El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Si no els fem servir es perdran!

0
Publicat el 28 de setembre de 2024
Fotografia: Andrea Piacquadio (Pexels).

Ací teniu els brins de mitjan juliol fins ara, amics.

Si no els fem servir es perdran

Una fonètica exemplar

Valents per la nostra covardia

L’hemeroteca empaita la nova consellera

Verbs escàpols per a mossos

Aquests també es perdran si no el diem

Oli en un llum

Amb qui s’ha barallat el son?

La televisió és un model!

Quines penques!

Es porta l’oli

Après de poc

La meravella del “manllevar”

A pas cuitat

Castellà per a rebel·lar-se?

Renecs suaus

Castellanismes camuflats

El tupí i la tupina

Català de plàstic? No, si us plau

A la babalà

Més castellanismes camuflats

La plaga dels possessius

Més castellanismes camuflats

Un corrector precís, així com cal

Abocar

I encara més castellanismes camuflats

Calma

Quadravis i bes-ties

Fem-ho natural

Tenir-hi tirada

Una cara nova

Garlaires i bocamolls

Discreció

Va de tort

Caldera vella, bony o forat

En cas que no pugui venir

Tres tics moderns

I tant!

Ai, la vista

Burxetes

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Comiat del Fèlix Badia, un bon samarità

1
Publicat el 23 de setembre de 2024

Ahir, diumenge 22 de setembre de 2024, vam acomiadar el Fèlix Badia i Pujol al tanatori de Manresa. Va ser un acte breu i emotiu, després de quatre hores de vetlla intensa, en què molta gent, moltíssima, va venir a donar el condol a la família, especialment a la Pilar Closa, la companya d’aquests quaranta anys i el puntal d’aquests darrers cinc mesos.

A la vetlla, els familiars vam tenir ocasió de parlar amb dotzenes i dotzenes d’amics, que van refermar la visió que en teníem. Molta gent va elogiar-ne l’ull clínic. Vam saber que havia descobert una al·lèrgia en un nen que feia anys que els pediatres medicaven per a la tos. O que havia endevinat, pels símptomes, que un vailet tenia una paparra. O que havia encertat la mononucleosi d’una nena, amb un cop d’ull. I, sobretot, que era un metge atípic, un metge que et tranquil·litzava, fins i tot quan et deia que la malaltia del pare era greu i no tenia remei. La Pilar ens va recordar una lliçó que n’havia après ben aviat: escoltar el pacient, mirar-li els ulls, deixar que expliqui els símptomes i el procés de la malaltia és molt més eficaç que no pas voler conjecturar la diagnosi sense aquesta informació humana directa.

Després, al funeral, es va parlar de passada de la carrera professional del Fèlix: llicenciat en medicina i cirurgia; màster en gestió clínica i organització d’institucions sanitàries; tretze anys de metge de capçalera; dins l’ICS, director de les comarques del Bages, Berguedà i Solsonès i gerent de l’àmbit de Costa de Ponent; dins Althaia, director d’Atenció Primària i director d’Atenció a l’Usuari i Sistemes d’Informació. Tota una vida dedicada a la medicina, en facetes ben diverses.

Però, sobretot, es va parlar del seu vessant humà. En van parlar el fill gran, el Dani, i el nostre germà Jaume. Un altre germà, el Xitxo, i la seva dona, l’Anna, van cantar el “Cant de l’enyor” i “Un núvol blanc”. I un servidor, al final, va llegir un petit poema d’esperança.

Heus ací tots els texts.

Comiat dels fills (text de Daniel Badia i Pey)

Avui acomiadem el Fèlix i, d’entrada, de part de la família més propera us volem agrair a tots i totes que sigueu avui aquí. Veniu de llocs i, sobretot, moments molt diversos. I si ho poguéssim repassar seria una bona manera de resumir una part important de la seva vida.

Per ser rigorosos, hauríem de començar aquest resum amb la seva infantesa a Callús, de la qual guardava un record bonic i inesborrable. Sempre que en parlava se li dibuixava un somriure als llavis. De seguida que es va fer gran va iniciar una vida activa lligada a les esquerres antifranquistes, que el va dur a estar empresonat una temporada. Quan explicava com “s’escapaven dels grisos” ho feia amb un punt d’angoixa i li podies sentir a la veu un bri de neguit que l’incomodava. I llavors va venir el que va ser sens dubte la seva gran passió, va finalitzar els estudis de medicina i això per sobre de tot el va convertir en “metge de família” i el “metge de LA família”. I remarco aquest “LA família” perquè sens dubte si haguéssim de definir el Fèlix diríem que era una persona amb una estima immensa pel concepte de la família. Va tenir quatre fills, tots ben diferents, i ens ha estimat a tots en la forma i mesura que cadascú de nosaltres ha requerit en tot moment. I és que el Fèlix va ser una persona molt “canallera”, que gaudia jugant amb els seus fills, rient, fent broma, abraçant-nos. I, per sobre de tot, es desvivia per donar-nos tot el que necessitéssim. El que tenia i el que no tenia. En aquest punt, el suport de la seva gran companya de viatge, la Pilar, va ser imprescindible. Quan potser en algun moment al Fèlix el vencia el pragmatisme més pur i acabava dient: “Bé, ja ho pensarem”, llavors apareixia la Pilar per donar-li aquella valentia i serenor que potser li estava mancant. La seva gran companya de viatge dels darrers quaranta anys, Pilar de la seva vida, i a qui ell sempre tenia en compte en les seves decisions importants.

El seu llegat és difícil de quantificar i de mesurar. A nivell personal li dec, sense anar més lluny, dedicar-me al que m’he dedicat a la vida. Ara podríeu imaginar que ho estic dient perquè va ser evidentment ell qui va introduir el primer ordinador a casa, o perquè vaig poder veure com dedicava els caps de setmana a aprendre a programar fulls de càlcul en un moment en què els ordinadors amb prou feines s’usaven en el món de la banca i en la investigació. Però no vaig per aquí. D’ell, sens dubte, vaig aprendre els valors: de l’esforç en el dia a dia, com a únic motor per a aconseguir el que et proposes; de la passió, com a únic combustible d’aquest motor; i de la convicció, que quan havia pres una decisió no calia tornar-hi a pensar.

Algunes de les seves frases més quotidianes han estat la base de la meva educació i una guia per al meu futur. Les he aplicades en moments diferents de la meva vida i la immensa majoria les he transmeses a les meves dues filles. Per sobre de totes, en remarcaria dues pels seus infinits significats i matisos: La primera: “Fes el que vulguis mentre sigui amb respecte pels altres.” No era pas una frase buida; de fet, ell sempre ens ha ensenyat a omplir les situacions de significat. Quan te la deia mirant-te als ulls, sabies que ell podia veure una potencial injustícia cap a algú que potser no havies considerat fins en aquell moment. El sentit de la justícia va ser una de les grans virtuts del Fèlix, que aplicava a totes les coses que feia. N’hi havia una altra, de frase, que deia molt sovint, rient: “El dia que em mori, no us deixaré res, però perquè n’haurem gaudit abans.” Sempre m’havia semblat una frase d’allò més encertada. Durant la seva vida, realment vam gaudir molt del dia a dia, i no vam deixar mai de fer res pensant en un demà que ell sempre deia que no sabia què ens duria. Però ara, en aquest moment que ell ha marxat, haig de dir que s’equivocava quan deia “no us deixaré res”. Ens ho ha deixat tot. Ens ha deixat els seus valors, el seu amor i aquesta vida tan viscuda i plena de records preciosos al seu costat. De tot el que he viscut al seu costat, NO EN CANVIARIA RES.

Avui li diem adeu. Certament, ja vam començar a fer-ho el 24 d’abril i ho tanquem avui, cinc mesos després. Aquests mesos han estat un camí agredolç. Agre, perquè era massa aviat per a deixar-nos, i amb un cap que li va marxar sense previ avís. Però dolç, amb la pau de veure que se n’ha anat sense patiments i sense por.

Avui et diem adeu, Fèlix, papa, avi. Quantes lliçons ens has ensenyat! No pararem mai d’aprendre de tu. El teu llegat serà sempre inesborrable i el teu record, etern.

Comiat dels germans (text de Jaume Badia i Pujol)

Els germans m’han demanat que digui unes paraules en nom de tots nosaltres. Un “tots” que va quedant més i més reduït. Ho comentàvem ahir mentre sèiem tots a taula, celebrant, a l’Empordanet, l’enllaç de la Mireia, la filla petita de la Maria i el Ramon, amb l’Àlex. La joia i el dolor es trobaven, de manera paradoxal, esperada i dolorosa, dins de cadascun de nosaltres.

Els Badia Pujol, en general, no tenim gaire tirada a les expansions sentimentals, però ens estimem. Ho fem de manera més aviat continguda i sense gaire escarafalls, amb noblesa i sinceritat. La nostra família es va forjar en la generositat, l’alegria de ser molts, el treball i el respecte. D’aquí en va sortir aquest amor fratern però més aviat auster. I aquí seguim, creixent per una banda i perdent baules de la primera fila per una altra.

Avui diem adeu al Fèlix. Ho hem de fer, també, abans d’hora. Massa d’hora. Com va passar amb el Joan. Com havia passat, de manera més cruel i injusta encara, fa vint-i-cinc anys, amb la Maria. De les ànimes pures de la Mercè i el Jesús, molts no en sabeu res. I és natural que sigui així.

El Fèlix que heu conegut molts dels qui sou aquí és el millor: una extraordinària combinació de bondat i professionalitat. De capacitat de treball i sensibilitat humana. Fins i tot els germans hem estat conscients que aquest Fèlix era el millor dels possibles: per a tots nosaltres ha estat, a més de germà, una de les millors persones que hem conegut. Una gran i bona persona.

Tot i que era molt Pujol, el Fèlix ha estat un Badia de cap a peus. En el sentit que, quan es tracta d’ajudar els altres, els de fora, els qui ho necessiten, la corda no s’acabava mai…

Ara m’adono que no sóc just: la mare ens va ensenyar que només es té allò que es dóna. I que s’ha d’estar sempre disposat a donar.

El Fèlix, tal com el definia ahir el Ramon, ha estat un exemple magnífic del bon samarità. Disposat a atendre tothom en tot moment; disposat a fer-se present si requeries la seva presència. Sempre a punt per a acompanyar-te fins on li demanaves. Però no més enllà. Ell, com a metge, sabia que tenia una missió i ho assumia, de grat i de cor, del primer al darrer moment. Mai, però, la seva presència era una intromissió. I, com diu el Jordi: tan respectuós amb la llibertat dels altres com gelós de la seva.

Aquest matí, a la Bisbal, a la missa dominical, ens diu en Ramon que han recordat el Fèlix i han demanat a Déu que li tingui ben en compte tot el bé que ens ha fet a tanta gent i ens consoli a tots els que el plorem i l’enyorem.

No evocaré records personals propis. Crec que no vénen al cas, avui. Cadascú té els seus i, entre tots, fem un mosaic, amb moltes més llums que ombres.

Potser no arribarà a ser una filigrana com aquelles maquetes que ell feia amb milers de diminutes peces, amb una paciència infinita i que encara vam tenir ocasió de contemplar, junts, a Calafell, abans de l’estiu.

O potser sí, Fèlix: potser si cadascú de nosaltres, cadascun dels centenars de persones que t’hem tractat al llarg de la vida: germans, companyes, fills, pacients, usuaris, col·legues, amics… sabem posar-nos al lloc que ens correspon, des d’on t’hem tractat, respectat i estimat…, des d’on hem percebut la teva estima i bonhomia…, potser entre tots també fem una maqueta del que hauria de ser una vida plena de sentit, de respecte i de compromís amb la llibertat.

Gràcies, Fèlix. Els qui encara som aquí baix servarem records i vivències. I procurarem honorar el que de tu hem rebut i après al llarg de tota una vida. Bon viatge!

Uns mots d’esperança (poema de David Harkins llegit per Jordi Badia i Pujol)

Recorda’m

Pots plorar perquè se n’ha anat,
o pots somriure perquè ha viscut.

Pots aclucar els ulls,
i resar perquè torni;
o pots obrir-los
i veure tot allò que ha deixat.

El teu cor pot sentir-se buit,
perquè no el pots veure,
o pot sentir-se ple de l’amor
que vau compartir.

Pots plorar, tancar-te en tu mateix,
sentir el no-res i girar-te d’esquena a tot,
o pots fer allò que a ell li agradaria:
somriure, obrir els ulls, estimar i continuar.

Publicat dins de Circumstàncies i etiquetada amb | Deixa un comentari

Adeu, Fèlix

8
Publicat el 21 de setembre de 2024

Avui se n’ha anat per sempre el meu germà Fèlix, el doctor Fèlix Badia i Pujol. Tenia setanta-dos anys i fins fa poc encara era un home carregat de vitalitat.

Si hagués de resumir el Fèlix en dues frases diria, primerament, que hi era sempre. I, en segon lloc, que era summament respectuós amb la llibertat dels altres.

Ser-hi sempre ens donava a tots una gran seguretat. Perquè no era un filòleg que hi era sempre, sinó un metge que responia sempre a les teves necessitats. Tots tenim records de moments en què ens va ajudar, a nosaltres i els nostres fills, a l’hora que fos, el dia que fos, allà on fóssim. Hi ha records especials, de moments crítics. En el meu cas, va ser ell qui em va dir que seria pare per primera vegada, quan jo tenia vint anys. I també qui em va venir a donar suport en el difícil naixement dels meus fills petits, quan ja passava llargament de la quarantena.

En el llarg final dels pares va ser-hi sempre, sempre que el van necessitar. Quina sort, quin luxe.

Respectar la llibertat dels altres com ho feia ell era tota una lliçó. Aprenies de les seves paraules tant com dels seus silencis, de les seves mirades. No entrava mai en el teu terreny. Però si li ho demanaves, sí. Fins allà on calgués, fins on l’haguessis de menester. Generosament.

Aquests darrers mesos per als germans també han estat una lliçó, la darrera lliçó. Una lliçó coral. Hem pogut veure els fills –el Dani, el Jordi, el Tato i el Xus; i la Laura, la Sílvia i l’Ari– fent costat al pare, units. Però sobretot hem pogut veure la pedra angular, la Pilar, ferma i serena fins al darrer moment, ajudant-lo amb totes les seves forces, i obrint-nos les portes de bat a bat perquè el poguéssim veure i parlar-hi tant com volguéssim. Gràcies per tot, Pilar.

Amics, se n’ha anat un home intel·ligent, generós i respectuós. Servem-ne la memòria.

[El funeral es farà demà a la Funerària Mémora de Manresa a les dues del migdia; la vetlla serà oberta a partir de les deu.]

Una fotografia dels set germans, a final dels seixanta. A davant de tot, el Jaume, que feia la comunió, i, al seu costat, l’Isidre (Xitxo). Darrere, de dreta a esquerra, el Joan (1951-2021), la Maria (la Nena, 1954-1999), el Pep i el Fèlix amb mi a coll.
Publicat dins de Circumstàncies i etiquetada amb | Deixa un comentari

Centenari de l’Estellés (petit homenatge d’un corrector)

1
Publicat el 4 de setembre de 2024

Avui que fa cent anys que pariren Vicent Andrés Estellés, i veient que molta gent en cita si fa no fa els mateixos versos, us en voldria fer arribar uns de diferents. Són dels llibres de la seva darrera etapa, del Mural del País Valencià, i formen part del volum XII de la seva obra completa revisada, que ha anat publicant de fa anys l’editorial 3i4.

Vull agrair a Eliseu Climent i a Jan Brugueras la confiança per haver-me encarregat la revisió lingüística d’aquesta nova edició, que m’ha permès d’amarar-me (o amerar-me, com escriuria l’Estellés) d’aquest poeta immens.

Els poemes que copio a continuació són versos de pàtria i de ràbia, dues idees cabdals per a entendre aquest homenot.

Espero que us plaguin.

 

M’agenolle amb reverència
i prenc un grapat de pols
amb les meues mans que han pecat

perquè aquest és el meu País.

Enlaire el grapat de pols
i trobe en els seus estams
aquest secret que més buscava

perquè aquest és el meu País.

Recorreria a genollons
els indrets de tota la terra.
Em fregaria amb terra els ulls
i menjaria només terra

perquè aquest és el meu País.

No em pregunteu res. Deixeu-me
de genolls damunt la terra
amb el cap ficat a la pols

perquè aquest és el meu País.

Perquè aquesta copa de terra
que he begut i que enlaire ara
és la terra del meu País.

No ho comprendreu mai. Anireu
de banda a banda preguntant.
Però tot el secret roman
en aquesta copa de terra.

Per ell matareu. Per ell
morireu. Per ell caureu
brandant la nit de corbelles,
de cavalls i barrancs perduts,

perquè aquest és el meu País.

Us ho dic. Aquest és el meu País.
El veieu. Aquest és el meu País.

Que circule la copa de terra
entre tots els que som a taula,

perquè aquest és el vostre País.

Esgotareu en gran silenci
el calze de la Cova Negra.
Un tros d’os restarà del calze
però, amb això, serà bastant,

perquè aquest és el nostre País.

                                              De Xàtiva

 

Ciutat, ciutat, cremares com un feix!
Fores un feix afegit al gran foc.
Pedres, taulells, estatures de l’odi!
L’odi més gran que mares han parit!

L’odi més gran, de feraç desventura.
L’odi més gran, de tres avemaries.
L’odi més gran, tassa a culleradetes.
L’odi més gran, l’estiró de la mort!

L’odi més gran, que té destinatari.
Ferocitat i lluminositat
van de la mà on cremen els teus ossos!

Afegiré més foc a la foguera
on cremes tu, on cremen els teus ossos
i els dels teus fills, la raça maleïda!

                                              De Xàtiva

 

Aquella mort que no trobarà terme,
aquella mort, excedida, a cabassos,
serà la mort del rei Felip V,
serà una mort del tot inacabable.

Es morirà a poc a poc al llit,
es morirà irremissiblement,
es morirà un glopet cada dia,
es morirà de mort inapel·lable.

Es morirà lentament, a poals,
a poc a poc, inexcusablement,
mai no del tot i sempre a poc a poc.

Serà una mort de lenta cullereta,
serà una mort com un xarop benèfic,
serà una mort de cara a la paret.

                                              De Xàtiva

 

«Ahir vaig assistir, amb la meua dona i uns bons amics, al ple de l’Ajuntament. A la nit, a l’hotel, em vaig ficar al llit com una persona relativament honesta, però no podia dormir, a causa, sobretot, del que havia presenciat, del que havia escoltat al ple de l’Ajuntament. Desvetlat, al mateix llit, vaig escriure açò»:

Quaranta anys de cul i d’ignomínia;
quaranta anys de cabotada indigna;
quaranta anys amb faixí i amb medalles;
quaranta anys de les penes de mort,
quaranta anys mamant de la mamella
municipal, municipal i espessa;
quaranta anys de detencions i mut;
quaranta anys amb els «vinos de honor»;
quaranta anys de l’índex de la vida;
quaranta anys d’emigració i folklore;
quaranta anys de fam i vexació;
quaranta anys de ciri i secretaris,
de cul llepat i sintaxi nefasta:
quaranta anys de sang continuada;

quaranta anys no s’esborren en un dia
i cal lluitar, i lluitar cada hora,
cada moment de la nostra existència,
i fer sentir l’afany ocult dels ous,

i no dormir, companys, i no jugar
el joc malvat i funest del sambori,
tot ple de punts i comes de les lleis.

Jo us ho dic amb el cor a la mà;
som poble, i hem de retornar al poble.

Que la prudència no ens faça traïdors!

El que ha passat, ha passat per a sempre,
i hem d’oblidar i pensar el demà.

Hem de vetlar el sagrament del poble,
pels nostres fills, i els fills dels nostres fills,
i pels veïns, les parelles que passen
amb un clavell encés entre les dents.

Hem de lluitar, hem de manar: manem!

Hem d’agafar la paella pel mànec
amb brusca mà, amb decidida mà.

I mirarem créixer els nostres pobles,
rics de futur, treballant i cantant,
així com creix el ventre novençà.

Manar no és vestir un uniforme
de regidor i dir a tot que sí,
i presidir tedèums i processons.

Manar serà patir amb qui pateix
i legislar manaments d’alegria
per a tothom, i plantar les collites.

En una mà, en una mà del poble,
un dematí ha florit una rosa,
amb un martell i una falç d’alegria!

                                              De Xàtiva

En català sonà lo meu primer vagit:
en català, també, començava el mural.
En català sonà lo meu darrer vagit:
en català prenia a taula l’aigua, el pa.

En català, suprema fidelitat estricta,
van passant els meus dies de treball i de lluita.
En català cantava les torres i terrasses;
en català he cantat i he servit el meu poble.

En català de ferro o català de terra,
en català de dolça besada inextingible,
en català de lent capaltard i canyars.

En català de l’aigua i català del pa.
En català sonà lo meu primer vagit:
tot humil el servesc treballant els meus mots.

                                                D’El llibre del Puig

1

Has assajat la teua mort amb cura:
davant l’espill te n’has provat diverses,
amb gest adust i dictatorial.
«Aquesta no, que m’apreta d’ací.»

Però la mort no pot esperar molt
ni perdre un temps que li és preciós;
perdent el temps la mort perd molts diners:
hi ha molta gent que tan sols menja d’ella.

Irritaràs, t’ho promet, la mort;
i fortament t’agafarà de sobte
i no et valdrà que intentes dir Pepet.

Amb rots, amb pets, amb cagades indignes,
amb un orí d’indestriat origen,
t’enterraran amb la darrera merda.

2

Fou molt valent, segons els epitafis
que, encara viu, li varen dedicar,
amb molta por, o bé dictats per ell,
ornamentals pedrapiquers molt doctes.

Fou molt valent: ho varen reiterar,
pontificant imperials designis
per terra i mar i per aire també:
no el va esglaiar cap perill ni cap risc.

Desafià la mort moltes vegades;
li va guanyar, força astut, la partida.
I va arribar al lloc més principal.

Es va morir. I amortallant-lo, varen
oldre i mirar que s’havia cagat
per una por prosaica amb solt esfínter.

3

En una mort inacabable i única
viuràs les morts que has ocasionat,
i en molt constant i seguida hemorràgia
no pagaràs la sang que vas vessar.

L’índex veuràs de la teua mà dreta
d’anomenar un per un els ministres
i de signar sentències de mort,
foscos decrets, nacionals tenebres.

El funeral més fúnebre tindràs.
En cap país no et voldrien tenir,
i a l’altre món tampoc trobaràs lloc.

Et tallaran el pas milers de morts
que van morir per decisió teua
i que ni mort et voldran per veí.

4

Acostumat a manar i matar
no has acabat el dictat de la mort
i has resistit, voltat de tubs i metges,
tot fent-te fort darrere els teus decrets.

Però la mort, al capdavall benigna,
té un manament superior al teu
i el seu poder extingirà el teu
i així el país viurà dies de llum.

Res no et valdran ni edictes ni medalles.
Res no et valdran detencions ni pànics:
la teua mort serà llarga i indigna.

Acabaràs abandonat de tots.
Publicaran els papers la notícia.
Però ningú no t’ha de plorar mai.

5

El mort ofés o bé l’humiliat
és molt més greu i perillós que viu.
I no dic res, per raons que són òbvies,
del condemnat a mort i executat.

Després de mort i al teu lloc de l’infern
atemptaran contra la teua mort
i et mataran encara una altra volta:
et mataran inacabablement.

Cap de descans has de trobar enlloc,
i no podràs pegar ull en la mort.
Seràs el mort que plorarà endebades.

El mort més mort, el mort sense remei,
hauràs de ser, i successivament
et mataran tots els que vas matar.

6

Amo i senyor vares ser d’un país
i a voluntat vares fer i desfer.
Ara que et mors et puc vaticinar:
no trobaràs ni un pam de terra on jeure.

Et podriràs, menjat pels corbs, al sol
i no podrà ningú tancar-te els ulls.
No t’hauràs mort, i ja estaran corcant-te
els cucs aguts i molt impacients.

Mort refusat, escopit de la terra,
com refusat i escopit fou pels homes,
la caritat t’haurà de ser negada.

Mort de mil anys, trucaràs a les portes
amb balba mà, implorant una almoina,
i sols rebràs un gargall en un ull.

7

No et moriràs encara que ho voldries,
no et moriràs encara que ho demanes
a genollons pels corredors del Pardo.
No et moriràs. Restaràs sols per veure

com creix un poble en llibertat i pau,
cantant la sang feliç dintre les venes,
tot un futur obert com un carrer,
pupil·les clares, netedat del cel,

homes que es treuen el barret, donzelles
proverbials, tothom dient Bon dia!,
i radiants tots els cors del país.

No et moriràs. Pels cantons de la vida
veuràs amants, veuràs éssers feliços,
sense que tu ho pugues prohibir.

                                 De Festes bucòliques

Publicat dins de Circumstàncies i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari