Gàlim

Ja ho havia dit. Sé que fa malíccia sentir-ho, fa malíccia que et recorden que t’havien advertit, però és que és ja ho vaig dir fa temps. I ha passat. Vaig avisar que tindríem un disgust, i per desgràcia no em vaig equivocar.

En dues ocasions va faltar l’aire perquè una confusió antroponímica em duguera a suplantar involuntàriament el president Albinyana. Per sort em vaig adonar a temps dels errors i vaig avisar els interessats que no era jo a qui buscaven homenatjar. Va faltar no res perquè es produïra el desastre, però ho vam salvar a temps.

Però ara la col·lisió s’ha produït. No ho vaig saber fins que ja era tard encara que, per sort, em sembla que poca gent es va assabentar de l’error. Segons el Levante-EMV, el parlament de l’Aplec de la Pedra de Basset diumenge passat a Otos anava a càrrec de Josep Lluís Albinyana, president del consell pre-autonòmic del País Valencià, tot i que el nom que figurava en la convocatòria era el meu. No sé si algú es va quedar despagat quan em va veure a mi, ni sé si ara em confondrà encara més gent amb ell.

Fins i tot en el titular de la noticieta diu Josep Albinyana, no Josep Lluís Albinyana; però en fi, entenc que qui féu la redacció degué pensar que un Albinyana amb prou mèrits per a l’acte havia de ser l’ex-president i no un servidor.

Per la meua part estic tranquil, perquè ell i jo ja havíem parlat que, si es tornava a presentar un cas d’estos, tenia permís per a fer el paper. Això sí, m’hauria agradat que l’hagueren comboiat per a tindre una bona excusa per a tornar-nos a ajuntar.

Parlament en l’Aplec de la Pedra de Basset, 23 d’abril de 2023.

He cercat informació per a confirmar la data de l’Aplec del 25 d’Abril d’Alacant, allà pel 1980. Ho he fet amb l’esperança que haguera estat també un 23 d’abril. Això m’hauria permés de dir ara que tal dia com hui, segurament a estes hores, però fa quaranta-tres anys, em trobava a la plaça de bous d’Alacant, submergit en una marea que va ser la meua primera immersió en una mobilització política, a la qual havia acudit, tot s’ha de dir, amb una ignorància i un candor que allà es van fer a banderes.

L’aplec d’Alacant no va ser el 23, sinó el 27, però una diferència de quatre dies quan parlem de quatre dècades no és res. O no prou per a haver d’inventar-me una altra manera de començar, sobretot quan no fa encara ni deu dies que vam recuperar un document cinematogràfic particular d’aquella diada que tant em va influir.

Per motius que no vénen al cas tinc completament prohibit de creure en casualitats, de manera que ara tot és pegar-li voltes al nano a veure quin pot ser el fil del destí que va fer que els cabets organitzadors d’açò de hui s’encallaren amb el meu nom, de manera poc sensata, mentre se m’acostava el moment insospitat de reviure visualment aquella jornada iniciàtica.

El cas és que hem arribat ací i a ara, quan se suposa que em toca parlar d’una terra i d’un país que els ací congregats estimem; quan un guió no escrit recomana d’exalçar-ne les glòries i de doldre’s dels tristos fracassos que ens compungeixen. Però això ja ho tenim massa vist i viscut. La desfeta d’Almansa és un passat que ens acaça contínuament, un passat sense fi que es renova cada dia i que portem al be com una càrrega que ens volen perenne, una mena de pecat original modern que a Castella assignaren als habitants de tot el país que diu “bon dia”. Només la llesqueta septentrional se’n salva, però ja té el seu propi castic francés, més il·lustrat, elaborat i reeixit. Més republicà també. Perquè alerta: una república fa goig, però si no és la nostra seguirem sense traure la cua del forat.

Si el passat contínuament renovat es fa tothora present, ens enforfogueix en el present, és sempre en present i sense pausa que hem d’actuar perquè el futur deixe d’arrossegar la càrrega injusta, empobridora i pertorbadora parida un 25 d’abril. Ho hem de fer –com fem hui– cadascú des de la seua mesura, conscients que el futur és ja d’ací a un segon, i que “ells” juguen amb rellotges i calendaris trucats.

Però la Pedra de Basset és un calendari maulet, i amb la memòria literària de l’esparver Silvestre Mompó ens evoca el camí de la resistència contrastada i ens crida a la renaixença necessàriament desacomplexada: sense vergonya i sense rebaixar horitzons. No abaratim perspectives. No assumim dependències infligides. No abdiquem el país.

El pessimisme és un virus inoculat per la baixa autoestima, per la desvertebració premeditada, pels mapes físics i mentals secularment i expressament descentrats amb tota la mala idea. L’antídot? Retrobar-nos en la unitat i desllapissar-nos de la mentalitat d’indígena. Contra el pintoresquisme hi ha la dignitat. Contra la terreta subalterna hi ha la terra, la nació.

L’any 1980, el 25 d’Abril d’Alacant vull dir, pancartes i crits em van desembeltir un país que devia intuir sense saber-lo. Hui amb vosaltres, incapaços com Espriu de desesperar del vell vençut, de la Vall d’Albaida estant l’afirmem i compartim i solidifiquem per a fer de la derrota una paraula absurda.

Presentació a l’Olleria del CD A dos de Val (fotografia: Enric Marco)

Com vaig dir en la primera anotació sobre l’aniversari de l’homenatge a Joan Fuster, alguns dels actes d’aquella mampresa van tindre rebrots o rèpliques anys més tard. Ja vaig parlar de la segona edició del debat del 1993, que amb l’excusa dels 25 anys va reunir els mateixos protagonistes amb l’excepció de l’Enric Tàrrega, absent lamentablement el 2018 per motius de salut.

Sis anys abans, el setembre de 2012, el cinema Goya es va omplir d’un públic que assistia a la presentació (i més detalls ací) del CD A dos de Val, una producció que Paco Muñoz –i si exagere és ben poc– duia al cap pràcticament des de l’endemà del recital de l’Ovidi Montllor. El disc recull aquella lectura, musicada expressament per Albert Ortega ‘Bertomeu’ a partir de cada poema i amb acompanyaments afegits d’Hugo Mas, Lluís Miquel, Carles Llinares (Batà), Pau Alabajos, Vicent Torrent, Rafa Xambó, Eva Dénia, Ovidi Twins, Carraixet i el mateix Paco Muñoz.

A l’escenari, van pujar Pau Alabajos, Batà, Salvador Bolufer, Dani Miquel, El Diluvi, Rafael Estrada, Aitana Ferrer, Carme Juan, Enric Murillo, Hugo Mas, Juli Mira, Paco Muñoz, Albert Ortega, Andreu Valor i Rafa Xambó, presentats i conduïts per Amàlia Garrigós i Francesc Mompó.

Després, arribem al 2022. Diuen que és l’Any Joan Fuster, i això no podia passar de llarg. La banda de música, la Societat Escola Musical Santa Cecília, no se’n puja al carro, sinó que l’estira i diu que la idea de reprendre aquell concert podria prendre més cos. Naix Fuster en Solfa, i allà tornem a sentir les notes de “Verges 50” i “Campanades a Morts”, ara amb la veu d’Hugo Mas. I crec que ja ho hem estirat prou…

La noteta anterior de la série dedicada als trenta anys de l’homenatge a Joan Fuster (la tercera numerada, i la quarta si comptem l’extra) ha tingut un efecte inesperat amb l’aparició d’una persona que, al cap de tant de temps (més dels trenta anys del sarau), m’ha reconegut per la foto que encapçala l’escrit de l’altre dia.

M’ha explicat que m’ha identificat de seguida, que em recordava perfectament de l’institut: tot i que venia algun curs més arrere i han passat dècades, les crosses delaten. Més encara, ha afegit alguns detalls una miqueta posteriors sobre relacions personals de què va arribar a ser testimoni. M’he quedat amb la boca oberta. Sorprés. Diria que gratament, encara que no sé ben bé per què.

Tal com ho explica, no sé ni si vam arribar a intercanviar alguna salutació en algun moment a l’institut; possiblement alguna frase o mitja conversa al pis on devíem coincidir en alguna ocasió més tard. Sincerament, i li ho he dit, sóc incapaç de recordar-la. Però ja dic que m’ha alegrat la sorpresa. Ara no sé si és una sensació mútua.

El telèfon va sonar. Va preguntar per mi i va dir que era Lluís, que per fi em trobava –després d’haver tocat a la mitat d’albinyanes del poble de la guia telefònica– i que com quedàvem. Ja ens havíem posat en marxa; al cine estaven preparant l’escenari i altres detalls per al darrer acte de l’homenatge a Joan Fuster, però la conversa ho va accelerar tot.

Com que en la cita de la vespra vam fer pala, no teníem gens clar que vinguera, i Paco Muñoz (protagonista indispensable de tot plegat) patia, tant per si venia com per si no. Al remat va ser que sí; a mitjan matí ja el teníem per ací amb un cert posat d’incredulitat. Vam dinar cassola, però tinc quimera que Llach no. Crec que la va tastar, però volia alguna cosa lleugera, i l’arròs al forn aquell no n’era gens, de lleuger.

De vesprada va arribar Paco Muñoz. I l’Ovidi Montllor, que venia directament des de Barcelona i va pegar un mosset al Bar Xurro, al cantó redó. Ben animós i amb els versos que havia triat ben preparats per al recital. Amb ell i amb Paco vam allargar (vam fer) la festa en el sopar, amb un mà a mà d’acudits i anècdotes davant d’un públic que anava (admiradament) a bacs. Hui fa trenta anys d’allò, i encara recordem vivament aquella competició d’astres.

Rosa Serrano i Toni Mollà van aplegar també per a anar completant l’equip de figures de la vesprada-nit. I els músics de la banda de la Societat Escola Musical Santa Cecília de l’Olleria, dirigida per Marcos Mompó, qui mirava de tranquil·litzar Paco Muñoz abans del concert. I els dolçainers de la Xafigà, una miqueta desconcertats de com havia crescut tot allò.

Moltes cosetes més hi va haver. Molta faena que va donar bons resultats. Recordem-ho. Però és passat, i pensar és futur. Pensem.