Des d'aquí

He començat a llegir el llibre ‘L’ús parlat del català‘, de Joan M. Serra. És didàctic, entenedor, realista, positiu, encoratja, està ben documentat… Des de la primera pàgina, m’ha enganxat, de tant que m’ha interessat!

Permeteu que en reprodueixi -amb remarques fetes per mi- uns petits fragments, en què es veu ben reflectida la (in)volució de la nostra llengua a casa nostra:

En tots els processos de minorització lingüística hi ha tres etapes que es repeteixen i que se solen succeir en el temps sense que s’excloguin mútuament.

En primer lloc, hi ha una llengua dominant que s’intenta imposar, encara que molt poca gent la parli o a conegui, a través de prohibicions i restriccions d’ús de la llengua sotmesa.

En segon lloc, a través de diferents mitjans com l’escola i els mitjans de comunicació, acompanyats sempre de sancions econòmiques, judicials o laborals, s’engega un procés de bilingüització amb l’objectiu que la gent del poble sotmès no pugui viure a la seva terra sense entendre la llengua que es pretén imposar i, en canvi, els que utilitzen la llengua dominant puguin parlar o exigir que s’entengui la seva llengua.

Quan el procés de bilingüització està avançat i la majoria de la població sotmesa sap parlar la llengua imposada o almenys l’entén, comença el tercer pas: el procés de substitució. La substitució parteix de la idea que ja s’ha aconseguit estendre entre la societat que parla la llengua sotmesa, que la seva és una llengua incompleta, pagesívola, que denota poc nivell cultural o que és inútil per a la vida moderna; a conseqüència d’aquestes idees, determinades persones o capes socials -que ja dominen la llengua imposada- comencen a deixar de fer servir la llengua dominada a la feina o quan parlen amb persones desconegudes; i alguns de més entusiastes deixen de parlar-la amb els seus fills perquè aspiren aspiren a una millor posició social. Habitualment aquest procés de substitució comença a les classes altes urbanes i va estenent-se geogràficament cap a les poblacions més petites.

Aquests tres passos del procés –dominació, bilingüització i substitució– habitualment no es produeixen successivament, sinó que se superposen en el temps i es desenvolupen en un període més o menys llarg, segons l’època històrica i les circumstàncies polítiques. Un fet que pot accelerar el procés és que grans quantitats de població de la cultura dominant s’instal·lin a viure al territori de la llengua sotmesa, amb la qual cosa el contacte lingüístic facilita la pràctica de la llengua imposada per a tota la població i la seva adopció com a llengua de comunicació general dins la societat. Al cap dels anys, la llengua sotmesa queda reduïda a un cercle restringit en què només s’utilitza en determinats àmbits familiars o d’amistat, a determinades comarques o en esdeveniments de caràcter tradicional, folklòric o simbòlic.

Si apliquem aquest esquema al català, ens adonarem que aquest ha passat, i està passant, per totes tres etapes. Hi ha una dominació política secular; des de fa mig segle, tots els habitants dels Països Catalans estan bilingüitzats i, en alguns territoris, la substitució lingüística avança ràpidament (..).

Al llibre parla de diversos casos, d’altres llengües que pateixen/han patit processos de minorització a Europa, etc.

El seguiré llegint…

Adéu, Ferguson! Anit em vaig acomiadar de tu, en acabar de llegir l’esplèndid ‘4321’, de Paul Auster. 893 pàgines que he anat fruint al decurs de molts de mesos, jo diria que potser més d’un any i tot; sí, segur, durant més d’un any, en lectures nocturnes, abans d’anar a dormir, amb períodes que, per son o per qualsevol inconvenient l’he hagut de deixar. Un temps dilatat en què he seguit amb delit el relat iniciàtic d’en Ferguson, en les seves diverses variants, segons l’atzar de la vida en configurava trajectòries personals diferents -i tot el context social i polític dels Estats Units de l’època-, fins a la brillant extenuació literària de l’autor, Paul Auster (i del seu magnífic traductor al català, l’Albert Nolla).

Però, qui és en Ferguson? Permeteu que transcrigui el que en diu la contraportada del llibre, editat per ‘la butxaca’:

3 de març de 1947: l’Archie Ferguson, fill de l’Stanley i la Rose, neix en un hospital de Nova Jersey. Aquest és l’únic fet immutable en la seva existència. A partir d’aquest moment, s’obren davant seu diversos camins, que el duran a viure quatre vides paral·leles, simultànies i independents; a créixer i experimentar de diferents maneres l’amor, l’amistat, la família, l’art, la política i fins i tot la mort. I a través de les múltiples trames íntimes de cada Ferguson, capítol rere capítol, ens endinsem també en l’ampli fresc d’uns anys convulsos en la història dels Estats Units.

I expliquen també a la contraportada:

Què hauria passat si en algun moment crucial de la vida haguessis pres un camí diferent? A ‘4321’, la seva primera novel·la en set anys, Paul Auster exposa algunes d’aquestes qüestions i ens convida a mirar a través d’un calidoscopi que ofereix quatre cares d’una mateixa història. Perquè tota tria, per insignificant que sigui, obre unes portes i en tanca d’altres. Però, i si hi ha més d’una sortida i tots els camins mereixen ser recorreguts?

En Ferguson, en les seves quatre variants vitals, recorre uns quants camins diferents, carreteres d’aprenentatge vital que transiten pel seu temps, pel seu paisatge i paisanatge, en un bé de Déu literari.

PS: Permeteu que agraeixi públicament la meva cosina, la llibretera Caterina Montalt, que m’hagués facilitat el llibre, editat uns quants anys abans de quan me’l vaig comprar, i al meu cosí, Sebastià Montalt, que tan bé m’hi va introduir.

Fa dies que ho estic rumiant: des que en David Verdaguer va parlar, a Malgrat, a l’inici del pregó de Festa Major de Sant Roc 2024. De les moltes coses que va dir, em vaig quedar especialment amb la seva reclamació/reivindicació que s’estableixi una programació cultural estable al poble. I també em va confirmar el fet meravellós, a vegades paradoxal, que quan organitzes un acte cultural mai no saps ben bé el profit, el bé, les conseqüències que tindrà per a (potser no tots, a vegades només per a alguns o algú) dels espectadors/públic… Anem per parts.

Comencem per això darrer. Va explicar en David la importància que va tenir per a ell, en identificar la seva vocació d’actor, en encendre-li la passió pel Teatre, assistir de menut a una representació escènica que van portar a Malgrat els de Rialles. Dius ‘Rialles’? Però això no és/era per a ‘entretenir’ la canalla una estona del cap de setmana? Sí, però un ‘entreteniment’ profitós, dels que sembren i, si entre els espectadors troben algú com en David, és la revelació o hi ajuda. També va comentar la potència que va tenir per a ell que li oferissin de representar ‘la Ira’ en uns Pastorets: llarga és la llista d’actors catalans que han començat pels Pastorets i és que, ja veus, de ser un ‘entreteniment’ nadalenc per a la mainada (i els avis que hi fan d’acompanyants) a esdevenir tota una escola incipient en l’art escènic (consti que jo, que no soc gens de Teatre, no acabo de veure bé que, a moltes pel·lícules i sèries catalanes, els intèrprets sembla que segueixin fent Pastorets: sort que en David n’ha evolucionat i molt! -prova que els Pastorets no en tenen la culpa del que molts segueixen fent tota la vida-).

Cultura és conreu i oferir cultura al poble és elevar-ne l’esperit, sembrar en la gent, en tots nosaltres, encara que cadascú després en cull el que pot/vol/etc. I no saps mai, està ben vist, quan d’una iniciativa cultural concreta n’acabes traient fruit de debò. Mireu, quan era a la Junta del Cineclub Garbí, organitzàvem també unes sessions de cinema per als estudiants. Sessions en què, aprofitant la foscor de la sala, hi havia adolescents que llençaven avionets de paper contra la pantalla, cridaven… Francament, a mi em desanimava (això i la lluita amb les monges, sempre preocupades per si hi havia sexe o violència a les pel·lícules, o amb alguna associació de pares que no sé pas què hi veien d’estrany en el que oferíem…) i, a la curta o a la llarga, vaig desinteressar-me per a seguir-ho muntant. Doncs bé, al cap d’un temps vaig assabentar-me que uns quants joves que s’havien incorporat a les sessions regulars del cineclub ho van fer perquè havien descobert el cinema de qualitat en aquelles projeccions… que jo tenia per caòtiques. I és que no saps mai, quan n’acabaràs traient fruit de debò: per això és tan important sembrar!

Vet aquí la necessitat que a Malgrat hi hagi una programació cultural estable. Que de manera regular, al poble hi hagi oferta de cinema d’autor, de teatre (entre el de producció local i el forà que es faci venir), de dansa (i danses i sardanes), de música (clàssica, jazz, catalana, rock, etc. -actuacions d’artistes diversos, d’estils diferents, per a públics variats-)… que s’incentivi l’exposició (i creació) d’artistes, la lectura de llibres, etc. Una programació cultural estable és sembra. I és possible, combinant les temporades de tardor/hivern/primavera, les festes majors, les activitats d’estiu… Els festivals, festivalets i mostres són recursos bons, sobretot si s’integren en un continu d’oferta; però no pas si són bolets aïllats, que creixen en territori erm… És possible, una programació cultural estable, combinant les iniciatives de les entitats i artistes locals, les propostes municipals habituals i afegint-hi les activitats que calgui perquè a Malgrat es respiri això: cultura (que, insistim-hi, té a veure amb conrear).

És ben clar, tanmateix, que perquè hi hagi una programació cultural estable cal una infraestructura avinent. El Centre renovat ha de ser un primer pas, subsidiari i a la llarga complementari de la desitjada ‘Casa de Cultura’ / ‘Auditori’ / diguem-ne com vulgueu. I l’amfiteatre del Parc Francesc Macià, que es pugui cobrir, també hi ajudaria. (Vegeu Infraestructura cultural a Malgrat).

FOTO, de Vicens Tomàs: David Verdaguer

El 26 d’octubre de 2024 es preveu que reobri el Centre, de Malgrat, després de les importants obres de renovació que s’hi han fet. Esperem que sigui amb totes les condicions necessàries per a l’activitat del local.

El Centre ha estat i ha de ser una infraestructura cultural essencial del poble, però sobretot subsidiària. Té les dimensions que té, l’aforament que té, és l’espai que és, de manera que ha permès i ha de permetre que s’hi desenvolupin les activitats pertinents (teatre, cinema, dansa, lleure per a la mainada, conferències, exposicions, reunions, etc.), mentre no comptem amb equipaments de mida i característiques avinents al que requereix una població dinàmica i propera als vint mil habitants (circumstància en la qual el Centre passaria de ser subsidiari a complementari).

Des de fa molts anys, alguns hem reivindicat per a Malgrat una Casa de Cultura. Això vol dir, un edifici dotat d’una sala amb aforament important (unes 400 persones, per exemple), amb escenari gran i alt (evidentment amb tots els requeriments d’il·luminació i so), vestidors, magatzem per a vestuari i ‘atrezzo’ escènics, sales d’assaig, cabina de projecció cinematogràfica (amb el corresponent projector DCP i altres estris de projecció audiovisual), pantalla gran per a projeccions… Evidentment, amb calefacció, aire condicionat… Una sala gran d’exposicions… Quan s’ha plantejat això, la resposta política que s’ha trobat, en el millor dels casos, ha estat: ‘Auditori’ (amb un cert projecte no-nat sembla que de característiques monumentals…).

Tanmateix, i mentre la Casa de Cultura no la tinguem (la tindrem mai?), ni tampoc es vegi en un futur la materialització de l”Auditori’ (o digueu-li com vulgueu), convindria dotar Malgrat de més infraestructura subsidiària (que, en algun cas, podria tenir més usos).

Fóra bo que les entitats culturals concretessin un llistat de les respectives necessitats infraestructurals, especialment les més bàsiques i urgents (potser al Consell Sectorial de Cultura), perquè l’Ajuntament en tingui ple coneixement (o, si ja el té, perquè el consistori compti amb el suport i guia de les entitats en la tasca d’aconseguir l’objectiu de cobrir els requerimens que al respecte hi ha a la nostra vila).

Permeteu que faci alguns suggeriments, per si es volen/poden tenir en compte:

Locals. Per a les entitats que necessitin local (per a reunir-se, per a treballar-hi, com a magatzem, per a assajar, per a exposar -si és el cas-…): que l’Ajuntament els faciliti o, si cal, en llogui (que d’haver-n’hi, a Malgrat n’hi ha un munt de disponibles), mirant (si cal) que siguin al màxim de compartibles entre diversos grups.

Cobertura mòbil i adaptació de l’Amfiteatre del Parc Francesc Macià. Perquè s’hi poguessin desenvolupar activitats diverses (culturals, sí, però també de lleure) sense dependre dels elements climatològics (ballades de sardanes, sopars o àpats comunitaris, festes diverses… però també actuacions de caire ben variat amb aforaments importants…), fóra bo trobar-hi un sistema de cobertura (jo en dic mòbil, però vull dir que es pugui desplegar i recollir) i, evidentment, mirar de complementar-ho amb sistemes d’il·luminació, so, aire condicionat, carpes adjacents que facin de vestidors (i, si escau, també alguna com a barra de bar/restauració)…

No construir més sales de conferències. A veure, a vegades hi ha la temptació de fer sales polivalents planes, bàsicament amb cadires i una tarima. Em sembla que, de moment, ja podem comptar amb el Centre, la Sala Joaquim Garriga de l’Arxiu, la Sala de la Cooperativa, etc. (i si es cobrís i s’adaptés l’Amfiteatre del Francesc Macià, ben gran fóra també per a conferències).

Parlant d’infraestructura cultural em podria estendre molt i no em vull fer massa llarg. Deixo aquí aquests (pocs) suggeriments; però sobretot, la proposta que s’activi el més urgent en les necessitats d’infraestructura cultural a Malgrat.