ALBERT CORTES MONSERRAT

Acord signat per PSC, ERC, Junts, CUP i Comuns per no acceptar els vots ni cap pacte amb partits d’ultradreta, concretament VOX i possiblement Aliança Catalana, sigui quina sigui les circumstàncies que es donin despres de les Eleccions. Una nova farsa d’aquesta democràcia de fireta.

Efectivament, diuen que ni que en depengués la majoria independentista acceptarien els vots d’Aliança Catalana de Silvia Orriols, que es trobarà aillada politicament, tot promogut per la entitat Unitat contra el feixisme i el Racisme. De fet es diu que alguns ja ho havien signat, però que a Junts no se l’havia convocat per aprofitar-ho com a munició electoral. Ens parlen de no donar-li altaveu, i evitar tingui representants a la mesa del Parlament o a les comissions, així com a la dessignació de senadors, insistint sobretot com a tema de campanya el tractament i vinculació de la delincuència i la immigració.

Per higiene democràtica, entenc que qualsevol formació que compleix els requisits establerts per poder representar la ciutadania a les seves institucions democràtiques ha de gaudir dels mateixos drets que els altres. Per tant en contra d’aquests cordons etiquetats i dirigits des d’alguns partits amb interessos més aviat allunyats dels que ens volen vendre. Pel que fa l’independentisme i si ens refiem de les enquestes la hipotètica majoria independentista pot anar molt justa i menysprear els d’un partit que pot ser la clau és anar amb el lliri a la mà o desviar l’atenció com si l’independentisme ideologicament no te diferències per exemple entre Junts i la Cup. Per altra banda i si fem cas al tema immigració comprovant el programa d’Aliança Catalana parla de les dificultats d’acollir a tothom i per tant no nega la solidaritat però que sigui en origen. Per altra banda en vol un control i rebre una integració a canvi d’aquesta ajuda com seria el normal, drets i deures. Retornar els menors coneguts com MENA no acompanyats als seus països i apart els delinqüents també retornar-los ja que son la meitat de reclusos sent un 20% de la població general i no és lògic que a damunt ens costin diners dels nostres impostos per mantenir-los a les nostres presons. Això ès el que hi diu, i francament no em considero extrema dreta i ho subscric plenament com fan molts altres Estats al món.

Aquesta falsa societat que ens volen vendre de l’acollida indiscriminada i mantenir a tothom sense cap deure aparent, forma part d’aquesta burla que ens venen els partits oficials sense assumir la realitat. Per altra banda és podria preguntar als teorics partits independentistes desprès dels fets del Referèndum i del 155 perquè no fan aquest cordó als partits que el van acordar, o això ho consideren democràtic.

Una nova burla a la societat.

Ahir a la Televisió Pública catalana vam veure el debat de Candidats a les eleccions catalanes del diumenge i entenc que algú amb dubtes o que busqui estimuls per anar a les urnes n’ha sortit sense cap resposta i amb les mateixes ganes.

Cal dir que em sembla un debat imperfecte, ja que partits que puguin reunir un determinat número de signatures encara que no tinguin representació haurien de poder aportar aire fresc i no estar invisibilitzats per impedir la seva entrada. Alhora i Aliança Catalana podrien haver ensenyat la seva proposta per major higiene democràtica. Dit això cap novetat, mediocritat sense sorpreses.

Pel que fa la proposta nacional, veiem que Junts i repúblicans coincideixen plenament, cap intenció de culminar i implementar el resultat del referèndum del 2017 que el volen desvirtuat i oblidat per canviar-lo per una proposta de demanar un referèndum acordat a l’Estat, que es tant com dir passar 4 anys més marejant la perdiu i amb una burla macabra als ciutadans que ja fa massa que dura. Per part de la CUP va sorprendre en la presentació i sense venir a compte, una referència a Palestina, que crec res te a veure amb les eleccions catalanes i els problemes de la ciutadania, una nova absurditat sense sentit. Que dir del candidat Illa, intentant exercir de President en aquest cas fora de l’ombra i parlant sempre com si haguessin sortit de l’ou ahir mateix i no haguessin tingut cap responsabilitat en res, el partit del 155 que ha frenat moltes iniciatives catalanes i que curiosament critica l’ultradreta quan tots recordem Illa al costat de VOX i PP a la manifestació contra la independència i a favor de la imposició d’Espanya, un fake en majúscules. Albiach i el seu discurs en bucle sobre la dreta i l’esquerra i com no sense recordar la seva imatge amb la papereta del no en la votació de la Declaració d’independència que implicava moltes coses. Alejandro Fernandez amb bona oratoria com sempre però mut quan es tracta de les seves polítiques xenofòbes contra el català a València i Mallorca, i rescatant alló tant curiós de la llengua antipàtica o simpatica, suposo el català única llengua la món amb aquests adjectius. Que dir dels ultres VOX i Carrizosa, amb el seu odi sense barreres van rescatar el tema dels vigilants als patis de les escoles per la llengua o la critica i proposta de tancament de TV3 entre d’altres perles que no van tenir resposta contundent.

Discursos preparats inocus i diferents versions d’una farsa que no va aportar gaire cosa a la ciutadania. Per cert i significatiu, la paraula independència gairebé no es va escoltar en el debat, tot un símptoma de les pretensions de tots.

El debat del no res.

Dues notícies et fan veure que a Espanya qualsevol cosa es possible. La decisió del tribunal murcià amb un assetjador en tota regla i les noves informacions sobre com amagaven la pederastia els Jesuites sense cap control.

Efectivament, el Tribunal esmentat ens diu que trucar 57 vegades i colar-se dins la casa d’una ex no és assetjament, tomba així una decisió prèvia en sentit contrari. Ens diu que es digna de retret moral però no penal i apart revoca la sentència prèvia de condemna de 80 dies de serveis a la comunitat i ordre d’allunyament. El gran nombre de trucades no el considera motiu ja que podien ser per interessar-se pel seu fill comú, igual que les visites a la casa. En la primera conclusió és va acreditar que vigilava la casa com és va comprovar i hi ha precedents de condemnes a presó per casos molt semblants.

Per altra banda, ja sabem que la Comunitat de Jesuites ocultava els casos de pederàstia envian professors a Bolívia on seguien abusant de menors. Destaca el cas del sacerdot Francesc Peris traslladat a Bolivia el 1983 i que va seguir aquesta manera de procedir amb ocultació de la persona i sense data de retorn. En aquest i altres estats propers amagaven els pederastes que seguien la seva activitat criminal amb els menors. Els Jesuites a Bolivia van construir un col·legi per donar bona educació a nens pobres i que van convertir en centre de violacions. El monstre esmentat va abusar de molts menors a Catalunya i va seguir a Bolívia amb enganys a les families. Va tornar a Barcelona on va seguir la seva activitat sinistre fins el 2005 que va ser apartat i actualment amb 80 anys viu en una residència. Aquest és nomes un dels molts casos que es van coneixent, algun fins hi tot condemnat, però enviat fora igualment sense fer cas de la condemna.

El primer cas dona idea de l’esperpent que anomenen justícia, sí el que han exposat no es consider assetjament, ja m’explicareu que es pot considerar. Infinitat de trucades, vigilància de la casa i entrada sense permís a la mateixa. Crec que aquesta burla dona fe de la indefensió de la societat davant aquesta farsa que tots podem patir un moment o altra. En el segon cas i vist les proves que van apareixent i la monstruositat d’alguns dels seus depravats membres i les ajudes dels dirigents d’aquesta comunitat per ser complices, haurien de ser suficient per intervenir, tancar per sempre aquesta comunitat o secta religiosa i detenir tots els possibles culpables per pagar per tot el mal que han fet i segueixen fent.

Son dos casos que deixen ben clar com un sistema és pot pervertir i anar contra la mateixa societat que teoricament serveix i protegeix. Veure per creure.

Anar a votar en una democràcia, hauria de ser motiu de festa, de decidir els nostres representants i defensar el model de país que volem. Quan en unes eleccions hem de començar a pensar amb el menys dolent i votar amb una pinça al nas, vold dir que moltes coses no van bé.

Aquest sentiment seria el que el proper 12 de maig experimentarà molta gent davant les urnes. Mai es bo en una democràcia votar amb la pinça posada o simplement valorar no anar-hi, i els nostres partits ens han empes cap aquesta situació. Crec que la darrera votació amb un somriure a la cara va ser el referèndum del 2017, aquell que havia de decidir que feiem de Catalunya i que els nostres no van culminar i posteriorment Espanya va posar tota la seva poca democràcia i impunitat al servei de silenciar la ciutadania.

Aquesta campanya, apart d’aquells que és prenen el partit polític com si fos un club de futbol i encara que presentessin una cadira posarien el seu vot una vegada i un altra. Apart d’aquests, moltissima gent està desitjant passi aquesta campanya. Per part de l’espanyolisme ranci, veiem un Ciudadanos que segueix amb el seu odi i aprop de la seva desaparició definitiva, ningú els trobarà a faltar, un VOX diu en defensa propia en el seu eslogan, és curiós perquè el que ells defensen te un Estat darrera i tot el poder per executar-lo, uns Populars que aprofitaran aquesta mort per crèixer, un PSOE-C amb un candidat de baix nivell i que s’aferra a la jugada còmica de Sanchez per aglutinar aquesta franja de vot, alhora que l’escoltem dir Lerida o Bajo Llobregat, cosa que demostra que és podria presentar a Extremadura posem el cas i seria el mateix i uns Comuns que segueixen amb la vella cantarella de dretes i esquerres quan no son capaços de validar el dret a decidir de la gent lliurament. Per la part independentista una Esquerra, crossa del PSOE i un Junts amb el President Puigdemont com a reclam i amb el mateix objectiu nacional, demanar un referèndum acordat a Espanya i això si deixar a l’oblit el 2017, els dos cal dir acceptant jugar amb inferioritat per l’exili tal com van fer a les primeres eleccions convocades pel 155, una CUP desapareguda i partits nous que pateixen el silencia mediàtic per avortar qualsevol possibilitat.

Tot plegat, evidentment no fa trempar, ni pel present, ni pel futur que ens volen vendre.

Sort que en deien la festa de la democràcia.

Les consideracions de l’ONU sobre la Llei de Concordia que impulsen en algunes autonomies PP i VOX o la prohibició de concentració davant la comisaria de Via Laietana per part del TSJC per considerar-la acte electoral deixen ben clar com el feixisme fa i desfà a Espanya.

Efectivament el TSJC manté la prohibició per la concentració davant la comisaria de la tortura franquista per reivindicar es converteixi en centre de memòria. La raó que podria ser un suport a aquells partits que també ho defensen i sense veure que fa 3 anys que dos cops al mes la Comissió de la Dignitat fa aquesta concentració. Per altra banda un informe de l’ONU carrega contra les lleis de Concordia de PP i VOX per revisar la historia i vulnerar els drets de les víctimes del franquisme. De fet sustitueixen les lles de Memòria democràtica i deixen els drets humans en res al voler suprimir moltes entitats o projectes per estudiar la veritat sobre les víctimes. Apart eviten anomenar o condemnar el régim franquista. La reacció per exemple de VOX ja ha estat dir que qui son aquests senyors de l’informe i qui els ha nomenat com si tal cosa.

Feixisme de manual, en un Estat on el mateix franquisme va pilotar la transició i ha fet un règim democràtic a la seva mida. En qualsevol Estat normal la comisaria de Via Laietana ja no existiria o seria un memorial com alguns camps de concentració dels nazis, aquí com si fos una petició partidista es nega la concentració i amb un excusa com ja he dit que no va enlloc ja que fa 3 anys d’aquestes concentracions i sense comtesa electoral pel mig, no és un acte polític, és un acte de demanar justicia i democràcia, cosa que evidentment el Tribunal no vol, ni desitja.

Per altra banda l’informe de l’ONU hauria de donar un toc d’alerta que Espanya ja veiem que es veu com una anècdota, una anomàlia dins la Unió Europea consentida pels interessos polítics. El fet de dirigir la falsa democràcia des del franquisme fa que ha estat i és protegit i les víctimes segueixen enterrades als vorals de la carretera com a culpables sense remei. Les atrocitats, les tortures, els assassinats d’una Dictadura de 40 anys han quedat impunes i mai ningú pagarà per elles.

Els drets humans han estat enterrats fa temps com ja vam veure el 2017 o com veiem dia a dia des del 1978 i l’entrada en vigor de la Constitució franquista i irreformable.

Es la impunitat del feixisme.

El canvi del candidat socialista que ens diu que podria arribar a pactes amb Junts i la negativa immediata d’aquest partit son un símptoma més d’una democràcia malalta.

Ens diu que sempre que els del President Puigdemont no prioritzin la independència no hi hauria problema. Tampoc sembla que tinguin problema per parlar amb ell ja que diu és més important el que i no el qui. La immediata resposta rebutjant l’oferiment deixa un cop més la confusió al votant.

En una democràcia normal, crec que la transparència és fonamental, i en una campanya electoral deixar clar amb qui es pactarà i amb qui no una obligació dels partits, en el cas que la previsió no sigui una majoria absoluta de cap, com és el cas Illa ens diu que concep la política com un diàleg per arribar acords, però d’entrada ja posa un veto a una opció majoritària en la societat catalana i referendada en un referèndum que ell ha menyspreat igual que la resta i on la seva opinió és imposició per la gent, cosa que no lliga en ser representant d’una societat.

Per altra banda, si mirem els pactes a la Diputació de Barcelona o amb altres institucions, no veig que el tema independència hagi estat cap obstacle pel pacte, cosa que també deixa tocada la resposta negativa que queda en entredit.

Com deia, per obligació cada partit ens hauria de dir amb qui si i amb qui no pactaria arribat el cas, i que sigui coherent amb la seva trajectòria com informació per un votant que vol saber on va a parar finalment el seu vot, que es pot desvirtuar pel camí per simples interessos de poder. El mateix tripartit on Esquerra va entregar els seus vots al nacionalisme espanyol de la filial socialista conjuntament amb els Comuns disfressat de pacte ideològic d’esquerres, no hauria d’haver estat cap sorpresa i sí un anunci en campanya.

Un frau més d’aquesta democràcia, on nomes és busca el vot sense més, el fet i no la conseqüència i el compromís del mateix. Una campanya ja tacada de per sí on uns poden fer campanya a cada cantonada i altres ho han de fer a la Catalunya nord o no poder escollir lliurement el candidat a presentar-se com en el cas dels repúblicans. Sí això li afegim el tema dels pactes, ens queda que la societat és el darrer interés dels partits que l’han de representar.

El joc dels pactes.