Nou d’Octubre sense Alfons Llorenç (en tots els sentits)
Alfons Llorenç a l’Olleria el 1989
La veritat és que ens posen difícil de mantindre el respecte institucional. Arriba el Nou d’Octubre i, entremig de les festetes i abraçades complaents de celebració oficials, el president de la Generalitat va rebre ahir un torero que diu que ja en té prou de fer patir els animals.
El missatge és potent. No només perquè eleva (torna a elevar) com a referent i pròpia la visió de l’España castiza, sinó també perquè va acompanyat de l’arraconament de les reivindicacions nacionals, les que no caben en els discursos i fets epidèrmics i sense forment. No és que el bandejament siga nou, però ara parlem d’ara.
Amb un govern joiosament ofrenador, i amb una oposició ofrenadora a mig gas o temorosa i desorientada, la Generalitat sembla una franquícia sense marge de maniobra ni ganes de tindre’n.
És així com el Consell arriba a fer-li palmes a un torero i a donar una alta distinció a algú que destacà (com a precedent del conseller Rovira) per menysprear el valencià. Ho fa mentre ignora una figura cabdal per a l’existència mateixa del mateix Consell. Fa tres mesos que s’ha mort Alfons Llorenç; ni se n’han recordat. O sí: potser és que se n’han recordat i els ha fet por. De totes maneres, segurament és millor així: sentir el seu nom enmig dels parlaments oficials i acomplexats faria patir.
Més val que el recordem amb un dels seus treballs, un reportatge històric per la data, per la temàtica i per la introducció del valencià en les emissions territorials de TVE.