Pols d'estels

Una de les etapes del nostre viatge estiuenc als Països Baixos amb el Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna ha estat la visita a l’exposició permanent de material espacial del centre científic i tecnològic de l’Agència Espacial Europea (ESA, de les sigles en anglés) a Noordwijt, prop de Den Haag, l’anomenat Space Expo. No cal aclarir que l’aturada la vaig proposar jo.

La visita a les instal·lacions ha estat curta. Només hem tingut una hora per recórrer l’espai expositiu de les diferents recreacions i maquetes de la tecnologia espacial europea però, també, i molt més emotiu, la vista a moltes mòduls espacials i objectes que han estat a l’espai.

L’entrada es fa per un corredor on s’exposen diverses imatges icòniques de la cursa espacial europea. Imatges de satèl·lits del programa Copernicus, d’estudi de la Terra i prevenció de catàstrofes, per exemple. No podia faltar la imatge icònica de l’astronauta italiana Samantha Cristofereti flotant, tractant de fer fotografies per la Cupola, la finestra panoràmica de l’Estació Espacial Internacional (ISS). Això em portà a explicar el paper dels astronautes, la feina que es fa a l’ISS i la discriminació que han patit les dones per l’accés a l’espai, que tan bé s’explica al llibre AstronautA, Pioneres de l’exploració espacial d’Amelia Ortiz.

Només passar el corredor ens troben en un instrument neerdandés que forma part dels satèl·lits de reconeixement terrestre Copernicus. Un panel ens mostra on s’hi troben en directe cadascun dels satèl·lits europeus més importants.

Passada aquesta sala s’obre l’ample espai expositiu. Davant nostre maquetes dels coets Ariane, de l’ISS, etc dels que parlaré més endavant.

A l’esquerre una escala ens mena a una sala on s’exposen diversos elements que han estat a l’espai. Aquí baix una mena de cúpula amb instrumental dins situat sobre una plataforma on apareix la paraula Giotto sembla part de la càpsula que protegia la nau Giotto que visità el cometa Halley el 1986. I dic sembla ja que la informació és nul·la. Serà una constant en la visita. El panells explicatius són escassos i poc clars. Davant dels companys he de fer moltes improvisacions. En la mateix sala dos grans panells solars ens mostra com aconsegueixen l’energia els satèl·lits.

Al costat ja trobem la primera meravella. La càpsula de retorn de la missió Soiuz TMA-03M russa amb la que André Kuipers, segon astronauta neerlandès a l’espai, retornà en un de les dues missions a l’ISS. Es nota com la coberta està cremada pel reingrés a l’atmosfera, i com d’una de les “finestres” del mòdul es desplegà el paracaigudes. En la sala el podeu veure sobre una pantalla on l’astronauta explica les seues aventures espacials.

Avancem i arribem a l’àrea dels coets Ariane, meravella tecnològica europea. Construïts a Tolosa de Llenguadoc, per l’empresa ArianeSpace, són llançats des del Port Espacial de Kourou, Guaiana francesa. Una immensa tovera real d’un Ariane 1 presideix la sala. Les toveres són dispositius que converteixen l’energia de combustió d’un fluid en energia cinètica. Són les que s’utilitzen principalment en coets. La immensitat de la tovera present ja fa imaginar la gran altura d’un coet, que necessita endur-se tant el comburent, normalment oxigen líquid, com el combustible, normalment hidrogen líquid. Diversos models dels coets Ariane ens mostren l’evolució de la tecnologia europea de pujada de material a l’òrbita, des del Ariane 1 fins l’actual Ariane 5. Allí, al costat et podies posar sota una part d’un coet real i sentir com s’encenien les toveres.

El temps de visita s’esgotava i encara ens quedava la meitat de l’exposició. Una sala al fons ens mostra material real d’una càpsula russa Vostok, que s’usaven en la Unió Soviètica als anys 60 abans dels Soiuz. La seua forma esfèrica la fa inconfusible i les cremades d’abrasió confirmen que ha estat a l’espai.

Continuant amb la visita, arriben a la gran maqueta que penja del sostre de l’Estació Espacial Internacional (ISS). S’hi veuen dues naus Soiuz connectades, els diversos mòduls, els panells solars. No tenim consciència de la seua magnitud. La ISS és una estació espacial modular situada en òrbita al voltant de la Terra a uns 360 km d’alçada. Les estructures i mòduls mesuren un total de 109 m de longitud i 73 m d’ample, i la massa total és d’unes 420 tones. Amb un volum habitable d’uns 916 m³, ja sobrepassa en complexitat tot el que s’ha concebut fins ara. Pot acollir fins a set astronautes permanentment segons les exigències de les missions. S’alimenta pels panells solars més grans que mai s’hagin construït, d’una potència de 84 kW.

I pensar que serà abandonada abans del 2030…

Aquests vista ens serveix per a encetar la nostra següent visita a les còpies a grandària natural del  mòdul rus Zvezda (estrella) i de l’europeu Columbus. En entrar al Zvezda ens sorprèn una icona de la Mare de Déu de Kazan. Tot d’armariets amaguen, en la ISS, experiments, eines, etc… necessaris per al desenvolupament de les missions. L’amplada del mòdul és suficient per caminar dret però no hi ha cap finestra. És un perill potencial i elimina zones de treball. Cal caminar un tros per arribar al mòdul europeu Columbus. I allí just al final trobarem la famosa Cupola incorporada a l’Estació per vigilar els passejos espacials, i l’arribada i partida de les naus. Transportada pel transbordador espacial Endeavour i instal·lada el 2010 és l’indret des d’on els astronautes, en el seu temps lliure, fan les importants fotografies de la Terra nocturna que s’usen per a estudis de contaminació lumínica global.

Tornant arrere trobarem un dels vàters de l’Estació. En un ambient de microgravetat les miccions i deposicions han de ser aspirades per a eliminar-les. Una de tantes curiositats que deixen parats els companys que m’acompanyen.

Deixem l’Estació i enfront tenim una reproducció a grandària real de l’Eagle, el mòdul de l’Apollo 11 que arribà a la Lluna el 1969. És curiós que una màquina que sembla tan fràgil, aconseguira la fita humana de portar humans al nostre satèl·lits i retornar-los sans i estalvis. Mentre al fons alguns companys han trobat un simulador de vols i s’ho estant passant d’allò més bé, continue la visita a una sala amb material real relacionat amb material espacial. Allí veurem un tratge espacial rus Orlan portat per l’astronauta neerlandés André Kuipers durant la missió DELTA així com un exemplar d’una gran pedra lunar.

L’hora de visita al centre s’acaba i hem d’eixir de l’exposició. A fora un panell presenta la signatura de tots els astronautes europeus, des les primeres astronautes europees Helen Sharman (britànica, 1991) i Claudie Haigneré (2001, francesa), Samantha Cristoforetti  (2014, italiana), fins al darrer, passant per Pedro Duque (1998, espanyol).

Una visita curta però intensa. És un museu tecnològic imprescindible per conèixer del que som capaços de fer els europeus quan treballem junts. Caldrà tornar-hi amb més temps.

Imatges: totes les imatges són d’Enric Marco llevat de la Samantha Cristofereti que és de l’ESA.

No és un secret que el Parc Natural de la Tinença de Benifassà és un indret singular. No només per la seua biodiversitat, els paisatges agrests, els camins de la muntanya, els llocs per descobrir dels que tan bé tenen cura els tècnics del Parc. Cal destacar també la qualitat del seu cel nocturn, ben fosc fora dels nuclis de població. Llevat dels dies de Lluna plena, la Via Làctia és visible sense esforç a tot arreu del Parc i la visió dels estels ens deixa bocabadat. La nit encara existeix a la Tinença.

De la necessitat de la nit i de la preservació del cel fosc al Parc Natural en parlàrem el passat 10 d’agost, invitats pels tècnics del Parc. Ja fa uns anys que, en arribar agost, ens hi acostem per xarrar de la nit i de les seues amenaces per culpa de l’enllumenat excessiu, en especial amb leds blancs. Enguany hem estat a Bel, un nucli de població del parc que des del 1972 forma part del terme municipal de Rossell. A una altitud de 953 m i una superfície de 17,09 km², Bel és un dels set pobles que conformen la Tinença de Benifassà, una subcomarca històrica declarada parc natural.

El petit poble ens acollí al bar situat a l’únic carrer del poble i allí explicàrem les generalitats del problema de la contaminació lumínica, com la societat actual ens fa creure que més llum a la nit és signe de més riquesa, més seguretat, més hores d’estar amb la família i amics. Tanmateix la majoria són mites ja que més llum a la nit, no necessària massa vegades, implica més malbaratament energètic, no ens fa més segur sinó només ens dona alguna sensació de seguretat i, sobretot ens causa pèrdua d’hores de son. La llum artificial nocturna actua inhibint la secreció de l’hormona melatonina i la seua manca és la causa de moltes malalties relacionades amb la son, com l’insomni, depressió, problemes cardíacs i augment del risc d’alguns tipus de càncer.

I això sense tindre en compte que la llum artificial nocturna és un factor estressant per a la vida silvestre. Els animals i plantes no han viscut mai en un nivell lumínic nocturn tan elevat. Actualment s’estan descobrint molts efectes negatius sobre l’alimentació, reproducció, migració, malalties com demostren nombrosos estudis científics recents. En moltes zones naturals les nits ja no són fosques i els animals tendeixen a estar més hores actius per menjar o caçar com els agrons blaus, o fugen de les zones brillants com algunes espècies de ratpenats, o xoquen contra edificis enllumenats com els ocells migradors.

Per altra banda destacàrem el meravellós cel nocturn del Parc Natural. Tanmateix els nuclis de població no sempre tenen la consciència de preservar la nit i instal·len intensos llums led de llum blanca, sobretot en les zones monumentals. Amb  l’ajut del mapa del projecte RALAN-Map EU, que ha aconseguit un mapa calibrat d’alta resolució de la Península Ibèrica gràcies a l’ús de dades proporcionades pel satèl·lit SDGSAT-1 posàrem l’exemple de Rossell, que vist des del satèl·lit, s’observa que sembla que disposa de potents projectors en la zona monumental nord del poble.

En acabar la xarrada ens aturarem per parlar uns minuts de l’eclipse de Sol del 12 d’agost del 2026 que en el Parc Natural serà total. El gran problema serà que la totalitat esdevindrà a les 20:30 amb el Sol a només 4º d’alçada, ben arran de les muntanyes.

Després de sopar ens retrobàrem en el mirador del final del poble que es troba orientat cap al nord. Amb la llum del poble apagada el cel nocturn era espectacular. La Lluna creixent, cap al sud, sobrevolava lleugerament les teulades del poble i va ser difícil d’observar en algun moment. L’eixida de Saturn amb l’anell de gaidó i l’obtenció de la imatge de la galàxia del Remolí o M51 va emocionar al públic present. I mentre la gent esperava el seu torn per mirar pel telescopi o mentre tractava de captar algun traç d’un meteor dels Perseids vàrem contar les històries mitològiques de la Via Làctia, l’Escorpí, el triangle d’estiu i la saga de Cassiopea.

Gràcies al Parc Natural de la Tinença de Benifassà per convidar-nos, a Vanesa, tècnica del Parc, per fer-nos-ho tot ben fàcil i a la gent que ens acompanyà per gaudir de la nit amb nosaltres.

Ja hi son altra vegada. La Terra torna a impactar contra els residus del cometa 109P/Swift-Tuttle com cada any. Encara que els meteors Perseids es podran veure des del 17 de juliol al 24 d’agost serà la nit del 12 al 13 d’agost quan serà el màxim de la pluja d’estels.

Enguany la Lluna la trobarem en fase de quart creixent però s’amagarà per l’oest cap a les 12 de la nit i ens deixarà el cel ben fosc per admirar les partícules cometàries cremades en l’alta atmosfera. Per tant, entre la mitjanit i abans de l’eixida del Sol (00-4 h) pense que serà el millor moment per veure els Perseids ja que tindrem al mateix temps el radiant i la constel·lació de Perseu ben alts en el cel del nord-est.

Els meteors entren a l’atmosfera a uns 214.000 k/h o siga uns 60 km/s i cremen a 1650 ºC a uns 100 km d’altura. No penseu, per tant que els tenim a tocar de la ma.

Cada estiu, de mitjan juliol a final d’agost, de qualsevol punt del planeta estant es poden observar els Perseids, un dels fenòmens astronòmics més mediàtics i espectaculars de l’any. Són coneguts popularment per llàgrimes de Sant Llorenç, perquè acostumen a aparèixer amb més intensitat pels volts del 10 d’agost, dia en què es commemora aquest sant. El caràcter efímer i fugaç de les cues dels meteors en fa encara més especial l’observació. Tot i que el fenomen va començar cap al 17 de juliol, es faran especialment visibles entre l’11 i el 13 d’agost, i es mantindran al cel fins al 24.

No és casual que apareguin cada any durant els mateixos dies. Les òrbites del planeta Terra i les del cometa del qual provenen són totalment estables. Per això, la interacció de totes dues òrbites passa justament en aquest moment. Les velocitats d’aquests meteors poden superar els cinquanta quilòmetres per segon i la taxa d’activitat pot arribar a 200 meteors per hora. El radiant, és a dir, el punt d’on sembla que vénen, és a la constel·lació de Perseu, i per això s’anomenen Perseids.

Què són exactament els Perseids?

Els Perseids són restes emeses pel cometa Swift-Tuttle, que té un període de 133 anys i que va passar prop del Sol per darrera vegada el 1992. Aquests residus cauen cap a la Terra en forma de pols il·luminada. Els cometes són cossos celestes gelats i, quan s’acosten al Sol, part d’aquest gel es converteix en gas i deixa anar una pols que en forma la cua. Quan la Terra travessa l’òrbita del cometa, aquests petits fragments xoquen contra l’atmosfera i es cremen, cosa que crea unes traces de llum que es poden veure de nit.

Quan serà el millor moment per a contemplar-los?

Enguany, el millor moment per a contemplar-los serà la nit del 12 al 13 d’agost. Tot i que el punt màxim s’assolirà entre les 15.00 i les 18.00 del dia 12, l’astrònom Enric Marco recomana d’anar a veure’ls entre les 0.00 i les 4.00. “Una característica d’enguany és que la lluna està en quart creixent, justament aquesta nit. Això vol dir que, quan es ponga el sol, la lluna estarà brillant, es veurà la meitat il·luminada, però quan vagen passant les hores, a partir de les 0.00, la lluna es pondrà, pel nord-est començarà a eixir la constel·lació de Perseu i es veuran els Perseids. Això no vol dir que no se’n vegen abans, però com que el cel estarà il·luminat, no es veuran tan bé”, aclareix.

Marco explica que, realment, el moment en què es podrien veure millor seria cap a l’alba, perquè és quan la Terra és més a prop de la zona d’impacte, anomenada radiant, però com que surt el sol, la nit és més recomanable per a l’observació.
Quina és la millor manera de veure la pluja d’estels?

No cal tenir un telescopi ni uns prismàtics per a veure els Perseids, atès que es poden observar fàcilment a ull nu. La clau és cercar un lloc fosc, si pot ser en direcció nord-est, on no hi hagi llum artificial a prop ni urbanitzacions. Marco recomana d’allunyar-se de les grans ciutats tant com sigui possible. A més, és essencial poder estirar-se completament per mirar el cel i per no perdre-se’n cap que passi per darrere.

També és important una dosi de paciència. Els ulls tarden uns trenta minuts a adaptar-se a la foscor, i en moments de màxima intensitat de la pluja es calcula que poden arribar a caure un centenar de meteors per hora.

Quins són els millors llocs per a observar-los?

Per a contemplar els Perseids és cabdal de fugir de la contaminació lumínica i cercar cels ben foscos. Per això, al País Valencià es recomanen les comarques de l’interior, com ara la Canal de Navarrés, els Serrans, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel-Requena i els Ports. En concret, el parc natural de la Tinença de Benifassà és un dels millors llocs per a observar-los.

Alguns pobles d’aquestes comarques han aconseguit la denominació de Reserva Starlight, és a dir, zona certificada amb condicions adequades per a l’observació astronòmica. En són exemples Ares dels Oms, Toixa, Titaigües, Xelva i Benaixeve, als Serrans. En aquella àrea hi ha uns quants observatoris, com ara l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Al Principat, el millor indret per a veure la pluja d’estels és al Parc Astronòmic del Montsec, que té un certificat internacional de qualitat nocturna. Tanmateix, també poden ser bones opcions la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, el cap de Creus i Cadaqués o les vetllades que s’organitzen en observatoris com ara el Fabra i el Cosmocaixa a Barcelona, al centre Món Natura Pirineus i el de Castelltallat, Albanyà i Batet de la Serra.

Finalment, a les Illes, es destaca el nord d’Eivissa –Cala d’Hort, les platges de Comte, el pou del Lleó i el pla de Corona–; a Mallorca, la costa nord i la serra de Tramuntana; i Menorca, que també és una Reserva Starlight.

Com s’anomenen: llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids?

Popularment, les pluges de meteors del mes d’agost s’han batejat amb el nom de llàgrimes de Sant Llorenç. Tanmateix, segons el “Criteri sobre la denominació catalana de pluges de meteors” elaborat pel Termcat, s’han d’anomenar Perseids. El nom respon al fet que, quan els observem de la Terra estant, la trajectòria que dibuixen els meteors sembla provenir de la constel·lació de Perseu.

Article original: Perseids 2024: tot allò que heu de saber sobre les llàgrimes de Sant Llorenç. Us oferim una guia amb tot allò que cal saber per a sortir a contemplar la pluja d’estels. Vilaweb.

13.07.2024 – 21:40| Actualització: 07.08.2024 – 18:26

Imatge:

1.- Pluja de meteors dels Perseids amb flaixos de satèl·lits Iridium i altres objectes que no són avions o estrelles fugaces. A la part superior central es pot veure una petita explosió d’un perseids Alemanya. gph.is/1IR8IVi Wikimedia Commons.

El mes d’agost comença amb una calor intensa que no et permet fer una vida normal. Les nits tropicals ja són habituals en aquesta escalada climàtica que ens durà al desastre si hi fem res. Tanmateix aquests dies el cel nocturn està lliure de núvols i, per tant, invita a que l’explorem. De fet he pogut començar a explorar-lo amb el petit i potent telescopi Seestar i vos presente, com a capçalera del mes d’agost, la meua primera foto més reeixida, el doble cúmul de Perseu, visible a ull nu en indrets amb cels foscos.

Aquests mes d’agost no us perdeu l’espectacle celeste de la pluja d’estels dels Perseids, al voltant de la nit del 12 d’agost, també anomenat per les nostres terres com a llàgrimes de Sant Llorenç, la conjunció de Mart i Júpiter la matinada del 15 d’agost  i l’ocultació de Saturn per la Lluna gibosa minvant la matinada del 21 d’agost.

Els planetes seran esquius aquest més durant les primeres hores de la nit. Només Saturn s’arribarà a veure a partir de les 23 h eixint per l’est.

Cel de l’estiu

El cel de l’estiu és ben particular. La presència de les constel·lacions de l’Escorpí, l’enemic mortal del gegant Orió, la constel·lació de Sagitari o la cafetera, en l’argot astronòmic, i Capricorn no us deixaran indiferent. A més a més, si us trobeu a un indret amb poca contaminació lumínica, podreu admirar la Via Làctia, la llet vessada per la deessa Hera. I allí recte es troba el centre de la nostra galàxia, darrere de grans núvols de gas i pols que no ens deixen veure la llum intensa del nucli galàctic.

També caldria destacar la presència del triangle d’estiu format per les estrelles Deneb del Cigne, Altair de l’Àguila i Vega de la Lira. Les estrelles ens confirmen que som a l’estiu.

Planetes

Mercuri és difícilment visible molt prop de l’horitzó oest els primers dies del mes però ràpidament davallarà i s’acostarà de manera aparent al Sol. D’aquest manera deixarà de ser visible quan caiga dins de la brillantor solar. El 19 d’agost el planeta es situarà en conjunció solar inferior, és a dir, que en aquest moment la Terra, Mercuri i el Sol estaran alineats. Mercuri passarà molt prop de la direcció solar i, a partir d’aquell dia el planeta deixarà d’aparèixer al capvespre a passar a ser un objecte matutí.

Venus continuarà ser un objecte vespertí però, durant tot el mes, només es podrà veure ben prop de l’horitzó oest uns 30 minuts després de la posta del Sol. El 6 d’agost tindrà un breu encontre amb una fina lluna de 2 dies.

Mart i Júpiter es veuran a partir de les 4 de la matinada mirant cap a l’est. Situats ambdós sobre la constel·lació de Taure, faran amb l’estel rogenc Aldebaran un bonic trio lluminós. Al llarg dels dies Mart es mourà ràpidament en direcció al planeta gegant, de manera que, finalment, les matinades del 14 i 15 d’agost podrem gaudir de la conjunció de Júpiter i Mart. El 15 Júpiter se situarà a 0° 18´ al sud de Mart, en direcció de la constel·lació de Taure, cap a l’est de l’esfera celeste. Uns bons moments per fer-hi una foto.

A partir d’aquest mes Saturn serà el rei de la nit. Situat en la constel·lació d’Aquari, ara ix per l’horitzó est a partir de les 23 h. Cada vegada serà més brillant ja que s’està acostant a l’oposició, alineat amb la Terra i el Sol, on arribarà el 8 de setembre de 2024. Tanmateix la visió del planeta a través de l’ocular d’un telescopi no serà tan espectacular con altres vegada ja que la inclinació respecte a la Terra és ara només 3°. Això afecta la visibilitat dels anells, que actualment semblen molt prims. El planeta creuarà el pla de l’eclíptica el març de 2025, i, llavors, els anells seran pràcticament invisibles des del nostre angle de visió. La matinada del 21 d’agost una Lluna gibosa minvant la taparà completament durant unes hores.

Pluja d’estels
Agost 12.  Pluja de meteors Perseids. Activitat entre el 17 de juliol al 24 d’agost, amb un màxim el 12 d’agost. La taxa màxima observable serà de 150 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Perseu. El cos principal responsable que causa la pluja de Perseids ha estat identificat com el cometa 109P/Swift-Tuttle. El millor moment per a veure-les serà en la matinada del dia 12 d’agost, cap a la part nord-est de l’esfera celeste, sobretot quan es ponga la Lluna en quart creixent.

Agost 31.  Pluja de meteors Aurígids. Activitat entre el 28 d’agost al 5 de setembre, amb un màxim el 31 d’agost. La taxa màxima observable serà de 6 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Auriga. El cos principal responsable que causa la pluja dels Aurígids ha estat identificat com el cometa C/1911 N1 (Kiess). El millor moment per a veure-les serà en la matinada del dia 31 d’agost, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

Fenòmens curiosos (ocultacions i conjuncions)

Agost 14, 18.52. Conjunció de Júpiter i Mart. Júpiter estarà a 0° 18´ al sud de Mart, en direcció de la constel·lació de Taure, cap a l’est de l’esfera celeste. Des de les primeres hores del dia 14, tindrem l’oportunitat de veure aquest acostament .

Agost 21, 02.45 – 06.37. Ocultació lunar de Saturn. La Lluna tindrà un estret acostament amb Saturn, creant una ocultació lunar.

Agost 21, 05.01. Conjunció de la Lluna i Saturn, amb la Lluna a 0° 27´ al nord de Saturn, en direcció de la constel·lació d’Aquari, cap a la part més alta de l’esfera celeste.

Agost 21, 21.59 – 23.37. Conjunció de la Lluna amb Neptú. En algunes parts del món la Lluna ocultarà Neptú però no a Gandia.

Agost 26, 05.38. Acostament de Lluna i M 45. La Lluna estarà realitzant un acostament al cúmul obert M 45 (les Plèiades), passant a només 0° 7,5’, en direcció de la constel·lació de Taure.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Imatge:

1.- Doble cúmul de Perseu. Seestar. 2 d’agost 2024, 2:43 h. Enric Marco. El doble cúmul de Perseu, coneguts també com a h i χ Persei, es troben a uns 7600 anys llum del Sol. L’edat de tots dos cúmuls s’estima en aproximadament 13 milions d’anys, tenint masses respectives de 3700 i 2800 masses solars. Fou descobert per Hiparc de Nicea cap al 130 aC.