Ara no, és clar, però aquella nit –dilluns farà trenta anys– era una exclusiva mundial.
Diumenge anem al Real a fer companyia a Paco Muñoz en el concert que li dediquen.
La bona qüestió és que va arribar el tercer dissabte. Tota la programació de l’homenatge a Joan Fuster va obligar a fer filigranes per a casar agendes, i l’acte del 27 de març, el de hui fa trenta anys, fou un dels que més en va necessitar. Si no el que més. La sort és la gran voluntat que els convidats/comboiats van posar, amb tot de facilitats per part seua. Només Mateu Morro, del PSM, i de manera justificada, va fallar a la cita. Prosaicament -i si acceptem la broma- ens va fer un favor: dur-lo de Mallorca ens hauria desballestat el pobre pressupost de misèria amb què vam atrevir-nos al sarau.
Josep Guia (PSAN), Vicent Soler (PSPV-PSOE), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), l’enyorat Enric Tàrrega, i Enric Capilla, que va substituir a última hora Pere Mayor (UPV), van seure en una taula per a debatre sobre la visió nacional de Joan Fuster, sota el títol Ara us preguem per Catalunya i moderats per Francesc Mompó.
No ens vam equivocar: l’expectativa creada va ser com pensàvem, i la cita una trobada que deixà moments memorables. Ací ho teniu:
La data ha passat a la història, però no per l’acte, evidentment. Malauradament, aquella vesprada es va morir Vicent Andrés Estellés, una notícia que vam saber només arribar al restaurant on vam sopar. Recordem (o sapieu els joves) que no hi havia encara mòbils que comunicaren de manera immediata i arreu.
No diré que en aquell moment no ho pensàvem: no cal. No hauria tingut ni cap ni peus. Però el cas és que vint-i-cinc anys després, el 2018, vam repetir l’experiment. El primer de març vam tornar a ajuntar-los en un debat, ara amb aquest títol justament El debat, 25 anys després. Per desgràcia, no hi vam poder tindre l’experiència i la ironia del Tàrrega, que ja es trobava delicat de salut.
La vida de la memòria és tortuosa. La memòria personal, dic. La meua, a més, té tendències inconstants i capricioses, amb buits clamorosos i records d’instants més que puntuals difícilment justificables.
Aquella vesprada, mentre giràvem el cantó de l’església del convent per a entrar a la plaça, vaig dir a qui m’acompanyava (i el seu nom és un dels buits esmentats) que no hauríem de patir en excés per tot el cacau que dúiem entre mans: quan ens n’adonem, ja s’haurà acabat tot i en parlarem en passat. Recorde amb certa vivacitat aquell breu moment, la idea gens original que el temps acaba sent sempre un passat; i ara, justament ara, fa trenta anys d’allò.
Dilluns passat van començar, fa trenta anys, els actes en homenatge a Joan Fuster, una mampresa temerària que, llavors no ho podíem saber, no es va acabar amb l’últim acte programat perquè ha tingut, al cap dels anys, uns quants rebrots.
El 13 de març, dissabte, el llavors catedràtic de filologia catalana Antoni Ferrando, presentat per Magdalena Mompó, parlà sobre Joan Fuster i la recuperació lingüística. Vam començar ja marcant nivell, i alhora amb complicacions. Les coses fàcils no tenen mèrit. Aquell dia, el professor Ferrando va arribar amb una afonia completa. Com que la conferència la duia escrita, la presentadora va duplicar el paper i la va.
Hui, aquest dilluns 20 de març, fa trenta anys, el periodista Vicent Ventura (1924-1998), amic personal de Joan Fuster, presentat pel poeta David Mira, explicà detalls de l’assagista de Sueca com a intel·lectual, i també des d’un àmbit més personal, des de la relació d’amistat que els unia. Conservem aquell acte en vídeo. Lamentablement no en tenim del primer. Açò dels vídeos forma part també de la història d’aquella mampresa; podríem dir que de la part no tan exitosa, però no ens queixem.
-Allí han arribat les falles?
M’ho ha preguntat només despenjar el telèfon.
-No, quan van obrir els túnels ja van fer que no hi caberen.
Després de la broma hem parlat d’allò que realment volia explicar-me. Però ara pense que l’hauria d’haver allargada, la broma, i haver-li dit que els enginyers no van tindre en compte que arribaria À Punt i, per fora dels túnels, ens inundaria amb una programació trastornada i que fa molta vergonya.
No se’n salven ni els informatius, que es dediquen a vendre les bondats econòmiques de l’excés faller de la capital. I, potser amb la intenció de fer-se perdonar allò de “catalanista” i “roja” –qualificatius immerescuts–, la cadena dedica hores i hores i hores a l’Ofrena, un dels actes més notoris de la domesticació de la bona festa de les falles imposat pel franquisme. “Atado y bien atado” va dir el genocida, i la baga per desfer.
La vida als bars, com a client –tot i que la meua ja no siga tan activa–, és una font de sorpreses i experiències. Només cal tindre en compte que la majoria tenen encesa la tele, i majoritàriament en canals que no m’atrevisc a veure de manera domèstica.
La setmana passada, després del merder mogut per aquella xicona que es deia infermera i que es burlava del nostre idioma, un nombrós grup de metges va fer una mena de decàleg on reclamava una miqueta de dignitat i no abandonar la llengua al primer fonema que sone castellà.
Des de la barra del bar se sentia com, en una mena de programa que es diu informatiu i no passa d’espectacle, la periodista alertava que els metges exigeixen atendre només en català, i que només ho deixarien de fer en cas que hi haguera dificultats de comunicació.
Ho explicava com qui es refereix a una actitud radical, excedida, discriminatòria. Es veu que no se n’adonen (o no volen), però de fet és la mateixa actuació dels metges que atenen a Palència, Salamanca o Almeria: només parlen als pacients en castellà de no ser que no els entenguen. I així anem, havent de reclamar contínuament tindre el dret a allò que per a ‘ells’ és natural. Tindre’l: exercir-lo ja seria per a pegar-se un bac en terra.