ALBERT CORTES MONSERRAT

Llegeixo amb incredulitat que obren una botiga en línia que fan apologia del franquisme i el nazisme. Una notícia que no deixa de sorprendre amb la tant esmentada democràcia plena espanyola que no deixa de ser una broma pesada.

Efectivament, El Movimiento Católico Espanyol posa a la venda samarretes i dessuadores amb l’esvàstica o sigles del feixisme. Tampoc res estrany, ja sabem que la religió catòlica espanyola i el feixisme sempre van de la mà. De fet el Dictador ja sabem que els tenia al costat sempre i era un dels poders del règim del terror més dur, i pensar que alguns encara segueixen a aquests miserables amb sotana negra.

Com deia aquest partit franquista que viu al marge de la llei de memòria democràtica i l’ha saltada tots els cops que ha volgut fa burla de la mort de periodistes, feministes i militants d’esquerra impunement i ara amb aquest nou negoci en fa apologia. El comerç es diu franquistas, trob un nom molt adequat i esplicit. Dessuadores amb les sigles AHTR que feien servir els nazis per assegurar que Hitler tenia raó i altres expressions que van en la mateixa direcció entre altres delicatessens. Un enaltiment de crims conta la humanitat pocs dies desprès de la condemna al llibreter Pedro Varela per fer enaltiment d’aquests crims i organitzar conferències amb tots aquests grupuscles de feixisme sense fronteres.

Com podem veure tot un desgavell en un país democràtic, no a Espanya evidentment. Nomes cal veure la Fundación Francisco Franco en un honor a un Dictador sanguinari com si tal cosa, o la subvenció per llei que segueix rebent l’Esglèsia Catòlica en un país teoricament laic i amb el currículum sinistre d’aquesta entitat al darrera, tot pagat amb els impostos de tots sense cap vergonya.

No han passat full del franquisme, precisament perquè la farsa de la transició va ser organitzada per ells i la paròdia de democràcia inventada pels mateixos com a cortina de fum per canviar tot per no canviar res amb un sistema que com veiem segueix ancorat en aquest passat amb les víctimes enterrades als vorals de les carreteres i els botxins protegits des del primer dia sense cap tipus de responsabilitat i on ara fins hi tot comodament des de casa aquests miserables poden fer negoci amb la venda de productes vomitius sense cap restricció.

Sempre ens quedarà escoltar que son una democràcia plena.

Demà veurem com el President de Catalunya trenca la normalitat institucionals des del 2010 per anar als actes de la Hispanitat, de fet un homenatge al feixisme en tota regla, cap sorpresa i una imatge per avergonyir-nos tots plegats.

Una imatge que no agafarà de sorpresa a ningú i menys aquells que li van donar suport per la seva presidència. El President Illa no ha canviat, com ja va demostrar el 2017 al costat del feixisme en la manifestació de Barcelona, per tant no enganya a ningú. Simplement fa el paper que creu ell i el seu partit d’obediència estricta espanyola. El cap l’hauriem de girar cap a la deriva dels nostres partit d’independència de fireta, que amb la seva doble cara per davant i darrera van frenar l’emancipació nacional i ara segueixen el seu curs autonòmic del qual per cert no han sortit mai oficialment. Ahir van aprovar la resolució del finançament singular, aquell que simplement és fum i que en cas d’haver alguna modificació serà aplicable per tothom, ja que va quedar clar el rebuig del Concert econòmic per Catalunya, o sigui renunciar a recaptar tots els impostos i pagar una quota de solidaritat pels serveis d’Espanya com el País Basc.

Sí això fos una democràcia, la lògica portaria a pensar que cap representant dels catalans podria rebutjar una cosa així, ni tant sols el més espanyolista ja que garanteix una solidaritat amb els pobles d’Espanya i s’atorga poder invertir aquests diners recaptats dels nostres impostos en el propi territori per millorar les seves condicions. Com veiem, alguns renuncien a aquesta representació, perquè senzillament mai els ha interessat els ciutadans del seu territori que no son la seva prioritat.

En la deriva sobretot d’un dels partits, Esquerra Repúblicana, veiem com surt a la llum rumors de que Oriol Junqueras ha fet mans i manigues per mantenir alts càrrecs en aquest Govern socialista, de fet deu ser l’únic interés nacional que te, ja que tota la resta com ha va quedar avalat el 2017 era una cortina de fum sense cap ambició que no sigui la personal.

Curiosament l’altre guru de l’espanyolisme ranci, Jose Maria Aznar criticant al Govern de Sanchez diu que veu un referèndum autoritzat aquesta legislatura i critica els pactes amb Bildu que ho assimila amb ETA, sense mirar al seu partit amb la primera presidència per un tal Fraga i que seguint el fil hauriem de qualificar de franquista en tota regla, i per cert pel referèndum no es preocupi, ja que ni Sanchez i el seu PSOE, un altre artefacte del franquisme acceptarà mai, i per si de cas els nostres partits ja s’han encarregat de deixar-lo en res quan va arribar el moment.

Per tant, res de nou.

El debat de Política General ens ha portat un cop més a veure com aquesta legislatura gris, segueix sent una presa de pel pels ciutadans i una manera de desvirtuar una institució cada cop més allunyada de la realitat.

El discurs del President Illa i les seves propostes socials que ningú es creu. De fet la proposta estrella d’invertir 4400 milions per construir 50000 vivendes abans del 2030. Una proposta ja repetitiva en el temps, el mateix President Montilla la va fer en el seu temps i que apart de ser una ensarronada, és un insult a la població i una manera de burlar-se d’un problema tant greu com aquest. Uns milions que no depenen d’ell, sinó de les negociacions amb els seus companys a Madrid que per experiència no crec estiguin per la labor i per si això fos poc una proposta més enllà del seu previsible mandat. Una patada endavant de cara a la galeria i una cortina de fum per fer veure el que no serà, però clar no hi ha més objectius. Un cop deixat l’eix nacional sense propostes que no sigui el nostre trist paper dins Espanya, l’eix social depén dels diners que haurien d’arribar de Madrid i que ningú confia que ho faran.

La proposta independentista gràcies als nostres partits no te massa recorregut i es veu amb les baralles entre ells amb propostes simbòliques sobre el tema que no prosperaran, com la de Junts recordant totes les vegades que el Parlament ha votat el Dret a l’autodeterminació, llàstima que no recull que quan s’ha exercit realment tampoc l’han exercit, un exercici més de cinisme que
ja no bé d’aquí. Recordant també que hi ha diputats que han estat votats i no poden participar pels seu exili, com sí fos el més normal del món.

Pel que fa als partits, Esquerra sembla que parli com partit de l’oposició i no diu que el President Illa ho és gràcies al seu suport i els seus acords, una mostra més del nivell de la nostra política i uns Comuns que han trencat totes les seves línies vermelles per fer de crossa socialista el seu paper habitual.

Menció apart per Orriols que davant les repetides vegades que li han retirat la paraula des de la Mesa presidida per Rull ha instat a recordar que no fa massa temps els partits independentistes defensaven que en el Parlament s’ha de poder parlar de tot i que s’han de defensar els drets de tots els diputats, però en canvi ara coarten idees i ataquen el seu dret a llibertat d’expressió en temes com la immigració i especialment la islàmica, on el rebuig a la immigracio il·legal i la no exigència de drets i deures és veu que no son del gust de molts dels altres partits.

Una mostra mès d’un Parlament on la intolerància i el cinisme son la recepta, sense oblidar que les seves teoriques lleis aprovades es basen en un Estatut que mai ha estat votat per la ciutadania, tot un desgavell democràtic sense precedents.

Un Parlament sense interés.

https://youtu.be/zWBKP-DZNEc

Ahir, un dels jugadors que sempre recordarem, aquell mig del camp màgic i una persona amb una màgia amb la pilota excepcional i que ens va fer emocionar molts cops a tots els culers, va anunciar la seva retirada.

El record d’aquells Visca el Barça, Visca Catalunya i Visca Fuentealbilla encara retronaran en les nostres ments durant molt de temps. Com agraïment i humil homenatge un vespre en un bar veient la tornada de les Semifinals de Champions a Stamford Bridge contra el Chelsea, recordo amb un 0-0 a l’anada i en el minut 90 1-0 pels anglesos fins el gran minut 93 i aquella fuetada d’Iniesta que ens va provocar un esclat d’euforia indescriptible guardat en la memòria per sempre i setmanes més tard arrodonit amb el títol.

Molta sort, i sempre seràs un dels nostres.

El video que ha circulat per les xarxes on és veu l’agressió d’un miserable a una nena d’un any a Barcelona ens retorna a la pregunta de les errades del sistema per deixar entre la societat personatges indesitjables com aquest.

Una agressió a una filla de turistes francesos que passejaven per la zona de Montjuic és el darrer que ha fet Henry R.C. de nacionalitat equatoriana, una dada que la policia no ha facilitat, però que al contrari del discurs oficial, no crec que s’hagi d’amagar, és part del problema. Aquest subjecte de 31anys té nombrosos antecedents i ha estat a presó diversos cops. Ara tornarà a ser disposat davant le jutge per delicte de lesions i amenaces.

Ens diuen que es un antisocial de manual i ara amb unes acusacions de tres agressions, a la nena petita, i a dos homes més de 60 anys, un ingressat a l’Hospitatl amb talls i cops. Les forces policials el van arrestar davant la onada d’indignació ciutadana. Segons hem sabut pels delictes que se li acusen és complicat que ingressi de nou a la presó encara que es veu un desequilibrat i violent que seguirà generant problemes.

Ens tornem a trobar que en aquest cas un ciutadà estranger, i si cal dir-ho. No vol dir que tots els immigrants evidentment siguin delinquents, però una part com està demostrat sí, i llavors la societat crec te dret a protestar, ja que aquest miserable ha vingut de fora i per tant el mecanisme per expulsar-lo automaticament hauria de ser la norma. Un altra cosa son els delinquents nacionals que evidentment han de complir condemnes però no poden ser expulsats enlloc. En el cas que ens ocupa i veient les imatges de l’agressió a una nena d’un any i l’expedient d’agressions acumulats anteriorment, no pot ser que es qualifiqui d’antisocial i entri i surti de la presó per tornar a deixar aquest tarat perillós entre tots nosaltres. Ara ni tant sols és segur que entri a presó ja que sembla que la seva conducta no es suficient per apartar-lo de la societat. La inclusió està molt bé amb persones que la volen i poden exercir-la, acollir està molt bé sempre que sigui possible i aquestes persones s’integrin a la societat on van amb els mateixos drets i deures que la resta, però aquests indesitjables no es de rebut que no sigui expulsats. Si no és així, qui ens protegeix a nosaltres.

Les societats tenen unes normes de convivència i aquestes haurien de ser sagrades. Son les tares del sistema.

Avui fa un any que uns salvatges, costa definir com a persones humanes van burlar les defenses d’Israel i van començar a matar gent indiscriminadament, prop de 1200 persones i emportar-se com ostatges gairebé 300 més, en unes hores de barbarie absoluta i que ens degrada com a raça.

Efectivament, i encara que aquells que porten el mocador palestí i que fa temps no paren de bramar sobre el genocidi d’Israel a Gaza, sembla han oblidat i els deuen considerar víctimes de segona. Efectivament la resposta israeliana ha acabat en un genocidi sense fre, però si ampliem el focus cal veure el context i qui va encendre la gospira abans del gran incendi i aquest va er el grup terrorista Hamas i el seu atac organitzat com una cacera on no hi havia conills, però on les persones eren simples trofeus a les seves mans, sense cap tipus de distinció.

Els mitjans i la propaganda han fet que aquests fets s’hagin esborrat de la memòria, i en realitat son l’inici de tot. De fet aquests mateixos miserables psicopatas que van entrar al territori d’Israel sabien que la resposta podia ser aquesta i que qui ho acabaria pagant seria el poble que res té a veure amb el fanatisme d’aquest grup. Per tant en certa manera aquestes morts diaries que veiem des de fa un any tambés son bona part de la seva responsabilitat.

Fa fredat com les persones, diuen els sers més desenvolupats i intel·ligents del planeta poden arribar amba aquests nivells de degradació. De fet avui que fa 1 any llegint relats de testimonis que van sobreviure tant a les seves poblacions com al Festival de Música, fa posar la pell de gallina, com eren executats sense fre i com eren perseguits sense més amb la sang com objectiu. Evidentment tot això no justifica la crueltat de la resposta que veiem, però si que es una dada per no oblidar i recordar. El cinisme i hipocresia dels Estats, mitjans i parts interessades no descobreix tota la veritat, sinó la part interessada per defensar un relat.

No cal descartar tampoc que Israel hagués descuidat el control per poder justificar desprès la seva guerra, encara que sembla massa cruel per ser veritat i segurament forma part de la batalla de la informació i el relat interessat de cada part.

Com veiem sovint, la crueltat del esser humà no te límits i la manipulació de l’opinió pública tampoc.

Les víctimes, els de sempre, el poble.

Espanya cada dia s’esforça per demostrar que no és una democràcia i que la Dictadura franquista ho va deixar tot ben lligat fins el dia d’avui.

Aquests darrers dies sabem que la Justícia tanca la porta un cop més a investigar els crims del franquisme a la comisaria de Via Laietana i arxiva la querella dels germans Ferrandiz. Per tant aquests assassins que van actuar impunement torturant i matant a Via Laietana quedaran impunes com altres querelles pels mateixos fets. Es vulneren els drets de les víctimes un cop més i contradiu el Dret internacional sobre la matèria que diuen que els crims de lesa humanitat no prescriuen mai com és normal. Alhora incompleix la mateixa llei de memòria democràtica que diu ben clar la investigació d’aquests criminals. El magistrat te la barra d’argumentar que una persona no es pot investigar per uns delictes que no existien en el moment de cometre’ls, o sigui com a la Dictadura les forces del règim tenen tota la potestat de torturar qui vulguin i d’assassinar sense cap responsabilitat, això ens diu el jutge que era legal i no hi ha delicte. Ens diu que un monstre dictador és legal en totes les seves atrocitats. Aquest és el nivell democràtic de la justícia espanyola.

En un altre exemple els expresidents Mariano Rajoy i Felipe Gonzalez, dues gotes bessones. El segon ens diu que caldria fer un resset de la Constitució del 78 per blindar encara més la unitat d’Espanya. Aquest és el nivell d’aquests hereus del franquisme. El seu nul tarannà democràtic ens marca que per damunt de la societat, per damunt de la llibertat, per damunt dels drets hi ha la imposició de la unitat del territori a la força si cal. Es a dir franquisme en estat pur. De fet res de nou aquell que va fer un grup terrorista com els GAL per lluitar contra la banda terrorista ETA i tacat de sang dels assassinats comesos per aquests.

En darrer terme portem la querella de VOX al periodista català Jair Domínguez per delicte d’odi i demanant 2 anys de presó per haver dit que “als nazis se’ls combat amb un cop de puny”. Es a dir un partit teoricament democràtic amb aquesta sensibilitat pel nazisme francament ja ho diu tot.

Son nomes tres exemples, però cada dia en trobem, i ens demostren que un Estat com Espanya no ha superat la Dictadura ja que tots els estaments de l’Estat estant impregnats del mateix fruit de la falsa transició i d’uns poders de l’Estat que segueixen protegint als botxins i atacant les víctimes.

Una dictadura actualitzada.

Avui, 3 d’octubre i encara que els partits no estan massa o gens interessats a recordar la data, fa 7 anys la societat catalana va sortir al carrer i va aturar el país, la llàstima és que els nostres representants no van estar a l’alçada i ho van diluir per no fer el pas endavant.

Aquesta vaga convocada per diversos sindicats i els comites de defensa del Referèndum va ser oficialment per denunciar la vulneració de drets i empitjorament de condicions laborals en diferents centres de treball per la intervencions repressives de la polícia espanyola amb accions per evitar el referèndum. De fet era una reafirmació del resultat del referèndum, una protesta per la reacció violenta i dictatorial espanyola i una exigència per aplicar el resultat.

Una jornada història, dos dies desprès de viure el Referèndum d’independència, i on la societat sobretot exigia fer el pas que ens faltava, aplicar la llei i validar el resultat per completar el procés cap a la independència. La gent desprès de viure la jornada sota les porres espanyoles i haver aconseguit el que semblava impossible, ara exigia com és normal la culminació. Una aturada històrica que els nostres partits que anaven en direcció contrària al finalitzar la jornada van donar per acabada, amb el famós discurs del Borbó que hauria signat qualsevol Dictador i aquest cop amb una errada general la gent va tornar cap a casa, quan el més recomanable hagués estat seguir paralitzan el país fins la proclamació real de la independència, i segurament aquí es va acabar tot. Els nostres partits ho tenien en safata, faltava la primera declaració de vist i no vist i la darrera sense cap intenció de fer cap pas endavant donant pas al 155 i la presó i exili pel Govern, en un final no digne d’un procés tant valent com a poble fins aquell dia.

Es la darrera comunió entre els representants i el poble per un sol objectiu, però els primers feia temps que tenien decidit no fer el pas endavant, incomplir les seves pròpies lleis i deixar el poble sol davant la repressió espanyola i havent deixat passar una oportunitat com a país de les que poques vegades passen per davant, i el més greu és Espanya va fer el que esperavem, pel seu tarannà poc democràtic i impositiu, però els nostres ens van fallar en el moment culminant i amb això segurament no hi comptavem i ho hem pagat amb escreix.

Aniversari del dia D.

Llegim la notícia que el Senat cedeix una sala per acollir una cimera de l’extrema dreta internacional contra l’avortament.

Una organització de polítics antiavortistes (xarxa política pels valors), ha obtingut aquest permís per la cimera “Per la llibertat i la cultura de la vida”, amb l’argument que la defensa de la vida cal fer-la des del mateix moment de la concepció. Per cert una autorització per unanimitat de la mesa de la cambra, amb l’excusa dels representants socialistes que barrejat amb altres autoritzacions no ho van detectar. El PSOE ara demana recurs d’emparà per no permetre la celebració del mateix i diu que han estat enganyats i no volen donar veu a l’ultradreta.

Crec que una societat no es pot permetre que en una institució pública de representants com en aquest cas el Senat s’utilitzi per voler prohibir drets reservats i personals com en aquest cas l’avortament. La societat no es pot dirigir per creences o fets espirituals, ha de ser dirigida per uns valors compartits i uns drets personals i col·lectius inalienables. Si una associació com es el cas per creences personals preten frenar els drets individuals, en aquest cas de la dona respecte el seu embarás no es de rebut. Es com si els avenços mèdics permeten fer una intervenció i poder curar una malaltia i un grup de persones cregués que no en tens dret. Utilitzar la paraula llibertat en aquesta cimera quan precisament la vol coartar no deixa de ser curiós. La vida depén en aquest cas de la dona que la porta en el seu ventre i ella te tot el dret a decidir sobre la mateixa i interrompre el procés, cosa que en molts casos segurament ho farà dacord amb la seva parella i ningú pot entrar en aquest assumpte com si es creuen aquests il·luminats amb l’atorgament de decidir sobre la vida dels altres.

Per altra banda, que ara el PSOE és posi les mans al cap amb el seu fals progressisme, quan els seus representants han comés l’errada de validar la mateixa no te excusa. Ells son representants del poble i tenen unes funcions que han d’exercir hi hagi una o mil votacions. Ens diuen que no volen donar veu a l’ultradreta, crec que tampoc és el problema si l’acte és privat i en un lloc privat, no en un lloc públic com el Senat.

Caldria ser més estricte amb els drets i valors de les persones i no deixar que aquests ultres utilitzin la seva imposició amb els diners públics. Els drets personals, son personals.

Aquesta imatge simbolitza el moviment d’un poble en busca de culminar la seva llibertat. Desprès de 10 anys de mobilitzacions, arribava el moment de culminar aquella aventura i fer el pas definitiu que mai va arribar a ser.

La historia ja la sabem. Vam guanyar sota les porres amb una participació extraordinària, un poble unit dificilment pot ser vençut i aquell dia vam guanyar. Posteriorment amb les lleis aprovades pels nostres representants al Parlament per convertir aquella victòria a les urnes amb una realitat sense marxa enrere, vam comprovar astorats que la cortina de fum va deixar veure que no tenien cap intenció de culminar el que el poble els deixava en safata per vergonya nostra.

Espanya ho va intentar tot, per darrera i per davant amb joc brut i amb violència, tal com reacciona un Estat autoritari amb una democràcia de fireta, però el cop definitiu no va ser aquest. Els nostres, els que confiavem ens van descobrir que no pensaven anar endavant, i així 7 anys desprès veim les conseqüències de tot alló i el moment on ens trobem. Les excuses del sistema han estat sempre les mateixes, la por a morts per part de l’Estat, cosa impensable i en qualsevol cas un risc assumit des del principi si es vol marxar d’un Estat com Espanya, la no legitimitat del resultat va ser un altra, sense destacar mai la gran participació on encara esperem la participació real més elevada ja que els vots robats però comptabilitzats en el sistema no es van donar i on el resultat crec prou clar per no haver-hi dubtes. També el nul suport europeu, quan tothom sap que si l’actor principal no fa el pas, ningú el farà per ell com va ser el tema.

Un frau al poble que crec no oblidarem i on fent política ficció avui podríem estar celebrant el seté aniversari del moment fundacional de l’Estat i on a pesar de les dificultats dels primers anys, segurament estariem emergint com altres Estats amb menys recursos també han fet, i ara en canvi trobem un indepedentisme trencat i barallat amb batalletes autonòmiques i un poble desencisat per l’engany.

Ni oblit, ni perdó.