Gàlim

La primera volta que vaig parlar en veu alta de la necessitat de fer alguna cosa per a evitar que es perdera la memòria del moviment cooperativista, fonamental en la història olleriana, va ser el 2015. Ho sé perquè la idea em va assaltar durant les jornades sobre la transició política que vam fer aquell any, concretament en la que es va desenvolupar a l’Olleria.

Han passat huit anys. En van passar uns quants fins que la cosa va poder començar a prendre forma, després d’una primera insinuació a qui per formació i espenta vaig pensar que li ho podia encolomar. El resultat del treball de Noèlia Sanvíctor ha anat molt més lluny i més bé del que jo havia imaginat. Ja ho veuran vostés quan tinguen l’amabilitat de mirar el documentari si no poden vindre a la presentació, però ens faria goig tindre’ls de companyia en la projecció i en el sopar.

Com sol passar –és un risc que es corre en aquests casos– ara s’obrin noves expectatives d’investigació i divulgació. Però anem a pams i no a vares: ara presentem, promoguem, comentem, difonguem i celebrem l’estudi que aporta Noèlia.

Per si encara no ho sabeu, la presentació serà el divendres 3 de novembre al Cine Goya (carrer del Batle, 28) de l’Olleria, a les 19.30 h. Després de la presentació farem un sopar al Bar Manolo. Si ens hi voleu acompanyar, heu de confirmar-ho al telèfon 670965692 (Rosa) i haver fet l’ingrés de 25 euros al compte ES46 2045 6101 98 3000245523.

El món de la gastronomia dóna molt de si, també per a fer-se el sibarita amb plats que difícilment consideraríem cuina si no fóra per algunes modes que s’allunyen del trellat alimentari i saborós per a acostar-se, perillosament, a l’espectacle visual o al mer lluïment. En el cas valencià, patim unes discussions destrellatades sobre la paella (que per sort no arriben a la cassola: per l’amor de Déu, no en feu promoció, deixeu-nos-la als pobres indígenes).

Però la paella, i més arrossos, és víctima d’una altra agressió constant als restaurants i als bars que es volen distingits. Constant i silenciosa, és una agressió com la febra que fa anys va començar a amenaçar el simple café i que ja l’ha pervertit en el café a soles.

En el cas que ens ocupa ara –l’arròs– la invasió arriba pels coberts, per la suplantació de la simple i habitual cullera per una forqueta més moderna que útil. Que per a menjar-te un plat de caldero (si els moderns ens permeten el nom) o de cassola hages de reclamar que, per favor, et duguen una cullera per a menjar-te l’arròs com tota la vida és un (altre) mal senyal: ens colonitzen, també per la taula.