Gàlim

El telèfon va sonar. Va preguntar per mi i va dir que era Lluís, que per fi em trobava –després d’haver tocat a la mitat d’albinyanes del poble de la guia telefònica– i que com quedàvem. Ja ens havíem posat en marxa; al cine estaven preparant l’escenari i altres detalls per al darrer acte de l’homenatge a Joan Fuster, però la conversa ho va accelerar tot.

Com que en la cita de la vespra vam fer pala, no teníem gens clar que vinguera, i Paco Muñoz (protagonista indispensable de tot plegat) patia, tant per si venia com per si no. Al remat va ser que sí; a mitjan matí ja el teníem per ací amb un cert posat d’incredulitat. Vam dinar cassola, però tinc quimera que Llach no. Crec que la va tastar, però volia alguna cosa lleugera, i l’arròs al forn aquell no n’era gens, de lleuger.

De vesprada va arribar Paco Muñoz. I l’Ovidi Montllor, que venia directament des de Barcelona i va pegar un mosset al Bar Xurro, al cantó redó. Ben animós i amb els versos que havia triat ben preparats per al recital. Amb ell i amb Paco vam allargar (vam fer) la festa en el sopar, amb un mà a mà d’acudits i anècdotes davant d’un públic que anava (admiradament) a bacs. Hui fa trenta anys d’allò, i encara recordem vivament aquella competició d’astres.

Rosa Serrano i Toni Mollà van aplegar també per a anar completant l’equip de figures de la vesprada-nit. I els músics de la banda de la Societat Escola Musical Santa Cecília de l’Olleria, dirigida per Marcos Mompó, qui mirava de tranquil·litzar Paco Muñoz abans del concert. I els dolçainers de la Xafigà, una miqueta desconcertats de com havia crescut tot allò.

Moltes cosetes més hi va haver. Molta faena que va donar bons resultats. Recordem-ho. Però és passat, i pensar és futur. Pensem.