Fotografia: Toni Pérez, Carlos Mazón, Nuria Montes i Fede Fuster anuncien la derogació de la taxa turística a Londres (fotografia: GVA)
No diguis res és un llibre imprescindible sobre la violència política a Irlanda del Nord. Amb un estil empeltat de narrativa, Patrick Radden Keefe hi barreja fets domèstics i moments històrics amb els quals explica motivacions, justificacions, dubtes, drames, conflictes morals irresolts… Acabat de llegir vaig buscar de seguida més obres d’aquest periodista. Vaig anar a parar a Canalles, on aplega dotze articles llargs en què descriu personatges que es mouen fregant la ratlla de la il·legalitat, o traspassant-la de manera descarada i desacomplexada.
Com a curiositat, en el text dedicat al traficant d’armes sirià Munzir Al-Kassar, establert luxosament i ostentosa a Marbella, em vaig trobar el lamentablement famós comissari Villarejo. Sempre pel mig, com un faristol. El policia critica l’extradició d’Al-Kassar als Estats Units: es veu que el comerciant de pistoles, metralladores i més artefactes de matar al gros havia prestat bons serveis a l’estat espanyol.
En tot cas, i arribem on volia anar a parar, és en l’article sobre Joaquín (Chapo) Guzmán on vaig llegir unes línies que em vénen al cap pràcticament cada dia mirant, sentint o llegint notícies. En aquest capítol, el periodista narra peripècies del líder del càrtel de Sinaloa, responsable de maldats i massacres diverses relacionades amb el tràfic de drogues (més enllà dels drames que ja causa el consum i dependència d’aquestes substàncies). En un punt del text, Keefe afirma que el paisatge del crim a Mèxic havia començat a canviar i que alguns grups del sector del narcotràfic diversifiquen el negoci (sempre dins el ram de la delinqüència que és l’àrea que dominen, és clar), i miren d’ampliar les fonts d’ingressos: l’extorsió, el tràfic de persones, els segrestos… I més: “En l’actualitat, organitzacions que abans es concentraven exclusivament en les drogues treuen beneficis de la indústria petroliera mexicana i exporten mineral de ferro robat a la Xina; el preu de la llima als supermercats dels Estats Units s’ha doblat en els darrers anys perquè els càrtels cobren impostos als pagesos mexicans que cultiven cítrics.”
És clar que el caràcter delictiu i criminal d’aquestes organitzacions i activitats no té res a veure amb el mercat del turisme a casa nostra, però va ser llegir-ho i assaltar-me la idea: si fins i tot aquells de l’àmbit de la delinqüència tenen clar que cal diversificar el negoci, com és que ací la Generalitat d’ara (l’anterior, a gosades que també…) s’enlluerna i ens vol enlluernar amb una activitat econòmica que s’ha demostrat empobridora (econòmicament i socialment) per al país? Insistisc (abans que ningú tinga la temptació de dir que ho compare): la comparança és només de la visió de negoci dels gestors, no equipare (no ho mane Déu!) l’ètica, la legalitat ni molt menys la humanitat completament absents en els càrtels de la droga.
Però és que l’embelés dels administradors de l’estatut d’autonomia valencià amb el monocultiu del turisme, la gran hostaleria i els macrofestivals de música no casa amb una visió econòmica de futur seriosa i de qualitat. De qualitat pecuniària, social i cultural. O sostenible, cosa que no és per molts adjectius gratuïts i fofos que s’esforcen a afegir als eslògans i cartells promocionals.
Periòdicament (i a l’estiu és gairebé de manera constant) ens ataranten amb xifres de rècords de visites, de pernoctacions, de percentatges altíssims de reserves… de nombres d’euros amb un grapat de zeros que diu que es gasten aquestes persones. I de quantitats ingents de diners que es veu que tuactes com els macrofestivals musicals mouen. Ens manquen, mínimament detallades, dades de quantes d’aquestes milionades repercuteixen directament en l’economia de casa, quantes es queden en les caixes de les grans empreses foresteres, i quants cabassos de bitllets que necessiten altres activitats econòmiques i socials no els arriben perquè açò fa més bonic.
Més trens per als turistes, més aeroports per a visitants, ports de mar més amples per a creuers atibacats de gent amb pressa, més megafestivals per a personal que no visita les botigues del poble ni el bar de la plaça, més pisos i hotels per a gent que passeja per ciutats-decorat. Més adoració del turisme.
Diversificar? Inversió seriosa en el camp, en indústria, en investigació…? Massa demanes.
