Blocs de VilaWeb

És normal que no sempre pugues amb tot. És normal que ni tan sols la majoria de vegades pugues amb tot. Sí, és normal; accepta-ho. Com també has d’acceptar que és normal que, si se t’acumula un constipat amb dècimes de febre, si se t’acumulen hores de son que el cos no rep (i que, durant el constipat amb dècimes de febre, hi han aflorat), si se t’acumula feina endarrerida per feina endarrerida a què no vas saber dir que no quan tocava, si se t’acumulen classes i classes inicialment no establertes, si se t’acumulen situacions o fotografies que gairebé un any després encara t’afecten quan tu pensaves que ja no t’haurien d’afectar (fa setmanes que n’eres conscient, perquè et venç la curiositat, però encara ho fan, què hi farem), també has d’acceptar, deia, que és normal que cresca la sensació que no pots amb la vida. O que la vida, que el món, se’t presente com un d’aquells monstres horrorosos de les pel·lícules de por que obrin la boca i ensenyen els ullals, els quals, si t’agafen, et destrossaran. I tu només vols tapar-te amb el cobertor fins al cap, i dormir, dormir molt, allargant les alarmes del despertador, a la recerca d’esperança. O tornar a les vesprades de diumenge a casa, amb pijama i la videoconsola perquè l’endemà només hi havia escola, o al banc del parc o de la plaça amb els amics menjant pipes, o als passeigs per la muntanya i als berenars ben acompanyat, és a dir, a quan la nostàlgia no hi era perquè n’estaves creant els episodis.

Tingues paciència. Molta paciència. Respira profundament i agafa aire. El camí és lent i semblarà, en alguns moments, que no, però tot aplegarà, per a tots. Confia-hi. Segueix el rumb; no te’n desvies, no te’n descuides. I recorda aquell refrany: «quan el meu dol siga vell, el teu serà novell».

Enllaçar dies i dies dormint una mitjana de tres o quatre hores fa que l’À. bote davant de qualsevol acció de la gent -i «la gent són els altres»-, però, sobretot, li fa veure la realitat a través d’un filtre de mala hòstia i cobreix la quotidianitat d’una pàtina d’obscuritat i pessimisme. Hi suma una dosi ben carregada, ben carregada, ben carregada, d’incertesa en el futur -una incertesa, tot siga dit, amb què no comptava, però les regles són les regles i no s’hi pot fer res, és que mira, les coses venen així, tal, no sé què, i etcètera. De sobte, la por i els nervis el posseeixen, i es posa a buscar solucions d’emergència -fet que, exacte!, li serveix per mantenir la mitjana d’hores de son. Alhora, com que no sap dir que no, sacrifica hores de descans i de dormir per si cal deixar portes entreobertes, no siga cosa que. De mica en mica, paradoxalment, s’allunya del seu objectiu: l’objectiu que dona sentit a tot el viatge. I, és clar, el filtre de mala hòstia es fa més gran i la pàtina d’obscuritat i pessimisme se li arrapa més i més fins que fa mal. Ara, això sí, malgrat tot, no se’n queixa -o no se’n pot queixar-; bé, sí, es queixa de les pròpies decisions, perquè la responsabilitat va ser, i és, seua. L’À. ho ha decidit. L’À. Tot va començar ara fa un any aproximadament, quan cercava distraccions per no pensar-hi, i més de tres-cents seixanta-cinc dies després, encara arrastra el tic diogenesià d’acumular, un tic que, en veritat, el distrau de l’únic objectiu de què no ho hauria de fer. I fins ací.

L’experiència demostra que no es pot estar en missa i repicant, perquè ni s’està en missa, ni repicant, ni on s’hauria d’estar -que no era ni en missa ni repicant. Creia que no n’hi havia, però, de vegades, cal saber veure’n els límits, a pesar que, sovint, com en aquesta ocasió, li’ls fan veure els altres -«els altres són la gent». Aleshores, l’À. només pot acatxar el cap i demanar disculpes.

Dit això: centrem-nos i (re)comencem.