Trenta anys i no, no pareix que siga ahir (II)
La bona qüestió és que va arribar el tercer dissabte. Tota la programació de l’homenatge a Joan Fuster va obligar a fer filigranes per a casar agendes, i l’acte del 27 de març, el de hui fa trenta anys, fou un dels que més en va necessitar. Si no el que més. La sort és la gran voluntat que els convidats/comboiats van posar, amb tot de facilitats per part seua. Només Mateu Morro, del PSM, i de manera justificada, va fallar a la cita. Prosaicament -i si acceptem la broma- ens va fer un favor: dur-lo de Mallorca ens hauria desballestat el pobre pressupost de misèria amb què vam atrevir-nos al sarau.
Josep Guia (PSAN), Vicent Soler (PSPV-PSOE), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), l’enyorat Enric Tàrrega, i Enric Capilla, que va substituir a última hora Pere Mayor (UPV), van seure en una taula per a debatre sobre la visió nacional de Joan Fuster, sota el títol Ara us preguem per Catalunya i moderats per Francesc Mompó.
No ens vam equivocar: l’expectativa creada va ser com pensàvem, i la cita una trobada que deixà moments memorables. Ací ho teniu:
La data ha passat a la història, però no per l’acte, evidentment. Malauradament, aquella vesprada es va morir Vicent Andrés Estellés, una notícia que vam saber només arribar al restaurant on vam sopar. Recordem (o sapieu els joves) que no hi havia encara mòbils que comunicaren de manera immediata i arreu.
No diré que en aquell moment no ho pensàvem: no cal. No hauria tingut ni cap ni peus. Però el cas és que vint-i-cinc anys després, el 2018, vam repetir l’experiment. El primer de març vam tornar a ajuntar-los en un debat, ara amb aquest títol justament El debat, 25 anys després. Per desgràcia, no hi vam poder tindre l’experiència i la ironia del Tàrrega, que ja es trobava delicat de salut.