Ulisses20

“una pàtria lluminosa, elevada, i lliure.”

contra tota desesperança!

“Baralle el temps. Conec el cep del temps

concret i ocult per la lluita i la ràbia.

Tinc el secret, ocult i cast, del temps.

Pregonament la muixeranga arriba

amb els tambors amarats d’una sang.

I tots els temps se m’esdevenen temps

Un pregonat foc incendia Xàtiva

i l’encobert el maten al meu poble.

El palleter cridava en un cantó:

qui és aquest i per què clama i crida?

País em sé i em sé poble per sempre,

veig arribar el rei Jaume a la seu,

de cos present i tot voltat de torxes.

Amb lentes passes ran del riu arriben,

homes que fan dibuixos a les coves.

I ja veig ara la protuberància,

el bult solar, sexual, del Mondúver.

Aquest, aquest, aquest és el país

del qual jo em sé fill i fidel per sempre.

Per un estiu de calor i terrasses

pugen, a Elx, clares veus del Misteri;

vida i metall, mirall al·lucinat,

la nit dels nards, preponderant les veus.

Atarantat arribava a la balma.

I veia, fosc de pols les Germanies

i un Estellés penjat del molt trist pal.

I seria, aquest, el meu principi brusc?

La meua clara voluntat de poble?

Ho pense, ho mire, i darrerament

em sembla tot coherent, raonable.

Oh aquest país declarat i indomable!

M’arriben veus fondes de sang i de pols.

M’arriben veus de clars canyars invictes.

Propugnen, altes, una ortografia,

—molt més, molt més: la lexicografia—

que mire, estrany. I me’n torne llavors!

Torne a les veus de la terra, calentes,

pedra cremada, terra al·lucinada,

i veig, propicis, focs de Catalunya,

i per la mar foc de les Balears.

Oh quan serà! Oh pàtria enterrada…

Qui gosarà traure el ferro encolat,

déus mutilats d’una marxa comuna?

El català que raone i escric

m’aclarirà noms i fum en uns murs.

sonata d’isabel, Obra completa 10, 3i4, València, 1990

el dia i l’any del centenari