Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Mar i cel.

Lot quasi complet: versió teatral d’Àngel Guimerà, versió musical de Dagoll Dagom i banda sonara d’Albert Guinovart. Ara només em falta el vídeo! el dubte és en quin format el trobaré ara que canvien tan ràpidament les coses.

El mar és com un desert d’aigua,
no té camins ni té senyals;
El mar és un desert d’onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

El sol és el senyor del dia,
la lluna és reina de la nit;
però la reina ens dorm a les veles
i al matí no es pot amagar;
aleshores ens fa de bandera
i el sol vol fer-se enrere i fugir.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

El mar serà tot per nosaltres,
ja som senyors i reis del mar;
tots voldran fugir de la lluna
que flameja al nostre estendard;
però per a ells no hi haurà pietat,
perquè Al·là ens ha volgut triomfants.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

I arribarà el dia de glòria,
quan ja no quedin cristians,
que cantarem la gran victòria
dels fidels valents fills d’Al·là.
I aquest mar estimat serà nostre,
serà el mar dels germans musulmans.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

 

Llista d’espera, de Josep Jorge Fernánez

DESPATX

Sempre que entre en un despatx

d’un càrrec públic

veig un quadre de Felip VI,

Em tempta donar-li la volta,

per pura vemnjança

estètica

històrica

El primer llibre de poesia de Josep Jorge és un llibre amb moltes poesies sobre les coses quotidianes de la vida (influència estellesiana?), però en aquest cas més centrades en les esperes quotidianes o altres no tant. Les tres parts del llibre ho deixen ben clar: sala d’espera, notes inesperades i notes desesperades. Tot amb un bonic Final.

 

La puta i la santa, de Gemma Pasqual Escrivà.

La meua xiqueta és l’ama

del corral i del carrer,

de la figuera i la parra

i la flor del taronger.

En aquesta primera novel·la per adults de l’autora d’Almoines ens relata dues històries paral·leles sobre amb la violència masclista com a tema principal. Una dona de barri de Sants, d’origen valencià nascuda a inicis del segle XX i la seua besneta ja als anys actuals. Sembla ser que això que va començar Plutarc fa molts anys amb les vides paral·leles encara dona fruits, i si som com aquest, de bon gust i bon pair. I parlant de gust, en aquesta narració les figues tenen un paper prou destacat, en els dos sentits de la paraula figa.

Fa poc vaig llegir el llibre El barri de la Plata, sembla ser que els valencians o autors d’origen valencià s’ha especialitzat a narrar històries ambientades a la ciutat de Barcelona, especialment a barris on aquesta va ser una part important de la població des d’inicis de segle XX, abans de les onades migratòries més conegudes de murcians, andalusos o extremenys.

El blau, ni en pintura!

Aquest matí entrava a Llíria per l’estació de trenet i en un balcó he vist dues banderes ben grans, la senyera coronada i un bandera espanyola amb el pollastre franquista al mig. El tema de perquè la policia o qui siga responsable permet l’exhibició de símbols franquistes ho deixe per un altre dia, però el dissabte varen fer retirar una estelada al camp de Mestalla per si molestava i els demòcrates hem d’aguantar amb tot.

Això m’ha fet recordar un article vist fa poc a la revista Lletraferit, Més enllà del blau de la bandera, on aquests ens volen convèncer que la bandera de la capital ja va ser usada per l’esquerra a inicis del segle XX. Tenen raó, però hi ha una cosa que es diu apropiació, i els neofeixistes valencians, extrema dreta valenciana o dreta extrema es varen apropiar d’aquest símbol i el varen fer seu, i amb ell varem atacar als demòcrates (com encara he pogut comprovar aquest matí). Per tant, no em demaneu a mi, i a molts demòcrates que accepten aquesta bandera com a bandera del país. No ens volem semblar als feixistes que li varen posar un bomba a Fuster, o li feren la vida impossible a altres.

De la mateixa manera que una esvàstica ja era un símbol abans del nazisme, salvant les distàncies ara a ningú amb un poc sentit democràtic li s’ocorre anar exhibint aquest símbol, per molt que fora anterior, ja que tots ho associem a la barbàrie i a l’extrema dreta.

Per tant, no insistiu, el blau, ni en pintura!

Breus històries mallorquines, de Robert Graves.

L’autor de Jo, Claudi, per a guanyar doblers i poder viure tranquil·lament a la serra de Tramuntana va escriure una serie d’històries curtes per a revistes i diaris americans ambientades a l’illa de Mallorca. Ara la nova editorial Moll ens fa un recull d’aquestes traduïdes a la nostra llengua.

Sembla ser que els censors franquistes no varen fer molt bé la seua feina (pocs coneixement d’anglès o desídia?) i en moltes d’aquestes narracions la societat mallorquina favorable al general Franco ni surt ben parada (excepte la Guàrdia Civil?). Però a més d’això també podreu trobar humor, denuncia de la incipient destrucció de la illa en benefici d’un turisme que només beneficia uns quants i, algun personatge famós, alguns amb un nom canviat i altres amb el real, com Ava Gardner.

Ja m’estan ganes de tornar a l’Illa a tornar a visitar la serra de Tramuntana. Ara, ho tinc clar, a l’estiu no.

Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet.

Aquesta novel·la és una interessant proposta de l’autora de El Pont d’Armentera en la que posa per escrits els recursos de la tradició oral per contar-nos una història ambientada en una ciutat dividida per una espècia de Gran Germà que ens recorda el Berlín del desgraciat mur que varen aixecar els dirigents de l’antiga RDA.

Els protagonistes no tenen nom propi i són designats per seu ofici o alguna característica : el folklorista, l’escoltadora de cançons, el revolucionari, ….. i tot a partir de la recerca sobre els orígens, variants i influències d’un conte sobre una Línia separadora que acabar fent-se real a la ciutat on viuen els protagonistes.

Joventut i altres narracions, de Joseph Conrad.

Interessant recull de sis narracions de l’autor de Lord Jim i El cor de les tenebres. En aquest cas són sis narracions amb el mar de fons en algunes o temes com l’emigració, la Gran Guerra o l’anarquisme en altres.

En la primera d’aquestes ja apareix el personatge de Marlow, el protagonista de El cor de les tenebres i altres relats de l’autor on narra un desastrós viatge en vaixell cap a Bangkok, un viatge no tan dramàtic com el del riu Congo en la seua més famosa novel·la. Les narracions són El anarquista, El còmplice secret (un estrany naufrag), El relat (amb la Gran Guerra de fons), El soci ( un intent d’estafa en el mar) i Amy Foster (sobre la immigració a Amèrica i l’acceptació d’estrany en una societat tancada).

100 anys, Vicent Andrés Estellés

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

El barri de la plata, de Julià Guillamon.

A inicis del segle XX va haver-hi una immigració molt forta de valencians cap a Barcelona i voltants en cerca de feina i d’una millora en la qualitat de vida. Abans que les immigracions més famoses de murcians o andalusos, molts valencians de les terres d’interior ja havien anat a treballar i viure allà, fins a punt que en 1930 un de cada deu habitants empadronats a Barcelona era valencià. Mols anaren a viure al Poblenou, més concretament al barri de la Plata. L’efecte crida va funcionar.

Aquest llibre narra l’experiència de la família de l’autor, un família on la part de pare venia de Toga, per tant castellanoparlant i la de la mare del barri de Gràcia: el seus bons moments i el moments amargs ( “Rodoreda va subestimar la fascinació que poden exercir sobre les bones noies els pintes del barri”) i la lluitar per poder mantenir la família durant els anys del franquisme i transició. Tot això amb la ciutat de Barcelona de fons i més concretament un dels barris menys literaris que els darrers anys es va fer més conegut gràcies a una sèrie de tv3.

“Josep Pla va dir un cop que no s’havia escrit encara un drama sobre una família bilingüe. El llibre que va imaginar Pla és El barri de la Plata.” Amadeu Cuito.