Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Territori d’inútils i incapaços

0

L’ajuntament de Picanya va publicar, a  quarts de tres, un vídeo de l’avinguda d’aigua al barranc. En uns minuts, el llit del barranc, eixut de primer, va omplir-se d’aigua marró i runa. De primer arribava lentament, pacient, després desbocada i rabiosa. A Picanya, ahir no havia plogut gaire, fins i tot a migdia va lluir el sol. Des de l’escola, vaig ensenyar les imatges als xiquets. Mig de broma, els vaig dir, compte en passar pels ponts, en tornar a casa. Però aquelles imatges eren premonitòries. Sobretot perquè a les capçaleres dels barrancs i rius, allà en diuen barranc del Poio, l’aigua queia a poalades. Cinc hores després, a quarts de vuit, la situació ja era de molta alarma a l’horta sud: picanya, paiporta, alfafar, sedaví, massanassa… Durant cinc hores, voleu dir que cap expert no va avisar-nos què podia passar? Que durant cinc hores tothom podia fer vida normal, mentre s’ordia un cataclisme que ens agafaria com el que som, primitius i ignorants del país on vivim? Ni experts, ni assessors, ni funcionaris, ni polítics, ni seguretat, ningú no va predir ni actuar durant cinc hores: res de res. Desemparats.

En una societat democràtica, del primer a l’últim haurien de dimitir. De primer, els polítics, els assessors, els experts, però també els caps i responsables dels cossos de seguretat. Tothom sense excepció al carrer. A pa i aigua. En una societat més disciplinada rodarien caps, físicament, sense metàfora. En una societat colonitzada, dependent i subrogada a espanya, no passarà res de tot això. Ningú no es farà responsable de res. Ni del desastre material ni dels morts, moltes d’evitables a poc que tinguérem gent honesta en els llocs de responsabilitat. Ací, dels crims, en farem corrupció i publicitat dels idiotes.

La gent corrent, no tenim perquè ser experts, ni en sabem, ni cobrem, ni estudiem per això. Però tanta universitat, tants diners públics, i tanta policia o guàrdia civil, de quina cosa ens serveix en situacions de caos? Una colla d’incapaços i d’inútils. En el segle XIX, com en el XX com en el XXI. Una colla d’incapaços. Ara trauran pit per comptar cadàvers. Faran cara de compungits i encomanaran rosaris i processons. Potser que vindrà el borbó feixista a pegar-mos pel sac. A robar-nos l’ànima.

De got i ganivet, aquest país a mans dels espanyols.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Territori de barrancs i barrancades

0

Una llevantada excepcional provoca un nou desastre al país valencià. Pluges de 400 litres per metre quadrat a l’interior, forts vents i un territori procliu a les avingudes d’aigua—raimon ja cantava que aquests país no sap ploure— desboca una gravetat que deixa sense adjectius les imatges d’un jorn que dibuixava l’apocalipsi. Tot plegat despulla un país a mans d’incapaços, i d’aprofitats. El primer, l’analfabet mazon, que ens voldrà vendre despús-demà la copa amèrica, en canvi de no saber què dir durant hores davant el drama viscut. Just acaba de confirmar, ara mateix, que n’hi ha morts.

La suma del caos ens despulla, valencians, i torna a avisar-nos que, a mans dels espanyols, no traurem mai el cap, en canvi d’ofegar-nos en la merda, d’uns polítics i uns gestors que prefereixen de viure panxacontents en canvi de deixar-nos desproveïts de la seguretat i la protecció bàsica. Un dels grans patiments d’avui ha sigut el barranc de Xiva, o barranc de Torrent (nosaltres li diem barranc de Picanya), que se n’ha eixit de mare, i ha inundat l’horta sud quan ningú no ho preveia, cap ni un dels professionals o els polítics que viuen de la mentida i l’amiguisme.

Fa més de vint anys que uns geografs experts ja ho van dir, que calia una intervenció racional en la geografia d’aquest barranc que baixa de l’interior, de setaigües, passa per xiva, a la foia de bunyol, i morirà a l’albufera després de travessar l’horta sud. Però tanta urbanització, polígons, o desviació d’aigües a aquest barranc, sense intervenir-hi amb seny i pressupost, no evitaria una desgràcia. Aquest estudi era dels anys noranta, i no cal dir que totes les actuacions posteriors s’han fet contràriament a allò que s’apuntava, si hom volia evitar una catàstrofe. Ja la tenim ací, la merda i per calcular la magnitud del desastre hauran de passar dies… i encara no tindrem la veritat.

Fins unes quantes hores després d’inundar-se la comarca de l’horta (picanya, paiporta, sedaví, catarroja, alaquàs, torrent…), ningú no explicava res oficialment. Àpunt s’ha passat hores repetint la mateixa notícia i projectant les mateixes imatges. Pobres, quin esperit, o quin pressupost, en canvi de tenir centenars de persones enmig de l’angoixa i un abandó que no té excuses.

Després del teatret oficialque viurem demà, oh quin disgust i tristesa, pobrets, els peperos reclamaran la copa i la submissió a l’espanya borbona. A mans de cretins i criminals.

#MazonDimissió! #MazonDimissió! #MazonDimissió! #MazonDimissió! #MazonDimissió! #MazonDimissió! #MazonDimissió!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La necessitat de les famílies a l’escola

0

“Si nosaltres no volem, la llengua no ens la poden prendre.” Carme Junyent

L’escola necessita la família, naturalment, com la família necessita l’escola. Aquesta obvietat, dissortadament, de vegades es perd de vista. Oh, sembla que perdem de vsita coses bàsiques, ves si ja fa temps que passa, coses sense les quals l’escola no farà bé la feina que havia de fer. Ni l’escola ni la família. Així que el paper de les famílies és fonamental també a l’escola. Sense aquesta col·laboració, l’eficàcia d’allò que aprenem, que els fills aprenen a l’escola, se’n ressent. Per això és important que mares i pares siguen vigilants d’allò que els fills aprenen, per ajudar-los no només a aprendre, també perquè han d’aprendre el valor d’aprendre. I sense el suport a casa, aquest valor de l’educació, de la part acadèmica de l’educació, perd i disminueix en canvi de deixar que uns altres desvalors se’n puguen ensenyorir. Sembla un cercle absurd, de tan lògic, però és tan bàsic que el perdem de vista.

A vuit, deu o dotze anys, per posar unes quantes edats de vida dels alumnes a l’escola, és molt difícil que els fills puguen comprendre i sentir com d’important és l’estudi; quant de paper els farà a la vida allò que estudien ara… Com els servirà per créixer. Per ser. ës gairebé impossible que els alumnes ho entenguen, tret de l’1 per cent o l’1 per mil. No tant els continguts que ensenyen els mestres, que també, com les habilitats de lectura, la matemàtica, les llengües o la història. Per molt que els mestres ho diguem cada dia -possiblement massa vegades-, però en aqueixa edat els alumnes no tenen prou maduració per saber de quina cosa parlem, els mestres. Ja sabem que podem exceptuar algun cas i avant. La resta té el cap en altres coses.

Per això el paper dels pares a casa, en fer suport a l’estudi, a la lectura, a la matemàtica, és tan cabdal, i l’escola ho necessita tant. Els joves més, encara que no ho saben i puguen deixar-se atrapar per tantes llaminadures com els posen davant, les pantalles, els esports, els mitjans, uns altres joves mateix, n’hi ha infinitat de desatencions que els atrauen més que allò que els puga dir una escola, cent escoles. El nivell de dispersió és molt elevat, i la societat, en general, en cada moment de la història d’aquests joves, i dels joves del passat, no és per guiar-los en favor de l’estudi i del coneixement. Hi ha un punt de cinisme social ací que és llarg d’explicar, però el noranta per cent dels recursos socials no van destinats a guiar els joves. Aquest handicap és encara pitjor al nostre país. Ací som a mans d’una estructura acadèmica desgovernada per incapaços, però això també seria massa llarg d’explicar.

Per això ho tenim tan difícil, els pares, i ens pensem que els joves no volen estudiar, no els interessa… Però aquest “atrapajoves en favor de lo inútil” ha existit sempre. No és una cosa nova d’ara. I aquest “ara” depén de nosaltres, l’escola i els pares, de fer que els fills tinguen un bon guiatge i una ajuda altruista i contínua. Un suport que no pot defallir: la lectura, la matemàtica, les llengües, la comprensió del món local, del món global…

No és senzill, i massa vegades ens agafa el dubte. Però nosaltres som els pares, i som els mestres, i no podem abaixar els braços. En el noranta-cinc per cent dels casos, aquest esforç té recompensa, i són els nostres fills que avancen i maduren. Si no defallim. D’una altra manera, no serà tan difícil que caiguen en opcions i dubtes que atempten contra els drets humans o encara que es perden en coses pitjors.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Mentider Mazon, l’analfabet (5)

0

Han convidat el president de la generalitat valenciana a parlar entre empresaris del pp, gent d’extrema dreta a Barcelona. Entre espanyols. Com si visqués a disneylàndia, l’home ha fet de reietó panxaconent, ha presentat valència com un oasi del luxe, jo afegiria de prostitució de luxe, i ha evitat de dir res del col·lapse de corrupció del seu partit, quan ell dirigia les ITV i els diners fugien dins dels maleters dels cotxes cap a suïssa.

L’homenic no ha pogut dir ni bon dia, pobre, si és analfabet de la llengua, sense engolir-se el cullerot, i ha evitat de parlar que som a la cua del finançament que decidís espanya contra els valencians…, no ha dit que el camp valencià és un cul de sac, abandonat de la mà de déu, i que a l’escola, encara més als instituts, els professors s’amaguen per plorar perquè els adolescents han renunciat a aprendre en canvi de fer el fava i imitar tants inútils solts, toreros o pocavergonyes. Camins i carreteres?, eix mediterrani?, sanitat?, atenció a gent desvalguda?, no home, això per a què…

L’analfabet Mazon s’ha despullat davant el món: ha dit que els valencians prioritzen la vida dels rics, perquè nosaltres som pobres (això no ho ha dit, naturalment), però hagués pogut afegir que, comparats amb aquells australians de les barquetes, som pobres de solemnitat a mans d’espanya. Els valencians, Mazon diu que tots els valencians, volen la copa amèrica a valència, com volien la fórmula u, terra mítica, i si és possible que torne el papa, zaplana, rita i camps en un nou cotxe de luxe, des de l’altra banda dels morts. Això és, segons l’analfabet Mazon, els valencians preferim de continuar aprofundint en el pou de misèria que és aquest país valencià que ell diu que s’estima tant. I li veus que somriu, i dius, una escopinada de zaplana…

D’analfabet a cínic no n’hi ha un pam. De cínic a mentider res de res. De mentider a fals, és com fer un passeig sense eixir de casa: aquests homenics són en política per fer mal, per enriquir-se entre amigots i malbaratar la vida de centenars de milers de valencians: pensar que tots els valencians, segons ell, preferim una exhibició de joves mariners ricots fills de pares rics -una majoria corruptes i lladres- mentre el camp valencià s’enfonsa, sense ajuts, ni estudis, ni inversions, o pensar que “tots” els valencians preferim una despesa milionària en iots de merda en canvi que joves llicenciats els facen de cambrers, o que prefereixen de no tenir habitatge perquè aquests joves s’estimen d’ésser amb els pares fins als trenta, o que no tinguen garantida una feina qualificada…

El cinisme de la política és prostitució, sense embuts, malversació i robatori, i si els jutges això ho tapen, és perquè la corrupció dels uns va acompanyada del flirteig antidemocràtic dels primers: la permissivitat de la justícia i la política espanyola en canvi de perseguir la democràcia  i les urnes. Aquella etapa de grans esdeveniments, que els valencians vam patir durant vint-i-cinc  anys de pp, encara la paguem. Una història de ruïna, de corrupció, de misèria per a “tots” els valencians, llevat dels falsos i els cínics amigots del pp, naturalment. Fer-ne avui apologia, reclamar que torne la copa amèrica, només de paraula, ja hauria de comportar presó perpètua si qui ho defensa és responsable de la política. Pel que significa d’apologia criminal i cínica.

No és debades, ni gratuït, ni a compte de res, que aquest analfabet president de la generalitat, Mazon, fóra el director de les ITV quan Zaplana va desviar milions i milions de diners públics als comptes propis i del pp, així que en sembrar arròs pudent, aleshores i ara, serà tornar a la paella agra per a tothom, sinyors. Per anys i anys, si no ho remeiem.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Nou assaig de lectura a l’escola

0

Ahir vam presentar els delegats i els alumnes i mestres nous a l’escola. Ens vam aplegar tots els alumnes i mestres de primària i jo mateix vaig iniciar el primer discurs, sobre el goig d’aprendre i de trobar-nos tota la primària una vesprada per compartir l’escola. L’any passat ja sa ser-ne un encert i enguany ho repetim, com una senda vella per aprendre els uns dels altres, els discursos dels delegats van ser lluïts i després els dos mestres nous també ens van dir que havien sigut ben acollits. Després, també vam començar l’activitat dels amics lectors, alumnes de sisé de primària amb els alumnes de tercer, de cinqué amb segon i de quart amb els primers lectors de primer. Per parelles es van escampar pel pati van començar a llegir, després de presentar-se. No cal dir el goig que és veure aquella estampa lectora arreu de l’escola, i com els alumnes fan de mestres lectors, els petits i els grans, alumnes de sis i d’onze anys. Una acció col·lectiva per la lectura que després va acabar a les classes, explicant-se els uns i els altres com havien viscut la vesprada i la lectura.

«Si nosaltres no volem, la llengua no ens la poden prendre.» C.J.

La lectura en català és cabdal, a l’escola primària, si volem garantir un aprenentatge de qualitat a partir dels deu anys. Si volem evitar-los dificultats o manca de comprensió o un avorriment que després no s’acabarà mai. D’uns anys ençà, més val tard que mai, l’escola apunta en aquest horitzó lector tan necessari. Potser que, en retirrar-me d’ací a poc, hauré de venir a comprovar si el ritme i l’esforç es manté viu, per anys i anys.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vicent Andrés Estellés (16)

0

NitEstellés a València, societat coral el Micalet, 5 d’octubre de 2024

Plataforma del centenari profundestellés, profundacioestelles@gmail.com

“Els valencians tenim més una idea de forn, que no una idea de pàtria… i ves que els forns van desapareixent, en canvi que la idea de pàtria no consolida, encara, la nostra independència.”

Bona nit!,

“La joia pura del carrer

ens va reblir les mans de tendres grapats d’aigua

i ens réiem, bovament ens réiem,

i a tots els músculs era l’aigua viva del goig.”

hem començat la nostra Nit Estellés a València amb els versos de Ciutat a cau d’orella, el primer llibre del poeta, manllevades aquestes paraules “d’Una tendresa oculta”, aquesta joia d’antologia última del poeta Jaume Pérez Muntaner, possiblement el major expert en Estellés. No som l’única #NitEstelles a València, ni ho preteníem, però la Plataforma del centenari també en volia una a la ciutat, de nit especial i extraordinària. Única. I ací que hi som, vosaltres nosaltres, amb la gent, amb els lectors i els músics, amb la societat civil, sense la qual, els valencians fa anys que hauríem perdut les esquelles.

Però som ací, vius, ferms, resistents, irreductibles, gràcies també al gran patrimoni valencià que són els homenots com Estellés, camí de convertir-lo, tots nosaltres, sobretot els valencians, en un canon universal… vet ací l’envit, a partir d’aquella magnífica idea que el 2010 va tenir Josep Lozano, de cantar i llegir el poeta cada any i cada dia. I ves que uns anys abans, tot plegat ho havia començat el Bassot, a Burjassot, en els anys noranta…

Ara mateix, l’any del centenari, són més de cent pobles que celebren el poeta, centenars d’activitats, encara no les tenim totes registrades, n’hi ha pobles que faran tres o quatre activitats grosses, dalt o baix, i farem curt, perquè n’hi ha escoles i instituts que lligen sense parar el poeta, més de cinc-centes musicacions de poemes, una garbera de versions d’un mateix poema… Un extraordinari impensable només fa uns anys. Per això que som optimistes i possibilistes, perquè malgrat les agressions, el setge constant contra els valencians, som capaços de gestes de resistència i de resiliència.

Vicent Andrés Estellés és un poeta major, n’hi ha més, segurament, però…, necessitats d’un símbol, d’una marca, hem triat la nostra icona poètica, per quantitat i qualitat, i de totes dues coses, potser que Estellés és únic. D’una obra magna, d’un estil personalíssim… popular i culte, de carn i d’esperit, la seua obra ja és un monument, un regal que ens va fer a tots nosaltres, i és nostre, sinyors, i nosaltres l’escampem, perquè el món albire de què som capaços, els valencians, aquest país valencià, a mans encara de creminals i polítics d’estoreta vella, que caldria cremar sense perdó.

Els valencians som irreductibles, malgrat tot, perquè sabem llegir i sabem resistir. Però això no és prou, què us he de dir jo… Som ací, de celebració poètica estellesiana, al Micalet, també en solidaritat a una institució centenària que ens necessita. Per fer pàtria, i país, i independència.

«la pàtria, com el pa

Pensava la ciutat, llunyana, des de l’horta,

com la boca d’un forn: com els forns on encara

el pa es coïa amb llenya.

Jo encara no tenia

una idea de pàtria

tenia una idea de forn.»

Fa uns dies es moria el poeta Ramon Guillem, també llegim per aquest poeta, per tots els poetes, que són únics en elevar la llengua com ningú.

«Com que el temps era en l’aire. Allargàrem les mans

cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era…

Només era, la joia del carrer!»

La joia d’escoltar els versos de Vicent Andrés Estellés, fill de forner, enllà de l’univers…

*discurs a la societat coral el Micalet, la #NitEstellés de València organitzada per la Plataforma profundació.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El cel s’ha fet roig

0

Quan he acabat de segar, he alçat el cap, per treure’m les ulleres de protecció, aleshores he vist el cel completament roig, allà a ponent, i uns pocs núvols que també eren d’un roig intens. Supose que cap a Benaguasil o Vilamarxant, o més lluny. Feia sis quarts que m’havia posat a segar amb la Huqsvarna que desbrossa amb una ràbia profunda, contra tots els mals que ens envia ponent, allà al Pla, a tocar del camí de Sagunt, dues fanecades de taronger que enguany no mostren gaire collita, la taronja és grossa, sí, però n’hi ha poca, com si el camp hagués patit quan no havia de patir, les ponentades de l’any passat, l’aranya, la descompensació del reg, la manca d’adob; ja no sabem què dir ni quina cosa explicar per excusar un any dolent, no n’hi ha gaire taronja, almenys en aquest camp de dues fanecades, malgrat que el mapa apunta que en són 1.9, que no són exactament dues fanecades per molt poc, malgrat que n’hi ha massa peus, massa arbres plantats, i poc espai entre les faldes i la capçada perquè córrega l’aire i les taronges es puguen fer grosses. No sabem què excusar, perquè no fa gaires anys, la collita en aquest camp era bona, fins i tot boníssima. Ja passava un quart de sis quan m’he vestit amb la granota, les botes, les ulleres i la màscara, he omplert el dipòsit de gasolina amb el dos per cent d’oli i he engegat la desbrossadora. He començat per darrere, perquè havia deixat allà la furgona, a la banda sud del camp, és veritat que havia eixit tard, però just quan eixia m’he trobat un veí d’anys, que ara torna per bétera, a recuperar la vida en aquest barri que aleshores també era el seu barri, de fet ell donava nom a tota la colla d’aquest carrer, el fill de carmen la rula, i hem xarrat una estona que després m’ha faltat per acabar bé la feina, però pagava la pena la conversa, l’encontre, i encara m’ha explicat, davant de l’antic corral dels sanxo, que allà ell i els meus germans i uns altres xiquets del carrer s’havien amagat per xamar d’un caliquenyo que feia son pare, batiste, que tenia a la cambra unes fulles de tabac, que aleshores era com contraban; la primera experiència de fumar aquelles fulles sempre acabava en vòmits i uns marejos que no hi havia manera de treure’ns, era impossible aleshores tornar a casa així, i calia beure aigua, molta aigua i tornar a repetir els vòmits, i després apareixia aquella grogor a la cara que no podia simular que havíem tornat de l’infern, no, així no pots tornar a casa, sí, he arribat massa tard al camp i aleshores he volgut acabar com fos, per això en alçar el cap el cel era goig intens, avui, malgrat que gairebé que era de nit, a casa ho explique sempre, que al camp es fa de nit més tard, que encara podem veure’ns per acabar la feina, quan he acabat de segar la primera de les files s’ha acabat el fil i he hagut de tornar a la furgona per tallar-ne un tros, un fill de tres mil·límetres de color grana, i després he continuat segant malgrat que, en arrimar les gomes a les soques, la brossa anava per sota dels arbres, i m’havia de vinclar per arribar bé a segar aquelles herbes, la junça, la verdolaga, tu faltaves, el cànem, i encara unes mates de tomateres que s’hi havien escampat arreu, aquestes han de venir amb l’aigua del reg, no s’explica, tan esteses al llarg de la goma; a més, segar avui no era fàcil, ací en aquest tros, a dos per tres s’hi passegen els porcs senglars i fan uns clots que hi cabria un i dos cabassos de terra, sembla un camp de batalla enlloc d’un camp de tarongers lanes, tira-li cabell o posa draps que pengen amb una colònia barata, tot són remeis populars que no acaben d’espantar els senglars, i de vegades les gomes, o els empalmes del reg, o un tronc que sembla on s’hi han refregat la gana, són senyals que allò és terra salvatge de porcs senglars, quatre tires segades ara, ja va fent-se més fosc, amb les ulleres de protecció no acabe de vore bé davall els arbres, la brossa, les taronges que pengen, encara si n’hi ha poques no les segues, els fraus són estrets, amb els arbres grans a penes si post passar sense evitar d’enganxar-te, sobretot ara que és fosc, però encara n’hi ha llum i un cel roig com aquell dels pintors impressionistes. He pogut acabar malgrat que la feina no siga perfecta, amb tan poca llum, i aquell quart que segons com, he perdut o he guanyat xarrant, com és que no han construït res en aquest corral, encara?, es demanava el rulo, joseluís, ves quina finca no eixirà, sí, però és l’últim, o un dels últims vestigis de la nostra infantesa; en aquests corrals jugàvem fa seixanta anys, era un carrer de corrals, el nostre barri, i aleshores no s’havien inventat les desbrossadores, i la feina al camp s’havia de fer a lligona, a mà, i el diumenge de vesprada no es treballava, potser que era l’única vesprada de la setmana que no calia. Però aleshores tampoc no badàvem gaire per un cel roig aprop de la nit.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La llengua és resistència

0

«Si nosaltres no ho volem, la llengua no ens la poden prendre.» Carme Junyent

Ahir va caure un altre dels mites, ben a prop de l’escola. A Picanya. La fatal idea d’eliminar les línies en català, bescanviant-les per línies plurilingües ja té bons resultats espanyolitzadors. L’error era tan gros que no calia massa temps per obtenir el contrari d’allò que hom anunciava. O potser que era l’objectiu, sense voler ser malpensats. En canvi d’aprendre llengües, o més llengües, només una serviria per ensenyar, ves quina. És el que passa ací mateix a Picanya, un colp els directors ja no tenen la militància pel país i per la llengua, la deixadesa se n’ha ensenyorit dels professors (!); ai, pobres, no els digueu “mestres” als homes i dones d’institut, que se senten insultats.

Sense vergonya, una majoria renuncien a la llengua en canvi d’ensenyar exclusivament en espanyol. Ho diuen sense embuts, sense vergonya. «Jo us hauria de fer la classe en català, però faré com mazon, només parlaré espanyol». DE sobte molts professors s’han tornat del pp i de vox, d’un colp. Caldria cremar-los el bigot o el cotxe, com ells ho diuen, sense vergonya. Sense perdó. Però nosaltres som civilitzats, respectuosos, antiviolents (!), així que ells tindran el cotxe sencer, sense cremar, i podran burlar-se’n del coneixement, de les llengües, i de la mare que els va parir. Perquè burlar-se’n de tot això els ix gratuït, malgrat que són mestres, i tenen una responsabilitat brutal.

Ara, aquesta concepció de “mestre”, també mostra quina categoria tenen i què poden ensenyar, pobres. Com de patètica és la realitat de la universitat i dels propis instituts, i escoles, en un altre temps indrets de resistència, lluita i fermesa pels drets i pel coneixement.  “Professors”, sí, que van convertint l’ofici d’ensenyar en un insult als grans pedagogs dels anys vint.

Més de la meitat dels claustres caldria enviar-los a collir taronja demà mateix…

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Alumnes que fan escola

0

“Aquest és un llibre que em va agradar moltíssim.”

A. parla d'”Els imaginaris” d’A.F. Harrold, il·lustrat per Emily Gravett, una traducció de Xavier Pàmies. Tots dos, autor i il·lustradora ja han guanyat diversos premis per un treball de molt d’interés, sobre literatura per a joves i il·lustració. Harrold és tot un personatge, que recita versos o llibres en carrers, places, escoles, pubs o a la mateixa televisió. L’home és un barbut d’ulls espavilats, mestre lector. «Va ser una de les meues lectures preferides,» diu A. que ahir va venir a la biblioteca de l’escola per ajudar a repartir llibres als xiquets i als pares -cada dimecres, obrim la biblioteca de l’escola a les famílies, perquè remenen i trien. A llegir! Ens ajuden uns quants pares, compromesos amb la lectura de xiquets i grans, i això ens permet d’enviar llibres a casa. Ara s’hi ha incorporat també A., que diu que en tenir una vesprada lliure -ha començat primer de batxiller-, volia ajudar els xiquets de primària i de secundària a triar bons llibres. Ella ha sigut una de les gans lectores de l’escola, i ahir a la seua casa-escola va recordar el seu itinerari lector de quan feia primària: va començar per mirar-se els prestatges i cada colp que trobava els seus llibres preferits somreia i en parlava amb un entusiasme viu tan intens que ens convidava a emportar-nos els llibres per començar-los tots a la vegada. Harrold el va trobar a primer colp d’ull, però també Laura Gallego, Roal Dalh, Stilton, Potter, després va ajudar a repartir àlbums il·lustrats als xiquets d’infantil. Llibres que ella recordava que havia llegit, que li agradaren tant «us en portaré, perquè a casa en tinc molts».

Després va començar a explicar l’experiència dels primers dies a l’institut: s’estranyava que, alumnes d’altres escoles, li comentaren quina mala sort havia tingut ella, com?, per què?, es demanava, i aleshores aquells joves amollaven sense solta que no hauria tingut una bona preparació a l’escola d’on venia, si era una escola cooperativa, concertada i tot allò… Ella ho explicava rient, perquè les notes dels primers exàmens desmentien i provaven justament el contrari… En llengua, en matemàtica, en biologia, en física, la preparació dels nostres era molt superior, i havien sigut felicitats per uns quants mestres de l’institut, professors sense romanços: però la falsa creença no us penseu que haurà desaparegut, ni s’haurà desfet. Fins i tot, a dins la nostra escola n’hi ha famílies que malpensen si ensenyem bé, si preparem com cal els alumnes. Alerta, doncs, que una falsa creença és difícil d’esborrar quan l’imaginari entre algunes famílies preferix de viure de rumors, no de proves o de realitats.

A. parla del que passa a l’institut de Picanya, a la línia en català: només dues assignatures, sinyors, la resta és en espanyol. Ves on hem arribat a Picanya, que en teoria és un dels pobles compromesos per la llengua i per l’educació. En no tenir independència, els valencians no decidim una mona. Caldrà denunciar el fet a Plataforma per la llengua i a EscolaValenciana, perquè espavilen els mestres menys compromesos.

He convidat A. a fer una classe als alumnes de cinqué i de sisé de primària, perquè els explique el seu itinerari lector per la primària de l’escola. No cal dir dir que ella és una lectora extraordinària, que ha triat el batxiller científic, però parla dels llibres amb una passió que voldrien molts mestres i escriptors. La feina és a l’escola, sí, però també ve de casa. Sense aquest tàndem se’ns faria molt difícil admirar-nos tant pels llibres. Encara l’endemà, quan escric aquest apunta, tinc la conversa amb A. com un regal que fa gran l’experiència de mestre, ara que sóc a punt de retirar-me. Em va recordar els llibres que vam llegir a quart de primària, quan vam fer classe plegats, ella d’alumna i jo de mestre, sobretot parla d’un Pinotxo original que es desfeia a les mans, ens queien les pàgines a trossos, deslligades, com una baralla de cartes.

Vaig eixir tard de l’escola, a dos quarts de set, però no volia desfer-me’n d’aquells moments que fan gran l’ofici de viure l’escola.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Mentider Mazon, l’analbabet (4)

0

Ahir vaig emplenar la documentació per sol·licitar el retir de la feina de mestre, a través d’una pàgina web oficial de l’institut de la seguretat social. De cap manera, per molt que ho vaig intentar diverses vegades, no vaig poder fer els escrits en català. Impossible. Malgrat que en alguna pàgina, que havies de cercar amb lupa, trobaves que podies canviar la llengua, en passar-la, la documentació tornava a l’espanyol, vulguesses o no. Exclusivament en espanyol.

Quan l’analfabet mazon diu que el català s’ha imposat massa temps, l’home menteix. Sap que ho fa, amb aquell cinisme popular tan agafat genèticament a un partit profundament corrupte. Un partit, el del president de la generalitat dels valencians, que haurien d’haver il·legalitzat fa anys, en trobar-se tanta documentació, proves i fets de lladrocinis, dobles comptabilitats, pagaments en negre, sobresous, tot plegat amb noms propis i llinatges i enregistraments a manta, amb discs durs, ordinadors i tot de documentació suficient per tancar tots els militants un centenar d’anys, després de fer-los tornar tant com havien robat, cases, cotxes, xalets, joies, diners, propietats, robades i apropiades durant dècades. Però ca, els jutges ja se sabia que pegarien per la fidelitat colpista. En van perdonar mil de cada cent i només van deixar desemparats uns pocs desgraciats, sense haver-los de fer tornar res de res. Els jutges, com els polítics, ja saben com adobar la maquinària espanyola de la indecència.

Però ves que el partit més corrupte del món -cap dels partits espanyols no us penseu que corre a menys velocitat corruptiva-, encara bufa alcaldes i diputats i fins i tot presidents, que no s’estan de mentir sobre la llengua dels valencians, mentir i menysprear, i per acabar-ho d’adobar, acaben regalant tot de títols com qui regala pets o bufes d’ànec.

Quin calvari no representa omplir un formulari, un de qualsevol, en una institució pròpia, local o comarcal, perquè respecten els mínims de la normativa. I sempre acabem perdent nosaltres, i acotant el cap, perquè la primera autoritat dels valencians riga per sota el nas, malgrat que ningú, ni els seus propis jutges, no li podran traure el títol, el c1 i el c2, de mentider convuls.

Pobre, ara que l’analfabet, si va passar la secundària, també tindrà un títol o dos per penjar-se dins la gavardina.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

32 hores intenses a la muntanya

0

L’escola primària vam ser d’estada a les muntanyes de Bunyol. Un alberg o campament a sis-cents metres d’altitud sobre la mar. Una experiència única, que en repetir-la cada any, no sembla que tinga la força o l’impacte que en realitat significa, conviure-hi 160 persones durant dos dies enmig de la serra. Alumnes de primer de primària amb alumnes de sisé, de segon i de cinqué, de tercer i de quart, en cabanes de fusta entre els pins, sobretot pi blanc, i una massa arbustiva d’argelagues i coscolles que de vegades feia difícil travessar-la en els itineraris del segon dia. Amb una hora d’autobús en tenim prou per canviar, el paisatge de l’horta, per un altre paisatge valencià ben característic, no gaire alt, de muntanya endolcida, d’una alçada de per riure, de vegetació mediterrània feta a base d’incendis i recuperació lenta. El secà de l’interior valencià, entre Bunyol i Iàtova, oliveres, ametllers, garroferes, entre bancals de pedra i una terra aspra i pedregosa, eixuta (no plou gaire ara). Abandonada, ara, gairebé completament. Una mica lluny, però visible des del campament, els sidrals de les cimenteres de Bunyol, un bunyol de paisatge rocambolesc, d’aquelles pel·lícules de terror i ficció que no sabies si tenein cap sentit. El sentit valencià de la desfeta.

El primer dia els mestres tenim l’ajuda dels monitors, una colla gran de joves, que sembla que els han ensinistrat en dos “ratos” i una gràcia vestida de disbarat: ens reben vestits de pirata. Oh. Els valencians fruïm de disfressar-nos per tot. Sort que Freinet no alça el cap per veure en quina cosa hem convertit la descoberta del medi en favor dels alumnes. Ni Freinet, ni Carles Salvador, ni Porcar, ni el mestre Soler i Godes, ni aquells grans mestres dels anys trenta, que van iniciar des de l’escola la interpretació del paisatge, perquè els xiquets conegueren el país on vivien. Però els xiquets no paren de fer activitat, els mestres observem què fan, què pregunten, com criden, en resposta als crits de tants monitors que semblen d’una tribu de la meseta (se’ls escapa tan fàcil aquella llengua), acompanyem, juguem, participem, però no n’hi ha un moment de respir, són hores intenses, de mobilitat, de vida, com si volguérem atrapar la natura d’un colp. La natura no s’atrapa. L’engolim, però no s’atrapa. I els xiquets, què diuen a casa?, què explicaran?. quins seran els detalls que nosaltres, els mestres, no veurem, si no ens els expliquen després, si no venim a trobar-los…

 

II

La nit sempre és especial, amb els xiquets, fora de casa. I el dia. I la vesprada. N’hi ha qui explicarà que ho ha passat regular. Caaaa, no els cregueu, estàvem de luxe i ho hem passat de categoria. Hem fet molta activitat, que no paràvem, però també hem tingut temps de, per exemple de…, no no, el temps passava volant, i nosaltres volíem atrapar-lo, un temps fred comparat amb el temps del pla, però era impossible atrapar un temps o l’altre. A la nit vam passar tantes coses com durant el dia. El segon dia vam eixir a explorar el bosc. Els grans van fer l’itinerari llarg, fins a la cova de les palomes, a la Foia de Bunyol, amb la cascada i la clotxa d’aigua freda. Un toll d’aigua profunda… Més que no freda, sembla aigua amb gel. Quin colp! Però una majoria es van banyar. N’hi ha qui es va tirar dotze vegades. El mestre Albert ens explicava el paisatge: n’hi havia qui l’escoltava. Els pobles de l’interior, el món rural, la despoblació, el camp, l’abandonament… Els mestres li van preparar una sorpresa. Amb americana, sandàlies i mitjons, li van regalar el carnet municipal de retirat. Ho vam celebrar amb un got de vi agre i uns dolços del forn. Ara n’hi ha qui explicarà que no ho va passar bé. Menteix. Com un pirata. Ho vam passar bé i molt bé. Sempre n’hi ha coses, n’hi ha que recorda els pares a la mitja hora d’haver eixit. I n’hi ha que s’hagués quedat un altre dia, o dos dies més. Jo hagués preferit de no tenir monitors, que no sé on els ensinistren, pobres. No ho he dit, però quan vam arribar, el fred ja hi era. Alguns mestres van passar fred durant la nit. Molt de fred. I també se’n recordaven, com de bé s’està a casa… A quin sant, ho vam passar molt bé. Amb tot, sí o no, és una experiència única. D’impressió. Un actiu en favor de l’escola i en favor d’aprendre.

Ara explicarem les anècdotes…

 

III

No n’hi ha anècdotes. De primer de primària a sisé de primària som una etapa educativa. Però de sisé a primer de primària n’hi ha un món. No sé si n’hi ha un abisme, però n’hi ha un món. Gairebé que n’hi ha la distància d’una vida, de dues vides: dels sis als dotze anys, ah. Els xiquets de primer, ací ja sabeu que incloc tots els alumnes -els xiquets i les xiquetes, els peluixos, els sacs, les maletes, les motxilles…- han d’escoltar molt atentament què han de fer a cada moment, a muntanya. Quan la mestra Creu o la mestra Sònia diuen “ara anirem a les cabanes a obrir les maletes, cercarem els sacs, els desplegarem, posarem el pijama ben plegadet al damunt, i el peluix…” hom pensa que la cosa es farà per art de màgia. No, sinyors, no. Tot això és un món, de lentitud i d’aprenentatge; de primer una assemblea, posar atenció, ara una cosa, després una altra, repetir les coses dues vegades, aleshores passem a l’acció, obrir la maleta, trobar les coses, deixar-les com cal, tot plegat encara són les onze del matí, però és que aquestes accions demanen temps, i paciència. De les cabanes de fusta als banys, uf, del bany a les cabanes, després camí del menjador… Uf, uf. Calen mans expertes, i mestres, molts mestres amb ganes de passar dos dies plegats a muntanya. En canvi, cinqué i sisé, això que ho troben fet, perquè no recorden com costa d’aprendre tantes coses com cal per viure amb autonomia. Això si no és que fan el pudent, o l’escarabat, o van tot el dia amb els bastons, els pals, simulant que són lluitadors siderals o gal·làctics, o es passarien tota l’estona amb el baló, o ves a saber… La nit ompli de llanternes el campament, de xiquets disfressats amb pijama; cal abrigar-se perquè fa molta fresca, ens apleguem en un espai tancat preparat per a la música de disco: nosaltres som de zoo, de la fúmiga, de la gossa… I de nou cap a les cabanes i bona nit, si és que n’hi ha que voldran dormir i n’hi ha que faran de mussol: al de matí, abans de les vuit, ja vindran les guilles a despertar-nos. Els mestres han descansat poc, uns quants alumnes també, si fa no fa, però una majoria ja es preparen per viure el segon dia. Desdejunar, vestir-nos, la higiene, l’excursió, la cantimplora, preparats per perdre’ns a muntanya… Sí, als del segon cicle han de venir a rescatar-los, perquè les coscolles els impedien de passar… Eren a dos-cents metres, perè es pensaven lluny, dins les butxaques d’uns pantalons vells que cantava Raimon.

Hem menjat correctament, hem tornat, feia dies que no havíem tornat, què més podem demanar, si n’hi ha salut i feina, què més…

 

IV

Com d’interessant seria aplegar totes les vivències, les de cadascú, en una història col·lectiva. Cada eixida, cada estada de principi de curs té la seua particularitat, feta a base de centenars de petites històries. Perquè totes tenen nom propi. Sí, aquesta vivència a les muntanyes de Bunyol també té nom propi, el de cada xiquet i xiqueta que hi era, el de cada mestre, o cada monitor… I cada xiquet haurà explicat a casa la seua història particular, única, intransferible. Però el conjunt és positiu sempre, perquè els fa créixer, malgrat les pors, els dubtes, els neguits de les famílies… Els fa agafar confiança, encara que no ho semble, passar les dificultats, sobreposar-se, avançar i créixer plegats: les picades, els bacs, els colps, els vòmits, la tos, els macarrons, l’aigua, les punxes, les pedres, l’enyorança, les rialles, els crits, el silenci (!), els animals, les maletes, les cabanes, els arbres, els esquirols, 160 ànimes vivint trenta-dues hores en un espai obert, a muntanya… Qui deia que l’escola no era intensa?

Als mestres, sobretot als mestres, i a les famílies, i als xiquets, gràcies per l’experiència de viure l’escola amb intensitat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Som país valencià

0

«Preocupem-nos sobretot de la llengua, perquè sense llengua no hi ha país.»

És una idea de Carme Junyent, que a través de Jordi Badia deixe ací per començar la nostra fita i encontre anual amb el nou d’octubre. Encara és un nou minúscula, ves si farà anys d’això, perquè els valencians som lluny de revifar, encara, malgrat que els resistents som ací, incansables, irreductibles, valenciansites de soca, catalanistes d’arrel. Som ací i endavant.

A unes hores de la celebració, d’un nou nou, encara som en el vuit, i avui tenim una cita al teatre Micalet per tornar a vore el Coral Romput que ens oferirà Marina Alegre. Encara som a l’escola, doncs, entre els llibres de Jaume I, la història del país valencià d’Antoni Furió, la llegenda del Puig, la conquesta de la ciutat, i l’entrada cristiana a la porta del Temple, fa un cabàs de segles: aleshores els catalans van portar la llengua a València, i la idea que els valencians nous podrien refer els furs, la convivència, amb el penó i la llibertat de mantenir cadascú les creences. Però la llengua va venir del nord, i això que a penes si tenia uns centenars d’anys, per la gràcia de Ramon Llull.

Mil anys després, o gairebé mil anys després, la qüestió dels valencians és en perill, per culpa d’uns polítics creminals, i una societat que es debat per no ser. Per no reeixir, per acotar el cap i deixar-nos morir en la pitjor de les ignoràncies, a mans d’un estat roín com la tenca. En canvi, si resistim, caldrà mantenir-nos fidels, ferms, convençuts que la nostra resistència tindrà finalment el fruit que anhelem. Com deia la lingüista Carme Junyent, ‘Si nosaltres no ho volem, la llengua no ens la poden prendre.’

Si ens mantenim, potser que d’una idea de forn, passem a tenir una aferrada idea de pàtria.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vicent Andrés Estellés (15)

0

Els nostres alumnes van llegir divendres en la Nit Estellés de Picanya. L’endemà ho van fer al Micalet, en la crida organitzada per Escola Valenciana, la Plataforma del centenari i la mateixa Societat coral el Micalet. Com n’estem de pagats per acompanyar els alumnes en aquestes lectures de commemoració, i com es nota si la lectura és entrenada, assajada, un dia i un altre, i un altre més, perquè els alumnes també es troben que ho faran amb goig i de manera excelsa. El poeta i la commemoració ho mereix, i els mestres farem bé, no només d’ensenyar a llegir d’una manera acurada, sinó d’entrenar-los com si hagueren de fer una estrena d’una obra de teatre en un escenari professional. Com els actors de veritat. Per això, hom ha de creure’s la faena, i ha de voler fer de mestre cada dia, sense vacil·lar. N’hi ha vegades que et trobes lectors que han assajat poc, com si el fet d’enviar-los ja fóra prou -hala, xiquets, pugeu a llegir!-, com si la responsabilitat dels mestres s’hagués acabat ací. Quin error, mestres, perquè aleshores la lectura no passarà d’una cosa mecànica, sense ànima, i els alumnes patiran, i no se sentiran acompanyats, no ho voldran repetir: igualment podrien llegir com passar-se els cordons de les sabates, home.

Llegir, llegir els poetes, Estellés enguany, ho heu de convertir en un acte sublim. Si de menuts no els deixeu davant d’un plat amb una tomata, una lletuga i una ceba, a pèl, perquè ho pelareu, ho rentareu i ho tallareu a trossos petits, i encara ho emplatareu i adobareu amb un oli d’oliva boníssim abans deposar-los davant el plat, la lectura és el mateix: la lectura, mestres, s’ha d’entrenar com aqueixa amanida. Després de fer la passa mecànica, de saber llegir cada paraula, cada expressió, amb una fonètica acurada i correcta, ha d’arribar la lectura d’ànima, que demana entrenament, un bon model -el mestre-, fins i tot ensenyar-los uns enregistraments fàcils de trobar a la xarxa, i després dedicació i ofici, mestres. Com fan els actors professionals. Aleshores ja els tindreu preparats per fer-los pujar a llegir a l’escenari. Cada any, en cada commemoració, o festa d’escola o Nit estellés, ells voldran ser, i elevar la llengua per la lectura. No defalliu, mestres, i ensenyeu-los a llegir. No us esteu de res, per això.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

“Terremoto” mazon, l’analfabet (3)

0

La tómbola de la fira de bétera repartia bolletes sense premi i amb premi, d’aquestes en repartia menys, naturalment, però en aquella època de tantes mancances, per un duro tenies l’oportunitat d’emportar-te a casa una cosa que simulava un pernil, o un salsitxó o un peluix gegant en forma de bambi, o unes paelles de ferro, o unes nines més lletges que l’avarícia, aquell home no parava de xerrar i explicar quantes coses regalava per un duro, i aleshores t’omplia les mans de bolletes que anunciaven que havies de continuar jugant, sens dubte, però n’hi havia que guanyaven, pocs, però n’hi havia que sí, que s’emportaven a casa el pernil que no era pernil. Recorde personatges populars que van acabar emportant-se el premi gros, aquell succedani de cuixot oliós tan ranci… L’homenic que no parava de xerrar per l’alçaveu es deia terremoto, com la tómbola, i l’acompanyaven dues ombres inseparables: un que feia de secretari, i ell li deia secretari, que repartia les bolletes, i un mico agafat a una escala amb un cadena. DE vegades, el mico es tirava al cap del que tenia més proper i t’estirava el cabell com si se’l volgués quedar. Allò era una estampa d’una època difícil de superar, allò va durar qui sap quants anys, perquè en cada fira de festes, aquell tros de tómbola es plantava sempre al mateix lloc, i venia i anava de poble en poble, l’homenic, que al final es va fer casa ací mateix. La tómbola, els dies de festa grossa, repartia això i allò, sense parar, i terremoto alçava la veu i tothom a cent metres lo manco posava atenció a tants miracles…

Ara sembla que han obert una altra tómbola o rifa, però a la mateixa generalitat dels valencians, al cap de la qual hi ha l’analfabet mazon. Per un set a secundària o a batxiller, segons el patètic milhomes d’aquesta rifa, ell en persona t’envia el títol màxim d’una llengua, com si volgués dir prou, prou d’estudiar català, la llengua dels valencians, prou de fer l’estudiant, d’esforçar-te, perquè ja en sabeu prou i massa, i jo en persona, l’analfabet mazon, vos regale un cabàs de títols. I sí, ell en persona eixia a les xarxes i a la tv ahir regalant tot de títols, només si premies un botó, automàticament: terratrèmol mazon expedia títols com podria expedir certificats metges, o documents notarials de la propietat, o certificats superiors d’estudi, perquè l’analfabet s’ha eregit en catedràtic de llengües, com a poc, i regala si vol títols a tothom: només calia demostrar que tu passaves per allà, i n’hi havia prou… En passar per allà.

No sé que hagués passat, si l’homenic mazon s’hagués atrevit a fer el mateix amb altres llengües: amb el francés, amb l’anglés, fins i tot amb l’espanyol… no sé què li haguessen dit les universitats espanyoles, o els primmirats d’oxford o la sorbonne… Possiblement l’analbafet s’hagués atrevit a respondre’ls també a tots: que ell és per damunt del coneixement, de les institucions acadèmiques, que per tant pot regalar el que vulga a qui vulga, quan vulga i com vulga. Que la seua vulga no li la treu ningú, que ell no vulga.

-mecaguenlouconsagré, mazon!, si ets més ninot mos faràs vomitar la melsa, tros d’inútil!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Nit Estellés, València i el Micalet

0

Dissabte, la Societat coral el Micalet acollirà la Nit Estellés de València, l’any del centenari.

Organitzada per la Plataforma pro Fundació Estellés que anima i encoratja molts dels actes que es fan enguany arreu del país, dissabte ens aplegarà a la ciutat. Després de diversos intents per fer la Nit al carrer —recordeu allò dels carrers seran sempre nostres?— i davant el silenci administratiu, a pocs dies de la celebració, l’organització va decidir de fer suport al Micalet, que passa estretors pel tall en sec de les subvencions adjudicades en el seu moment, que ara els ha retirat el govern falsament valencià de València. Dir-ne govern valencià, d’uns creminals de política extremista contra els valencians fóra un insult a la intel·ligència. Més encara quan el mateix president de la generalitat  ha declarat que prou d’ensenyar valencià, allò que cal és la uniformització espanyola. Serà ruc i l’albardaran, sens dubte. Però ara mateix ell mana i nosaltres passem dificultats, econòmiques i ètiques, de llengua i de salut, amb aquells sinyors fent política contra nosaltres.

El Micalet acollirà doncs la Nit Estellés de València: i no vos penseu que en serem un miler, que no cabríem tots en aquell espai, potser un centenar, per sopar, llegir i escoltar els músics del col·lectiu Ovidi. Si encara no us heu apuntat, no feu tard, perquè la cosa va de límits. Ací vos deixe l’enllaç

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari