Espai de Dissidència compleix disset anys. El que va començar com un bloc, en una època en què el format, sense xarxes socials ni pràcticament mòbils, tenia èxit i alguns quants pioners ens vam fer cert forat en el món de la comunicació. En el meu cas, ja tenia certa trajectòria com a articulista de
La tardor passada vaig participar com a ponent en un seminari sota el títol “Què hi ha al darrere l’educació emocional”?, organitzat pel Seminari Ítaca d’Educació Crítica, del qual en sóc membre fundador. La meva sessió la vaig titular “la dictadura de la happycràcia”, i consistia a explicar i analitzar el que es va denominar
Aquests dies passo una part del vespre mirant el mundial d’atletisme de Budapest. És un exercici que he fet molt sovint al llarg de la meva vida. He de reconèixer que aquest és un esport que m’atreu, que sempre m’ha semblat fascinant, amb un punt d’èpica atàvica, primitiva sovint desprovist de l’especulació dels jocs d’equip
Si hi ha un missatge noble de les vacances d’estiu, és que et poden obligar a relativitzar el temps, a mirar allò que ens envolta (i el que no) amb altres ulls. I precisament el temps resulta un element primordial perquè és un dels principals símbols de poder. La suposada vida moderna, marcada per una
Deien que sortiríem més reforçats de la pandèmia. Calia molta fe i sobredosis d’imaginació per crerure’s aquestes paraules dictades –i repetides- per l’autritat, com a mantres, en aquells dies d’incertesa, tedi, i per a molta gent, de veritable desesperació. En una societat com l’occidental, que ha decidit abjurar de la seva religió per acceptar acríticament
Enzo Traverso, Melancolía de iquierdas. Después de las utopías, Galaxia Gutemberg, Barcelona, 2019, 416 pp. Aquests darrers mesos estic descobrint Enzo Traverso. No puc dir que no fos desconegut, perquè ja havia llegit alguns textos acadèmics, articles i entrevistes. Tanmateix, sospito que només els llibres complets, quan l’autor s’enfronta a la necessitat de donar