ALBERT CORTES MONSERRAT

Marchena com s’esperava ha confirmat que no amnistiarà els condemnats per malversació de l’1 O i ha refusat els recursos de súplica de les defenses de Junqueras, Romeva, Bassa i Turull.

Aquesta condemna els manté en estat d’inhabilitació. El Suprem manté la rebel·lió contra la democràcia i és nega a aplicar una llei, deixant la porta del TC com a darrer recurs. La Sala retreu a les defenses que creguin que s’han de limitar a obeir la llei sense cap interpretació. Pel que fa la malversació ens diuen que és mantè ja que els membres del Govern no van pagar les despeses de la seva butxaca, per tant aquest estalvi es un guany patrimonial en un argument al·lucinant que posen com un exemple el funcionari que contracta la celebració del banquet de noces de la seva filla i assumeix una obligació de pagament que reduïra el seu patrimoni, si ho fa amb fons públics el funcionari automàticament s’enriqueix.

Res de nou a l’horitzó, cap sorpresa, no valen escarafalls, els estaments judicials assumeixen que no estan obligats a complir les lleis, i que poden fer les interpretacions que vulguin com un poder per si sol. Això marca el concepte democràtic de que parlem quan ens referim a l’Estat espanyol. De fet la base del mateix hauria de ser la ciutadania que mitjançant els 3 poders del sistema es regeix amb una coordinació entre els 3 encara que evidentment son separats. La persecució sobre els autors catalans era impossible que acabi aquí i la repressió com qualsevol règim autoritari com l’espanyol és el pa de cada dia, una malversació que amb un argument fora de mida i surrealista pretenen fer cert. Aquest exemple del convit nupcial ens diu que porta una despesa que hauries d’assumir, però que si finalment no ho fas és un enriquiment personal, fantàstic. Si ho traslladem al cas, uns representants escollits per la ciutadania amb un programa concret per dur-lo a terme el porten fins la celebració del referèndum lògicament amb diners públics, el mateix que si el programa fos fer una carretera que també seria pagat amb diners públics i no de la seva butxaca com és normal. No és enriquiment, és complir un programa de Govern avalat per la ciutadania i amb els diners públics per dur-lo a terme.

Un altra cosa seria com va acabar tot, les intencionalitats posteriors com hem vist i les conseqüències reals, però els fets en si no han enriquit a ningú i mai poden ser malversació i menys amb aquests arguments de pa sucat amb oli.

La decisió del TJUE donant la raó al Parlament Europeu i accepta que no podia acceptar l’escó de Puigdemont i Comín com a eurodiputats el 2019, ni ara a Comín ja que no figuraven en la llista enviada per Espanya i que ells no la poden interpretar.

Una decisió que deixa el vot de la gent, aquella base de la democràcia concretament en res segons la Unió Europea, aquest espai tant democràtic i de drets que ens volen vendre, i que trepitja els drets fonamentals de la gent com si res i amb total impunitat. Un disbarat en majúscules.

Ens diu que quan van obtenir l’escó no els podien reconèixer ja que les autoritats espanyoles no els van posar a la llista enviada per no anar a jurar la Constitució a Madrid. Diuen que el President del Parlament no disposa de cap competència per modificar-ho, ja que hi ha un repartiment de competències entre la Unió i els Estats membres i aquest control correspon als Estats. De fet és contradeix ja que el mateix Tribunal va validar la immunitat d’Oriol Junqueras en el seu dia i que va servir de base per exercir el seus càrrecs tant Puigdemont com Comin.

El cinisme de la Unió Europea ens hauria de fer plantejar que no és ni molt menys aquell espai democràtic on els ciutadans tenen blindats els seus drets. Ja que més enllà de les competències, el vot de la ciutadania per escollir els seus representants hauria de ser de competència única de la gent, Estats a banda, com seria el cor de qualsevol democràcia i que cap institució pugui modificar el mateix al seu tarannà, sinó de que serveix el vot, de qui és. De fet la sentència dona via lliure perquè cada Estat posi les condicions que vulgui per validar els candidats escollits, depenent del Govern de torn podria ser el color de pell, la seva sexualitat o la seva opinió sobre qualsevol cosa posem el cas per vetar-los per damunt de la voluntat popular. Un disbarat que no fa més que afeblir una democràcia de fireta on el ciutadà ja no te dret ni a escollir els seus representants amb la seva papereta com seria de rebut.

Ara ha estat Espanya i demà pot ser altres Estats amb Governs que caminen cap a l’autoritarisme, i això ens diuen que la Unió Europea no ho pot resoldre, per tant una institució inútil i sense qui la controli en els seus comportaments democràtics.

Algun encara dirà que Europa ens mira, però jo d’aquesta farsa no en vull formar part. no es cap espai de llibertat i molt menys de democràcia.

El Consell d’Europa ha tret els colors als partits catalans i la seva acceptació d’impartir el 25% de matèries en castella a les escoles. Els experts per la carta europea de les llegües minoritàries ha tocat el crostó a Espanya per aquesta iniciativa.

Recordo que la sentència del TSJC obliguen a impartir aquest percentatge i de fet ja hi ha algunes escole que ho fan. El Consell ens diu que és una politització aberrant de l’escola catalana i ho diuen experts en la matèria no sospitosos de cap ideologia i que nenguen que el català sigui imposat com sosté Espanya i queden perplexos pels incompliments de l’Estat adherit a la Carta Europea de les llengües minoritàries. De fet aquesta resolució no és de compliment obligat i no sembla com altres cops que hagi de servir de massa. Cal dir que fins ara aquest punt i les seves sentències havien estat esquivats pels Governs catalans modificant el marc legislatiu per blindra així la llengua encara que la seva efectivitat és bastant discutible. En el mateix tema, també han estirat les orelles a l’Aragó pel seu abandonament del català demanant mesures urgents.

És una vergonya que fins ara des d’aquí han jugat a l’engany constant, no tallant aquesta aberració d’arrel, sinó buscant mesures per esquivar les sentències que com hem vist amb alguns centres han acabat sent una realitat, alhora que ens venien els nostres partits un cop i un altra un blindatge màgic que no existeix. Davant aquesta manera de fer que deixa la nostra llengua a la seva sort, els experts europeus diuen les coses pel seu nom, sense embuts i denuncien aquesta persecució lingüística espanyola i aquesta aberració acadèmica, alhora que denuncien una comunitat com l’aragonesa i els seu odi i lluita contra el català amb tots els mitjans al seu abast.

Realment la llengua és allò que ens defineix i un tret diferencial com a catalans, un bé a protegir que el nostres partits més enllà del seu teatre habitual no els ha importat gens. Tots sabem en el moment algid del procés i quan es feien especulacions sobre una Catalunya independent com defensaven el castellà com a llengua oficial amb el català, prova de la seva mesquinesa en el tema. Aquests darrers anys a Madrid hem escoltat amb diferents temes relacionats amb la llengua avenços meravellosos i blindatges a prova de bomba que en la realitat han estat fum, el mateix que el català a la Unió Europea, una promesa de fireta que mai arribarà.

Una vergonya catalana.

El President d’UGT a Catalunya es reafirma en les seves declaracions sobre el President Puigdemont que va fer en un acte com a membre de la llista electoral dels socialistes a les eleccions i així ratifica aquesta mesquinesa que tothom pot comprovar.

En un acte sindical que el PSC va celebrar a Barcelona, Carnero deia que va rebre la butlleta electoral a casa de Puigdemont, un senyor que està fora i assegut en un cotxe Volvo, el que vol fer patria i país entre aplaudiments de la claca, i es va preguntar perquè no es va fer la foto al maleter, cosa que sempre ha negat el President i va seguir dient que plorat va anar ell al maleter i no se si cagat o pixat, però fins a Brussel·les. De fet es va defensar dient que era una opinió personal seva i no es penedia de res.

Aquest tanoca, que per cert un líder sindical en una llista electoral de partit, ja hauria de ser una il·legalitat, ja que se suposa els sindicats son per pressionar als Governs de torn, si en formes part del partit arribem a veure la utilitat d’aquests sindicats de fireta annexes de partits polítics. En segon lloc no es pot excusar com opinió personal. Si ets candidat i en un acte electoral, les opinions a dir son les del programa del partit, no les teves personals, no parlem d’una conversa de bar amb uns amics, encara que per ell deu ser el mateix. Per altra banda si tingués uns mínims d’educació sabria que hi ha un respecte pels càrrecs institucionals com és el cas. En tercer lloc dona per bo, el tema de la fugida en maleter que el protagonista sempre ha negat i per tant sense cap prova més que les mentides interessades de la premsa espanyola ultra ho dona per realitat. Per últim demostra els valors com a persona que pot oferir qui parla amb aquest menyspreu i mal gust d’una altra assumint la reacció espanyola antidemocràtica espanyola que va provocar aquest exili, cosa que si fos democrata, que evidentment no ho és l’hauria d’avergonyir.

Aquest senyor pretén representar la classe obrera, sembla un acudit, però Espanya és així, personatges com aquest poden ocupar llocs que en altres Estats normals evidentment no estarien ni de lluny en la seva orbita.

En definitiva l’odi i mesquinesa sindical que el defineix.

Les paraules d’Oriol Junqueras sobre el seu desconeixement de les campanyes B miserables del seu partit son un pas més amb aquesta broma de mal gust en que s’ha convertit el seu partit, on nomes importa la guerra per dirigir-lo i obtenir una hegemoní autonómica, esclar.

Aquestes campanyes anomenades de falsa bandera i on sembla es reclutaven gent externa pagats pel partit per difondre notícies falses o atacar rivals, eren desconegudes pel guru d’Esquerra i ens vol fer creure que van ser fetes aprofitant la seva estada a presó i evidentment posant tota la responsabilitat amb Rovira. Apart amb el seu cinisme habitual desija el millor amb ella i la seva amistat i la seva nova presentació al càrrec ho farà pel país i per la bona gent del partit. Alhora parla d’elements d’incertesa en el nou finançament concretament la quota de solidaritat com a gran eix del pacte amb el PSC a la Generalitat de Catalunya.

Realment aquest fangar evidentment també perjudica l’independentisme, un partit que camina cap a l’auto destrucció nomes pel poder i on les misèries surten cada dia a la llum i la vertadera cara amagada també, segurament no és mereix res més. Junqueras com a President no és pot quedar tant ample al·legant el seu desconeixement i acusant al seu rival, ja que per responsabilitat indica dos camins, o no era apte pel càrrec ja que no tenia cap control, o si ho sabia ho havia de denunciar com a màxim responsable i aturar aquesta misèria. La seva actitud per ètica nomes l’hauria de portar a la seva dimissió i no presentació mai més a cap càrrec intern. Aquesta aura cristiana del perdó i la mà estesa a tothom quan escoltem cada dia aquest serial, no deixa de ser una hipocresia i cinisme que en definitiva el porta allà. De fet pensar que ha de seguir pel país ja es un gran ego i una falta d’humilitat i de realitat que espanta. Ningú li demana i el país ho pot suportar perfectament. Quan ja rebla el clau, és posant en dubte la pedra angular sobre la que han fet un President del 155 a Catalunya com si tal cosa. Quan ho han venut com un guany de proporcions inmenses i ara resulta que admet que ni tant sols han blindat que hauria de pagar Catalunya a Espanya un cop recaptats tots els impostos. Una nova presa de pel, de fet una més.

La lluita Junqueras-Rovira no te discrepancies polítiques, simplement egos i afany de poder personal, res a veure amb el país i molt menys en el projecte independentista que ja fa molt de temps que han oblidat. Simple hegemonía autonòmica.

Una membre del Jurat del Festival de Sitges, dimiteix per la falta de directoras i persones no binaries. Concretament al Premi Brigadoon Paul Naschy i obre un nou cas de discriminació mal entesa.

Efectivament, Mariona Burrull ha argumentat aquest tema per la seva renúncia a seguir sent jurat del Festival. Diu que no vol ser còmplice del silenci davant una programació injusta i demana una representació més equitativa del mateix. El Festival ha reaccionat en defensa del mateix argumentant que no demana informació personal sobre la identitat sexual dels realitzadors. Els 9 treballs no tenen dones al capdavant però si en altres àmbits per mantenir un equilibri i subratlla que han fet passos per augmentar el talent femeni del genere fantàstic, però que prioritza el talent davant de qualsevol quota.

Realment Burrull, ens vol discriminar tant com usuaris de la cultura, com de promocionar la injusticia del valor en aquest cas de les pel·licules. Crec que aquestes en cada festival concret, han de ser les millors en el seu conjunt, les de més qualitat per haver uns premis justos i que la societat ho gaudeixi com passa en tots els àmbits on hi ha competència. Crec que apart de Burrull a ningú li interessa la vida o tendència sexual del seu director, cosa privada i que no te res a veure amb la qualitat de la seva obra. Realment la seva funció com a jurat es avaluar la qualitat de les feines i no mirar la vida privada o el genere del seu director, si es així evidentment no serveix com a jurat. No es poden barrejar els temes ni crear quotes artificials com ens proposa que res tenen a veure amb les obres.

La igualtat crec ha de ser entesa com la igualtat d’oportunitats entre totes les persones independentment del seu genere. Això és la igualtat, ni més ni menys. Voler fer del mateix genere o de la tendència sexual dels directors la principal directriu és anar contra la mateixa cultura i contra la més elemental de les normes en un concurs o premi, com son els mèrits artístics.

Cal des de la societat acabar amb aquesta bajanada i que en aquest cas la cultura com ens ocupa simplement es dediqui a premiar les millors obres sense cap rerefons més que ho enterboleixi i crei ara si, una discriminació i una injustícia com ens proposa.

La discriminació de Burrull.

Les explosions al Liban dels cerca persones activats per Israel fan entrar en una nova dimensió aquesta guerra i obre una porta perillosa d’abast mundial en unes matances globals que sobrepassen les guerres convencionals.

Cal dir que els serveis d’intel·ligència israelians van elaborar el que podriem anomenar una jugada mestra interceptant aquests aparells amb una empresa falsa i fent arribar als destinataris de Hezbollah uns aparells amb la carrega explosiva. De fet uns aparells que aquest grup terrorista utilitza precisament per esquivar la vigilància amb altres aparells com els mòbils i aquets més antics son més utils per no ser detectats. No hi ha dubte que Israel ha donat un cop a aquest grup i ha posat el caos entre les seves files i que poden ser l’inici d’una operació de molt més gran abast aprofitant el context. Una acció militar brillant, parlant en termes exclusivament militars.

El problema, primer com sempre son les víctimes innocents ja que persones al voltant dels terroristes també en son afectades i això no és pot controlar, de fet això és la guerra, per altra banda un precedent que pot comportar idees per fer morts a gran escala en futures accions com a resposta i que obren un nou focus de neguit per la població. De moment sabiem que els aparells electrònics eren una font de detecció de l’individu i de ser un objectiu fàcil per qualsevol dron per exemple, ara amb accions com aquestes ja entrem en un nou pla i on la resposta d’aquests grups poden ser accions que mai haviem vist i que poden afectar molta gent i sobretot gent innocent com a venjança i on caldrà reforçar la seguretat per evitar massacres indiscriminades en una situació difícil de controlar.

De fet l’atemptat de Hamas en primer moment ha provocat una reacció de guerra que pot anar més enllà del que es podia imaginar i on Israel que lògicament és defensa i ho aprofita per fer una campanya de destrucció que pot marcar un abans i un després en aquests territoris amb una catastrofe humanitaria que segueix creixent cada dia i on els grans derrotats com sempres son la gent, aquella que res te a veure amb les bandes terroristes com Hamas o Hezbollah i que han vist com la seva vida ha passat a no valdre res i tot el seu món s’ha esfondrat amb una lluita per la supervivència.

Una nova fase.

Ahir la votació per regular els lloguers de temporada va sortir negativa pel Govern de Pedro Sanchez pel vot negatiu de Junts que es va desmarcar dels que donen suport al Govern espanyol. Els escarafalls no s’han fet esperar, però la manipulació del que tindria que ser la normalitat no te aturador.

No diré que la llei sigui positiva o no i que perjudica un sector molt concret de la població, però l’actitud en aquest cas de Junts es coherent, no amb la seva trajectòria pels seus pactes amb Sanchez en altres questions, però si com el que hauria de ser la normalitat d’una nació que el 2017 va patir la violència policial en resposta al Referèndum d’independència, que va veure com el Borbó es posava al costat dels violents i no de la democràcia, i com la repressió ferotge no te aturador fins el dia d’avui com tots sabem. La resposta davant això hauria de ser la col·laboració zero a Madrid. De fet el normal seria que els que volen ser els nostres partits ja no hi estiguessin representats. Si hi son la seva tasca hauria de ser obstruir el màxim el funcionament de la cambra. Entenc que paquen justos per pecadors, però el mateix cas ens ho podem dir a nosaltres mateixos i per tant no hauria de comportar discussió. Apart envaïr les competències de la Generalitat com sempre com si fossin paper mullat, de fet el que son, no hauria de ser permés ni avalat mai.

Esquerra en aquest cas ha seguit el seu paper de crossa del 155 aprovant el que sigui i fent seu l’argument de titllar de dreta o extrema dreta qui no ho sigui. De fet han perdut tant la seva posició de representants del poble de Catalunya que ja entra dins la normalitat la seva submissió absoluta amb tot alló que Pedro Sanchez ordena i a canvi de res, apart del fum que intenten vendre normalment.

Dir no i fer perdre votacions entra dins l’apartat de la dignitat. El problema es que això s’ha de fer sempre, sinó la credibilitat queda en poca cosa, i el cas de Junts seria aquest, més a cop d’enquesta que de posició real, per cert suports també a canvi de res com hem anat comprovant amb la immigració o el català a Europa per exemple.

Fa llàstima escoltar els opinadors i mitjans d’aquí com critiquen aquest no i demanen explicacions, com si la dignitat hagués de ser explicada i com si Catalunya i el que ha rebut els darrers anys ja hagués passat a un oblit en el temps.

Les votacions perdudes.

El nou govern del PSOE a la Generalitat comença a explicar els seus plans, ahir li va tocar a Albert Dalmau Conseller de Presidència i els seus objectius en definitiva i amb els fets no difereixen gaire del passat Govern d’Esquerra.

Parla de Coordinació del Govern, transformació dels serveis públics, transformació digital i desplegament del Govern efectiu. Des de Junts ja l’han titllat de sucursalista i dependent ja que no es d’obediència catalana dient que els acords d’investidura depenen de Madrid. Posa com exemple la trobada del President a la Zarzuela amb el Borbó i li demana si li demanarà que rectifiqui el discurs del 3 d’octubre de 2017. Per la seva banda el conseller ens diu que activarà les comissions bilaterals per complir els acords amb exigència.

Tants escarafalls de cara a la galeria ja no son de rebut, que esperaven d’un Govern amb el lideratge del PSOE que proclamessin la independencia?. Fan el que s’espera i que tothom sabia que farien una submissió explicita a Madrid que es on al final es decidiran els assumptes. La trobada amb el Rei per primer cop amb anys no te res d’estrany, ja que el President català estaria completament d’acord amb el discurs miserable del Borbó el 2017 i per tant res a dir. Pel que fa a les comissions formen part d’aquesta escala de poder i on finalment les decisions son sempre de Madrid cap a les autonomies. Res de nou.

Si mirem el que han fet al darrer Govern o d’altres independentistes, nomes difereix dels gests. Les decisions han estat a Madrid igualment. No s’han atrevit a tallar aquest lligam i amb més o menys gests de cara a la galeria, com no anar a veure el Borbó, cosa a mitges, ja que han sopat amb ell com a la inauguració del Mobile, o sigui tot una cortina de fum i un teatre que no serveix de res. Activar les comissions bilaterals és el mateix que la taula de diàleg tant reclamada i amb la mateixa composició desigual. Un amb poder de decisió i un altre que no. Per tant fer tants escarafalls i fer-se els ofesos fa més pena que altra cosa.

La qüestió que tots sabem es que amb gests inocus com fins ara no avança l’autogovern de Catalunya, nomes la propaganda pels hooligans de cada partit. Els fets son els que fan avançar les coses i aquests tots sabem que han estat de fireta i per tant també inocus per l’Estat espanyol.

Tampoc ha canviat tant.

El cas d’assetjament sexual del llavors diputat Eduard Pujol, ha donat un tomb quan la regidora que el va denunciar ha reconegut que era fals i que va ser enganyada per fer-ho amb finalitats clarament polítiques.

La regidora ha demanat perdó en el judici i acusa Aurora Madaula del mateix partit. El judici es per injuries i les ha confirmades, ha reconegut una relació amb ell que va acabar i que es va utilitzar la seva declaració per la seva suspensió de militància del partit i perjudicar la seva carrera politica. De fet la mateixa Madaula va denunciar al seu partit recentment per assetjament per raó de gènere i l’assumpte es va tancar amb el compromís de la revisió de protocols interns. De fet es parla de la sobredimensió que aquesta va donar els fets i la enveja per la projecció de Pujol com a causa. De fet l’informe d’ella sobre el cas Pujol com deia va ser demolidor, peró les suposades víctimes no ho van denunciar i uns mesos mes tard el partit va retornar el carnet a Pujol i es va disculpar.

No es pot banalitzar d’aquesta manera els assetjaments sexuals, però potser cal més cura abans de llençar segons quines acusacions, en primer lloc la mesquinesa de Madaula per simple projecció política utilitzar aquestes tàctiques miserables i els mitjans per donar molts cops acusacions com a certeses abans de que siguin confirmades. No hi ha dubte que si es demostra evidentment no es pot tolerar i ha de deixar de representar a ningú i la pena corresponent, però de la mateixa manera la falsa acusació com el cas també hauria de ser castigada. No pot ser que el ser innocent fins que es demostri el contrari quedi al calaix i pel simple fet de ser una dona la que acusa se li atorgui una certesa que hi ha cops es interessada com el cas que ens ocupa i que malauradament no seria el primer cas i que tot hi demostrar el contrari, el mal ja està fet i molts cops de manera irreversible, ja que els mateixos titular acusatoris no hi son desprès per desmentir-los i la taca no es pot esborrar.

Com diuen feta la llei feta la trampa, i la barrera entre el consentit o no, o assetjament o no pot ser una línia fina que pot ser utilitzada amb maldat i sense defensa. Caldria més rigor tant en els mitjans, com en la societat i no permetre perjudicar algú sense cap mena de càstig,ni restitució.

Son les falses acusacions.

La Diada, ens ha deixat una mica d’aire fresc dins aquest context viciat on vivim. La gent, sempre la gent i a pesar de tot vol acabar allò que ha començat, i això davant de tantes dificultats te un gran mèrit.

Realment s’enten perfectament el desencís per no fer efectiu el resultat del Referèndum de l’1 d’octubre, simplement complir la llei aprovada pel nostre Parlament i comprovar com res del que ens deien era veritat i posteriorment patir la repressió espanyola i la vergonya dels nostres partits venuts als de sempre i oblidant a qui representen un i altre cop.

En aquest context el desanim pot fer abandonar, però bàsicament per rebatre la propaganda espanyola amb el suport dels d’aquí, cap independentista ha deixat de ser-ho estigui mobilitzat o no. A la Diada hem vist com TV3 inclosa incidia amb unes xifres d’assistència que comparava amb altres anys i seguia així el relat espanyol fals. Ja que si mirem enrera les seves xifres mai han estat certes i ho sabem perquè ara molts cops son diferents de les que ens havien dit segons el que els convé. Per tant entrar en aquest debat és un absurd que hauriem d’evitar. Cada context es una història i cap altre causa ha reunit les mobilitzacions que hem fet i tampoc cap altre te aquesta convocatòria, per tant un èxit com sempre.

Hem lluitat apart de la repressió espanyola que això no ha canviat amb un poder judicial que no fa cas a les lleis, cosa que les mancances democràtiques a Espanya permeten. De totes maneres la vergonya ha estat dels nostres partits, submisos i preocupats per les seves batalles entre ells i entre si com el cas d’Esquerra Repúblicana on el cas per exemple dels cartells de l’Alzheimer ens ha ensenyat com es pot ser de miserable i com tant el sector Rovira com el sector Junqueras hi estan enfangats fins al coll i ens produeixen vergonya aliena. Veiem les reaccions de la CUP quan Llach diu que a les manifestacions es busquen independentistes i no si son d’Aliança Catalana que diuen extrema dreta quan realment dir que la immigració es un problema i que els reincidents a la delinquencia que han vingut a casa nostra haurien de ser expulsats, no es extrema dreta, seria la normalitat en qualsevol lloc o sinó que els acullin a casa seva si tant els hi agrada això. Per altra banda Junts i la persecució al President Puigdemont que hauria ja d’haver deixat el suport a Sanchez a Madrid ja que els seus cobraments per avançat com el català a Europa son simplement fum.

Davant tot això, no tinc cap dubte que la Diada és un nou èxit i un reprendre el camí saben ara que nomes ens tenim a nosaltres mateixos, ja que els nostres representants ho han deixat de ser com hem comprovat.