ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

RESPONSABILITATS

Sense categoria

La tragèdia del País Valencià i els prop de 100 persones mortes que segur ens seran més i el nivell de de destrucció malauradament ja son una realitat que no és pot tirar enrere. De totes maneres un cop passada la DANA que ho va provocar, cal exigir i depurar responsabilitats, per respecte a les víctimes i a la societat en general.

El President Mazón ha fet una gestió nefasta i per tant hauria d’assumir la seva responsabilitat. Un President i partits de Govern preocupats per trinxar la llengua o fer polèmica amb el terme País Valencià, aquestes han estat les seves preocupacions, apart d’atiar l’odi cap a tot allò que provè de Catalunya. Com és evident la gestió ha estat tot un altra cosa, en primer lloc nomes arribar al càrrec van eliminar la Unitat valenciana d’emergències que consideraven una guingueta de l’àntic Govern, en segon lloc la Declaració de Mazon el dimarts al migdia explicant que el temporal es desplaçava i que cap a les 18 hores disminuirà la seva intensitat, una errada total. No van informar com calia i fins hi tot van ignorar el col·lapse del 112. Protecció civil va enviar un missatge passades les 20 hores quan molts pobles ja estaven inundats i la tragèdia consumada sense fer cas dels advertiments previs del Servei meteorològic. El cinisme del personatge li ha portat a dir que els avisos seguien els protocols i que la situació no és podia preveure.

De fet la construcció desmesurada en llocs més que dubtosos i per simple especulació immobiliaria segurament hi ha tingut molt a veure, igual que les inexistent mesures per lluitar contra la crisi climàtica. Com diu avui Núria Cadenes en un article “aquests polítics son més perillosos per inútils que per corruptes”. Una gran veritat que no pot quedar impune sota excuses de mal pagador per continuar vivint i enriquint el patrimoni per damunt d’aquests cadavers.

Una mala gestió que ha de comportar una responsabilitat, qualsevol gestor en una empresa privada si no fa bé la seva feina provocarà la seva destitució, en aquest cas i en un país normal, com a màxim representant de la societat valenciana juga amb els diners de tots i la seva gestió amb aquesta catastrofe ha destapat uns precedents més que dubtosos i una gestió del dia absolutamen inútil que no pot quedar impune. Parlem de la vida de les persones i que ha hagut de lluitar contra aquest fenòmen meteorològic tant violent i en segon lloc contra uns serveis públics i una comunicació totalment inútil.

Cal depurar responsabilitats i la seva ha de ser la primera, com imatge de la classe política d’aquest Estat.

DADES PER RECORDAR

Sense categoria

Davant l’enquesta on gairebé la meitat dels catalans son partidaris d’un exèrcit propi en cas d’independència, caldria revisar aquells temes que és volien vendre de manera naif i que demostren que cal seriositat alhora de ser un Estat independent.

Un estudi de la Societat d’Estudis Militars, diu que els més favorables son els votants d’Aliança Catalana que qualifica d’utradreta, els menors de 30 anys i d’ideologia de centre-dreta Gairebe´un 50% entre la població catalana i un 40 % de contraris. Cal dir que es voldria un exercit equiparable al d’altres països europeus semblants a Catalunya. El segon partit favorable seria els votants de Junts i el PSC que es decantaria per un NO. Un 70% seria favorable a participar en suport a les missions internacionals de pau i baixava a la meitat per ser soci de l’OTAN.

Recordo entre d’altres perles previes al referèndum i parlant de la Catalunya independent com els nostres partits defensaven el castellà oficial, una cosa sorprenent i per altra banda rebutjaven el tema que els resultava incòmode, parlem del 2017 i ara en aquest estudi veiem com l’opinió és favorable i deixa en entredit aquestes actitud naif de la cultura de la pau i anar amb el lliri a la mà.

Ser un Estat no es muntar un esplai, és una cosa que comporta unes responsabilitat i per part dels Governs gestionar elements populars i altres que evidentment no ho son. Res a veure amb l’autonomia actual i la fugida de responsabilitats. Pel que fa l’exèrcit està clar que una unitat proporcional al pes de Catalunya s’hauria de muntar per la simple protecció, recordem que Espanya seguiria al nostre costat, i per colaboracions internacionals que serien necessàries en un país tant petit com Catalunya, el tema de l’OTAN s’hauria d’estudiar els pros i contras i finalment posar a votació de la ciutadania. La cultura de la pau no vol dir no tenir exèrcit, va molt mès enllà i veure la realitat mundial i el lloc que ocupes en el mateix. Un exèrcit no vol dir atacar ningú, ni ser un Estat agressiu que evidentment no podem ser, però si com deia una manera d’evitar temptacions d’altres i sobretot una manera de treure el cap i oferir serveis que posterioment poden comportar beneficis i interessos per Catalunya.

El mateix podriem dir dels conflictes mundials, on els interessos han de ser un factor molt a tenir en compte, i no deixar-se arrossegar per posicions populistes que com a nació no ens portarien enlloc.

Son dades per recordar.

LA CASPA ESPANYOLA

Sense categoria

Aquestes darreres hores tenim dos bons exemples del tarannà actualitzat del passat franquista espanyol. Els Premis Princesa d’Astúries amb Serrat de protagonista i el R.Madrid i els premis de la Pilota d’Or.

El cantant Joan Manuel Serrat, va rebre aquest premi amb el Borbó presidint l’acte i és va emplenar la boca de paraules de democràcia, de diàleg o de tolerància entre d’altres per definir les seves creences, tot davant el Borbó que precisament va i tots recordem el discurs del 2017 en direcció oposada. La deriva de Serrat, ha passat de defensar el català a Eurovisió a un espanyolisme ranci i caspòs que ajuda a blanquejar el règim i personatges tant despòtics com el monarca espanyol i el que representa. Tot forma part d’aquest embolcall per presentar una realitat ficticia que Espanya ens vol vendre, i per això un català submís és un gran aliat. Realment coneixent el que hem viscuts el 2017 i els darrers anys recollir aquest premi ja és una indignitat, però ajudar amb aquest marqueting fent passar la imposició, la intolerància i la denegació de qualsevol valor democràtic per un Estat modèlic amb uns valors fora de dubte, senzillament defineix molt bé aquest personatge, venut a un règim i sense importar-li absolutament res del tracte rebut.

En el segon capítol, l’èquip estandard del règim franquista, el R.Madrid que segueix gaudint d’uns privilegis i uns suports que evidentment la resta no tenen i que aquesta realitat imaginària els fa creure que les campanyes que els mitjans que giren al seu voltant van promocionant son reals, i evidentment no ho son, la darrera ja fa molt de temps que dura per posar el seu jugador Vinicius com el Rei del fútbol amagant el seu comportament lamentable, la seva manca de valors i el cinisme d’utilitzar el racisme quan precisament ell gaudeix d’una bula que la resta de jugadors no tenen, això si que seria racisme. Havien venut que el premi a la Pilota d’Or era seu i s’han trobat que no, amb una reacció infantil de presentar-se com a víctima i no participar en els premis. Aquests deuen ser els valors que sempre parlen, ho son sempre que tot giri al seu voltant, però això no funciona així i ho han pogut comprovar. Senzillament son un club més, important, però no més que ningú i de totes maneres la imatge d’aquest esport quedaria bastant tacada entregant galardons a persones com el brasiler i els seus valors inexistents i prepotents.

No hi ha dubte que el respecte i la dignitat tenen molt a veure en els dos casos.

EL PAÍS DEL SANT TORNEM-HI

Sense categoria

El Congrés de Junts tal com s’esperava ha retornat la presidència al President Puigdemont i sembla tenir clar fer una mena de Junts pel Sí sense descartar la unilateralitat per la independència amb cares noves a la direcció.

Turull vol recuperar els independentistes desmobilitzats i diu que som el país del sant tornem-hi. Vol apuntalar el que representava Junts pel Sí i per la societat demana mobilització altre cop i autoexigència. Vol reivindicar el que es va fer el 2017 i diu que el 3 d’octubre hauríem d’haver anat més enllà, però era un camí que no haviem fet mai. Pel que fa als pressupostos espanyols, diu que el seu vot dependrà de resoldre els assumptes pendents a Catalunya com el traspàs d’immigració, el català a europa i d’altres.

De moment sembla la peça més forta i cohesionada del món independentista amb la figura de Puigdemont al capdamunt, però del discurs de Turull hi ha coses que em grinyolen. El tema del sant-tornem-hi és un bon exemple de superació quan desprès d’una ensopegada ho tornem a intentar, però quan el que pretén amagar és la pròpia renuncia ja no té el mateix efecte. No cal tornar a fer res si simplement compleixes amb el previst fins al final. Ens parla del dia 3 d’octubre i aquest formava part del mateix procés. Era molt clar, anunciar el resultat del referèndum i complir la llei, acatant els resultats i amb una proclamació al Parlament, fent els primers passos del nou Estat amb la gent mobilitzada al carrer defensant el nou Estat. No hi havia més secret amb totes les dificultats que vulguem, però no calia inventar res. En el tema dels pressupostos i saben que no hi haurà ni traspàs d’immigració i molt menys el català oficial a la Unió Europea,així com altres matèries pendents, un bon gest per mobilitzar aquest electorat i reivindicar el resultat del 2017 seria la retirada dels diputats a Madrid i deixar de participar en la governabilitat espanyola d’un cop.

Cal ser coherent i no és pot estar a tot arreu, aquesta decisió comporta un risc que s’ha d’assumir o es converteix en una cortina de fum que porta a la desmobilització ciutadana i la pèrdua de credibilitat on estem instal·lats. Aquest Junts pel Sí necessitaria de la part d’Esquerra i de la CUP per ser completa i de moment no els veig massa per la labor de la unitat i si per lluitar per la seva parcel·leta de poder autonòmic, esclar.

El país del Sant tornem-hi.

EL SISTEMA PODRIT

Sense categoria

Veiem dos nous casos que ens mostren clarament com està de podrit el sistema i com el cinisme tant del Govern català com dels mateixos partits intenta vendre fum per desprès actuar en direcció contrària.

La caiguda d’Iñigo Errejon amb acusacions de violència masclista i la dimissió que ens ha presentat, no pot deixar indiferent que el seu partit, aquell que sempre s’omple la boca del feminisme i la protecció de les dones sembla ja sabia aquest problema des de fa un any, apart de ser conegut a la nit madrilenya i fins que no hi ha hagut la corresponent denúncia d’una víctima que no ha cedit al xantatge del partit no ha caigut el tema pel seu propi pes. Una dimissió per cert en una carta on el penediment és nul i on la seva petició d’ajuda professional per la seva salut pretén fer-lo passar com a víctima i no com a botxí. Per altra banda un nou cas de denúncia a un Centre de Salut Mental infantil a Reus, on una psicòloga s’ha negat a atendre una usuària en català en un nou episodi de discriminació que la Generalitat ha protegit dient que va ser una incidència i lamenta el malestar a la pacient però justifica la professional ja que es nouvinguda al nostre país i no disposa del coneixement necessari per atendre una trucada d’urgència en la nostra llengua.

No hi ha dubte que el discurs cara enfora dels partits, en aquest cas Sumar i el tractament dels casos d’assetjament a dones com aquest no tenen res a veure. En una democràcia normal, els càrrecs escollits han de complir una normativa ètica impecable davant la societat que els ha escollit, i si això no es compleix han de ser destituits i denunciats immediatament. El cas Errejon han intentat amagar-lo i intentar que no hi hagués denúncia enlloc d’afrontar el problema, en una gestió de hipocresia total que deixa ben clar els valors d’aquests partits que desprès s’ompliran la boca del contrari.

En el cas de Reus, la justificació de la Generalitat és de vergonya i deia ben clar que la nostra llengua els importa ben poc, inclùs per damunt de les propies lleis. Dir com excusa que era nouvinguda i no disposa del nivell adequat de català, ens porta a dir que coi feia aquesta persona treballant en aquest centre si no complia els requisits i en segon lloc preguntar-se ni no era necessàri els coneixements de la llengua per exercir-lo. No és una opció, és una obligació i malauradament igual que succeeix en l’àmbit educatiu ningú és preocupa de que ho sigui. Ens hi juguem la llengua però tant els fa, així anem, fent del que seria anormal en qualsevol lloc a la més pura normalitat.

El sistema podrit.

EL JOC BRUT

Sense categoria

En una campanya electoral en un país democràtic crec que hi ha unes línies que no es poden traspassar, tant per valors com per respecte a la mateixa societat. Ara en veim en la campanya americana uns grans exemples.

La batalla entre Trump i Harris per ostentar el càrrec de líder mundial hauria de basar-se en propostes i sobretot respecte com a mirall per la població. El que veiem no va per aquest camí. La campanya de fora de to habitual de Trump amb exemples com els haitians menjant gossos i gats o uns intents d’assassinat més que sospitosos de no ser simples muntatges per presentar-lo com a víctima que en realitat no és. Ara veiem la denúncia d’una exmodel que denuncia que va ser agredida sexualment per Trump i senyala la seva relació amb un altre magnat amb delictes d’aquest tipus Epstein del que diu eren molt amics. Diu que la va agredir sexualment l’any 1993 palpant i tocant sense el seu consentiment i que la van convidar a la mansió del magnat. Explica que davant l’agressió es va quedar congelada i confusa.

Evidentment, no seré jo qui defensarà un personatge com Trump, però aquestes acusacions de fa més de 30 anys, curiosament en aquest moment de la campanya electoral, fan molta pudor a muntatge. De fet no és el primer cas amb altres persones influents, la pregunta seria perquè ha esperat tants anys per fer una denúncia, en segon lloc diu va quedar confosa, no estem parlant d’una violació que pot fer quedar paralitzada la víctima, sinó d’un tocament que en principi hauria d’haver rebutjat a l’acte. No dic que no pugui ser, però la realitat fa molta pudor i a l’igual que els atemptats contra el candidat cada cop sonen més a muntatge preparat, això va pel mateix camí, i no crec que sigui el camí per una campanya electoral.

Res a veure amb les seves propostes de país, i posant l’accent amb les sortides de to i les acusacions més que dubtoses per desacreditar al candidat corresponent sigui com sigui i sense cap límit que la societat és mereix.

Els mitjans interessats faran sang de cada estracanada que vagi sortint i malauradament també deixen de fer la seva funció per informar la població i donar elements per prendre decisions, en comptes d’això valident i formen part del joc brut del sistema i les xarxes socials.

LA REALITAT NO ES POT AMAGAR

Sense categoria

Volen crear una societat sense criteri i amagant la realitat per imposar unes consignes que han de ser seguides per tots. Cada dia trobem casos i concretament la llengua i la immigració son dos temes que en tenen molt per amagar.

Ahir la Consellera Parlon en una entrevista parlant d’immigració va revelar que una gran part dels delictes els cometen persones sense DNI espanyol, cosa que va voler matisar reclamant una immigració ordenada i amb recel pels discuros d’odi que ho barregen amb la seguretat. També ha valorat la derivada de la multireincidència com un factor preocupant.

Si parlem de llengua hem sabut un nou cas de discriminació a casa nostra, aquest cop a l’Hospital Dexeus on un metge va rebutjar un pacient perquè volia ser atesa en català. La mateixa davant el requeriment del metge de parlar en castellà va dir si no hi havia ningú que entengués el català o buscar un traductor amb la resposta feixista típica de “Estem a Espanya i aquí es parla espanyol”. Davant la insistència el metge va titllar la pacient de xenòfoba i va abandonar la sala. Finalment al cap d’una hora un metge que no el parlava però que deia l’entenia i un traductor al costat va atendre la pacient. Tot va quedar recollit en els volants mèdics amb total impunitat.

Pel que fa Parlon, pot demanar un cop més no barrejar immigració amb delinqüència, però alhora ens dona la dada de que la major part de delictes els seus autors no son espanyols. Aquesta dada invalida la primera. Tots sabem que pre ser inmigrant no vol dir ser un delinquent evidentment, però si la major part de delictes provenen d’aquest col·lectiu tenim un problema i no es pot amagar sota l’estora, o dissimular com si no fos real. Es queixa de les detencions per una porta i sortida per l’altra i potser si la persona és immigrant hauria de ser expulsada d’una societat que no te perquè suportar aquests miserables. No és racisme, simplement son fets i la deriva ideològica que ens volen vendre no te perquè pagar-ho la mateixa societat.

En el segon cas de la llengua, que un feixista xenòfob que treballa a Catalunya no sigui sancionat o expulsat per la seva actitud i odi a la nostra llengua és el veritable problema. El pacient que va a un hospital ja viu un moment prou angoixant per haver d’aguantar algú que vol imposar i tergiversar una realitat del país per la seva propia imposició i no compleix amb el codi elemental d’atendre al pacient, motiu suficient per la restricció de contracte immediat, en una feina tant delicada com aquesta. Que quedi reflectit en els documents hospitalaris ja reflecteix la impunitat en que es belluguen aquests miserables. Aquesta és la gran defensa de la llengua dels nostres partits.

La realitat no es pot amagar.

LA FARSA DE L’ÀMBIT ECONÒMIC

Sense categoria

Les paraules de la Consellera d’Economia, Alicia Romero, assegurant que el Govern espanyol ha complert amb Catalunya, deixen ben clar de la farsa que parlem i de com és pot tractar d’estúpis a la societat a la qual representes.

A la nit de l’empresa a Barcelona, tant empresaris com el President Illa estant dacord amb l’objectiu de liderar econòmicament Espanya i una reclamació de millor finançament. Tornar a ser el motor de l’Estat és la idea, i passa per finançar el serveis socials no amb més impostos, sinó amb un nou marc de finançament. De fet ahir es va presentar per part del Govern un comite d’experts que faran un informe de com ha de ser el finançament singular i així avançar en el tema. El President parla de generar més prosperitat, amb un estat de benestar i una democràcia. Els empresaris s’oposen a la reducció de la jornada laboral perque afectaria la productivitat i sembla que han oblidat les seves reivindicacions democràtiques i de drets humans que van fer en el procés cap a la independència.

Realment, que un President de Catalunya nomes tingui com objectiu ser motor d’Espanya, ja diu ben a les clares la seva poca ambició i la seva idea de formar part d’un engranatge on mai buscarà el màxim per la societat que l’ha votat, sinó ser una simple peça sacrificada sense cap aspiració pròpia. Reclamar un nou finançament que tots sabem que mai resoldrà el problema de Catalunya, aquests 20 mil milions que van i no tornen, l’anomenat espoli fiscal i que la nostra classificació per donar i per rebre sempre surt en negatiu, per no parlar de les inversions que mai arriben sobretot si ho mirem en comparació amb altres territoris com Madrid per exemple. Tota una llosa que és invariable en el temps hi hagi el Govern a Espanya que hi hagi. Ara una nova farsa amb un finaçament singular que ja ha quedat clar que serà plural, una broma de mal gust que ara acabaran d’arrodonir amb la farsa d’uns experts i un informe que potser haurien de dir hauran de pactar amb Madrid que finalment decideix, un detall que no estaria de més esmentar.

Respecte la reducció laboral i la productivitat, crec una errada endèmica. Les dues coses no van lligades i s’ha demostrat, més hores no vol dir més productivitat i per tant prou enganys amb aquesta qüestió. El món civilitzat camina cap una reducció d’hores laborals i de presencialitat, que no afectarà la productivitat. No es pot viure més ancorat en el passat.

Es la farsa de l’àmbit econòmic.

LA FEINA MAL ENTESA

Sense categoria

Desprès de les declaracions de Xavier Vendrell on situava a Oriol Junqueras el 27 d’octubre a Montserrat, veiem la resposta d’aquest però amb les seves respostes veiem els tics i la cadena d’errades que ens van portar al fracàs de l’aplicació del resultat del Referèndum per la independència.

Nega haver desaparegut desprès de la DUI i no aclareix el tema de Montserrat i les acusacions de no estar al Palau de la Generalitat aquell dia decidint com seguir. Ens diu que estava centrat en buscar suports internacionals per la independència i nega faltar a les seves obligacions com a número dos del Govern. No vol donar noms ja que serviran per la propera vegada i posa com exemple Donald Tusk i la seva petició de mediació entre Catalunya i Espanya. Parla del coneixement del President Puigdemont de les seves activitats. Parla de el 20 de setembre la Guàrdia Civil nomes va escorcollar el Departament d’Economia i ell va donar la cara. Ha negat també la reunió amb Illa per demanar conservar alts càrrecs del Govern a militants del partit entre d’altres declaracions.

Cal dir que Oriol Junqueras dins el Govern del 2017 no era un qualsevol, era el Número 2 d’aquell Govern i un dels lideratges de referència del moviment, per tant tenia una gran responsabilitat i no estar amb la resta del Govern decidint com actuar és simplement una vergonya o una covardia sense explicació. La seva feina principal no era buscar aquests suports internacional, que potser caldria repetir que primer calia complir la llei, acatar el resultat del Referèndum i declarar la independència, baixant la bandera espanyola i fent els primers passos, entre ells la petició de reconeixement, que llavors si tenia una base autèntica i no nomes una possiblitat remota que evidentment no provocarà cap adhesió. Tanmateix dir que els contactes serviran per un altre cop demostra que considera aquest referèndum de fireta i sense cap validesa cosa que era entre d’altres la seva responsabilitat presionant al màxim per arribar fins al final com tothom esperava. Quina garantia ens dona que un altre cop no tornarà a ser una mentida. Per cert mentides com els escorcolls únics en el seu departament, quan també van ser al Departament d’Afers estrangers i el d’Afers Socials com ha recordat Dolors Bassa.

La seva tasca era donar la cara, pressionar per arribar al final i no desàpareixer i posteriorment entregar-se a una Justícia espanyola buscant el perdó i assumint per tant la culpabilitat com a senyal de submissió com volia l’Estat espanyol.

No va estar a l’alçada com la majoria del Govern, i això s’hauria d’assumir i no buscar excuses de mal pagador. La feina mal entesa.

LA CAMPANYA DE LA VERGONYA

Sense categoria

Una campanya patrocinada pel sindicat USTEC, amb el suport d’altres sindicats com UGT, CCOO, IAC o Intersindical adreçada als professors i centres pretén portar la seva ideològia amb els dimarts per Palestina, al més pur estil adoctrinador.

Una campanya pro-palestina per adoctrinar als nostres infants, amb l’argument del genocidi d’Israels a Palestina i Gaza sense tenir en compte la neutralitat de les escoles i les opinions de les famílies dels centres per res. Consisteix en la venda de samarretes amb motius pro-palestins i anima als docent a portar la samarreta de la causa posada trencant així la neutralitat desitjada. Pretenen ajudar a crear actes com xerrades i comitès de solidaritat amb la causa.

Una vergonya en majúscules que pretenen traslladar tot aquest moviment, bàsicament de l’esquerra amb un posicionament clar favorable a Palestina i deixants Israel com l’eix de tots els mals per adoctrinar a la societat via xarxes,mitjans, partits i altres creant una corrent d’hipocresia com la que tenim.

Aquests sindicats no sembla els importes gaire els fets del 2017 a Catalunya, mai van proposar una cosa semblant davant la violència de l’Estat espanyol, tampoc per les repetides resolucions judicials contra la llengua catalana i l’immersió lingüística, com tampoc els ha preocupat altres causes al món com la guerra d’Ucraïna, el genocidi a Somalia i a moltes parts del planeta que passen sense pena ni gloria.

Realment els fets que han passat a Gaza el darrer any mereixen la nostra solidaritat amb el poble, victimes com sempre en totes les causes bel·liques del món. Dit això aquesta campanya em sembla d’un cinisme i una intencionalitat ideològica d’aquests sindicats que no poden pretendre fer seva a tots els nostres infants i docents. Com deia no els han preocupat tant altres causes, com la nostra, molt més propera i al nostre voltant, aquesta no s’han atrevit ha estar al costat del poble, però amb Palestina que no falti, obviant apart les mateixes morts israelianes per part dels grups terroristes palestins i les dels conflictes que hi ha pel món malauradament.

Crec que aquesta mena d’imposició ideològica ès senzillament una vergonya i que trenca tots els límits de l’ètica més elemental i dels valors que volem pels nostres fills i el seu dret a pensar lliurement i sense normalitats coercitives com pretenen aquests sindicats.

El sistema cada cop controlant més les opinions i dirigint el pensament cap al seu interés amb totes les eines de que disposa, en aquest cas els sindicats.

La campanya de la vergonya.

REALITAT VIRTUAL

Sense categoria

Interessant text de Jordi Cabré on ens parla del relat, aquell que ara l’espanyolisme ranci instal·lat a les nostres institucions intenta fer veure que es la realitat, i de pas la percepció que els observadors des de fora poden veure equivocadament. Cal dir que si esforcen i repeteixen constantment com si l’independentisme hagués estat una febrada puntual que ja ha passat i no tornarà.

Cal dir, que una cosa és el relat de qui te el poder, el dels nostres propis partits i el sistema existent i l’altra el poble, que evidentment no ha desaparescut i continua en el mateix lloc amb més o menys visibilitat, però amb un catalanisme evolucionat a l’independentisme que ha vingut per quedar-se i no fer passos enrere.

Un nou relat

Jordi Cabré

Si alguna cosa em preocupa de la situació actual de Catalunya, no de l’independentisme, sinó de la causa nacional catalana en general, és el possible afebliment del relat existent des de fa dècades, i fins i tot segles, fins ara. Allò que fins al 2017 era una progressiva evolució de la història, que connectava la reivindicació del referèndum amb drets nacionals provinents de fa més de tres-cents anys, i amb un poder estatal incapaç de reconèixer i satisfer aquests drets, corre perill d’esmicolar-se com a relat si la política catalana no reacciona aviat. Com que l’independentisme és vist (amb raó) com una evolució lògica del catalanisme i la impossibilitat de reformar Espanya, l’estancament (o el fracàs) actual pot posar en perill la mateixa fortalesa de la nostra reivindicació nacional. Del nostre relat, de la nostra justificació. Si no hi ha conflicte, podrien dir alguns, tal vegada no hi ha tanta nació.

Si ens posem en la pell d’un observador estranger, fins ara la nostra causa es justificava històricament per una derrota el 1714 que va comportar l’aplicació del dret de conquesta, per una posterior recuperació progressiva d’espais d’autogovern en forma de Mancomunitat i Generalitat, per l’abolició de les mateixes institucions per part de dues dictadures (una d’elles vigent durant 40 anys) i, finalment, per una incapacitat de l’Estat d’escoltar, ja en democràcia, les reivindicacions de més autogovern per part de Catalunya quan les va votar en forma d’Estatut. Amb aquest relat, fins a la sentència del TC contra el text estatutari, per a qualsevol observador, l’independentisme era una reacció lògica després de segles d’humiliacions. Sumat al fet que el règim del 78 tampoc no acabava reconeixent, de cap manera, la condició nacional de Catalunya i els drets que se’n deriven: la prova és que encara avui vivim sota un règim estatutari que els catalans no hem votat. Però ara l’observador què veu? Evidentment, sí que veu sentències injustificades, persecucions injustificables, exilis vergonyosos, repressió de moltes menes… però també veu un procés aturat i una notòria incapacitat per a reprendre’l. Veu un president de la Generalitat socialista investit per independentistes, una estranya confiança en l’actualització del règim del 78 (sigui amb reformes o amb retocs), un bombardeig mediàtic a favor del conformisme i de l’estabilitat (només cal veure les cròniques de l’acte de l’últim Premi Planeta) i una causa nacional que, en cas d’existir encara, ha fet una pausa en el camí o rectifica temporalment l’estratègia. Ara mateix, el context és el de fer servir la força electoral per condicionar els governs d’Espanya. No és poc, però és el de sempre. I, per tant, caldrà explicar molt bé, a aquest observador neutral, on som exactament. Jo ho veig de la manera següent:

Aquesta pausa actual no és definitiva. L’independentisme no ha estat un miratge o una febrada, el veritable miratge és l’artificialitat actual. El miratge, el relat fictici, és creure que les tesis de Societat Civil Catalana (que són fil per randa les que defensa ara mateix Salvador Illa, els recomano que ho comprovin) són predominants a Catalunya, i que l’actual pau i treva, potser necessària, és una solució o un final. Tothom sap què ha succeït, tothom sap que la combinació d’incapacitats pròpies i de repressió salvatge ha dut a una situació d’esgotament que alguns podrien confondre amb el retorn al “catalanisme” de sempre. Obliden que això només és un “hivern”, una d’aquelles temporades que Prat de la Riba descrivia a La nacionalitat catalana en contraposició a les primaveres nacionals, que sempre tornen. A gairebé ningú a Catalunya li agraden les reverències de Salvador Illa al rei d’Espanya, ni els passeigs militars nàutics a la capital catalana, com a ningú li agrada que es posi a nevar dins de casa.

Una altra cosa és si aquests hiverns, innegables, s’aprofiten millor o pitjor. Si no s’aprofiten, poden ser l’escletxa per la qual els “dependentistes” provin d’estabilitzar el règim de manera definitiva. Però l’observador neutral ha de saber que la conformitat amb el 1978 ja fa anys que no existeix, i que, malgrat les aparences, encara ara no s’ha sabut resoldre cap nou “encaix” ni cap pacte constitucional renovat. L’observador ha de saber que no ens conformem, i que aquesta no és la fi de la història. Que el 2017 no vam cremar totes les naus, ni vam entonar el cant del cigne, i que l’anhelat “relat espanyolista amable” que busca Societat Civil Catalana no arrela per enlloc. Que, com succeeix amb la dreta i l’esquerra, la reivindicació nacional també té la seva llei del pèndol. Ara mateix és el torn dels que creuen en la solidesa de l’ordre establert. Puix que és el seu torn, que posin a prova el seu relat. Endavant.

Però un cop els partits independentistes s’hagin situat o hagin deixat de matar-se, i un cop la lluita judicial passi definitivament a segon terme (com li correspon), caldrà comprovar com la causa catalana afronta la primavera vinent. Que vindrà. I si és amb major maduresa, amb nous perfils i noves energies, amb saviesa per distingir quins gripaus es pot empassar i quins no, amb major professionalitat si pot ser, i amb un relat que confirmi que el 2017 no va ser cap casualitat ni cap caprici, com tampoc no ho va ser el 1714, molt millor.

EL CINISME DE LES DISCULPES

Sense categoria

Junts denuncia el veto del PSC a una declaració de suport al President Companys per exigir disculpes a l’Estat espanyol. De fet una cosa recurrent cada aniversari de la seva mort i que sembla ho seguirà sent pels segles dels segles.

A la Junta de Portaveus del Parlament Junts, ERC, Comuns i Cup han aprovat el text i el PSC ha presentat la seva abstenció. Cal dir que la cambra ho ha aprovat per majoria simple però els socialistes s’han abstingut per exigir l’Estat que demani perdó per l’afusellament del President. Critiques a la normalització que diu predicar aquest grup que la posen al costat de l’espanyolització i la desmemòria. Aquest fet ha provocat no llegir la declaració al començar el ple amb la votació en contra de Populars i VOX i l’abstenció del PSC. Un text on parla de l’assassinat del President i critica els més de 80 anys per aconseguir la nul·litat del judici a l’únic president d’Europa assassinat per feixistes. De fet a Terròs, poble natal del President Companys per primer cop cap conseller del Govern va assistir a l’acte en la seva memòria.

Realment aquesta paròdia dels nostres partits, aquest victimisme sense fi mès que llàstima fa molta rabia. El PSC o PSOE que es el mateix no aprovarà que un Govern socialista a Espanya demani perdó als catalans per l’assassinat d’un President democràtic, ja que Espanya estava en el costat dels botxins, i ells ara en son els seus representants, res que no sigui normal. Alemanya, va demanar perdó pels crims del nazisme, i ho van fer uns representants que no hi tenien res a veure, però per responsabilitat democràtica davant el poble era el correcte. Espanya no ha evolucionat a una vertadera democràcia com tots sabem i per tant aquells que van cridar “a por ellos” no esperem que mai tinguin aquest tarannà, els anys de petició així ho demostren i el tractament de la Dictadura es el gran exemple.

Per part dels partits catalans, la petició sona falsa, ja que un Estat que va assassinar al teu President, que ha actuat com ha actuat i segueix pels fets del 2017, no és que no li hagim de demanar aquestes disculpes, és que la col·laboració amb el sistema hauria de ser zero, i com veiem res ha canviat, participant en totes les institucions espanyoles i defensant segons quin partit com si res hagués passat. Qualsevol representant del poble amb intencions reals de fer el que deia hagués rebut la resposta per part de l’Estat hauria trencat qualsevol fil i col·laboració amb l’Estat com a mínim per evidenciar el tractament democràtic de cara a l’exterior i de cara a la mateixa societat catalana. No es pot demanar peticions com aquesta i alhora ser part del mateix sistema.

El cinisme de les disculpes.

CANVI DE CROMOS

Sense categoria

La tàctica del Partit Popular per arribar al poder amb les informacions de corrupció al Govern del PSOE van crèixent cada dia amb l’objectiu clar de tornar la mateixa jugada que Sanchez va fer fa uns anys i que va acabar amb Rajoy fora de la presidència espanyola.

Escoltant els partits catalans i molts dels mitjans habituals, no sembla que l’equiparació dels dos casos sigui igual. El cas Koldo evidentment fa pudor, i encara que de moment està basat en informacions de mitjans i calen proves, no seria pas la primera vegada que la corrupció sigui instal·lada al PSOE i per tant les sospites son més que raonables. De fet tant ells com Populars son dos partits corruptes que han demostrat al llarg dels anys la seva manera d’interpretar l’ostentació del poder en una democràcia i les taques del dos. Per això malauradament és habitual aquestes maneres de fer per treure els draps bruts al sol per fer un canvi de poltrones.

Davant això, els nostres partits teoricament independentistes, que ja de per si queden desacreditats participant de les institucions de l’Estat i encara molt més venen la farsa del poli bo i poli dolent, com si al llarg de la història és notes algun canvi amb uns o els altres. Ara escoltant les tertúlies dona la impressió que seria un gran drama el canvi a Moncloa, quan en realitat per Catalunya no aportaria cap canvi, apart d’un canvi de cares. Cal veure aquests darrers anys que el partit que han donat suport a canvi de res va ser corresponsable del 155, de la violència policial el 2017, de la repressió viscuda, del enganys constants amb inversions, finançament i tracte econòmic, o de la nul·la defensa de la nostra llengua o sistema educatiu, apart d’uns indults o llei d’anmistia aprovades pel simple manteniment del poder, evidentment no per convicció.

La funció dels nostres partits, si és que n’hi ha alguna, seria aprofitar aquest caos i fer valer els seus vots per dificultar el màxim qualsevol governabilitat, cosa que evidentment no faran, ja que son participants en el sistema i preocupats per vendre un fum a preu d’or als seus votants com objectiu principal.

Un possible canvi de cromos que hauria de servir per posar en pla d’igualtat els dos partits i acabar amb la farsa del bo i el dolent quan la tossuda realitat ens demostra que son dues gotes bessones pel que fa als nostres interessos.

Un canvi de cromos.

SORT QUE ERA UNA DEMOCRÀCIA PLENA

Sense categoria

Llegeixo amb incredulitat que obren una botiga en línia que fan apologia del franquisme i el nazisme. Una notícia que no deixa de sorprendre amb la tant esmentada democràcia plena espanyola que no deixa de ser una broma pesada.

Efectivament, El Movimiento Católico Espanyol posa a la venda samarretes i dessuadores amb l’esvàstica o sigles del feixisme. Tampoc res estrany, ja sabem que la religió catòlica espanyola i el feixisme sempre van de la mà. De fet el Dictador ja sabem que els tenia al costat sempre i era un dels poders del règim del terror més dur, i pensar que alguns encara segueixen a aquests miserables amb sotana negra.

Com deia aquest partit franquista que viu al marge de la llei de memòria democràtica i l’ha saltada tots els cops que ha volgut fa burla de la mort de periodistes, feministes i militants d’esquerra impunement i ara amb aquest nou negoci en fa apologia. El comerç es diu franquistas, trob un nom molt adequat i esplicit. Dessuadores amb les sigles AHTR que feien servir els nazis per assegurar que Hitler tenia raó i altres expressions que van en la mateixa direcció entre altres delicatessens. Un enaltiment de crims conta la humanitat pocs dies desprès de la condemna al llibreter Pedro Varela per fer enaltiment d’aquests crims i organitzar conferències amb tots aquests grupuscles de feixisme sense fronteres.

Com podem veure tot un desgavell en un país democràtic, no a Espanya evidentment. Nomes cal veure la Fundación Francisco Franco en un honor a un Dictador sanguinari com si tal cosa, o la subvenció per llei que segueix rebent l’Esglèsia Catòlica en un país teoricament laic i amb el currículum sinistre d’aquesta entitat al darrera, tot pagat amb els impostos de tots sense cap vergonya.

No han passat full del franquisme, precisament perquè la farsa de la transició va ser organitzada per ells i la paròdia de democràcia inventada pels mateixos com a cortina de fum per canviar tot per no canviar res amb un sistema que com veiem segueix ancorat en aquest passat amb les víctimes enterrades als vorals de les carreteres i els botxins protegits des del primer dia sense cap tipus de responsabilitat i on ara fins hi tot comodament des de casa aquests miserables poden fer negoci amb la venda de productes vomitius sense cap restricció.

Sempre ens quedarà escoltar que son una democràcia plena.

RES DE NOU

Sense categoria

Demà veurem com el President de Catalunya trenca la normalitat institucionals des del 2010 per anar als actes de la Hispanitat, de fet un homenatge al feixisme en tota regla, cap sorpresa i una imatge per avergonyir-nos tots plegats.

Una imatge que no agafarà de sorpresa a ningú i menys aquells que li van donar suport per la seva presidència. El President Illa no ha canviat, com ja va demostrar el 2017 al costat del feixisme en la manifestació de Barcelona, per tant no enganya a ningú. Simplement fa el paper que creu ell i el seu partit d’obediència estricta espanyola. El cap l’hauriem de girar cap a la deriva dels nostres partit d’independència de fireta, que amb la seva doble cara per davant i darrera van frenar l’emancipació nacional i ara segueixen el seu curs autonòmic del qual per cert no han sortit mai oficialment. Ahir van aprovar la resolució del finançament singular, aquell que simplement és fum i que en cas d’haver alguna modificació serà aplicable per tothom, ja que va quedar clar el rebuig del Concert econòmic per Catalunya, o sigui renunciar a recaptar tots els impostos i pagar una quota de solidaritat pels serveis d’Espanya com el País Basc.

Sí això fos una democràcia, la lògica portaria a pensar que cap representant dels catalans podria rebutjar una cosa així, ni tant sols el més espanyolista ja que garanteix una solidaritat amb els pobles d’Espanya i s’atorga poder invertir aquests diners recaptats dels nostres impostos en el propi territori per millorar les seves condicions. Com veiem, alguns renuncien a aquesta representació, perquè senzillament mai els ha interessat els ciutadans del seu territori que no son la seva prioritat.

En la deriva sobretot d’un dels partits, Esquerra Repúblicana, veiem com surt a la llum rumors de que Oriol Junqueras ha fet mans i manigues per mantenir alts càrrecs en aquest Govern socialista, de fet deu ser l’únic interés nacional que te, ja que tota la resta com ha va quedar avalat el 2017 era una cortina de fum sense cap ambició que no sigui la personal.

Curiosament l’altre guru de l’espanyolisme ranci, Jose Maria Aznar criticant al Govern de Sanchez diu que veu un referèndum autoritzat aquesta legislatura i critica els pactes amb Bildu que ho assimila amb ETA, sense mirar al seu partit amb la primera presidència per un tal Fraga i que seguint el fil hauriem de qualificar de franquista en tota regla, i per cert pel referèndum no es preocupi, ja que ni Sanchez i el seu PSOE, un altre artefacte del franquisme acceptarà mai, i per si de cas els nostres partits ja s’han encarregat de deixar-lo en res quan va arribar el moment.

Per tant, res de nou.