Entre el Túria i el Ridaura

No trobareu en petit llibre cap relació d’excuses per no anar a escola, tant professors com alumnes o altres espècies que depenen de la institució escolar. I més ara que està a punt de començar el curs escolars. Però el que si trobareu serà un selecció de relats curts vinculats de manera directa al món de l’escola, en aquest cas l’escola de les Illes als anys 80 o anteriors amb molta imaginació i un cert rerefons polític i el que crec més i important, tracta al lector juvenil com un lector madur i no com un estúpid adolescent, cosa molt normal a la literatura juvenil de finals de segle XX i inicis de l’actual.

Seguint amb la temàtica de Jonathan Swift al Viatge de Gulliver,  Samuel Butler ens porta a un viatge a terres desconegudes per mostrar-nos una societat totalment diferent de la britànica d’aquella època. Capgirant totes les normes socials d’aquesta ens ensenya una societat amb valors diferents per així de pas criticar els defectes de la societat victoriana del segle XIX. Ara no es pot treure del damunt aquesta dèria de la evangelització que pateixen massa els cristians.

Cal destacar la part on parla sobre la destrucció de les màquines en aquest societat per una por exagerada a que aquestes dominen el món, una cosa que sembla passar ara amb la IA: una màquina no funciona sense un home, com un ordinador no funciona sense llum. S’apaga i prou, com HAL 900.

De tota manera crec que he trobat algunes errades, com s’explica que si era una societat aïllada conegueren algunes coses de la cultura europea?

L’única novel·la de la poetessa d’Ivars d’Urgell és aquesta aproximació literària a la vida d’una altra poetessa, però d’inicis del segle XX, Renée Vivien, nom artístic de Pauline Mary Tarn que sembla que va ser la primera en molts segles de cantar l’amor entre dones. No és una biografia narrada en primera o tercera persona, l’autora ens apropa la figura de la poetessa a travès del que recorden de la seua figura personatges contemporanis a ella o actuals i ens acosta al procès creatiu de la novel·la.

Una de les millors pel·licules que he vist (això sí, fa molt de temps) és els clàssic del neorealisme italià, Lladre de bicicletes de Vittorio de Sica. Fa poc he aconseguit de segona la novel·la en la que s’inspira la pel·lícula. Però, la veritat, és que només es sembla en el fet de furtar una bicicleta. El guió de la pel·lícula canvia el protagonista, enlloc del pintor i escriptor del llibre al film és un aturat que troba una feina en la que li és necessària la bicicleta, cosa que al protagonista del llibre no li és tant. Potser la intenció dels autors del guió era fer més dramàtica la història fílmica que la narrada al llibre, que es decanta molt més per mostrar-mos com era la Roma de finals de la II Guerra Mundial i la postguerra, el final del feixisme i les seues conseqüències entre la població: atur, fam, violència, prostitució…..coses que potser la censura cinematogràfica no hagués deixat passar.

I de veritat, li calia al protagonista de la novel·la tanta feina per una bicicleta, quan sembla que anava sobrat? o és l’excusa per mostrar com era la Roma d’aleshores?

Aquestes tres imatges mostren el que certes persones (no sé si es mereixen aquest nom) han fet els darrers anys amb el patrimoni etnològic de les Travesses. Vergonyós! Aneu al bosc a fer esport i gaudir-lo, però no a destrossar-lo, fills de putes!

Una accident d’autobusos que porta un xiquets palestins d’excursió és el detonant perquè l’autor ens relates la vida dels palestins a Cisjordània i a l’Est de Jerusalem. Un accident agreujat per factors endèmics deguts a les polítiques d’ocupació de l’Estat d’Israel a la zona, que no faciliten gens la vida de la població àrab i acaben amb tragèdies com aquesta (el llibre està basat en fets reals). Però tampoc se’n lliure de crítiques els palestins: els que ocupen, els terroristes o el masclisme imperant a la societat àrab.

Un llibre molt recomanable i que colpeix en cada capítol on, com he dit abans, amb l’excusa de l’accident, ens mostra com afecta l’ocupació i les polítiques de l’Estat a diferents classes de persones, israelians inclosos.

Premi Pulitzer 2024

Després d’haver vist alguna vegada la pel·lícula de l’any 20o2 amb Michael Caine de protagonista (la primera versió de Mankiewizc no l’he vist, però a l’autor no li feu molta gràcia) vaig trobar-me aquesta edició del  Circulo de lectores de segona mà. Si heu llegit El tercer home no vos decebrà i a més, la pel·lícula s’ajusta prou al guió, tret d’algun detall ( la manera com Fowler descobreix a Pyle sobretot).

Un univers totalment diferent de l’altra novel·la que he llegit del mateix autor.: El final de l’aventura.

De com l’enveja, la gelosia i  confiar massa en certes persones pot acabar en una tragèdia. Aquest tragèdia del mestre anglès està a la biblioteca de l’institut i potser molts del joves actuals li haurien de donar una ullada en aquests temps amb tanta violència sexista deguda en part a la gelosia i amplificada amb les noves tecnologies mòbils.

Vaig trobar aquesta vella novel·la d’Alfons Cervera de segona mà. L’edició és del 1999 i està dedicada a l’antiga propietària. En aquest novel·la més centrada en la figura del seu avi Alfons ens torna a contar amb el seu peculiar estil la vida al poble de Los Yesares (no vaig a dir quin poble és, però a aquestes alçades ja ho hauríeu de saber) des de la guerra de Cuba fins els darrers anys del franquisme i la mentida aquesta que es han venut com a transició. Desfilen per les seus pàgines els personatges d’altres de les seus novel·les anteriors i posteriors (això no es podia saber el 1999) però mail seguint un ordre cronològic, sinó que potser segueix el records gens ordenats de l’avi del protagonista, que des del portal de la seua casa va veient passar el temps i sempre té algú que li informa del que no veu des d’allà.

-Se ha muerto Franco, abuelo.

-¿Y a mí qué?

Sogorb (Segorbe en castellà) és la seu o co-seu del bisbat de Castelló-Sogorb, un bisbat desmembrat pels espanyols que volen fer-ho coincidir tot amb la seua visió provinciana del país. Va perdre parròquies aragoneses i altres de l’actual província de València, a més d’obligar-la a la co-capitalitat amb la ciutat de Castelló (capital provincial). A més la ciutat està molt vinculada al darrer rei de casals de Barcelona Martí l’humà i, sobretot, a la seua dona, la reina Maria de Luna. Té unes muralles que envolten la vila vella i un castell amb certa importància durant les guerres carlistes del segle XIX. A més està la fundació Max Aub i un entorn natural molt recomanable. Però ara, quan entres te n’adones que la política de promoció turística sembla que només pensa en l’entrada de bous i cavalls que es realitza al llarg dels carrers de la ciutat. Potser mentre es fa l’entrada no és maltracta cap animal. No necessiten tanques ni res per l’estil per conduir els animals, només amb els cavalls i la gent apartant-se, com si foren uns ramaders que porten el seu ramar (ho podeu veure a la televisió que ho retransmet en directe), però aquests animals són conduïts la plaça i a la tarda si que seran maltractats. No es pot promocionar la ciutat turísticament amb altres continguts interessants que també posseeix la ciutat? ha de ser amb el maltractament animal?

De com amb els objectes quotidians que ens envolten es pot fer literatura i de la bona. I això crec que només ho podria fer el desaparegut Josep Maria Espinàs, l’home que ens va descobrir el país en les seues caminades a peu i amb el seus articles al diari Avui, ara fa molts anys.

-On van a parar el milers de botons que es perden cada dia?

-Posa’t bé la bufanda.

-Consultar-ho amb el coixí.

………………….