Ulisses20

L’escola primària vam ser d’estada a les muntanyes de Bunyol. Un alberg o campament a sis-cents metres d’altitud sobre la mar. Una experiència única, que en repetir-la cada any, no sembla que tinga la força o l’impacte que en realitat significa, conviure-hi 160 persones durant dos dies enmig de la serra. Alumnes de primer de primària amb alumnes de sisé, de segon i de cinqué, de tercer i de quart, en cabanes de fusta entre els pins, sobretot pi blanc, i una massa arbustiva d’argelagues i coscolles que de vegades feia difícil travessar-la en els itineraris del segon dia. Amb una hora d’autobús en tenim prou per canviar, el paisatge de l’horta, per un altre paisatge valencià ben característic, no gaire alt, de muntanya endolcida, d’una alçada de per riure, de vegetació mediterrània feta a base d’incendis i recuperació lenta. El secà de l’interior valencià, entre Bunyol i Iàtova, oliveres, ametllers, garroferes, entre bancals de pedra i una terra aspra i pedregosa, eixuta (no plou gaire ara). Abandonada, ara, gairebé completament. Una mica lluny, però visible des del campament, els sidrals de les cimenteres de Bunyol, un bunyol de paisatge rocambolesc, d’aquelles pel·lícules de terror i ficció que no sabies si tenein cap sentit. El sentit valencià de la desfeta.

El primer dia els mestres tenim l’ajuda dels monitors, una colla gran de joves, que sembla que els han ensinistrat en dos “ratos” i una gràcia vestida de disbarat: ens reben vestits de pirata. Oh. Els valencians fruïm de disfressar-nos per tot. Sort que Freinet no alça el cap per veure en quina cosa hem convertit la descoberta del medi en favor dels alumnes. Ni Freinet, ni Carles Salvador, ni Porcar, ni el mestre Soler i Godes, ni aquells grans mestres dels anys trenta, que van iniciar des de l’escola la interpretació del paisatge, perquè els xiquets conegueren el país on vivien. Però els xiquets no paren de fer activitat, els mestres observem què fan, què pregunten, com criden, en resposta als crits de tants monitors que semblen d’una tribu de la meseta (se’ls escapa tan fàcil aquella llengua), acompanyem, juguem, participem, però no n’hi ha un moment de respir, són hores intenses, de mobilitat, de vida, com si volguérem atrapar la natura d’un colp. La natura no s’atrapa. L’engolim, però no s’atrapa. I els xiquets, què diuen a casa?, què explicaran?. quins seran els detalls que nosaltres, els mestres, no veurem, si no ens els expliquen després, si no venim a trobar-los…

II

La nit sempre és especial, amb els xiquets, fora de casa. I el dia. I la vesprada. N’hi ha qui explicarà que ho ha passat regular. Caaaa, no els cregueu, estàvem de luxe i ho hem passat de categoria. Hem fet molta activitat, que no paràvem, però també hem tingut temps de, per exemple de…, no no, el temps passava volant, i nosaltres volíem atrapar-lo, un temps fred comparat amb el temps del pla, però era impossible atrapar un temps o l’altre. A la nit vam passar tantes coses com durant el dia. El segon dia vam eixir a explorar el bosc. Els grans van fer l’itinerari llarg, fins a la cova de les palomes, a la Foia de Bunyol, amb la cascada i la clotxa d’aigua freda. Un toll d’aigua profunda… Més que no freda, sembla aigua amb gel. Quin colp! Però una majoria es van banyar. N’hi ha qui es va tirar dotze vegades. El mestre Albert ens explicava el paisatge: n’hi havia qui l’escoltava. Els pobles de l’interior, el món rural, la despoblació, el camp, l’abandonament… Els mestres li van preparar una sorpresa. Amb americana, sandàlies i mitjons, li van regalar el carnet municipal de retirat. Ho vam celebrar amb un got de vi agre i uns dolços del forn. Ara n’hi ha qui explicarà que no ho va passar bé. Menteix. Com un pirata. Ho vam passar bé i molt bé. Sempre n’hi ha coses, n’hi ha que recorda els pares a la mitja hora d’haver eixit. I n’hi ha que s’hagués quedat un altre dia, o dos dies més. Jo hagués preferit de no tenir monitors, que no sé on els ensinistren, pobres. No ho he dit, però quan vam arribar, el fred ja hi era. Alguns mestres van passar fred durant la nit. Molt de fred. I també se’n recordaven, com de bé s’està a casa… A quin sant, ho vam passar molt bé. Amb tot, sí o no, és una experiència única. D’impressió. Un actiu en favor de l’escola i en favor d’aprendre.

Ara explicarem les anècdotes…

III

No n’hi ha anècdotes. De primer de primària a sisé de primària som una etapa educativa. Però de sisé a primer de primària n’hi ha un món. No sé si n’hi ha un abisme, però n’hi ha un món. Gairebé que n’hi ha la distància d’una vida, de dues vides: dels sis als dotze anys, ah. Els xiquets de primer, ací ja sabeu que incloc tots els alumnes -els xiquets i les xiquetes, els peluixos, els sacs, les maletes, les motxilles…- han d’escoltar molt atentament què han de fer a cada moment, a muntanya. Quan la mestra Creu o la mestra Sònia diuen “ara anirem a les cabanes a obrir les maletes, cercarem els sacs, els desplegarem, posarem el pijama ben plegadet al damunt, i el peluix…” hom pensa que la cosa es farà per art de màgia. No, sinyors, no. Tot això és un món, de lentitud i d’aprenentatge; de primer una assemblea, posar atenció, ara una cosa, després una altra, repetir les coses dues vegades, aleshores passem a l’acció, obrir la maleta, trobar les coses, deixar-les com cal, tot plegat encara són les onze del matí, però és que aquestes accions demanen temps, i paciència. De les cabanes de fusta als banys, uf, del bany a les cabanes, després camí del menjador… Uf, uf. Calen mans expertes, i mestres, molts mestres amb ganes de passar dos dies plegats a muntanya. En canvi, cinqué i sisé, això que ho troben fet, perquè no recorden com costa d’aprendre tantes coses com cal per viure amb autonomia. Això si no és que fan el pudent, o l’escarabat, o van tot el dia amb els bastons, els pals, simulant que són lluitadors siderals o gal·làctics, o es passarien tota l’estona amb el baló, o ves a saber… La nit ompli de llanternes el campament, de xiquets disfressats amb pijama; cal abrigar-se perquè fa molta fresca, ens apleguem en un espai tancat preparat per a la música de disco: nosaltres som de zoo, de la fúmiga, de la gossa… I de nou cap a les cabanes i bona nit, si és que n’hi ha que voldran dormir i n’hi ha que faran de mussol: al de matí, abans de les vuit, ja vindran les guilles a despertar-nos. Els mestres han descansat poc, uns quants alumnes també, si fa no fa, però una majoria ja es preparen per viure el segon dia. Desdejunar, vestir-nos, la higiene, l’excursió, la cantimplora, preparats per perdre’ns a muntanya… Sí, als del segon cicle han de venir a rescatar-los, perquè les coscolles els impedien de passar… Eren a dos-cents metres, perè es pensaven lluny, dins les butxaques d’uns pantalons vells que cantava Raimon.

Hem menjat correctament, hem tornat, feia dies que no havíem tornat, què més podem demanar, si n’hi ha salut i feina, què més…

IV

Com d’interessant seria aplegar totes les vivències, les de cadascú, en una història col·lectiva. Cada eixida, cada estada de principi de curs té la seua particularitat, feta a base de centenars de petites històries. Perquè totes tenen nom propi. Sí, aquesta vivència a les muntanyes de Bunyol també té nom propi, el de cada xiquet i xiqueta que hi era, el de cada mestre, o cada monitor… I cada xiquet haurà explicat a casa la seua història particular, única, intransferible. Però el conjunt és positiu sempre, perquè els fa créixer, malgrat les pors, els dubtes, els neguits de les famílies… Els fa agafar confiança, encara que no ho semble, passar les dificultats, sobreposar-se, avançar i créixer plegats: les picades, els bacs, els colps, els vòmits, la tos, els macarrons, l’aigua, les punxes, les pedres, l’enyorança, les rialles, els crits, el silenci (!), els animals, les maletes, les cabanes, els arbres, els esquirols, 160 ànimes vivint trenta-dues hores en un espai obert, a muntanya… Qui deia que l’escola no era intensa?

Als mestres, sobretot als mestres, i a les famílies, i als xiquets, gràcies per l’experiència de viure l’escola amb intensitat.

«Preocupem-nos sobretot de la llengua, perquè sense llengua no hi ha país.»

És una idea de Carme Junyent, que a través de Jordi Badia deixe ací per començar la nostra fita i encontre anual amb el nou d’octubre. Encara és un nou minúscula, ves si farà anys d’això, perquè els valencians som lluny de revifar, encara, malgrat que els resistents som ací, incansables, irreductibles, valenciansites de soca, catalanistes d’arrel. Som ací i endavant.

A unes hores de la celebració, d’un nou nou, encara som en el vuit, i avui tenim una cita al teatre Micalet per tornar a vore el Coral Romput que ens oferirà Marina Alegre. Encara som a l’escola, doncs, entre els llibres de Jaume I, la història del país valencià d’Antoni Furió, la llegenda del Puig, la conquesta de la ciutat, i l’entrada cristiana a la porta del Temple, fa un cabàs de segles: aleshores els catalans van portar la llengua a València, i la idea que els valencians nous podrien refer els furs, la convivència, amb el penó i la llibertat de mantenir cadascú les creences. Però la llengua va venir del nord, i això que a penes si tenia uns centenars d’anys, per la gràcia de Ramon Llull.

Mil anys després, o gairebé mil anys després, la qüestió dels valencians és en perill, per culpa d’uns polítics creminals, i una societat que es debat per no ser. Per no reeixir, per acotar el cap i deixar-nos morir en la pitjor de les ignoràncies, a mans d’un estat roín com la tenca. En canvi, si resistim, caldrà mantenir-nos fidels, ferms, convençuts que la nostra resistència tindrà finalment el fruit que anhelem. Com deia la lingüista Carme Junyent, ‘Si nosaltres no ho volem, la llengua no ens la poden prendre.’

Si ens mantenim, potser que d’una idea de forn, passem a tenir una aferrada idea de pàtria.

Els nostres alumnes van llegir divendres en la Nit Estellés de Picanya. L’endemà ho van fer al Micalet, en la crida organitzada per Escola Valenciana, la Plataforma del centenari i la mateixa Societat coral el Micalet. Com n’estem de pagats per acompanyar els alumnes en aquestes lectures de commemoració, i com es nota si la lectura és entrenada, assajada, un dia i un altre, i un altre més, perquè els alumnes també es troben que ho faran amb goig i de manera excelsa. El poeta i la commemoració ho mereix, i els mestres farem bé, no només d’ensenyar a llegir d’una manera acurada, sinó d’entrenar-los com si hagueren de fer una estrena d’una obra de teatre en un escenari professional. Com els actors de veritat. Per això, hom ha de creure’s la faena, i ha de voler fer de mestre cada dia, sense vacil·lar. N’hi ha vegades que et trobes lectors que han assajat poc, com si el fet d’enviar-los ja fóra prou -hala, xiquets, pugeu a llegir!-, com si la responsabilitat dels mestres s’hagués acabat ací. Quin error, mestres, perquè aleshores la lectura no passarà d’una cosa mecànica, sense ànima, i els alumnes patiran, i no se sentiran acompanyats, no ho voldran repetir: igualment podrien llegir com passar-se els cordons de les sabates, home.

Llegir, llegir els poetes, Estellés enguany, ho heu de convertir en un acte sublim. Si de menuts no els deixeu davant d’un plat amb una tomata, una lletuga i una ceba, a pèl, perquè ho pelareu, ho rentareu i ho tallareu a trossos petits, i encara ho emplatareu i adobareu amb un oli d’oliva boníssim abans deposar-los davant el plat, la lectura és el mateix: la lectura, mestres, s’ha d’entrenar com aqueixa amanida. Després de fer la passa mecànica, de saber llegir cada paraula, cada expressió, amb una fonètica acurada i correcta, ha d’arribar la lectura d’ànima, que demana entrenament, un bon model -el mestre-, fins i tot ensenyar-los uns enregistraments fàcils de trobar a la xarxa, i després dedicació i ofici, mestres. Com fan els actors professionals. Aleshores ja els tindreu preparats per fer-los pujar a llegir a l’escenari. Cada any, en cada commemoració, o festa d’escola o Nit estellés, ells voldran ser, i elevar la llengua per la lectura. No defalliu, mestres, i ensenyeu-los a llegir. No us esteu de res, per això.

La tómbola de la fira de bétera repartia bolletes sense premi i amb premi, d’aquestes en repartia menys, naturalment, però en aquella època de tantes mancances, per un duro tenies l’oportunitat d’emportar-te a casa una cosa que simulava un pernil, o un salsitxó o un peluix gegant en forma de bambi, o unes paelles de ferro, o unes nines més lletges que l’avarícia, aquell home no parava de xerrar i explicar quantes coses regalava per un duro, i aleshores t’omplia les mans de bolletes que anunciaven que havies de continuar jugant, sens dubte, però n’hi havia que guanyaven, pocs, però n’hi havia que sí, que s’emportaven a casa el pernil que no era pernil. Recorde personatges populars que van acabar emportant-se el premi gros, aquell succedani de cuixot oliós tan ranci… L’homenic que no parava de xerrar per l’alçaveu es deia terremoto, com la tómbola, i l’acompanyaven dues ombres inseparables: un que feia de secretari, i ell li deia secretari, que repartia les bolletes, i un mico agafat a una escala amb un cadena. DE vegades, el mico es tirava al cap del que tenia més proper i t’estirava el cabell com si se’l volgués quedar. Allò era una estampa d’una època difícil de superar, allò va durar qui sap quants anys, perquè en cada fira de festes, aquell tros de tómbola es plantava sempre al mateix lloc, i venia i anava de poble en poble, l’homenic, que al final es va fer casa ací mateix. La tómbola, els dies de festa grossa, repartia això i allò, sense parar, i terremoto alçava la veu i tothom a cent metres lo manco posava atenció a tants miracles…

Ara sembla que han obert una altra tómbola o rifa, però a la mateixa generalitat dels valencians, al cap de la qual hi ha l’analfabet mazon. Per un set a secundària o a batxiller, segons el patètic milhomes d’aquesta rifa, ell en persona t’envia el títol màxim d’una llengua, com si volgués dir prou, prou d’estudiar català, la llengua dels valencians, prou de fer l’estudiant, d’esforçar-te, perquè ja en sabeu prou i massa, i jo en persona, l’analfabet mazon, vos regale un cabàs de títols. I sí, ell en persona eixia a les xarxes i a la tv ahir regalant tot de títols, només si premies un botó, automàticament: terratrèmol mazon expedia títols com podria expedir certificats metges, o documents notarials de la propietat, o certificats superiors d’estudi, perquè l’analfabet s’ha eregit en catedràtic de llengües, com a poc, i regala si vol títols a tothom: només calia demostrar que tu passaves per allà, i n’hi havia prou… En passar per allà.

No sé que hagués passat, si l’homenic mazon s’hagués atrevit a fer el mateix amb altres llengües: amb el francés, amb l’anglés, fins i tot amb l’espanyol… no sé què li haguessen dit les universitats espanyoles, o els primmirats d’oxford o la sorbonne… Possiblement l’analbafet s’hagués atrevit a respondre’ls també a tots: que ell és per damunt del coneixement, de les institucions acadèmiques, que per tant pot regalar el que vulga a qui vulga, quan vulga i com vulga. Que la seua vulga no li la treu ningú, que ell no vulga.

-mecaguenlouconsagré, mazon!, si ets més ninot mos faràs vomitar la melsa, tros d’inútil!

Dissabte, la Societat coral el Micalet acollirà la Nit Estellés de València, l’any del centenari.

Organitzada per la Plataforma pro Fundació Estellés que anima i encoratja molts dels actes que es fan enguany arreu del país, dissabte ens aplegarà a la ciutat. Després de diversos intents per fer la Nit al carrer —recordeu allò dels carrers seran sempre nostres?— i davant el silenci administratiu, a pocs dies de la celebració, l’organització va decidir de fer suport al Micalet, que passa estretors pel tall en sec de les subvencions adjudicades en el seu moment, que ara els ha retirat el govern falsament valencià de València. Dir-ne govern valencià, d’uns creminals de política extremista contra els valencians fóra un insult a la intel·ligència. Més encara quan el mateix president de la generalitat  ha declarat que prou d’ensenyar valencià, allò que cal és la uniformització espanyola. Serà ruc i l’albardaran, sens dubte. Però ara mateix ell mana i nosaltres passem dificultats, econòmiques i ètiques, de llengua i de salut, amb aquells sinyors fent política contra nosaltres.

El Micalet acollirà doncs la Nit Estellés de València: i no vos penseu que en serem un miler, que no cabríem tots en aquell espai, potser un centenar, per sopar, llegir i escoltar els músics del col·lectiu Ovidi. Si encara no us heu apuntat, no feu tard, perquè la cosa va de límits. Ací vos deixe l’enllaç

El president de la generalitat valenciana és analfabet. Total. A més de mediocre. Sembla que ser-ne li fa goig. Ara argumenta que el català s’ha imposat durant massa temps. A ell que li ha valgut de poc, tanta imposició. De fet no el sap parlar, i dubte que el puga llegir amb correcció. Els valencians tenim un president analfabet que es vanta de ser-ho. D’analfabet a inútil. Ves si la tria dels valencians ha sigut exemplar.

ës veritat que un percentatge elevat de valencians presumeixen del mateix defecte —potser que per a ells siga una qualitat—, el desconeixement de la llengua. I d’això trauen pit, i collons (traure collons és sempre inútil, però aquesta vegada ho és doblement). Un poble civilitzat, d’aquest orgull per la mancança de la llengua pròpia del país, en diria ignorants. Males persones. Fóra com reclamar que l’escola desaparegués, que deixés d’ensenyar, que,  total, per al paper que en trauen uns quants…

Hom arriba a l’escola primària, imagina un xiquet de set o vuit anys, fins i tot un de nou o deu anys, un alumne qualsevol de l’escola primària. Potser que el mestre encara no els ha explicat les fraccions, o les potències… perquè som en els pirmers dies del curs, aleshores a partir d’un dia, el mestre traurà didàctica i començarà a explicar què cal per dividir, per operar amb fraccions o amb potències, explicarà les mesures, la geometria… N’hi ha alumnes que ho agafen a la primera. N’hi ha que els costa més. N’hi ha que tindran dificultats sempre. Però cap d’ells, de no saber matemàtica, operacions, problemes, o com aprendre les dimensions de l’univers, d’això no en faran un tret d’orgull, ni trauran pit, ni en presumiran… NO són analfabets, ni inútils, ni ho volen ser. No em veig fent el fatxenda per no entendre plató o wigenstein, ni per no saber prou llengües per comunicar-me amb els altres…

Però és això que nosaltres, els valencians, tenim de president: un home ignorant i incapaç de parlar valencià amb correcció, la llengua dels valencians, L’única llengua de la generalitat si realment fóra valenciana, en canvi de presumir, de traure pit, de creure’s milhomes amb aqueix gep carregat damunt: l’analfabetisme.

Aquest ruc, poseu-li sària i porteu-lo a la plaça, enmig d’una garbera de llenya seca: que no puga mostrar més com podem caure tan fondo, els valencians.

Aquell 1 d’octubre, diumenge, catalunya decidia per majoria absoluta de fer-se independent. Espanya ja feia dies que amenaçava amb militars i policia, amb una invasió sense precedents: com que la festa era pacífica, d’una banda, la banda genuïna, l’altra banda la volgué convertir en carnisseria; va haver-hi sang, molta sang i molts ferits, i una brutalitat feixista com espanya sap fer. No en sap d’una altra cosa. A la festa democràtica catalana, espanya va respondre amb violència. Sense cap altre argument o recurs: un nou colp feixista, com al 36, el 155. Després, en passar el temps, la violència física es va convertir en violència judicial i política. Aquella brutalitat, espanya no la podia mostrar cada dia al món occidental. Però…

La festa que jo vaig viure en directe, espanya volia cobrar-la en sang. No tenia arguments per convèncer ningú, si no era sang en canvi de drets humans. Vet ací el nivell civilitzat al qual hom pot aspirar, a espanya. Aquella violència física s’ha fet servir després contra la llengua, contra l’escola, contra el finançament, contra les pensions, també dels valencians, que patim un setge i un robatori d’anys i anys. Perquè espanya, això sí, actua sense escrúpols, només per l’egoisme dels seus. Adoba lleis, normatives, i interpretacions a partir de les quals espanya guanya sempre, sense arguments, amb violència…, i encara si pensés que no podria guanyar, aleshores aplica de nou la violència.

En canvi d’això, només ens queda continuar batallant, democràticament, i desobeir, desobeir sempre amb arguments contra aquell estat violent i enfeltrit. Tornar a recuperar, més prompte que tard, aquell jorn festiu que va representar l’1 d’octubre de 2017, un dia històric, excels, de festa major d’un poble alçat en eleccions, lliure i lluminós.

El que va passar després…