Haikus

La força del silenci

“Afirmació de l’odi”, poema de Vicent Andrés Estellés

Publicat el 24 de setembre de 2024 per lluisroig-haikus

 

 Vicent Andrés Estellés manifesta la seva ràbia per l’exili interior imposat per la genocida dictadura franquista en el poema AFIRMACIÓ DE L’ODI, del llibre Exili d’Ovidi, 1982

Jo voldria cantar l’odi, però no hi puc.
Advertesc, de vegades, que l’odi m’omple tot,
i no puc encabir l’odi en unes paraules,
hauria de bastir un temple, una piràmide.
Jo sóc el que he estat fet: criatura de l’odi.
Odie molt, odie amb tot el cos i l’ànima.
Jo voldria cantar l’odi, però no hi puc.

Jo he sentit arribar les greus tandes de l’odi
a tots els cavallons de les meues collites,
sols han crescut per l’odi i sols ho són per l’odi.
L’extermini arribava a la meua finestra
i em demanava un mot i de gust li’l donava.
Jo he desitjat el dany, el dany greu i profund.
Jo he sentit arribar les greus tandes de l’odi.

Ja no podré cantar, com feia abans, l’amor,
el delit d’una mà en prendre un pit de vidre,
el delit fondo i gran d’una besada intensa,
el delit d’uns malucs, el delit d’unes anques.
On era l’amor, ara sols em prospera l’odi.
Evoque cossos, noms, evoque vitralls d’aigua.
Ja no podré cantar, com feia abans, l’amor.

[…]

De vegades enyore un passat de xiprers,
de vegades enyore un passat de besades,
de vegades enyore unes nits amantíssimes,
de vegades recorde la vida que no visc.
Aleshores alena la criatura, invicta:
jo sóc odi i proclame la dignitat de l’odi.
De vegades enyore un passat de xiprers.

M’odiareu també, només proclame l’odi,
l’establiment de l’odi, l’estructura de l’odi,
fundació de l’odi, la casa gran de l’odi.
Estic parlant de fets terriblement concrets
i des d’ara us ho dic amb la veu més planera:
arribarà el moment a la vostra existència.
M’odiareu també, només proclame l’odi.

No em demaneu, companys, germans, que cante l’odi.
El sent com una parra que puja pel meu cos,
puja pels tubs de l’aigua, rebenta les bombetes.
¿Com he de cantar l’odi que m’ocupa, que sóc?
El veig en mi i el pense a les vostres pupil·les.
Prospera l’odi al món i va poblant la terra.
No em demaneu, companys, germans, que cante l’odi.

 

Vicent Garcia Devis el dia 5 d’agost de 2023 (www.laveudelsllibres.cat) entrevistà a la Carmina Andrés Lorente, filla de Vicent Andrés Estellés. Entrevista de la que en transcric un fragment:

“Estellés conta com sent ell jovenet entraren pel carrer Nou els soldats de l’exèrcit franquista… una jove alçà el puny i la van detindre. Al cap d’uns dies la van alliberar i tornà a casa molt prima, bruta i amb el cap rapat. I ell es va quedar molt impressionat! No la mataren de miracle! La guerra, sempre la guerra. I la fam, en l’esperit del poeta.

Jo vaig patir la guerra brutalment,
La gran dolor del meu poble vençut,
L’enorme fam dels dies de pa escàs,
(…)
els falsos déus, les hores peremptòries.
La guerra fou com un arrap llarguíssim”

            (Mural del País Valencià, p. 108)

En temps de maror, escoltem els poetes

Publicat el 20 de setembre de 2024 per lluisroig-haikus

En temps de maror, escoltem els poetes: “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot“, de Vicent Andrés Estellés.

 

Aquesta frase tan repetida i ben trobada del mestre de Burjassot és inclosa al poema que tot seguit presente. Una frase de guiatge, de motivació, de saviesa, que expressa força bé com en una situació injusta, per més fermada que es trobe per la repressió dels poders fàctics, arribarà un moment en què algun esdeveniment fora mida farà vessar el got de la paciència del poble i l’empentarà a fer la passa decisiva per poder trencar les seues cadenes i començar el camí de la dignitat i la llibertat.

Això acostuma a passar quan es donen les condicions adients, amb uns elements personals, socials i històrics determinats, que podríem resumir en alguns mots clau, descriptors de l’estat necessari en què s’han de trobar cadascun dels elements determinants: comprensió (millor que, però també, convenciment personal), col·laboració/ coordinació/ compromís (ajuda mútua: “entre tots ho farem tot!”) i conjuntura (situació històrica favorable).

Els versos que l’embolcallen, com alguns altres de l’Estellés, expressen ràbia, brollen d’alguna de les múltiples estades dels marines de la VIª flota americana als ports del nostre país, a les nostres Illes, i són com una resposta del poeta a la fatxenderia d’aquests sentinelles dels amos del món. Quin fàstic que fan aquests masclistes “de merda”, que van de tipus durs i no són més que uns covards ensinistrats i protegits per les armes de governs tantes vegades sanguinaris! En aquests versos, Vicent Andrés Estellés no canta, lamenta, crida ben fort contra aquesta petulància menyspreadora, i ho fa per malifetes de fa, si més no, trenta-cinc anys; això no obstant, ara mateix, mutatis mutandis

Vés-te’n a casa amb les teues barbes brutes i el teu xiclet. Vés-te’n
a casa amb els teus polls i les teus lladelles, ets fals, tot és fals.
Duus els dòlars ben amagats. Somrius darrere les teues ulleres, que
no et fan cap de servei. Vés-te’n a casa, mesquí, amb la teua novel·la.

Vés-te’n a casa, al teu Watergate, al teu merder, a Nixon. No tornes
a Eivissa la blanca, a Mallorca. No ens fas cap falta. Vés-te’n,
vés-te’n a la CIA. No et volem. No et volem veure amb la teua indiferent
mirada per damunt dels nostres cossos, els nostres dies, la nostra pobresa.

Oh!, fills de la gran USA. Perquè hi haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot
; perquè arribarà un dia que no et permetrem
esperar als nostres aeroports amb els peus bruts damunt la tauleta,

mentre beus eucarísticament el teu refresc, la teua coca. Vés-te’n,
vés-te’n d’una vegada i no tornes mai més. Vés-te’n i no tornes
amb els mariners. Vés-te’n d’una vegada, oh!, fill de la gran USA. Vés-te’n. 

Vicent Andrés Estellés, “Versos per a Jackeley”, Obra Completa nº 7, 1982.

(Transcripció del Bloc de VilaWeb: Observar, llegir, escriure)

Sílvia Orriols i els nacionalpopulismes

Publicat el 14 de setembre de 2024 per lluisroig-haikus

ENTREVISTA (https://www.diaridegirona.cat/… , 11-9-2024) amb Xavier Torrens, professor de Ciència Política, escriptor i un especialista en Sílvia Orriols i els nacionalpopulismes, ha publicat el llibre Salvar Catalunya on fa un acurat retrat de Sílvia Orriols i, fins i tot, de l’orrionisme.

 

Catalunya necessita ser salvada?

Aquesta pregunta es manté fins a les darreres pàgines del llibre. Jo tracto el lector com a persona adulta, i per tant, poso damunt la taula diferents elements i factors de Sílvia Orriols com a líder d’Aliança Catalana dins del moviment del nacionalpopulisme a Europa i occident. És el lector qui haurà de treure les seves conclusions, jo no li dono una resposta.

Ha parlat amb Sílvia Orriols, per escriure el llibre?

He fet un centenar d’entrevistes, he assistit a mítings seus en diverses ciutats, he estat en reunions del seu grup municipal i en plens municipals de Ripoll, he entrevistat altres dirigents d’AC, també a afiliats, així com a regidors de partits adversaris. Ah, i he agafat el tren de rodalies entre Barcelona i Ripoll moltes vegades (riu).

Un extens treball de camp.

Catalunya no és un oasi del nacionalpopulisme a Europa, i gual que hi ha una Marine Le Pen a França , una Giorgia Meloni a Itàlia o una Alice Weidel a Alemanya, era clar que a Catalunya acabaria apareixent una líder d’aquesta ideologia: Sílvia Orriols. És una líder amb carisma.

Compartint tantes hores amb ella, l’ha convençut tant com per a votar-la?

Tant a la universitat com quan escric llibres, tinc per costum no expressar les meves opinions personals, sinó fer una anàlisi amb totes les possibilitats i que el lector tregui les seves conclusions.

Com la definiria, tant personalment com políticament?

Sílvia Orriols és clarament la Marine Le Pen catalana. En els darrers anys, a totes les democràcies occidentals han aparegut partits nacionalpopulistes. El seu discurs és contra les elits, amb xenofòbia i islamofòbia, i reivindicant un estat del benestar xovinista: és a dir, que les polítiques socials es prestin en funció de la nacionalitat. Aquí ningú liderava aquest espai polític, fins que Sílvia Orriols ha aconseguit passar en un any d’alcaldessa de Ripoll a diputada.

Dos diputats no és gran cosa.

Giorgia Meloni va començar amb un 3,7% de vots. Sílvia Orriols també ha començat amb un 3,7%. Meloni ja és primera ministra.

Ho ha aconseguit amb un discurs semblant, no?

El nacionalpopulisme posa sobre la taula una sèrie de problemes com falta de beques de menjadors escolars, pensions baixes, cues a la sanitat, etc. Són problemes reals, però la solució que proposa Sílvia Orriols és que no són catalans els 8 milions d’habitants de Catalunya, per tant, no tots hi tenen dret. Això, que divideix la societat en dos bàndols i trenca la cohesió social, no s’havia dit mai en el catalanisme del segle XXI.

Els partits tradicionals han oblidat aquests problemes de la gent?

Sovint abracen un discurs massa polític i dissenyen poques polítiques d’impacte social. I les famílies que volen arribar a final de mes necessiten polítiques d’impacte social, no discursos. Aleshores un sector de la societat es sent abandonat, i és comprensible que aquests votants busquin solucions fàcils a curt termini, que és el que ofereix el nacionalpopulisme.

Li diuen feixista, a l’Orriols.

El mot «feixista» es fa servir banalitzant el nazisme i l’holocaust. S’hauria de deixar d’utilitzar com un insult per a desqualificar l’adversari. El feixisme clàssic utilitzava la violència, tenia organitzacions paramilitars, construïa camps d’extermini… El nacionalpopulisme no és feixisme clàssic. Jean Marie Le Pen és neofeixista, la seva fila Marine és nacionalpopulista.

Aliança Catalana és Vox a la catalana?

Són tots dos nacionalpopulistes. Però Vox defensa valors morals molt conservadors: està contra l’avortament, contra l’eutanàsia, contra la comunitat LGTBI… és semblant al partit de Victor Orban a Hongria, fins i tot a Meloni. Sílvia Orriols és més semblant a Geert Wilders d’Holanda o als populismes dels països escandinaus, ella penja sovint la bandera LGTBI a l’ajuntament, i és favorable a les lleis actuals de l’avortament i l’eutanàsia.

El fracàs del procés ha beneficiat Sílvia Orriols?

Òbviament. AC neix per diverses causes, a banda de la xenofòbia i la islamofòbia presenta a la societat -amb els atemptats del 17-A i la connexió amb Ripoll-, i hi ha el desencís i la frustració amb el procés. I també, és clar, la tendència actual d’arrelament de partits nacionalpopulistes. A banda, hi ha el que jo anomeno la tríada: Ripoll és l’epicentre de Bandera Catalana, l’origen del 17-A i el bressol mític de Catalunya, i tot es personifica en Sílvia Orriols.

És realment independentista o això forma part del populisme?

Sí que més independentista. Aposta per l’aplicació d’una DUI a curt termini. Se sent sola, al marge de la resta de partits catalanistes. Però com que dona per sabut el seu independentisme, es centra en el missatge de la inseguretat i que aquesta la causen els immigrants, sobretot els musulmans. En això hi té molt a veure l’ideòleg d’AC, Jordi Aragonès -cosí de l’expresident-, que s’inspira molt en Steve Bannon, ideòleg de la campanya de Donald Trump i qui li va fer guanyar la presidència. D’ell va aprendre a centrar-se en un parell de punts del programa, deixant de banda la resta.

Una última pregunta: li cau simpàtica Orriols?

La meva opinió no és rellevant, insisteixo. El que puc dir és que no és ni un màrtir ni un monstre, és una persona amb un lideratge carismàtic. Per tant, pot impulsar l’ascens del nacionalpopulisme català, justament perquè és una persona normal.