Gàlim

Un bar normal, sense pretensions. Això buscàvem per a dinar. Preguntem al xicon de darrere la barra, ens indica on seure i demanem.

Entren dues parelles, de mitjana edat. Comenten coses entre ells, en valencià. Quan se’ls acosta el cambrer li pregunten en castellà i ja tenim el burro en l’herba. La mateixa persona que amb nosaltres ha parlat naturalment en valencià, els ha contestat en castellà, i a partir d’ací el valencià ha desaparegut en un rogle on cinc valencianoparlants se n’han passat a raonar en castellà.

A la temptació suïcida de posar-se a parlar en castellà a la primera sensació que qui ens escolta no parla valencià, s’afig (cada volta més) l’actitud tristament preventiva de començar en castellà una conversa amb desconeguts per si de cas… I és així, amagant innecessàriament i vergonyosament la llengua, com ens apuntem a matar-la. Inconscientment, mirem d’evitar la possibilitat de qualsevol conflicte, quan, ben mirat, l’hipotètic problema de comunicació se l’haurien de solucionar “ells” que són qui ens fan víctimes del conflicte lingüístic.

L’exemple, real, dissabte passat, ens pot il·lustrar alhora que hi ha solucions senzilles per poc que tinguem una miqueta de consciència lingüística. Si només una d’aquelles cinc persones haguera tornat a parlar en valencià, sé cert que la normalitat hi hauria tornat. I segurament, haver dit “Bon dia” només passar la porta ja hauria fet tota la faena.