“Tu rai, que estàs jubilat!” em diuen sovint, en veure el temps que dedico a les menges i a l’exercici. I és veritat, estant jubilat disposes d’horaris per fer el que calgui i d’hores per a esmerçar-hi. Perquè, com em sembla que he transmès en aquests apunts, en necessites de temps, per a preparar els àpats (a part del que vol anar a comprar-ho) i per al gimnàs. Ara bé, quan es treballa, per exemple, d’estones per a organitzar-te les menges també en pots trobar i els tàpers i les neveres són bons aliats per a conservar els aliments que t’aparellis, posem per cas, al vespre a casa. Quant al gimnàs, escolteu, al G2 hi ve molta gent en sortir de treballar o abans d’anar-hi i els gimnasos, cada vegada més, ofereixen uns ventalls horaris que, si no estan oberts les 24 hores, poc se n’hi falta, es pot dir tots els dies de l’any. Sense voler fer-me repetitiu, tornem-hi: és cosa de prioritats, de repartir-te el temps quotidià entre el que té valor per a tu i si cuidar-te en té, ja en trobes.

A diferència del que et passa en moltes coses de la vida, en què els tràfecs se’t mengen el temps, he ‘descobert’ que et relaxa, et permet estar per tu, estar per les menges, elaborar-ne els plats, cuinar-los, tant com fer exercici al gimnàs, mentre cadenciosament vas fent les sèries de repeticions o vas caminant (i ja no diguem quan tires per l’aire lliure!). Són estones que la ment se’t distén, en què elabores una cosa que va quedant vistosa i serà gustosa o en què pots badar o pensar, reflexionar. Un luxe que et concedeixes. Un valor afegit molt preuat.

NOTA SOBRE EL PES.

Durant els primers quatre mesos i escaig de règim no em vaig pesar, esperava amb delit la visita periòdica a la Dra. Jauri (solia ser cada tres setmanes o un mes, a vegades quinzenals). Així tampoc no m’enderiava sobre l’evolució d’aquest factor, deixava tranquil·lament que el balanç calòric em fos favorable i anés fent la seva feina. Però a mitjan setembre de 2023 vaig comprar-me una bàscula i vaig començar a pesar-m’hi un cop per setmana: ja rondava els vuitanta kilograms i em va semblar que sí, que valia la pena que anés controlant-ne el descens i posteriorment el manteniment. Hi ha una diferència de valor entre el que em surt a la bàscula de casa i la lectura que en fa la de la nutricionista, perquè jo em peso despullat, en dejú a primera hora del matí, i a la consulta la Dra. Jauri m’ho mesura que jo vaig descalç, certament, però vestit amb pantalons. Explico això perquè he de matisar l’afirmació que he fet tantes vegades sobre que m’he aprimat 47 kg en 16 mesos. A veure, just abans de començar el règim, a la consulta, pesava uns 111 Kg, i ara, a casa, vorejo els 64 Kg, per això parlo de 47 Kg tot i que les bàscules de referència i les condicions de les mesures no són ben bé iguals. A més a més, el pes oscil·la: per exemple, aquest setembre he arribat a lectures matinals de 63 Kg i escaig. La xifra de 47 Kg doncs em sembla un valor que reflecteix el canvi que he experimentat en aquest sentit.

També he dit que des de gener de 2024, que ja estic en fase de manteniment, el pes s’ha conservat més o menys, quan en realitat, hi ha hagut un gran alentiment en el descens, però hi ha hagut un lleuger i pausat descens. Passa que estem fent reajustaments menors a la dieta i l’exercici, per a optimitzar aquells altres factors que no són el pes (greix visceral, greix corporal, massa muscular, etc.), mentre les menges, el caminar i el gimnàs van fent correctament la seva feina.

PUNT I FINAL.

No és pas el ‘punt i final’ del tàndem ‘dieta + exercici’, perquè jo segueixo fent-ho, amb l’estil de vida que he adoptat: el que s’acaba aquí són aquests apunts en què he repassat la meva experiència, les sensacions que he tingut (i tinc) amb aquest règim. Espero que us hagin interessat o entretingut, que no m’hi hagi fet pesat.

Demano disculpes, per exemple, als que cuineu i prepareu menges amb cura i plaer, sense ser de dieta, perquè el meu relat (capítols 4 i 5) potser l’heu trobat ingenu, d’algú que, ves, quina descoberta que ha fet ara; però hi he intentat reflectir la meva vivència (i convicció, basada en la realitat) que seguir una dieta no té perquè ser res trist, ans el contrari, que pot esdevenir una cosa alegre, engrescadora, apassionant. I el mateix quant als que practiqueu exercici, per als quals, que jo hagi transmès la meva satisfacció amb el gimnàs, la musculació i el caminar (capítols 3, 6 i 7), tal vegada hagi resultat una obvietat que us és més que coneguda; però ho he volgut compartir.

Per descomptat, no he volgut impartir cap mena de lliçó, només posar-vos a l’abast el meu procés personal. Em feia (i em fa, certament) un pèl d’angúnia exposar-me, ser el protagonista del meu propi relat. Però m’han recomanat que ho fes, que us fes partícips del meu testimoni, per si us pot ser útil o, si més no i com dic, per si us pot interessar o entretenir. Especialment incòmode m’he sentit escrivint el capítol 8, en què toco, entre d’altres, el tema de la ‘força de voluntat’, perquè m’ha sortit discursiu; però m’ha semblat que ho havia de tractar i espero haver-me fet entendre.

***

AGRAÏMENTS.

El meu agraÏment:

A la Dra. Jauri Villarroel, del centre mèdic Creu Blava, per la seva humanitat, la cordialitat amb què m’atén, com m’ha animat des del primer moment a tirar endavant, com m’ha reforçat anímicament, com de manera eficaç, intel·ligent, complexa, seriosa i alhora comprensiva m’està dirigint el procés de dieta+exercici, la continuïtat amb què em fa el seguiment, la disponibilitat amb què quotidianament m’assessora i respon a les meves inquietuds i plantejaments, etc.

A la meva dona: el suport decisiu que m’està donant des que al començament la seva intervenció va ser clau perquè jo estava ben aclaparat i ella hi va posar fil a l’agulla, cosa que va permetre tirar endavant amb tot plegat. Un suport persistent, ajudant-me a organitzar-me i en la compra dels aliments i complements, dels estris necessaris, dels equipaments esportius que m’han calgut; ensenyant-me en l’aprenentatge culinari; fent-me veure el costat positiu de les coses als moments que he tingut dubtes o que em trobava en algun atzucac, etc.

Als doctors Yauriemir Paredes, del CAP Josep Torner i Fors, i Xavier Rius, del consultori Creu Blava, per les seves indicacions, seguiment i costat que m’estan fent al llarg del meu procés.

A l’osteòpata Paqui Ibars, per la cura amb què ha tractat el meu cos i com l’ha anat refent cada cop que hi he tingut algun problema. I pels seus consells.

Als empleats del gimnàs G2, per la seva amabilitat i acolliment; en especial al monitor Javi Catalán, per tot el que m’ha ensenyat i corregit, per a millorar.

A Núria Garres i Sveta Vasileva pel seu servei a Sveta Studio i haver anat adaptant els programes de la tecnologia Wonder a les meves successives necessitats.

Als establiments de Malgrat (i rodalies) i el personal que hi treballa que m’han permès trobar el que necessitava, tant en alimentació com en l’exercici.

A tothom que m’ha fet i m’està fent comentaris, en veure els meus canvis -físics i anímics-, perquè et reafirmen o et fan seguir apostant pel que estàs fent.  També vull agrair els missatges que vaig rebre engrescant-me a fer aquests apunts.

Dono gràcies a Déu que tot estigui anat bé.

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 8: força de voluntat?

0

Deixeu que avui em posi una mica discursiu. Ja em perdonareu si m’enrotllo massa; però em sembla que d’això cal parlar-ne i que és bo pensar-hi. En tots aquests mesos que duc fent dieta i exercici, sovint se me n’ha remarcat ‘la força de voluntat‘ que mostro. Sí, gràcies a Déu en tinc, però tot plegat no és ben bé cosa de ‘voler’ ni, en el fons, de ‘voluntat’, segons com s’entengui. Ja he comentat anteriorment que, a mi, la metgessa i tants de professionals de la salut em van dir que ho havia de fer i m’hi vaig posar en entendre finalment que era cosa de salut. Per tant, no ha estat ni és qüestió de si ‘em ve de gust’ o no, de si ‘vull’ o no: sobretot, és cosa de salut. Si no ho feia, podia acabar pagant-ho car. La decisió i mantenir-la ha estat (i és) cosa de coherència: no menjo el que no em toca perquè no em va bé, no estic sedentari perquè no em convé. Dit això, com em sembla que m’he fet entendre en els capítols anteriors, seguir una dieta adequada i practicar l’exercici escaient no s’ha de fer a ‘disgust’, com una imposició, una càrrega, ans al contrari, pot ser molt gratificant, opino que ha de ser-ho, és ben possible.  I veure que el cos et va responent, de mica en mica, però responent, t’anima. I veure que et vas trobant millor, et reafirma. Si fas un règim que no és per motiu de salut, sinó ‘per gust’, ‘per marcar línia’, ‘perquè el bikini et vagi millor’, potser la voluntat és més fàcil que se’t doblegui; però no hauries de cedir: en qualsevol cas, vas a trobar-te més bé, físicament i anímicament i, encara que no et preocupi, la teva salut hi sortirà guanyant, esquivant a més a més l’alternativa, que és empitjorar. Tenint un motiu, s’esdevé la motivació. Cal que ens motivem, que assumim profundament que ho fem (i ho hem de fer) perquè a mig termini estiguem més sans o no acabem anant malament (la línia o el bikini, si de cas, seran el reflex d’aquesta millora).

No s’han d’enyorar aquells plats que abans menjàvem, les begudes que preníem… i que ens feien mal, encara que no ho patíssim. Certament, sempre hi ha el dia d’excepció a la regla, en què en mengem (millor si en controlem la ració i ens avenim el màxim a la dieta) i en bevem (amb mesura); però no s’ha de veure com una feblesa personal, com una derrota de la voluntat, sinó com un fet puntual, que queda corregit de seguida, retornant a la dieta i a l’exercici. Per descomptat, no s’ha de renunciar per res al Nadal, ni a les festes majors, etc. -només faltaria!-: jo no me n’he perdut cap d’aquestes celebracions, això sí, reduint els canalons a 1, del rostit quedant-me’n el pollastre i decantant-ne el suc, deixant-me estar dels limoncello… En totes aquestes ocasions comptes, a més a més, amb el fet que la nutricionista t’ha prescrit, si el cos t’ho permet, unes pastilles per prendre així, excepcionalment, que absorbeixen els hidrats de carboni i part dels greixos i el sucre que ingereixis. No es tracta tampoc de fer-te trampes a tu mateix, de començar a saltar-t’ho tot a la lleugera, sense ordre ni control: el perjudicat en series tu i ningú més, el teu benestar i no pas el dels altres. I la constància en la dieta és tan important com la de l’exercici físic: cal fer-lo en la intensitat que es pot, amb la dedicació horària que sigui possible, però sense començar i parar o deixar-s’ho estar per temporadetes.

L’ENTORN.

Tot i que a casa m’han fet costat des del primer moment i m’han ajudat molt, soc conscient que l’entorn moltes vegades no ens ajuda als que fem dieta i exercici, perquè ells no en fan i tenen els seus plats de menjar i tal vegada no practiquen cap mena d’exercici (o sí), perquè sovint veuen que fem una cosa ‘diferent’ de la seva i evidentment del que estaven acostumats a veure’ns fer, potser perquè saben que anteriorment ja hem intentat seguir una dieta o fer exercici i hem acabat deixant-ho o ‘tornant a la “normalitat”‘. Les amistats, coneguts, companys, família…, amb els seus comentaris (sense mala fe) sovint no ens ajuden. Però la salut és nostra, personal, i nosaltres sabem el que ens hi va i que no és cosa de jugar amb foc. Per exemple, jo agraeixo les expressions d’admiració per la meva ‘força de voluntat’ o allò del ‘que bé que estàs’, ja que sempre reforça el que estic fent; però -tot i que també les valoro com a paraules fins i tot entranyables- sé que no he de fer cas (no en faig) dels ‘vols dir que no et passes (amb la dieta o l’exercici)?’, ‘vols dir que no t’ho agafes massa en serio?’, ‘com pots menjar tanta verdura?’, ‘no sé com pots!’, ‘no t’aprimis tant!’ etc. La meva salut és primordialment cosa meva. Tenir-ho clar va molt bé, sobretot quan et ve un d’aquells moments que potser et fan dubtar de tu mateix, del que estàs fent (ja sigui perquè aquell dia estàs cansat o has patit un problema intestinal puntual -pocs n’he tingut-, per exemple).

VIDA SOCIAL.

Quan et poses a fer règim t’apareix ‘el problema’ de la vida social, els àpats que tens amb el teu entorn, les activitats que topen amb els horaris que normalment tens reservats per a practicar exercici o estar per les menges. Això dels horaris, mira, és qüestió (com tot, com sempre) de combinar-t’ho, això sí, no deixant que ‘el llegir et faci perdre l’escriure’. I els dinars i sopars que et vagin sortint, des del primer dia, fas per manera que, al màxim de vegades que sigui possible, tinguin lloc en restaurants que ofereixin menús o cartes dúctils, en què trobis opcions avinents a la dieta, et controles amb la beguda, no hi menges postres… però l’àpat, la trobada pot tenir lloc i tu pots gaudir d’aquest acte social. Si és en una casa particular, en parles amb els amfitrions i normalment les menges es poden adaptar (si cal, hi aportes alguns ingredients dels ‘teus’): el cas és que també en aquest cas, l’encontre es produeix i tu t’has mantingut dins de les pautes establertes. I si no tens cap manera de poder ajustar-ho, sempre hi ha el recurs de les pastilles ‘miraculoses’ que he esmentat abans i menges i beus del que hi ha, controlant-ne la ració. No, tot això tampoc no és cap sacrifici, quan t’hi acostumes i la teva gent s’hi acostuma: es tracta de tenir prioritats en aquesta vida i tan important és compartir una bona estona amb amics, familiars, etc. com bregar per la pròpia salut, sense haver de renunciar a cap de les dues coses.

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 7: seguir caminant…

0

En arribar la tardor i venir el mal temps, havia deixat de caminar a l’aire lliure i sort en vaig tenir de la bicicleta estàtica de què disposem a casa per a mantenir una activitat de càrdio. Aleshores encara no anava a les cintes del gimnàs. Amb la bici, a una resistència molt baixa, vaig assolir bones velocitats i m’hi estava estona pedalant -45 minuts diaris, arribant en algunes ocasions a l’hora i mitja o les 2 hores, sumant-hi com a conseqüència molts kilòmetres i cremant-hi força calories-. Però m’agrada més caminar que pedalar -a més havia de baixar de selló cada vint o vint-i-cinc minuts, perquè m’hi feia mal el cul…- i és així que vaig acabar anant a les cintes del gimnàs G2. Tot primer hi feia tirades d’uns 45-50 minuts, un mínim de 3 a 5 dies a la setmana (que és el que em recomanaven); però progressivament vaig anar passant a l’hora de durada, els set dies, i amb la cinta inclinada cada cop més -cosa que comporta muscular més les cames i l’esquena i cremar més calories-. Encara ho vaig optimitzar triant els programes de les cintes en què la inclinació va variant automàticament: hi ha el de ‘Turons ondulats’, que és el meu preferit, en què vas oscil·lant al voltant del 4%, anant de l’1% al 8%; però també he fet servir el de ‘Cims muntanyosos’, que va del 0% al 9%, i, tot jugant amb els canvis de pendent, he arribat a valors de l’11% d’inclinació -ben poques vegades, però-. Quant a la velocitat, allà lògicament te la pots graduar també i, després de provar d’anar a pas ràpid, la vaig moderar una mica, que em va millor.

Tot i que m’agrada més caminar a l’aire lliure, no em desplau gens fer-ho al recinte tancat de la sala de càrdio del gimnàs. M’hi noto la mateixa harmonia física i espiritual, mentre mous els peus, deixant que les cames vagin a un pas ferm, viu. No porto auriculars per a escoltar la ràdio o una música diferent a la que sona pels altaveus del local. Tampoc miro els vídeos o la TV que et permet la pantalla incorporada a l’aparell de la cinta. M’entretinc ja sigui badant -un luxe, disposar d’aquestes estones per badar!-, ja sigui mirant els indicadors de la màquina -els kilòmetres que vas fent, les calories que vas cremant, el temps que va passant, els objectius que vas cobrint…-, ja sigui pensant o reflexionant -de fet, bona part d’aquests apunts que esteu llegint, els he madurat mentre he caminat a la cinta…-.

Ara bé, tant el monitor del G2, en Javi, com la nutricionista m’han indicat que, a la tarda, millor que també camini una estona, que no hi caigui en el sedentarisme. Especialment la Dra. Jauri, m’ha encomanat que hi passegi. I així ho faig, durant una hora aproximadament -sempre que puc, a l’aire lliure, que així respiro aire net i veig natura i més gent, però si la climatologia no m’ho permet, torno a la cinta del gimnàs, això sí, ara a passejar-hi, és a dir, sense inclinació i a velocitat baixa-. Resulten especialment eficaces, aquestes passejades de tarda/vespre, tant perquè m’ajuden a dormir millor a la nit com perquè em fan abaixar el que en diuen el greix visceral -que, als darrers mesos, m’ha estat ballant, amunt i avall, entre valors tots ben correctes, però als quals hem estat amatents perquè no pugin cap a xifres indesitjades-.

Per a absorbir la vitamina D, tan necessària, també va bé caminar/ passejar a l’aire lliure, en hores de sol, esclar. Per això, durant la primavera i estiu d’enguany he canviat alguns dies la caminada del G2 per la d’arran de mar. Fins i tot els mesos de juliol i agost he xalat sortint a caminar/passejar a les 5 o 6 de la tarda, que a mi m’agrada molt que em torri el sol, anant a peu fins davant del Tanatori de Pineda -han estat tirades esplèndides i intenses d’hora i mitja-. I sí, els indicador analítics en diuen be, perquè m’han marcat valors de la vitamina D  com feia temps que no tenia. I m’he quedat ben morè -tot i que també he pres el sol a la terrassa de casa en hores que aquest picava de valent i alguns dies he anat a mar-. No obstant, no ho repetiré mai més, perquè, de resultes, la calor m’ha fet baixar la tensió arterial… -per cert, parlant de tensió arterial, ja us he comentat que abans de començar el règim era hipertens i que me’n medicava; doncs, mira, ja l’agost de l’any passat (quan només duia 3 mesos de dieta i exercici) em van haver de retirar tots aquells medicaments de la pressió, perquè ja m’havia baixat a valors absolutament normals (fins al punt que, si sotmeto el cos a estrès calòric, passo a tenir la tensió arterial massa baixa), cosa que, de rebot, va significar que podia començar a posar sal als menjars-.

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 6: la musculació.

0

Havia perdut ja 30 Kg i escaig el mes de setembre (portava 4 mesos de dieta i caminar) i la nutricionista va considerar que ja tocava que em musculés: havia posat una miqueta de múscul al meu cos (cames, esquena) amb les caminades a l’aire lliure durant la primavera i l’estiu, però ara ho havia de treballar directament. Això volia dir anar al gimnàs.

Potser sou dels que no us hi veieu anant al gimnàs. No sé, aquell ambient que ens prefigurem, aquella gent tan musculosa aixecant o movent pesos impossibles, el culte al cos que presumptament s’hi respira… El fet mateix que solen ser locals tancats. I anar-hi a fer esforços, quan a vegades ja estem físicament prou cansats. Potser no, tal vegada sou dels que ja hi van, al gimnàs, o que admireu el treball amb el cos. Sigui com sigui, permeteu que us expliqui el meu cas, la reserva amb què m’ho vaig agafar en rebre la notícia que hi havia d’anar, els però que vaig plantejar, com vaig entrar-hi i fer-hi ben aviat una altra ‘descoberta’ (també molt positiva) de les diverses que m’ha aportat aquesta combinació de dieta i exercici.

Ran de l’anterior règim alimentari que havia fet, vaig passar una temporada per un gimnàs (certament, sense gaire ordre ni concert) i fins vaig practicar un pèl la natació (tot i que no acabo de nedar prou bé, sobretot hi respiro malament, hi vaig molt lent per aquells carrils concorreguts de la piscina…), però m’ho vaig deixar córrer. Per acabar d’adobar, fa uns anys vaig patir un estrip de retina i l’oftalmòloga Dra. Rosa Maria Sust, que m’ho va tractar amb làser, m’havia indicat precaució cas que mai volgués muscular-me (per la cosa d’aixecar pesos…). És així que no ho veia gaire clar, de tornar a les manuelles, a les màquines de peses, a les cintes de caminar… D’una banda, no en tenia pas mal record d’aquella ‘experiència gimnàstica’, però me n’havia cansat aviat i… vols dir que ara no em podria tornar a passar? Per altre cantó, anar-hi era començar de nou una dinàmica d’arribar-te a un d’aquells caus, dels que de debò que no sabia pas gaire com funcionaven (seriosament parlant), i tot se’m feia de sobte una muntanya (preparar-me’n la vestimenta, la bossa, les tovalloles, organitzar-ne l’estesa en tornar-ne… Si voleu, excuses, però una muntanya se’m feia!). I hi havia el tema dels ulls…

Tanmateix, tot es va girar a favor. Consultada, l’oftalmòloga em va aconsellar que, si hi començava, practiqués amb pesos moderats; però dient-me que sí, que hi podia anar. La mateixa Dra. Jauri, veient-me un pèl perdut amb el tema, em va parlar del gimnàs G2 Sport Malgrat, que ella coneix bé. És força petit, si bé permet exercitar-t’hi amb comoditat, té unes bones instal·lacions, fan tot un ventall de classes dirigides, compta amb personal molt amable i col·laborador, les seves tarifes són realment assequibles, cau a prop de casa… i vaig tenir la immensa sort d’entrar-hi per primer cop i topar amb qui després s’ha convertit amb el meu monitor de referència, en Javi Catalán, d’una gran expertesa, qualitat tècnica, intensa dedicació i que et fa molt de costat, assessorant-te, corregint-te de manera cordial els exercicis perquè els milloris. La nutricionista va suggerir que m’apuntés a classes dirigides que comportessin musculació, en els exercicis de les quals m’adaptés inicialment als pesos reduïts, escassos, que jo podia assumir (que en parlés amb els monitors), i que també fes alguna rutina de peses, a més de caminar a la cinta. Per demés, a casa em van treure la mandra amb què jo m’agafava tot allò de l’organització…

I és així que vaig abordar el que, de mica en mica, s’ha convertit en una experiència enormement plaent i profitosa, en què estic superant petits reptes constantment, que m’entreté i em nodreix físicament (i anímicament). Deixeu-m’ho dir: si en començar el règim, el mes de maig, rondava el 20% de massa muscular, ara mateix en vorejo el 40% (reeixint doncs en l’objectiu de capgirar-ne la relació amb el greix corporal, que ja l’he reduït i el tinc al voltant del 14%. Tot gràcies a la combinació de dieta i exercici).

En Javi va proposar-me que, tot primer, anés a una de les activitats col·lectives que ofereixen, el Mindbody (una combinació d’estiraments i equilibrismes, amb elements de ioga i de tai-txi), que li aniria bé al cos, que ho combinés amb unes rutines de musculació (de cames, pectorals, esquena i braços), a raó de 3 sessions setmanals, i que al cap d’un mes i escaig comencés amb ell mateix una classe anomenada Funcional (càrdio i musculació), en què ja tindria en compte les meves limitacions inicials, però que em completarien en aquesta fase de començament. L’Alla, la monitora del Mindbody, va fer-me agafar gust especialment als estiraments (dels equilibris, noi, poc me’n sortia) i quedava com nou després de cada sessió. A més a més, tot i que el grup solia vorejar la vintena de persones, va saber-me animar, reforçant-me, a base d’anar-me’n assenyalant els progressos (en la flexibilitat -penosa al principi, força millor després-, en l’execució, etc.). Eren dues tardes a la setmana que hi anava i ho vaig fer durant alguns mesos, fins que, havent començat ja la resta d’activitats físiques i havent de caminar també a la tarda (ho explicaré al pròxim capítol), vaig decidir d’incorporar els estiraments (ara que els havia après a fer bé) en acabar les rutines programades (que feia i faig al matí).

De mica en mica, a mesura que em notava més fort, vaig anar augmentant de pesos que aixecava o que intervenien a les flexions diverses; amb prudència, sempre pendent que la retina no se’n ressentís (si d’entrada em movia entre els 2 kg i els 5 kg, actualment ja estic fent sèries amb barra de 20 kg -press pla amb barra, esquats amb barra rere la nuca- o de 10 kg -pes mort- i faig anar màquines d’exercici amb plaques metàl·liques ja d’un cert valor: ha estat una progressió mesurada, lenta si ha calgut, però positiva al decurs dels mesos). Tanmateix, va arribar un moment que la massa muscular no m’acabava d’augmentar com era d’esperar (tot vol el seu temps i fer-hi les correccions escaients) i, sempre amb en Javi, vam decidir de passar a una nova rutina de 5 dies a la setmana, amb treballs més específics sobre els diversos grups musculars (cames -quàdriceps i femoral- el dilluns; pectorals el dimarts; dorsals el dimecres; espatlles, bíceps i tríceps el divendres, i cames -bàsicament isquiotibials- el dissabte), afinant l’execució dels exercicis, incrementant-hi els pesos. I aleshores vaig deixar-me córrer les classes de Funcional, perquè d’una banda tot plegat era massa activitat i per altre cantó, he de reconèixer que en sortia un pèl massa cansat.

La Dra. Jauri està seguint de prop tota aquesta meva activitat física. Per a ajudar a la musculació, em va prescriure la ingesta de proteïna animal (en pols, que dissolc en aigua i me la prenc a raó de 2 mesures una estoneta abans d’anar al gimnàs i 2 altres en acabar la musculació). La compro a la farmàcia i és ben gustosa. La d’abans d’anar al gimnàs, en part, també em serveix per agafar més energia i que no hi acabi esgotat. Val a dir que ha estat un pèl crítica amb el fet que jo abandonés les classes de Funcional, amb les quals confia molt -sobretot les impartides per en Javi-, i perquè, amb les 5 rutines setmanals més totes les caminades que faig, no m’acabi excedint d’activitat física (fins al punt que m’ha aconsellat que en descansi absolutament un o dos dies a la setmana). També m’ha fet prendre uns quants mesos un compost que ajuda al metabolisme, específicament quan es fa exercici.

Segurament m’he convertit en un home sanament addicte a les endorfines, una de les anomenades ‘hormones de la felicitat’ que el cos produeix quan fas bon exercici. Benvingudes siguin. El cas és que la sensació de benestar que obtinc després d’una sessió musculadora és ben gran -i encara millora amb la dutxa reconfortant posterior-. Arribar a casa després i notar-te les cames potents, les espatlles marcades, els braços ferms, els abdominals sòlids -en faig un dia per altre-… és francament agradable, et fa sentir bé amb el teu cos i et deixa apunt per encarar la resta de la jornada. Actualment, jo vaig al gimnàs a primera hora del matí, hi faig uns minuts d’escalfaments, després entreno durant uns 40 minuts amb manuelles i màquines i barres de peses, tot seguit em menjo un grapadet de fruits secs i bec la proteïna, per seguir a les cintes, en què camino una hora. Ho enllesteixo tot fent uns quinze minuts d’estiraments -més els abdominals, si toquen- i, abans de dutxar-me, em prenc el batut de fruita i verdura que em duc de casa i… que no hi falti, el cafetonet! Sacrifici? Cap. Plaer? Total. Els esforços físics que hi faig no em signifiquen cap patiment, ans al contrari, petits reptes que vaig superant de mica en mica, amb satisfacció. I el sentiment de recompensa que n’obtinc resulta molt gratificant.

Com és natural, en un cos que ha passat d’estar informe, fofo totalment, a reconstituir-se físicament, hi ha hagut en el procés algunes molèsties i dolorets, normalment per sobrecàrregues musculars, coses que l’osteòpata Paqui Ibars s’ha encarregat de solucionar manipulant el que convenia o bé donant-me consells sobre la pràctica dels exercicis i estiraments; així com el mateix monitor, en Javi, també me n’ha donat i, a través d’un seguit de classes individuals al mateix G2, no tan sols m’ha ensenyat a fer les rutines de musculació, sinó que me n’ha perfeccionat l’execució i me n’ha afinat la pràctica per evitar problemes amb els músculs i les articulacions. Els pesos a moure els hem adaptat, de les inclinacions i programes de les cintes hem acabat triant les que no em provoquen cap conseqüència… I, per cert, els dies que apareixien aquelles molèsties i dolorets, m’ho calmava amb una pomada -escalfor curativa pels músculs ressentits- o amb una bossa de fred -per a les articulacions-. Res que fes mal de cap importància, petits ajustaments…

No voldria acabar aquest capítol sense proposar-vos una reflexió. Hi ha, a la societat, uns certs prejudicis sobre els gimnasos o el fet mateix de muscular-se. Com si tothom que hi va hagués de ser aspirant a esdevenir una mena de fisioculturista. No diré pas que no n’hi hagi, de gent que va a ‘marcar musculatura’ i quanta més millor. Potser hi són la minoria, tanmateix: al gimnàs et trobes de tot. N’hi ha que es cuiden molt bé, homes i dones amb bons cossos, que en van tenint cura, sense cap gana de lluir-se, simplement pel plaer de trobar-se millor. Us ben asseguro que força d’aquests te’ls trobes pel carrer i en molts casos no diries pas que són clients habituals de gimnàs. També hi ha gent gran, com jo mateix, pels quals mai es tard posar-se ordre físicament. Igualment, coincideixes amb persones esforçades que breguen contra la seva obesitat o sobrepès. Efectivament, allà ens exercitem forçuts i febles, fibrosos i informes, adolescents, gent de mitjana edat i alguns de grans, mascles i femelles, assidus quotidianament i passavolants… Com dic, hi ha de tot. I sobretot llibertat -allà, bàsicament, cadascú va a la seva i ningú es fot amb ningú-: jo no m’hi sento gens coaccionat, no noto pas que em critiquin si soc maldestre amb alguna sèrie, ans al contrari, hi he trobat alguns veterans que puntualment m’han ajudat, he après també molt veient els més experts com de bé treballen… A més, si quan hi vaig començar no coneixia es pot dir ningú, de mica en mica ens hem anat saludant amb els que ens hi hem anat trobant ben sovint, fins a encetar alguna primera conversa -al vestidor, a la sala de càrdio, a la de musculació o a les classes col·lectives-, que ha derivat en una coneixença personal. S’hi crea un ambient com familiar, que fa més agradable anar al gimnàs.

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 5: menges plaents al gust i a la vista.

0

Fruir preparant les menges i aprenent a cuinar-les, ha estat una de les grans sorpreses que m’he endut en aquest règim (tant el d’aprimament com al de manteniment). Jo abans era molt expeditiu amb el menjar, tant a l’hora de fer-lo (si em tocava fer-lo a mi) com a l’endrapar -perquè tendia a empassar-me’l amb avidesa i, a més a més, mai no en tenia prou, ben al contrari del que he après ara, que prenc el que escau i m’abelleix quedar perfectament, lleugeret d’estòmac, sense restar amb gana, prou sadollat-. Crec que hi ha fet molt en aquest canvi, que hagi intentat seguir la consigna de la Dra. Jauri, de mastegar bé i mirar que els àpats durin pel cap baix els vint minuts, i ‘descobrir’ el plaer visual dels plats rics en aliments, tonalitats, textures i colors -em fa bo de mirar-los i assaborir-los també amb els ulls!-. De manera que, força aviat, vaig adonar-me que preparar-los, tenint-ne cura dels components, valia la pena i, de mica en mica, les estones que hi dedico s’han convertit en uns dels millors moments del dia.

Muntar l’amanida variada dels dilluns al matí, estenent-hi la ració pertinent d’enciam pel qual escampo rodanxes de cogombre -que tallo i parteixo per la meitat-, trossets de pebrot i d’api i uns quants xerris, tot prèviament rentat i assecat, en les quantitats adequades per a acompanyar, aportant gust al conjunt i donant-hi varietats al verd i presència del vermell, afegint-hi la ‘blancor’ de quatre o cinc espàrrecs mitjans i tallets de formatge light de cabra, arrodonint-ho amb una espargida de cibulet i, al damunt de tot, làmines d’ou dur… Anar preparant una verdura o altra, en la mida i forma que va bé, completant-ho amb els afegitons apetitosos i amanir-ho amb aquell puntet de sal que li queda tan bé, el raig de vinagre de poma, la culleradeta d’oli d’oliva que m’és permès de posar-hi… És un plaer, que es magnifica encara més amb el resultat final i quan ho poso a taula, a esperar que hi faci arribar les llesquetes de pa integral -sucades amb tomàquet i ‘regades’ amb orenga-: és que entra per la vista i menjar-ho esdevé encara més bo. O el dia que tinc Ruca-canonges amb formatge de Burgos light (havia estat formatge feta, que m’agrada molt i estava prescrit, però el vam haver de retirar perquè du massa sodi), un joc de textures, enriquit per l’amaniment del Burgos a base d’herbes aromàtiques (un combinat d’alfàbrega, romaní i orenga). O quan toca l’escarola amb créixens… esplèndid! Per cert, ‘experimentar’ amb les diferents verdures ha estat també una constant tot aquest temps, un joc entretingut, a vegades no pas reeixit, però amb èxits com el d’ajuntar endívies -regades amb sal, herbes de Provença i vinagre de poma-, tonyina i créixens -passant-hi un rajolí d’oli d’oliva… quina cosa més saborosa!

‘Descobrir’ com lliguen les verdures amb el peix ha estat també una troballa que em dona àpats exquisits, per demés, visualment consistents. Un èxit que també he tingut, per exemple, amb la prova de muntar un plat complex amb les llenties com a proteïna, l’arròs integral com a hidrat de carboni i… vinga, som-hi a afegir-hi petits ingredients que fan salivar i bonic el conjunt: julivert, formatge light (insisteixo, era feta primer), un bon raig de llimona… i tot barrejadet! Per a llepar-se els dits i com llueix a taula!

I com he xalat (i xalo) aprenent a coure al meu gust. La truita m’ha dut de corcoll, ja sigui d’un ou o de dos, amb paella mitjana o petita, amb cada vegada menys oli i jugant amb la intensitat del foc, he anat passat per diversos resultats, però finalment he arribat a fer-les torradetes per fora i poc fetes per dins, que és com més agraden. El pollastre a la planxa, tot primer el coïa amb pell, però vaig acabar fent-lo escorxat, cosa que me’l permet torrar bé, havent-hi afegit fines herbes, que li donen un gran sabor. La carn vermella estava acostumat a menjar-la ben feta, però vaig voler provar-la en diferents nivell de cocció i em vaig quedar amb el que per a mi representa tota una altra sensació per al paladar: poc feta, res, un minut per banda (si l’entrecot és gaire gruixut, tiro a minut i mig o dos -que ja és massa!), havent-la salat una mica abans de posar-la a la planxa. El gall dindi, ‘filatejat’, amb sal i herbes de Provença a cada banda, deixat quatre minuts per costat a la planxa, a foc mitjà. El rap o el lluç, també amb sal, un raig de llimona i un altre d’oli d’oliva abans de coure’ls uns tres minuts i, després, reforçant-ho amb una mica més de llimona i, en el cas del lluç, una miqueta d’all i julivert per a acompanyar-ho: deliciós!

EL ‘VERMUT’.

A casa teníem el costum de ‘fer el vermut’ el cap de setmana i ho vam voler mantenir. Però no era qüestió que jo seguís menjant patates fregides, olives, musclos en escabetx… De beure, hi bevia vi (negre o blanc) i vaig decidir de seguir prenent-ne. A la nutricionista no li va fer gaire gràcia, perquè ingerir vi és sumar calories i, per tant, en certa mesura, és anar en sentit contrari al que portem, i va aconsellar-me -què hi farem!-: “beu-ne 1 copa a la setmana”. Però en això vaig ‘pecar’ des del primer moment. El ‘vermut’ divendres, dissabte i diumenge, abans de dinar, per mi és familiarment important i no ho volia ‘aigualir’, així és que he seguit amb vi cadascun d’aquests dies, però això sí, mirant que sigui només 1 copa cada dia (i, fent exercici, procuro cremar aquesta aportació calòrica puntual). Ara bé, quedava la qüestió de la resta: què hi menjaria? I aquí la meva família va encertar-la de ple: em va proposar de muntar un plat que s’ha convertit en el meu plat estrella, el que més vegades he preparat, imprescindible en àpats a casa d’amics i familiars, amb el qual he començat les celebracions de Nadal, Cap d’Any, Any Nou, Reis, sants, aniversaris, etc.

Té diverses variants. Sempre hi ha pastanaga crua, tallada laminarment molt fina, xerris, cibulet i formatge fresc (era feta, però…) i el que canvia en cada ocasió és ruca i canonges un dia, l’endemà cor d’escarola, l’altre, espinacs crus amb pebrot vermell. Per descomptat, tot amanit amb una mica de sal, vinagre de poma i oli d’oliva. I és la ració de verdura del corresponent dinar.

Darrerament i per a millorar el ferro al meu cos, he afegit als ‘vermuts’ un platet amb escopinyes regades amb llimona, que em prenc amb fruïció en començar aquest aperitiu (just després del brindis i abans de la verdura).

He de dir que el ‘pecat’ de beure vi no és l’única cosa amb què m’he apartat de la dieta proposada. Per exemple, no hauria de prendre cafè o només fer-ho una vegada al dia o… quantes menys tasses millor. I, a part del matiner, la resta haurien de ser descafeïnats. Però jo sóc cafeter (la meva família materna és molt cafetera) i no me n’estic: a part del cafè amb llet de l’esmorzar, de cafeïnat en cau un altre a primera hora de la tarda, després de la migdiada, quan em poso a treballar a l’ordinador, i de descafeïnat, que no me’n falti després de prendre el batut, a mig matí. Hi ha el cas de les sardines, més que recomanades al pla d’alimentació i que a mi no m’agraden (gens!): les he substituïdes per un altre peix blau (el verat). O el cas de tot de proteïnes vegetals suggerides, algunes de les quals, amb noms per mi ben estranys, ni les he tastat, i d’altres, després de consumir-ne, les vaig haver de deixar estar perquè em provocaven desordres intestinals…

Tampoc em prenc les 3 infusions al dia que tinc prescrites, tot i que m’agraden, però, amb les diverses activitats que meno, no sempre (es pot dir mai) puc estar per totes les infusions. Normalment, em quedo en 1, després de sopar (camamilla, ‘abraccio della sera’, ‘calma interiore’, que porten coses relaxants, que t’ajuden a agafar el son). Sempre que m’és possible, me’n preparo una altra (de boldo) per al migdia, abans de dinar. I, per a mitja tarda, quan n’hi ha ocasió, són la de farigola, la de gingebre i llimona o el te verd.

Per sort, la Dra, Jauri és molt comprensiva (i, com ja he remarcat, et marca les pautes, espera que les segueixis, deixant-te marge de llibertat, hi insisteixo, i jo, bàsicament, les segueixo es pot dir totes).

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 4: variacions a la dieta.

0

LES MENGES: VAM HAVER D’ORGANITZAR-NOS

Com ja he apuntat anteriorment, quan vam veure el primer pla d’alimentació de la nutricionista, vam haver de fixar-nos en quan tocava menjar cada plat, quan per tant n’havíem de comprar els components -i on els havíem de comprar!-, quan els cuinàvem -sobretot si volíem avançar la cuita de, per exemple, patates, pastanaga, mongeta verda, espinacs, bledes… i guardar-ho en tàpers a la nevera, per no haver d’estar constantment als fogons-, com ens organitzàvem entre nosaltres -a casa només he fet règim jo-… D’entrada, vam anar sobre la marxa, però era un maldecap i vam acabar fent llistes: una que detallava el meu menú diari, especificat per àpats i indicant-hi els diversos aliments que hi eren necessaris; una altra que enllistava aquests aliments, detallant-hi els dies que tocava menjar-los, i una tercera -feta a partir de l’anterior- en què constava els dies de la setmana que els havíem de comprar, a quins establiments i la quantitat que ens en calia de cada. De fet, hi hagué una quarta llista, amb els temps d’ebullició de les menges, en la qual aviat hi vaig afegir els seus amaniments adequats (vinagre, herbes aromàtiques, etc.). I al calendari de la cuina vam marcar els dimarts i els divendres com a dies de les cuites. Gràcies a aquest sistema que ens vam muntar, ho vam poder encarrilar finalment bé i, de fet, encara el mantenim, anant fent modificacions a les llistes, a cada variació de dieta, que diverses n’he tingut i en tinc al llarg dels mesos, per anar reajustant-ho tot, a fi de millorar cada cop més.

AVORRIDA, LA DIETA? NO GENS, AL REVÉS, BEN VARIADA I CANVIANT.

A mesura que la vas descobrint, la dieta que et marca la nutricionista resulta ben variada. Començant pels esmorzars (jo venia de menjar-hi sempre el mateix -torrades amb margarina i melmelades més cafè amb llet- i amb el règim vaig passar a tenir que si un dia ou, que un altre pernil, que un altre formatge light, que un altre salmó, etc., i a més de la verdura i el pa integral corresponent, el deliciós kéfir -ara, de coco, l’endemà, de llet-, més l’imprescindible cafè amb llet), seguint per les amanides dels diferents àpats (un bé de Déu de combinacions canviants i de gustos diversos, amb un joc de colors molt atractiu -verd de l’enciam, escarola, cogombre…, vermell del pebrot, del tomàquet, etc.- ) i acabant amb l’ampli ventall de proteïnes (carns, peixos, vegetals) i hidrats de carboni de què disposava -i disposo- al llarg de la setmana.

Les amanides, per a arrodonir-ho, permeten consumir-ne diferents ‘volums’. M’explico: des del primer dia, he respectat la ració del quart/meitat de plat que els pertoca; però de seguida va aparèixer una pregunta: a quina alçada puc arribar, dins del quart/meitat corresponent? Doncs, mira, segons els components que hi entren en joc: si tens cogombre i/o raves que afegir a l’enciam, posem per cas, l’hi afegeixes al cim, com fas amb els espàrrecs i, si cal,  amb els tomàquets… Per cert, en comprar la verdura et trobes que en tens més de la quantitat que et tocaria i no l’hi pots pas posar en un àpat, cosa que et fa alterar el pla alimentari inicial, per a acomodar-hi el consum d’aquestes menges en diversos dies. Per altra banda, hi ha material diguem-ne ‘escandalós’: les endívies o el mateix tomàquet, per molt que els obtinguis ‘petitois’, les mides solen sobrepassar el quart/meitat de plat estrictament parlant, però tires de dret… (és verdura i no engreixa, dins d’uns límits!). A les fotografies que he anat publicant de les ‘meves’ amanides observareu que han anat tendint a ser de plat sencer: us puc assegurar que, en preparar-les, en mesuro la ració segons la regla del quart/meitat de plat i després n’escampo els components per tot el plat.

O sigui, que d’avorrida i cansada, la dieta proposada no n’és gens i, a més a més, la Dra. Jauri t’hi va fent petits retocs successivament, a mesura que els teus indicadors (greix corporal, el visceral, el pes, etc.) ho aconsellen. Potser la novetat més sonada de totes va ser la incorporació (al cap d’uns mesos) dels batuts a mig matí: batuts de fruita, verdures, oli d’oliva, civada i aigua, per a vitaminar-me més. Mai no n’havia pres, de batuts, i això de ‘liquar’ (de fet alguns queden més com un ‘puré’ que no pas líquids) no em feia gens de gràcia, sobretot tenint en compte que substituïa la peça de fruita matinal a què ja m’havia avesat. Però bé que li havia de fer cas i és així que vaig comprar-me una batedora, vaig retocar les llistes dels àpats (per a incorporar-hi els batuts – al damunt, diferents entre si al decurs de la setmana) i, per descomptat, també vaig modificar la llista de comprar (el gènere havia de ser a casa al moment de preparar-los).

A la verdura a tenir en compte s’hi van anar afegint altres variants (que si endívies, que si créixens…) inicialment no previstos; amb la fruita ens vam anar adaptant a l’oferta de la temporada -benvinguda la d’estiu, saborosa també la d’hivern..-. I a més, nosaltres anàvem ‘descobrint’ noves possibilitats, tipus de productes que ens agradaven més (de pa integral, el molí cereals del Forn Noé; de les diferents classes de tomàquets, el cor de bou, el rodó, el raf, els xerris…; d’enciams, les diverses alternatives  -llarg, francès, fulla de roure…- ; el cor d’escarola de la Cooperativa Progrés-Garbí i el vinagre de poma del MOOMA -que venen al Cabàs de can Mercader-; de vedella, Angus i de pollastre, Cuk -carns que ens serveix la Carniseria Emili-;  dels iogurts desnatats sense lactosa, el de La Fageda -que comprem al Condis-; pel que fa a les sopes de verdures que es venen, la de pastanaga -al Condis-; les herbes aromàtiques que combinen millor amb una o altra menja…). La Cristina, verdulaire del Mercat Municipal de Malgrat, ha estat i ens és un puntal, en proveir-nos (amb qualitat) els productes habituals i les innovacions que hi hem anat introduint (al Mercat, també comprem al Fem Salat i n’hi ha, d’aliments, que els trobem a Mercadona, Condis, Consum, perquè allà efectivament els hi localitzem o bé els presenten de manera pràctica per a la cuina). Certs complements alimentaris -i alguns productes- els hem anat abandonant o substituint, a mesura que ja havien fet l’efecte buscat. I encara més variacions, ja en entrar a la fase de manteniment, incrementant-se els pesos de carn i peix, reforçant-ho amb més llegums, augmentant la quinoa, el mill, les patates, el pa…

Durant tots aquests mesos de dieta i exercici m’he anat fent anàlisis clíniques, pautats pel Dr. Xavier Rius, del centre mèdic Creu Blava, per tal d’anar seguint l’evolució d’alguns indicadors del meu cos i això ha dut a petits retocs de la dieta. Per a millorar el ferro, per exemple, vam introduir una peça més de carn vermella -sense sobrepassar el límit setmanal-, els musclos, les escopinyes i tot de coses que duien vitamina C. Per a abaixar el nivell de potassi, vam rebaixar la ingesta de patata i tomàquet. Etcètera. En definitiva, diversos ajustaments que van atorgar encara més novetats a la dieta (i també n’hi van haver en l’apartat de l’exercici, però això, si de cas, ja ho tocarem en un altre capítol).

L’AIGUA -i el que se’n deriva: l’orina, la femta…-.

La nutricionista vol que beguis per anar bé uns 2 litres d’aigua al dia -a mi, des del primer dia, m’ha costat arribar a tanta quantitat de líquid, però he aprofitat la presa de pastilles, d’infusions, de l’aigua de xia, del mateix batut (que du aigua)…en gots de 200 cl i, a més a més, sempre me n’he begut un altre abans dels àpats (mai mentre menjo, seguint indicacions molt clares de la doctora) i  fent exercici també en consumeixo molta-. Certament, t’ajuda a fer net, el cos de mica en mica ho nota, que et fa millorar. I sens dubte, té efectes en la teva orina i la teva femta.

Aviat passes a orinar molt més sovint. Insisteix la Dra. Jauri que caldria fer-ho cada 2 o 3 hores -jo, per raó de l’edat i, de fet com a conseqüència de la ingesta de tant de líquid, vaig més sovint al lavabo, especialment durant el dia (a la nit, veus, no sol passar d’un o dos cops que m’he d’aixecar del llit per anar-hi)-. A la seva consulta, la nutricionista sempre et pregunta per com van els orins i pel color que té la teva orina. I de la mateixa manera hi para molta atenció a com et va la femta, et remarca que les evacuacions haurien de ser diàries, a raó d’un o dos cops al dia. El que mengem i bevem té efectes directes sobre l’estat d’aquesta femta i, al decurs dels mesos de seguir la dieta, a mi m’ha anat variant força: he passat a tenir-ne un règim regular d’evacuacions francament bones, ajudat per la fibra que m’alimenta i l’aigua que em prenc (si bé inicialment vaig passar un breu període que els budells diguem-ne van notar el canvi…). Ha estat un altre factor de variacions en l’alimentació, de petits reajustaments, per anar millorant la ‘salut fecal’.

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 3: el primer exercici, caminar (una miqueta…).

0

Tot i que el plantejament era caminar 1 hora al matí i 1 hora a la tarda, la nutricionista va indicar-me que comencés fent-ho 40-45 minuts cada vegada, anant al meu pas, sense necessitat d’anar de pressa. El meu estat físic ho aconsellava. I, mig remugant, mig expectant per saber si en seria capaç, m’hi vaig posar: vaig començar a caminar, de casa a la plaça Xesco Boix  i, anant pel Passeig de Mar, cap a la desembocadura de la riera, anant i tornant. Els primers dies em cansava, però de mica en mica hi vaig anar agafant gust i aviat em vaig veure capaç d’allargar el recorregut, tirant de la riera cap al Passeig de Maripins  (avui un tros, a final de setmana més enllà i així, fins arribar a l’alçada de l’Hotel Cartago Nova ). He de dir que també vaig fer un recorregut per carrers de Malgrat, però la trama urbana no em va tan bé, de manera que vaig anar tendint a agafar l’itinerari costaner, alternat moltes vegades per un altre, de carrer Ramon Turró i cap a l’Avinguda Barcelona, fins a l’Avinguda de Colom (les voreres hi són més amples, no t’hi trobes tants entrebancs i el camí és aproximadament més lineal). Nota: els lectors que no coneguin Malgrat, poden consultar-ne el mapa, si ho desitgen.

No vaig tardar pas gaire a fer l’hora matinal i la de tarda. És més, hi hagué dies que m’engrescava i feia hora i mitja (o dues hores), amb un trajecte que podia anar de Xesco Boix a l’Hotel Tahití, ja a la veïna localitat de Santa Susanna, o de Xesco Boix al Camí de Mas Bages -passant per davant de les fàbriques- i tornar cap a la riera o més enllà, al Tahití. Pensem que va ser a partir de maig, que anàrem cap al bon temps, amb temperatures generalment agradables tant al matí (a les 8 o 9 hores) com a la tarda (a les 6, les 7 o les 8). M’agradava, m’agrada. Hi vas trobant gent coneguda, que també camina, els saludes, en veus que hi corren i d’altres que hi feinegen i tu vas fent. D’antuvi pràcticament passejava, després vaig augmentar la velocitat i vaig arribar a caminar realment de pressa. Me’n veia capaç, me’n sentia satisfet i, molt important, a les successives visites amb la Doctora Jauri, la bàscula assenyalava pèrdua de pes (en què l’exercici feia el seu paper, per les calories que hi cremava, mal no fossin gaires) i un (petit, però tangible) augment de la massa muscular; així com a la consulta de la meva osteòpata (Paqui Ibars) se’m deia que ja se’m notava una musculació incipient.

De tant en tant, trobava veïns i amics que, en veure’m caminar “tot el dia”, em deien “si que t’ho agafes en ‘serio'”, “potser sí que t’aprimaràs, si vas tan fort” i coses d’aquesta mena. A més a més, com que vaig curt de vitamina D i em recomanen que em toqui el sol (cosa que la nutricionista també em remarca per l’enriquiment en minerals), em vaig equipar amb una samarreta imperi (lluint braços!), amb la qual feia el meu efecte i encara semblava (semblo) més que ‘faci atletisme’…

Caminar em va bé pel cor, pel colesterol (em va baixar de més de dos-cents a vorejar els 150), pel sistema digestiu (m’ajuda a ‘estirar els budells’, a anar millor de ventre), per les cames (no tan sols les musculo, sinó que m’alleugereix els moviments), per les articulacions (del maluc, de les cames), per l’esquena (es reforça) i és ben clar, també per a cremar calories. També (ho he pogut comprovar), si camines de dia, a la nit dorms millor i més -en parlarem d’aquí a uns quants capítols-. L’harmonia (física i espiritual) que agafes, quan trobes el teu ritme adequat (després de començar caminant inicialment a poc a poc i més endavant anant més ràpid, vaig adaptar la velocitat, entre un pas viu a les caminades i un pas més lent a les passejades)! Quan el temps i les circumstàncies et permeten caminar a l’aire lliure, gaudeixes a més a més, d’aquest aire -els pulmons ho agraeixen de debò-, del sol, dels arbres -si n’hi ha-, del mar -si és el cas-, del contacte amb altres persones -de les trobades habituals i de les inesperades-…

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 2: la primera dieta.

0

Us confesso que vaig sortir de la primera visita amb la nutricionista aclaparat pel munt de coses que havia de començar a fer -i les que havia de deixar de fer!-: beure molta aigua durant el dia i, a l’hora dels àpats, abans i després, però no pas mentre menjo; mastegar bé i menjar a poc a poc, dedicant uns vint minuts tant a l’esmorzar, com al dinar i al sopar -jo, que tota la vida he endrapat molt ràpidament-; res de mòbil mentrestant -avesat com estava a tenir-lo a taula!-; ser respectuós amb els horaris d’alimentar-me i respectar-hi les racions de verdura/proteïnes/hidrats de carboni que m’indicava -de seguida en parlarem-; prendre infusions; esquivar la sal i el sucre -per sort, era hipertens i estava acostumat a menges sense sal i de sucre no en prenia pas-; començar els dies amb bicarbonat; beure durant la jornada una quantitat important d’una mena de poció amb granes de ‘xia’, llimona i gingebre, preparada la nit abans; caminar 1 hora al matí i 1 hora a la tarda -uf!-; dormir les 8 hores -ai, que feia anys que clapava només 4 o 5 hores cada nit-…

I perplex també en vaig sortir (de la seva consulta), perquè, d’una banda, m’havia arribat ben endins el missatge positiu de la Dra. Jauri, la possibilitat real de reeixir; però per altra banda, tot se’m feia feixuc, ho veia espès: a més a més de tantes coses a tenir en compte, al primer pla d’alimentació que em va marcar (la primera dieta) hi havia una gran diversitat de menges -res semblant al que tenia per costum-, amb alguns productes alimentaris dels quals no n’havia sentit a parlar mai (potser vosaltres ja sabeu què és el ‘kéfir’, del qual ara jo ja no en sabria pas prescindir, però en aquell moment li vaig haver de preguntar a la nutricionista què caram era i on se’n podia comprar; la mateixa ‘xia’; la cúrcuma…). Me’n sortiria? Era per a mi tot allò? Ho saben, en van ser testimonis, els que em van trobar en sortir de la consulta: feia una cara gairebé d’home espantat!

No obstant, en arribar a casa, ens vam mirar bé la dieta que m’havia proposat i ens vam adonar que era molt racional, molt equilibrada, que havia de resultar molt nutritiva i que tenia tot l’aspecte que, seguint-la, no passaria gana (als 3 àpats habituals, hi afegia a mig matí, fruits secs i fruita, i a l’hora de berenar, fruita -mai prendre’n de postres, però!-, amb el comodí d’una altra peça de fruita o iogurt si apareixia gana entre les hores de menjar). Això sí, ens havíem d’organitzar -planificar-nos bé amb els plats que tocaven cada dia, anar-los a comprar sistemàticament, aprendre a preparar-los i cuinar-los…-. I vam estar força setmanes -força, força- a tenir-ho tot ben muntat, mentre anàvem improvisant, però tanmateix seguint escrupolosament les indicacions de la doctora -ho comento amb detall al capítol 4 d’aquests apunts-.

EL PLAT, EN 4 PARTS.

A l’hora d’esmorzar i a la de dinar, el plat va passar a ser com el de la fotografia, conformat per 4 parts: una d’hidrats de carboni, una de proteïnes i dues de verdures (que podien ser, una de verdura crua i una de verdura cuita o totes dues crues). Al sopar, el mateix, però sense hidrats de carboni (per a mi, tota una descoberta: el plaer d’anar a dormir lleuger, sense passar gana a la nit i l’endemà et despertes que l’esmorzar t’entra meravellosament!). Això ha estat així durant tota la fase d’aprimar-me, entre maig i desembre de 2023, perquè si bé a partir de gener de 2024, en entrar ja a la fase de manteniment, l’esquema ha seguit pràcticament igual, els hidrats de carboni han augmentat una mica en esmorzar i dinar i, durant un parell de mesos, els vam fer aparèixer al sopar, tot i que després els hi vam tornar a treure -perquè em feien augmentar el greix visceral i jo enyorava anar lleuger al llit-.

Esclar, vam haver d’agafar la mesura dels aliments que cabien en aquests plats. Per fer-vos-en una idea, de macarrons o espagueti (integrals), n’hi posàvem 30 gr (en la fase d’aprimament). Val a dir que la Dra. Jauri no et marca pesos, t’indica només aquests racions del plat (això, sembla que no, però et dona marge -en el règim que havia fet anteriorment tot ho havia de pesar i la cosa es feia més desagradable, asfixiant-); per cert, de la mateixa manera tampoc no t’atabala amb calories pel que hagis de menjar o cremar (ella, quan et proposa la dieta i l’exercici sí té en compte el balanç calòric i la teva taxa metabòlica, per a preveure un descens o manteniment del pes, segons que sigui el cas, però tu no te n’has de preocupar, simplement seguir les seves indicacions pel que fa als àpats i a l’exercici). A l’esmorzar, dues llesquetes de pa integral / pa de cereals (insisteixo, això a la primera fase). L’arròs (integral, per descomptat), la quinoa, el mill, les patates… són més hidrats que he anat prenent, en dinar. La proteïna: carn -pollastre, vedella, gall dindi-, peix -salmó, tonyina, verat…-, ous -ou dur o truita-, pernil dolç, formatge ‘light’… La verdura: enciam, escarola, cogombre, pastanaga, ruca, canonges, créixens, tomàquet, carbassó, pebrot, endívies… La nutricionista te’n suggereix unes combinacions interessants, apetitoses, que, a mesura que t’hi poses, vas retocant, enriquint, descobrint-hi noves aliances gustatives, amb l’ajut de l’amaniment (l’oli d’oliva, en quantitat reduïda però imprescindible a cada àpat; el vinagre de poma; les herbes aromàtiques -l’orenga, el romaní, l’alfàbrega, les herbes de Provença, les fines herbes, la farigola, l’anet…-; un condiment com el cibulet -oh, com m’hi agrada, amb les amanides, les patates, amb els tomàquets xerri..!-.

ELS COMPLEMENTS.

A més a més dels nutrients que porten el que està indicat a la dieta, la Dra. Jauri hi afegeix la presa -en alguns (pocs) comprimits- de  Ginseng, vitamines A, D, E, C, B3, B5, B6, B12, àcid fòlic, magnesi, ferro, zinc, triptòfan, àloe vera…: minerals, vitamines i demés, per a reforçar-te, així com per a estimular-te i evitar que defalleixis en menjar menys del que tenies per costum i ajudar a matar la possible gana. Tot plegat millora el teu estat d’ànim, combat l’ansietat i l’estrès –La nutrició és medicina preventiva i curativa. Amb alimentació que dugui a nutrició, es nodreix el cos i la ment, sense esperar que el cos cridi o xiscli, em remarca Jauri Villarroel-.

Igualment, per a desintoxicar-te, desinflamar, netejar, el sistema digestiu, et prescriu la xia, el bicarbonat, la llimona, cua de cavall… De la mateixa manera que et dosifica una mica d’Omega 3 per al colesterol bo o et recepta col·lagen, amb calci i magnesi, per a les articulacions (m’havia notat cansat en caminar i ho vam arreglar prenent-ne).

Jauri Villarroel és una gran partidària dels complements alimentaris, com podem sentir-l’hi defensar en aquesta intervenció radiofònica.

Per a trobar tots aquests productes, sort n’he tingut de Dietètica Malva i la Farmàcia Viladevall, i darrerament compto també amb El Racó del (G)Ra -al carrer Bellaire-.

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 1: així va començar tot.

0

No és només aprimar-te, és passar a sentir-te millor, trobar-te més bé amb tu mateix, ‘descobrir’ nous sabors en les menges, gaudir en tenir cura (ni que sigui una mica més) del teu cos…

Hola! Em dic Salvador Montalt Torrent, soc de Malgrat, i sí, m’he aprimat 47 Kg en 16 mesos (i ja fa més de mig any que vorejo un pes més o menys estable). Començo aquí una sèrie d’apunts en què aniré explicant la meva experiència, per si us pot interessar. Al llarg dels escrits apareixeran noms propis i establiments que són gairebé tots de Malgrat (perquè és la meva circumstància personal), però són extrapolables.

EL MOTIU.

El motiu pel que hom es decideix a fer dieta i practicar exercici (algun tipus de dieta i alguna mena d’exercici físic) pot ser molt divers. Evidentment, pot ser per salut, però també per recuperar ‘la línia’, per a posar ordre en el que es menja i en l’estat general del cos, pot ser per allò que en diuen ‘l’operació biquini’… Fins i tot, quan és per salut, la causa pot ser molt variada (obesitat, qüestió hormonal, alguna o altra patologia…). En el meu cas, certament, va ser per salut. No em trobava pas malament, tot i que, ara, comparant l’abans i el després, me n’adono que sí tenia algunes coses digestives, musculars, etc. que no acabaven de rutllar prou; però aleshores no els donava cap importància, em pensava que estava bé. Tanmateix, diversos professionals de la salut m’anaven dient que m’hauria d’aprimar, cosa a la qual no en feia cap cas, fins que vaig alarmar-me’n. Resulta que el cardiòleg (Dr. Federico Cacace, de la Creu Groga de Calella), al qual visito cada any per un problema sense importància al meu sistema circulatori, finalment em va comentar que hauria de rebaixar alguns quilets. Poca broma, el cor (el meu pare havia mort d’un infart, això sí, als 85 anys, i jo en tenia 66), i és així que, per primera vegada, vaig començar a rumiar-m’ho… però no vaig decidir-me a fer el pas fins al cap de poc. Resulta que, al CAP de Malgrat, em van canviar de metge i ara tinc la Dra. Yauriemir Paredes, que, en començar a treballar-hi, em va voler visitar (perquè, ves, jo tenia la pressió arterial alta i me n’estava medicant des de feia molt: per a mi, això ja era un costum que no significava cap mena de maldecap, però si la dona em volia veure, som-hi!…). Em va fer fer una analítica i, mirant-me a mi i als resultats d’aquella prova, em va dir ‘estàs bé, no tens cap malaltia, però estàs al límit, els teus indicadors són al límit, i, si no perds pes, acabaràs tenint problemes de debò’. Jo, que faig 1,62m d’alçada, aleshores pesava pràcticament 111Kg: és a dir, era obès! Per tant, hi va afegir: ‘et dono 6 mesos, si no ho has corregit en aquest temps, començarem un tractament farmacològic…’. I això va ser definitiu, el cop de gràcia que em faltava per a decidir-me. El punt de partida de tot plegat.

Necessitava, però, algú que m’orientés en el que havia de fer i és així que vaig anar a parar a la nutricionista Dra. Jauri Villarroel, que visita al consultori mèdic Creu Blava. Era el 3 de maig de 2023. A aquella primera visita hi vaig anar amb una gran reticència, perquè feia uns vint anys (o més) que m’havia posat en mans d’una endocrinòloga de Barcelona amb la qual ja havia passat per un règim alimentari (acompanyat de certa activitat física) en què em vaig aprimar 30 Kg en sis mesos (dels 90 que pesava, vam baixar als 60), però al cap de poc em vaig tornar a engreixar, de mica en mica, fins a arribar als 111 Kg. L’hi vaig exposar a la Dra. Jauri, remarcant que no estava disposat a fer ara ‘sacrificis’, per a després perdre tot el que hagués guanyat. I va anar directa a la meva por: es tractava d’actuar ara pel que tenia i després, que no em preocupés, que ja faríem retocs que em permetrien mantenir-me en un pes adequat, sense que hi hagués d’haver ‘efecte rebot’. Em va fer pujar a una bàscula que informa de molts més paràmetres que no només el pes (el greix corporal, el greix visceral, l’índex de massa corporal, el nivell de musculació…), amb un centímetre va apamar-me els volums de panxa, cintura…, em va mesurar el perímetre dels braços… No, no és tan sols una qüestió d’anar a perdre pes, sinó d’anar millorant tots aquests factors. I això fa molt més atractiu i racional seguir una dieta i fer exercici. Des d’aquell moment, les successives visites que tinc amb la Dra. Jauri esdevenen una mena de curiós examen parcial que em permet veure els avenços, a vegades petits, a vegades grans, en els diferents aspectes que anem controlant.

Però no correm tant, quedem-nos encara en aquella primera visita. Fruit de l’exhaustiu reconeixement que m’acabava de practicar, em va assenyalar que, d’entrada, jo tenia un nivell elevat de greix corporal i un valor baix de musculació i que, amb la feina que faríem, ho capgiraríem, passaria a tenir una quantitat raonable de greix corporal (i no perillosa per al meu cos, per als meus òrgans vitals) i havíem d’aconseguir que jo arribés a tenir el múscul adequat, propi d’un cos sa. Al respecte, em va remarcar una primera dada favorable: es veu que tinc una bona taxa metabòlica. És a dir, que amb una ingesta controlada d’aliments i un cert exercici físic, puc cremar calories (restar-ne), més que no pas les que ingereixo (les que sumo). Hi havia, doncs, la necessitat que seguís una dieta i la possibilitat que em donés resultats més fàcilment, per mor d’això de la taxa metabòlica. Això sí, també havia de fer exercici…Mira, vaig entendre-ho, però em vaig mostrar molt escèptic amb la meva capacitat de resposta: si no confiava gaire amb el canvi d’hàbits alimentaris, més desconfiava de mi mateix quant a posar-me a fer exercici, jo, que menava una vida absolutament sedentària. Afortunadament, la doctora parla clar, et marca unes pautes (dintre de les quals et deixa llibertat) i et fa veure com a real la possibilitat del canvi, de la millora, et reforça en positiu psicològicament. I tu t’animes a tirar endavant. Això sí, apareix una qüestió clau: la motivació. T’has d’animar, perquè val la pena, i t’has de mentalitzar, per a arribar a bon port.

Més endavant parlaré de la motivació, d’allò que me’n diuen ‘força de voluntat’ per aconseguir l’objectiu d’aprimar-me amb salut; però deixeu que segueixi amb aquella primera visita, l’impacte que em va causar la primera dieta que em va proposar (alguns aliments que m’eren desconeguts, unes combinacions de verdura-proteïnes-hidrats que em venien de nou i en quantitats molt diferents a les que estava avesat, una estratègia perquè no passés gana, etc.), com em va incitar a fer un exercici incipient, adaptat al meu lamentable estat físic d’aleshores (caminar una miqueta)… Això ho explico als capítols següents d’aquests apunts.