Gàlim

L’última volta que vaig parlar amb el metge em va dir que la prova havia eixit bé i no hi havia cap problema. Era una qüestió purament preventiva.

L’home havia mirat les imatges que li havien enviat, les havia interpretades, i havia arribat a la conclusió que allà tot anava com toca i no hi havia res fora de lloc. Gràcies a la seua formació vaig poder exercir el meu dret a l’atenció mèdica. És el que passa: per tal que els drets no siguen sols unes ratlles en uns papers, hi ha d’haver mitjans (humans, materials, formatius…) que els facen exercibles.

Però al nostre país tenim un problema. Els patracols legislatius diuen que jo (per exemple) tinc dret de parlar en el meu idioma (i això ja és un símptoma d’anormalitat: no sé si els anglesos necessiten tindre escrit que poden parlar anglés a Anglaterra). Tinc el dret de parlar en el meu idioma… sempre que l’interlocutor en sàpia (o no diga que no en sap). És a dir, el meu dret depén de la formació (i la voluntat) d’una altra persona; i com que no hi ha cap instrument legal que obligue (ni que siga als que cobren nòmina de l’estat o l’estatut) en aquest aspecte, el dret no deixa de ser una digna aspiració o una rifa. Amb l’agreujant que el “premi” del sorteig si caus en la rifa (segons amb qui entropesses) pot ser tot un conflicte.

Que jo (posem per cas) puga adreçar-me sense haver de canviar de llengua i amb normalitat a qualsevol funcionària, agent uniformat, mestre, tècnica de la ITV… només es pot garantir si l’interlocutor (funcionària, etc.) té l’obligació d’entendre’m. És l’única manera que jo (i qualsevol altre) tinga el dret assegurat. Que no ho haja volgut (ni ho vulga) fer ningú no impedeix que siga així. I no dubte que se sap i que és justament per això que segons qui no ho vol fer.

En tot cas, per a arribar ací no calia tant de romanç: amb un exemple n’hi havia prou. Els castellans ja es van preocupar de posar-ho ben claret en la constitució del 78 (i ens hi van enviscar): tot lo món, per imperatiu legal, ha de saber el seu idioma (el d’ells) per a garantir que el podran parlar on els vinga de gust. Més clar no ho podem tindre. I fer com fan no és pecat. I a Andorra s’ha vist que és el camí.

La campanya esta de Somdelaterreta de la Generalitat ha creat prou de malestar entre gent del sector valencianista. Si més no, les queixes i protestes que he vist fins ara provenen d’este àmbit.

Com que no puc evitar anar a la contra en certes ocasions, he aprofitat algunes de les crítiques per a recordar que el terme tan lamentable i despersonalitzador de “terreta” havia començat a circular els últims anys en sectors –diguem que– pròxims al valencianisme guai.

En tot cas, i ja que sempre s’ha de mirar la part positiva, potser l’ús de “terreta” per part dels castellanistes declarats farà que els comboiats amb este gentilici genuflex s’adonen de l’error i tornaran al nom tan fàcil d’escriure i pronunciar com és País Valencià. I deixaran de tirar-se “terreta” als ulls.

La primera volta que vaig vore un artefacte d’estos que van solts netejant per casa va ser en ca un amic, que l’havia batejat amb el nom de Ximo. Després s’ha popularitzat molt, però en aquell moment em va sorprendre alamon.

Les coses evolucionen, i amb les millores tecnològiques la societat canvia. Per això és lògic que un comboi com aquella espècie de sorteig de la “cagà” de la burra haja evolucionat a la “parà” de la roomba. Ara hi ha moltes (moltíssimes) més maquinetes d’estes que no animals de faena als pobles, són molt més habituals i conegudes en la nostra societat. És, per tant, un canvi raonable i pràctic.

No sé si és la primera ocasió en què el joc es fa amb el robot. Sí que és el primer colp que ho veig, i m’ha fet gràcia. I mentre escrivia açò m’ha vingut al cap que potser hi ha alguna màquina que puga substituir les vaquetes…

Si faig memòria, en la caterva d’anys que fa que conduïsc m’han multat dues vegades per excés de velocitat. En autopista. També m’han multat en un parell d’ocasions per aparcar on no tocava, segons la policia local de cadascun dels casos. En realitat, les multes me la vaig guanyar per tano: tenia el costum de dur guardada l’acreditació de mobilitat reduïda i no l’havia posada quan vaig estacionar. Això sí, vaig aprendre que dur-la sempre a la vista és la millor manera de no tornar a fer el ridícul d’aquella manera.

La primera volta em va passar a Vic, i la segona a la Vall d’Uixó. Vaig presentar recursos i coses d’eixes que desbaraten els nervis a base de papers i més papers.

No m’ha tornat a passar, perquè ja duc sempre ben visible el cartonet justificador. Però passa que a voltes em fan sentir una miqueta moniato quan veig la facilitat amb què hi ha ara i adés (al poble, sense anar més lluny) cotxes aparcats en les places reservades sense la targeta pertinent i que no tenen mai els paperets sancionadors.

Maria Garcia, dalt al centre de la imatge, en un acte al centre d’allistament de les milícies femenines. Barcelona, 1936. (Fotografia: Josep Brangulí/Arxiu Nacional de Catalunya)

(Article publicat en el llibre de festes de l’Olleria de 2023)

El govern de les Illes Balears va començar l’any passat a posar les Stolpersteine (Pedres de la memòria), un projecte d’àmbit mundial liderat per l’artista alemany Gunter Demnig consistent en lloses de formigó de 10×10 cm, cobertes d’una capa de llautó o acer, on van gravades dades essencials de víctimes de les deportacions a camps nazis, i col·locades en llocs simbòlics de les seues vides.

El departament de Memòria Democràtica de les illes va decidir d’ampliar el projecte i afegir, a les 54 pedres inicialment previstes, 43 més en homenatge a víctimes del franquisme. I la primera d’aquestes peces que s’ha posat fora de les illes homenatja una olleriana, la miliciana Maria Garcia Sanchis, assassinada a Manacor per les tropes dirigides pel feixista italià Comte Rossi. Justament Maria Garcia és una de les tretze dones valldalbaidines biografiades en l’exposició Petjades de Dones que l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida vam produir el 2019.

El 27 de març de 2022, en un acte oficial, autoritats com el director general de Memòria Democràtica del govern balear, Marc Andreu Herrera, i descendents de Maria Garcia van col·locar la pedra al número 62 del carrer de Gustavo Adolfo Bécquer, a Sabadell, enfront de la que fou residència de Maria i la seua família a partir de 1930. Prèviament, membres del Moviment Feminista de Mallorca, del Col·lectiu Dones de Llevant i de l’associació Memòria de Mallorca van retre un homenatge a la guerrillera antifranquista al Centre Cívic de Can Rull, amb la batlessa de Sabadell, Marta Farrés, i el director del Memorial Democràtic de Catalunya, Vicenç Villatoro. A més, durant tres setmanes, la pedra de la memòria va romandre exposada al Museu d’Història de Sabadell com a part de la mostra «Maria Garcia Sanchis. Teixidora, espiritista, anarquista i miliciana» amb la qual el consistori li reté homenatge amb motiu del Vuit de Març.

El tràgic final