Ulisses20

L’únic objectiu favorable per als valencians és la independència. La resta són camins, vials, sendes, curtes, llargues, estretes, interminables si voleu, però cap d’elles és ni serà res que ens puga afavorir. El camí, en aquest cas, no és el missatge, sinyors impostors. De cap manera. Podeu marejar la perdiu tant com voldreu o podreu, perquè tindreu tots els recursos, els mitjans i la repressió de sempre preparada per posar-nos obstacles, forats o pedres grosses. Hi posareu franctiradors, inútils i mediocres a cabassos, ves si n’hi ha que voldran fer el paper. Però res no us valdrà, res que puga invisibilitzar l’horitzó, l’únic possible per als valencians. Els pegats, les mitges tintes, els abaixadors o els oasis (falses promeses i paranys d’una vulgaritat extrema) no serviran per enganyar-nos al 100% dels valencians. Al cinquanta, al setanta, de vegades al vuitanta-cinc per cent dels valencians, sí, amb aquests ho tindreu fàcil uns quants anys, els tafurs espanyols, sobretot perquè teniu el calaix, les misses, les pistoles, la publicitat, els simulacres franquistes, sou els partits espanyolistes… Però un colp perdreu, malgrat tanta ferralla, perdreu, aleshores les ovelles es trauran les esquelles, els marxamos, el número i la llana vella, aleshores s’haurà acabat el camí. Punt i final.

El president de la generalitat és analfabet. Un zero en la llengua dels valencians.

Però els valencians hem posat un home així al capdamunt del nostre govern. Un incompetent. La tria dels valencians dels últims cinquanta anys, pel que fa al president de la generalitat, no ha sigut gaire afortunada. Però en cada elecció, sembla que els valencians ja estem abonats als partits espanyols, l’un agent de la prostitució, l’altre el més corrupte del món. Però els valencians els regalem la condició de governar-nos en canvi d’un càstig constant contra nosaltres.

Aquesta vegada, l’exemple de Mazon, fóra com haver posat al cap d’una fusteria un ferrer, o al cap d’una pastisseria un adroguer, o al cap de la cultura del país, un torero ignorant. La cosa no podria anar pitjor. De cap manera. Posar un antivalencià al cap del govern dels valencians és disparar-nos un tret al peu. Aquell analfabet no defensarà mai els interessos dels valencians, en canvi de treballar per uns altres interessos que, als valencians, ens afecten negativament. El camp, l’escola, els preus, els transports, les infrastructures, les pensions, els impostos, la sanitat, però també la costa, l’interior, els pobles, les ciutats petites i mitjanes, camins i carreteres, què pot anar pitjor…

Posar un analfabet al capdamunt té contradiccions, sens dubte, però sembla que una quantitat gran de valencians no tenen remei, són valencians sense remei, que prefereixen aquest drama que vivim fa molts anys, en canvi de cercar millores i solucions.

No posaríeu ningú en què no confiàreu a tenir cura del vostre fill, a cuidar-se’n de la vostra casa, dels vostres estalvis o fins i tot a triar el destí de les vostres vacances, si és que en podeu fer, en canvi, en política, els valencians destriem una vegada rere d’una altra, el pitjor possible. Ara un analfabet total. Un inútil complet. Això ja ho va dir un home en el segle passat, referint-se al seu país, però prou que ens valdrà per al nostre: qualsevol idiota pot arribar a ser president de la generalitat valenciana, això és el que passa de veritat a la vida real.

L’última anàlisi de l’aigua potable de Bétera diu que no, que no és potable de cap manera, perquè l’excés de nitrits, o són nitrats?, sobrepassa el nivell autoritzat per l’Organització Mundial de la Salut, malgrat que l’organització municipal ha callat com les beates de marxalenes, no ens ha dit res, ni de salut, ni de seguretat ni de festes d’aigua. Ni la batlle no ha dit res encara, malgrat que va aprovar que els veïns de Bétera havíem de pagar més impostos si volíem una aigua neta i clara.

—Nosaltres abaixarem els impostos, deia el pp en campanya, però després va resultat el contrari, els van pujar el doble…

L’anàlisi és del cinc d’agost, segons que diu l’informe pertinent de Sanitat, però l’ajuntament no ha fet cap pregó, ni ens ha dit res, ni ha alertat embarassades, infants o mares amb xiquets de bolquers, perquè sanitat ho diu amb la lletra grossa: alerta que feu beure aquesta aigua de bétera a embarassades o infants, o que les mares prepareu cap aliment per a bolquers… Ni pen-sar-ho!

Sí, l’aigua conté massa mil·lígrams de nitrat per litre, a Bétera. Bé, no a tota Bétera. Segons l’anàlisi de Mas Camarena, allà l’aigua sí que és bona. De fet és boníssima. I ves que ens van fer pagar als veïns del poble, la seua connexió. La de Mas Camarena i Torre en Conill. Ells sí que tenen l’aigua potable, nosaltres, no. Però no som el mateix poble?, no ens fan pagar els serveis dels rics als pobres?, la jugada sembla tan perfecta, que ells tinguen l’aigua bona i nosaltres no, que potser ens convidaran a beure’n cada dia, si són tan agraïts de baixar-nos el carro de l’aiguader i repartir-nos als pobres unes quantes garrafes dde l’aigua dels rics, perquè els pobres puguem passar l’estiu, el que queda de l’estiu, sense una set d’aigua…

Així que la llebre, o el conill, ha saltat vint dies després que se sabés, que els veïns bevíem de l’aixeta una aigua contaminada, mentre el govern municipal callava i no ens avisava de res. Potser que no n’estiguen obligats de dir-nos res. Perquè si ens morim més prompte, els veïns pobres, deixarem de cobrar la jubilació, i els rics podran tenir més diners per a les seues piscines d’aigua potable, els seus jardinets privats, ruixats amb aigua potable i la seua urbanització privada, amb tot d’aixetes mineralitzades amb aigua potable, en canvi de pagar-los els serveis amb els diners públics del veïns pobres.

Podem cercar solucions, en comptes de queixar-nos. Ben fet, va, les solucions per endavant: la primera proposta: passar de beure aigua a beure vi, que sempre ens escalfarà el cos ara que vivim un estiu tan fresc i confortable. El vi dels pobres, naturalment, que deia Estellés. O fins i tot, podem deixar de beure, perquè s’accelere la mort d’uns quants jubilats, per al servei que ens fan els uns i els altres, o potser caldria instal·lar una embotelladora d’aigua de nitrat i enviar-la gratuïta allà a madrit, o a les platges on n’hi ha tant de turista d’aquell país, a vore si amb sort anem liquidant l’obligació d’haver-los de regalar les vacances sense pensar a regalar-los el beure, el beure d’aquesta aigua tan lluminosa i nutritiva que el pp amagava tan en secret.

-La culpa serà dels llauradors, que com volen fer les taronges grosses… (continuarà)

La normativa municipal diu que podem llançar els coets per mig poble, perquè l’altre mig s’ha d’estalviar brutedat i feina. El mig que viu la festa coetera no fa cap restricció, ni passa pena, només miracles, exigeix molt d’esforç amb el sabó i encara girar la mirada si no vols quedar-te atrapat de tanta ratlla. El mig que se salva del foc, no us penseu que no eestimen la festa, el coet, fins i tot paguen la mateixa contribució que l’altre, però no els cal posar gàbies, ni comprar detergent, ni passar-se dos dies posant i traient posts, xarxes filferrades o cartrons que s’encenen amb traïdoria.

Passats uns quants dies del festival, la batlle apunta la llista de queixes en una llibreta i calcula a colp d’ull la despesa necessària per deixar el mig poble brut com l’altre mig poble. Aquest mig, sense tanta dèria coetera, sembla més net i més culte. Al remat, els comptes no ixen, si no és que els majorals aporten els 70.000 euros per pagar una nova brigada municipal: els majorals del sabó contra el coet. Sí, en aquesta brigada només seran admesos els homes, com en la festa de l’alfàbega i la femelleta eterna, que durant deu dies deixaran mig poble com un espill, perquè l’altre mig ja brilla sol com un estel. Les quatre dones convidades faran la supervisió de la netedat i la polidesa dels joves. En tot cas, també faran orelletes.

Una proposta amical agafada al vol: de totes les colles coeteres, els amics, els vol lliure, els femelleta eterna, el foc i fum, fins i tot l’aquelarre coetó, convidaran els socis a agafar poal i fregalls per deixar el mig poble com el voldríem de net, sabut i festívol, preparat per l’any que ve. Mil homes capaços de fer d’herois per la civilització i la cultura de la festa. Netedat i ordre, sinyors.

Cent carrers són ara bruts, ratllats, negres i ennegrits de sutja, n’hi ha cases que fan pena, façanes amb portes i finestres que han pagat la falsa llibertat de mantenir-nos fidels a no canviar segons quines tradicions. Si podem embrutar, fem-ho. Si podem fer despesa, fem-la. Però sense responsabilitats, ni obligacions, ni deures, perquè després les coses s’ordenen de nou. O es netegen.

Amb una brigada de mil voluntaris n’hi ha prou. El quatre per cent de la població, o de mitja població. Això o organitzar la festa d’una altra manera, en una gàbia, en un espai concret, acotat, limitat, protegit. Sí, sí, com ja fa anys fan en altres pobles similars. Perquè després, els mil voluntaris tinguen totes les facilitats, i encara tots plegats fem menys despesa de sabó i múscul.

Aquesta falsa anarquia de bétera té més pecat… (continuarà)

Els homes tenien en comú unes quantes coses que alçaren la sospita feixista: eren llauradors. Tots dotze de Benaguasil, i afiliats al sindicat de la confederació del treball, la cnt. Van ser afusellats i colgats en una fossa comuna al cementeri del poble. Sense judici, sense causa, sense crim, només per defensar la terra i unes condicions laborals una miqueta més dignes. Avui han llegit els seus noms, els llinatges, l’edat que tenien quan els van matar, el 29 d’abril de 1939. Més de vuitanta anys després, el pp els nega la memòria i la història, els nega la justícia i la reparació. Fins i tot, s’oposa a una pedra de record, perquè eren defensors de la democràcia i de la llibertat. El pp de benaguasil, de valència, de la generalitat… Beats i sants.

Tots dotze llauradors, anarquistes, assassinats. No sé si avui n’hi havia gaires llauradors al cementeri, vull dir llauradors vius, defensors de  la democràcia i de la llibertat. A fora, sí, n’hi havia uns quants homes amb carro i haques, i un festival de rialles i ànims a les haques que participaven del concurs d’arrossegament. A vore si rebenten l’haca, els homenots, a quaranta graus tirant d’un carro que arrossega cinc-cents quilos de terra morta… Aquests són els veritables burros, deia un altre home.

Dins, entre el públic del cementeri, hi havia algunes nétes dels llauradors afusellats. Només que han volgut dir el nom del seu iaio, i els llinatges. Amb un esforç per no ennuegar-se de colp. L’agrupació per a la memòria històrica té els permisos, la pedra, l’ànim per destapar la fossa, però també té la negativa de l’alcalde del pp, que es nega al reconeixement, a la llibertat, a la història d’uns quants valencians que es van jugar la vida, homes llauradors, per defensar la terra i els drets humans.

Dins el mateix acte del cementeri, han fet un reconeixement a German Arrué Calvo, combatent de la companyia “La Nou”, que va alliberar París el 24 d’agost de 1944, feu ahir vuitanta anys. Les seues cendres són també en aquest cementeri. La dona que conduïa l’acte ha llegit una breu entrevista que li va fer Evelyn Mesquida. Del principi al final, només es parlava català, es defensaven els drets humans, hi havia reconeixement a llauradors —afusellats!, a la memòria, a la democràcia, s’escoltava la moixeranga, el silenci… En aquell cementeri de Benaguasil hom creia viure en un país normal, lliure, elevat.

*La realitat és molt diferent. Ni elevada ni lliure. A València governen els feixistes, han aterrat la llei de memòria democràtica, continuen atacant la llengua, l’escola…, els drets universals… Però els llauradors vius encara els riuen la gràcia, viuen esclaus d’uns amos que es pixen i es caguen en el camp i en la mare que els va parir.

**Aquells joves afusellats, de trenta a cinquanta anys, eren un horitzó de dignitat ferm, avui colgat i anònim per la gràcia de jutges, polítics i retors.

***Sense el franquisme, els valencians seríem una república lliure, i digna.

Volava el pla d’andanes i raïms / volava el jorn del campanar solemne

Vicent Andrés Estellés

Hom diu que esgota més la festa que la faena, perquè l’home és fet a les rutines i, en eixir-se’n, el canvi de ritme destorba fins i tot el metabolisme més petit. Sembla que ha passat ja una quantitat de temps immensa, inabastable, d’aquells dies de la maedéu i de Sant Roc, del jorn que van entrar les alfàbegues miraculoses a l’església… què se sap de cert, d’allò que el sinyor rector ni cap dels beats no volen arruixar les alfabegues?, que han d’anar els regidors i la batlle, personalment i per torns, per salvar-les de la mort i d’una sequera malaltissa?

Abans de tancar aquest cicle breu sobre l’altra festa, us deixaré un breu de Joan Fuster, hi explica amb ironia què en pensa ell, de tanta festa i de la ideologia tan ximple que l’empeny, abans i ara afegiria, a mantenir-se contra els canvis si signifiquen tocar cap estructura d’aquelles que hom diria intocables:

«Confesse la meua incapacitat de distingir entre etnografia i folklore. En la pràctica, l’etnografia serien, per exemple, les discoteques (discomòbils ara), els matrimonis de penalti (jo afegiria qualsevol matrimoni), el porro comarcal. I el folklore podria ser l’ú i el dos, les bandes de música i les marededéus del poble. Personalment, el problema no m’interessa massa, i, si hagués d’inclinar-me per un costat, ho faria per les alegries antixovinistes i més joves. Són, ja ho sé, una olla de grills. Però sempre serà preferible això a la moixama social, aparentment autòctona i a la ideologia que l’anima. No és que jo em faci il·lusions amb el rock-dur, ni crec que les drogues siguin una solució, però el folklore em produeix ois. El fals folklore, s’entén. Sóc un enamorat de les festes d’Algemesí i de Morella, i una mica les d’Alcoi o d’Ontinyent… (les de Bétera, Fuster no les coneixia, perquè malgrat que ja apuntaven a  deu dies de xerinol·la, encara eren ben locals, sortosament) […] Que més voldria jo, sinó que, quan a València fem festes, la xaranga contractada toqués «la marsellesa», i això que la marsellesa com la internacional, ja s’han convertit en himnes tan suavíssims com «el Corasson Santo, tu reinaràs!» El folklore que, cantant albaes pel Xiquet de Benicollons, diu allò de: «entre todas la regiones /és Balensia la primera…» convida a riure.» JOAN FUSTER

Aquest text de Fuster situeu-lo cinquanta anys enrere, i agafeu-vos fort a la mentalitat arcaica de festes i saraos provincians, actuals, que l’evolució entre els valencians va més lenta que la de l’anís del mono, que se’n burlava de Darwin, però ja me’n ric jo també, nosaltres que som més de la cassalla, de la involució mental que patim els valencians en festes.

L’any que ve viurem una nova festa, una altra més, si déu vol, el déu cristià musulmà o ateu, i ens proveís de salut i força en el canut… Aniran venint nous majorals, noves obreres, i fins i tot noves alfàbegues, si el fem i la llavor arriba a temps, però no espereu gaires canvis, ni formals ni de detall, ni envits revolucionaris, no espereu una festa nova o renovada, malgrat que l’afer ens agafarà un any més vells, més sabuts sens dubte, i, esperem-ho, amb ganes renovades de tornar-ho a contar.

Com una llonganissa llarga, la festa fa massa dies que dura, i malgrat que els festers esllangueixen el pas, porten ulleres de sol per cobrir-se la mirada i a penes si poden arrossegar l’anima, el poble, una majoria de veïns, sembla que ja ha passat pàgina: ha tornat a la vida i a la rutina de les vacances, o al treball de cada dia. Deu dies de festa no els aguanta ningú, almenys amb aquell ambient festiu i joiós dels dies grans. Sí, les hores es fan llargues i el temps sembla que no vol passar, però el programa és quin és i fins el 22 d’agost, que tornarà a agafar vivesa per uns moments, la festa a bétera s’aguanta agafada amb brides.

En canvi, darrere els bastidors, la vida és ben diferent i desigual. Ens passarà poc, i ho anem pagant a colps de granera, en amagar baix les estores la pols que va deixant l’administració local. La cara de la festa, al davant, diries que és viva, de llustre, i la batlle i els regidors posen davant un equip d’imatge que els enganxa contínuament a les xarxes, pertot, com si la felicitat que ells representen, la batlle i els regidors, l’haguéssem de compartir els veïns pobres, els dissortats, fins i tot els votants del pp… Sí, la batlle riu, li fan fotos, és a tot arreu, guiada, acompanyada, contenta, mentre als bastidors, ella ves si ho sap bé, a dins les cambres i els despatxos de l’ajuntament, les qüestions mínimes són d’una altra manera. Sí, al davant la festa sembla encesa, en canvi, al darrere les coses no pinten gaire bé. La realitat és la que és, sinyors, i les dones de la neteja de l’ajuntament de bétera han d’aigualir el detergent cada dia, perquè no els en compren prou per netejar els espais municipals… I enguany, de dins mateix de l’ajuntament, es burlaven que les alfàbegues no eixirien, perquè era el mes de maig i l’ajuntament no podia pagar el fem ni els cossiols per criar-les. I encara malgrat els setanta mil euros regalats als majorals —per cert, en un altre moment parlarem del pressupost de les festes de Bétera, perquè algú haurà d’explicar-nos què costen, els deu dies sencers—, els mínims i els bàsics del funcionament municipal és a ralenti, sense corda, amb els calaixos buits, que no tenen diners ni per pagar el llegiu, ni capacitat per complir amb els compromisos adquirits. N’hi ha proveïdors que ja han avisat que, a bétera, no ens serviran més mercaderia, si són mal pagadors i de poca paraula. El llast de la caixa zero mostra una qüestió econòmica preocupant, de poca solvència, de mala gestió, de ruïna, perquè mantenir el poble i aquella usurpació urbanitzada de mas camerena no serà barat, si en canvi dels vots i els regals, has de mantenir els rics del terme com si visqueren d’una subvenció permanent a compte dels veïns del nucli urbà, també dels veïns que voten el pp.

Dins la cordà, els colps i les espentes per agafar el punt de la corda encesa, on cauen a ritme les femelletes, eren habituals, com cada any, i només els que tenen cos i alçada física són capaços de mantenir-se ferms baix la corda… Uns quants coeters, no sabem si per casualitat, deien que els colps de coet contra el cos eren més forts i feien mal, ferien. De les ferides del coet, si en teniu l’oportunitat, fóra millor passar pel centre de salut. Si és que no us podeu rentar la ferida cada dia, trobeu el temps i la manera de fer-ho, perquè evitarà que allò s’infecte. Per a les ferides suaus, a casa fem ús de la calamina, i per a les ferides més intenses, fem ús del betatul, amb apòsits que canviem cada dia, i aleshores veus com les ferides van tancant-se i guarint-se com un  miracle, com un miracle científic, evidentment.

«El pitjor ja ha passat, deu pensar l’ajuntament. I el millor, sens dubte, pensem nosaltres.»

Anit la Fúmiga va fer ballar una gernació d’entusiastes seguidors que se sabien les lletres, els ritmes, els balls, vinguts de diversos indrets del país. Milers de wats que feien somoure el terra, jocs de llums i uns metalls que arribaven fora del terme. Amb la festa, no va faltar el missatge, els múltiples missatges que totes dues veus del grup amollaven entre cançons: el recordatori de guillem agulló, la llengua, la festa popular, palestina lliure, sàhara lliure, la no violència, l’antifeixisme, el feminisme, el país valencià…, per a la Fúmiga, capaços d’ordir una festassa extraordinària, la festa major no té perquè obviar ni evitar la lluita, la flama, la lliçó que, ni en festes, no podem abaixar els braços per a defensar qui som, i passar-ho bé.

De dalt l’escenari, i abans de cloure el concert, els xicots van agrair als organitzadors que programaren grups que estimen i defensen la llengua. Potser no sabien que, dels deus dies de festa a Bétera, aquest era l’únic que, festers i ajuntament, havien convidat grups valencians. De deu, un! Ves l’ideari dels defensors a ultrança dels valencians.

«Res com el sabó perlan per netejar teixits, de cotó o de llana, que siguen delicats. Si a més fa ús del nou sabó perlan, de nova fórmula, segons que anuncia el fabricant, conservaràs el teixit per anys i anys, i el trauràs nou de la caixa on el guardes, perquè evitaràs els borrissols fins i tot.»

Anit, després de la coetà del Gos, un clàssic a Bétera que ningú no es vol perdre  per res, vam rebre involuntàriament una magnífica lliçó de conservació dels mocadors de majoral, si és que els voleu guardar nets i que vos duren per a fills, nétes i encara més hereus… Ara, només el sabó no vos farà la feina, que és llarga i demana molta paciència. Potser que us enfadareu, els perepunyetes, però nomes algunes dones estan capacitades per a fer aquesta proesa de neteja i conservació, molt poques. De primer, cal llevar-se enjorn, molt matí, perquè ningú no et puga destorbar, ni els sirolls del carrer, ni de la casa, ni res ni ningú. Aleshores amb molta paciència vas humitejant el mocador amb molt de compte, amb el sabó i fregant amb uns dits delicats i pacients, que no tinguen pressa ni malestar anímic. El teixit i les perles (suposem que ja sabíeu que els mocadors de majoral tenen un dibuix de perles de colors, un treball extraordinari digne només, ara també ho diré, d’algunes dones mestres cosidores de feines especials). També cal tenir compte de netejar l’agulleta i els altres metalls que puguen unir les perles al mocador. Si no ho feu bé, us agafaran òxid i us malmetran el teixit. Després haureu de deixar-lo eixugar sense que li pegue el sol, estés damunt d’unes estovalles o tovalloles. Un colp eixut, completament eixut, el gireu cap per avall, que les perles peguen contra la tovallola, que també serà néta i gruixuda, per planxar-lo delicadament, no patiu perquè les perles s’enfonsaran en les tovalloles tupides i no patiran gens. Un colp feta la feina, en una caixa ampla i plana, entre papers de seda blancs i blaus (un altre dels misteris), ja podreu alçar el mocador fins a una nova ocasió festívola. I per molts anys, de lliçó i de conservació de la festa.

—no sé si estava autoritzat a escriure el nom de la mestra

«Com avança, ara, el sentit de la festa?»

Dubtem si té sentit avui aquest fil o via que agafa la festa major, les festes majors d’arreu, si no és per encaixar-les totes iguals, com un patró o motlle, i fer-les perdre el sentit particular en cada poble, tret d’uns quants detalls o tòpics que, com els gallardets dels carrers, només si adornen la cosa més superficial; en canvi, no noteu una transformació sigilosa de la seua estructura, cada colp més uniforme i menys nostra? Un colp mortal al cor de la festa mateix.

N’hi ha experts que ho expliquen bé, que en saben d’antropologia, de comportament humà, del desplaçament ideològic, sense que es noten els canvis, si no grates l’embolcall, per voler fer veure que no es noten els canvis, que la festa ja és així i ja era així sempre… Jo no en sé prou, i no faré ni d’home bo ni d’espavilat. Creure que ací només n’hi ha sota cavall i rei, com als jocs de cartes més simples, és venir amb els ulls cecs, coberts d’una tela gruixuda que no tindrà res a veure amb la seda d’espolí.

Les festes populars, les festes majors, a poc que t’hi fixes amb els dos ulls, van esgolant-se per un embut uniformador que les fa perdre ànima, en canvi d’encaixonar-les en una estretor de conglomerats que no tenen res a vore amb la fusta de les coses importants i belles. Ací teniu una veta per investigar, historiadors, sociòlegs, estudiosos… Però em sembla que anem perdent llençols cada any, i quan ens voldrem adonar serà tard, massa tard, i aleshores només que ballarem regueton pels quatre cantons, entre gots de plàstic i molt d’alcohol i d’altres substàncies…

Si avui és el Gos, el Sant Gos, clourem el cicle dels tres dies grans: malgrat que n’hi ha cartells anunciadors que voldrien que tot plegat només fóra per a la maedéu, ves si la línia vermella es fa fina indisimuladament.

—Per cert, si la pregunta fóra, on comença i acaba la rodà del primer dia, vosaltres què diríeu?

La rodà de les alfàbegues, que tothom sap on comença, allà al corral on Ramon Asensi les cria elevades i ufanoses, acaba tot just a la porta de l’església, on les dues obreres casades fan el paper d’iniciar les dues joves en el camí a l’adultesa, la sexualitat (!) i la preparació ritual. Aleshores, més enllà de la casa del retor no n’hi ha rodà, malgrat que la policia va advertir l’Ateneu de bétera que no podia instal·lar una barra dins els límits de la rodà, perquè desobeir la normativa comportaria desatendre la seguretat dels veïns en el cas que necessitaren eixir corrents per aquella plaça: un cataclisme, una allau, un terratrèmol, no sé en quin exemple pensava la policia que podria provocar l’estampida humana i perfumada. Però, bons homes, si hom veia que les gàbies dels coets, per exemple, eren més grosses i més voluminoses que una barra portàtil a penes d’un metre! La sorpresa encara vindria després, quan la mateixa policia municipal, el mateix 15 d’agost a l’hora del migdia, va encanonar dos cotxes policials a la mateixa plaça del mercat, l’un al costat de l’altre, aquests sí impedint el pas de la gent cap al carrer Major i, per a rematar-ho, si seran rucs els homenics, en direcció contrària al sentit de l’eixida. De fet, quan van haver d’eixir dues hores després, finalment sense cataclisme, ni terratrèmol ni allau sobrenatural, van haver d’ajudar-los a la maniobra escapatòria, perquè no xafaren ningú. Ah, que si són flors floriran, pobres!, els vindria al pèl una lliçó de seguretat enmig d’una gernació festiva que es reia del protocol que ens havien enviat d’ofici per explicar-nos les raons de la seua decisió altruista de prohibir-nos la xerinola en aquella placeta.

Les normatives municipals, els avisos d’ofici, que signava la policia i el secretari de l’ajuntament, fóra com aquell paper d’aigua en cistella que vol explicar un fet sense conèixer-lo, ni situar-se en la realitat d’aquell punt on és l’ateneu. Perquè d’una altra manera interpretaríem que l’ofici havia sigut escrit a posta contra uns institució cultural que també viu la festa major amb el sentit de les agulles del rellotge, dels temps que corren, sinyors. I encara amb una observació quirúrgica de la higiene, la netedat, l’atenció i el respecte, per la gent i pels seus drets, que també inclouen la seguretat de tothom, sinyor secretari i colla de municipals.

—Aleshores, on encaminen la festa, els joves d’ara? Els ho heu preguntat? I ells, els preocupa la filosofia festívola, més enllà de fer el barracot i organitzar loteries?

“En casa del dimoni, tirolí, en casa del dimoni, tirolà…”

—D’un gos que no lladra, què n’hauríeu de témer?

Si ahir, per Sant Roc, el sant venia coix, justa la fusta, és que la cosa va lligada al dimoni, que també era coix, però molt abans que el món catòlic se n’apoderés dels rituals i de les vides i de les ànimes del poble, perquè llavors el dimoni també era un déu que vivia en coves… Res de viure en el cel o en cases de caritat o a tocar d’una església, i menys encara en una seu gòtica d’aquelles que els turistes omplin cada dia de l’any. No. Sant Roc mostrava una ferida a la cuixa, a prop del ginoll, per efecte de la pesta, diuen els més creguts, o per efecte d’una sageta, diuen uns altres.

Per cert, a Bétera, el sinyor rector d’ara, que hom diu que va fer la missa de la festa major en català, no té cap mania pel que fa al déu covero, i si arriba el cas i us presenteu de visita amistosa, l’home us convidarà a una cassalla. Però no us penseu que us traurà anís ferris o del mono, no, la botella de la cassalla en aquella casa que ofega l’entrada a la placeta del Mercat té un dimoni dibuixat. No direu que, si la cosa és vera, aquest rector d’ara no té un humor fi de primera i prou mà dreta per engaltar-vos una invitació a festejar aquests tres dies grans.

Passada la mitjanit nit, avui ja celebrem Sant Gos, i «l’anís infernal», de nom popular cassalla, s’anunciava fa més de cent anys com el pitjor del món, i la seua popularitat va estendre’s com la pólvora. Però com que el món pega tantes voltes, ara no sembla fàcil de trobar-lo als súpers… Caldrà pregar que algú ens en trobe una ampolla per tastar-lo i certificar si és el pitjor de tots. Per cert, que a partir del quinze d’agost, sembla que les obreres s’obliguen a passar cada dia per l’església, a regar les alfàbegues i a sentir missa de matí, pobres, amb aquells homenots majorals que agraeixen de poder fer la becadeta als bancs, amb tota la simulació de què són capaços, perquè l’home rector no els pispe la badada, ell que ni és de missa d’onze ni de missa i olla.

No us estranyeu que, de dins de l’església, l’home bescanvie el vi dolç per aquesta cassalla del déu coix, ben infernal.

«Sant Roc, per raó del nom, havia de ser la personificació d’un antic déu del Roc o de la Pedra, que ha de tenir una relació directa amb el roc o la cova de la resurrecció iniciàtica, conformement també evidenciava que, «per raó d’aquesta mateixa resurrecció, el dia de Sant Roc, que s’escau el 16 d’agost, està íntimament relacionat amb l’Assumpció de la Mare de Déu, que és, precisament, el dia abans. És a dir, que sempre parlem de l’ànima i del seu viatge transcendent al Més Enllà i no pas de cap fet del món físic comptabilitzat a cap calendari. Doncs, bé: en aprofundir una mica més en la possibilitat que Sant Roc i la Mare de Déu poguessin haver estat l’antiga parella divina esborrada de la nostra consciència espiritual i col·lectiva, vaig descobrir que, a Bétera, a la comarca valenciana del Camp de Túria…» Jordi Bilbeny

Tot esperant Godot, però Godot no hi arribava. Ni el Retaule, que havia de fer anar l’ú i l’ú i el dotze. En tot lo jorn de Sant Roc, enguany no els hem escoltat, els músics i els cantadors. La festa de Sant Roc comença de bon matí, de matinada fins i tot, amb la feinada d’unes quantes dones netejant les façanes per rebre Sant Roc amb la casa neta. El poble agranat i net, després de la desferra de la nit, per esperar el segon dia de festa major: net d’enrunes, de pols, de pólvora, net de pandèmies i de pesta, si Sant Roc representa l’home capaç de fer-hi front, de combatre-la, amb l’ajuda del gos. Jo he trobat un esmorzar sencer damunt el graó d’una escaleta, davant una porteta tancada. No l’he tocat, aquell pa, naturalment, i si tothom ha actuat amb seny, encara hi serà en aquella porteta del carrer de Caruana, mig amagat, per tal que, si passa el gos, el sant gos, o el sant mateix, tinga el pinso necessari del dia. Diu la tradició que, en trobar un pa a terra, no l’has de llançar al fem, menys encara a cap c0ntenidor, sinó deixar-lo en un raconet per quan passe el gos de Sant Roc. El pa no era tot per al gos, que la part important era per al Sant, que ja era ferit i amagat en una cova, empestat i exiliat fora vila, i d’aquest aliment l’home es va guarir. El gos, en agraïment als veïns anònims que deixen el pa pels racons, passeja de nits els pobles que tenen Sant Roc de patró, i fa fora els gossos rabiosos. De gossos rabiosos no vulgueu pensar que n’hi ha pocs o molts, ara, però d’homes rabiosos a manta en trobareu, contra nosaltres els valencians. Una altra història ja ho explica, que els joves s’emportaven la imatge del Sant en un camp perdut i aleshores el mamprenien a colps de figues politanes, fins a aterrar-lo… potser per retraure-li que volgués peregrinar fins a Roma, ja no podem calcular quants segles enrere, malgrat que no va arribar-hi mai, o perquè els joves s’havien de desbravar — fer a muntó l’haca— abans d’entrar a l’edat sexual.

—clavaris de Sant Roc, uniu-vos!

«No es crega tot el que li diuen. No oblide que, amb totes les coses que li ensenyen, n’hi deixen d’ensenyar moltes.» Stefan Zweig

El foc és mitja vida, diu un refrany, i ací a la festa de Bétera la sentència és vera, perquè n’hi ha qui regalaria un braç per tal de continuar tirant coets una dues o cent nits seguides. Els coets, el fum, la pólvora conviden com el vi a augmentar el deliri de continuar tirant o bevent un ramat d’hores, que la festa del primer dia ja ha passat, si és ben entrada la nit, fins que l’alba de Sant Roc dirà prou, l’alba i l’ànima d’un sant que no era sinó un roc o un cudol gros. Després dels coets amb corda o cordà, hom sap a Bétera què vindrà tot seguit pels carrers, amb els canonets de cartró carregats i lliures. Fa dies que els veïns preparen les façanes per protegir-les. Les veïnes sobretot es queixen, es cansen amb els anys de la feinada que representa evitar les ratlles i les ferides en portes i finestres. Els costos de pintar i canviar portes i finestrals són elevats, els coets són forts, si no ho tapem, diuen, l’escurà es valdrà el doble. Però estem cansades… Hom havia escampat el debat de sempre, serà l’últim any de coets per tots els carrers, aquesta vegada va de veritat, perquè ja no podem més. Que els posen en una gàbia, però on?, i com hauria de ser de gran?, qui podrà entrar?, un coetòdrom! Sí, ja fa més de deu anys que el debat és servit, però no avança de cap manera, i el populisme ja sabem què beneficia i en compte de quina cosa.

Però els joves volen iniciar-se, si no és que ja ho fan fet acompanyats dels pares, i s’adeleren de fer la majoria d’edat per passar el ritual iniciàtic. Els dies abans de vestir-se per primera vegada, no en parlen d’una altra cosa. S’abillen, de guants, de botes, de casc, de granotes especials, de ferrets… I passen un parell de nits de molt de neguit. Fins que són en un d’aquells punts especials, els quatre cantons més intensos, o per exemple en el carrer d’una obrera quan arriben els homenots preparats per a la guerra, una guerra lúdica i falsa, no us penseu, res comparat a gaza o kiev on cauen bombes de veritat i homes i dones moren assassinats, sense poder queixar-se de les ratlles dels coets. Joves, el primer any tampoc no cal ser el més valent, això no és una competició, és la festa major, els coets, el fum, embufar-se d’un goig que el jove ha de viure un colp almenys. Però…

Aleshores, què fem amb les façanes?, amb les portes?, amb el bancal de la porta… perquè un colp serem uns vells que no podrem protegir res, res de res. I encara, després qui pagarà els desperfectes?, l’endemà caldrà tornar a despullar els carrers de la fusta de les xarxes metàl·liques dels cartrons, caldrà agafar els poals, els fregalls i els motxos, i les dones que s’hi posen aferrades a la feina, ai, no sé si en trobareu més de tan disposades, i uns quants homes també. D’aquelles dones, moltes ja han faltat, ma mare, ma tia gertrudis, la tia teresa, la tia rosario, la tia carme, que eren les primeres a llevar-se i començaven a netejar desenfreïdes, però encara en queden de vives, i per molts anys que duren, malgrat que ja no podem demanar-los que s’hi posen com feien anys enrere: la tia conxin, la tia vicentica, el tio uiso encara, que ha agauntat tota la nit, i ha sigut el primer avui a traure els ferros, i els sanxos, en aquest rodal no us penseu que queda gaire gent més, amb aquella energia vella dels dies grans…

Si aquesta identitat del foc, del coet, del fum, ens protegís almenys d’una altra cosa, ens fes més paper de resistència, de dir que som valencians també en altres coses, pel foc sí, però, per la llengua?, per l’escola?, per defensar els diners valencians?, pels drets humans?…, aleshores aquest foc també seria purificador i lúdic, un senyal de resistència, la part de la festa major indestructible.

—Mira, fill, el pare és qui condueix la màquina!

Ací hi havia una família de mare, iaios i fill menut, al qual la mare indicava que, a uns cent metres lo manco, son pare conduïa una màquina agranadora, de les tres màquines agranadores i un camió que, al cul del cercavila de la festa, netejaven el carrer del confeti acabat de tirar encara no feia uns minuts. I el fill es mirava aquell lluny, emocionat, perquè son pare, que ell imaginava que era allà, era el protagonista principal d’aquell cercavila d’alfàbegues —mare, quines alfàbegues cada any més formoses i ufanes, i quina llàstima que els joves portadors, cossieters, les sacsen d’aquella manera tan irrespectuosa de la faena de mesos cuidant-les, per tant com la moda d’uns anys ençà, no per això barroera i de poca gràcia, és que, mig pets, els peguen voltes i les sacsen com si això fóra un sac de garrofes que caldria apitxar perquè en caberen tantes com intel·ligència perd el jovent a poc que els convides a fer el burro a manta. Aquests joves podrien transportar punxes, paleres o cànem bord, i potser no sabrien diferenciar-ne el valor d’una cosa i l’altra.  Tot no li val, joves, i si ningú no us ha explicat què venim de molt fondo, els valencians hauríem de demostrar més seny… Talment el protocol per vestir-se de festa, cal el respecte de certes coses; un llibre d’estil potser que faria paper, per exemple que digués allò de no pixeu pels carrers, o no tireu pots ni llaunes buides o plenes, ni burilles enceses o apagades, ni consentiu que, en acabar la rodà, allà a l’albereda la música siga forastera… Cadascú què posaria en aquest llibret de comportament cívic per guanyar més festa i evitar comportaments d’adolescents consentits?

Acompanyaven les màquines agranadores una colla de proletaris de la neteja que, pobres, ni feien el burro ni eren de festa major. Però ves si són necessaris perquè el món continue rodant. I ves si lluu el dia de festa major, amb aquells colors, els vestits de les obreres, els mocadors de majoral, el confeti i les alfàbegues que el poeta Estellés elevava al cel de la literatura.