Gàlim

Tornem al programa que Zoom va dedicar dilluns al valencià. L’altre dia ja en vaig comentar alguns aspectes, i adés he recordat un altre moment que em va semblar poc encertat en el tractament. De fet, quan es van produir els fets criticats, ja vaig fer l’observació que la crítica que corria per molts llocs no era gens imparcial.

En el reportatge es recollia el moment en què des del públic d’un míting del PP a València, amb personalitats del partit de tot l’estat, es recriminava al president provincial que parlara en valencià. L’home se’n va passar de seguida al castellà, encara que en algun altre moment va fer intervencions en valencià.

El programa ho exposava com una mostra de submissió lingüística, indiscutible. Però el cas és que pocs dies després, també a València i també en un desembarcament de personalitats de tot l’estat, arribà el moment del PSPV-PSOE. En aquell míting ningú no va reclamar que s’abandonara l’idioma vernacle; no per respecte i empatia, sinó perquè Puig i companyia van actuar amb submissió lingüística preventiva, assumida. Van parlar directament en castellà i avant. Si haguera estat una competició, diríem que els socialistes van guanyar en genuflexió. El cas es podria haver fet servir també com a exemple de la interiorització de la submissió idiomàtica, però em vaig quedar amb les ganes.

Anit vaig veure el programa de Zoom dedicat al valencià, i, tot i que interessant, em va semblar superficial.

No es pot tractar la situació de la llengua parlant d’una convivència de dos idiomes sense explicar com és que competeixen en un territori i en quina condició. La imposició del castellà de fa segles -convertida fa poc en tolerància amb el valencià per a quedar bé-, ha marcat irremeiablement l’actitud dels valencians respecte de la nostra llengua. No explicar la repressió, ni tan sols nomenar-la, deixa coix el reportatge.

A més, féu l’efecte que els únics responsables del dubte lingüístic actual som els valencians, com si els aparells de l’estat no continuaren jugant a la contra. El moment en què es parlà de la prohibició de les llengües no castellanes al Congreso hi aparegué com una anècdota més que no com una repressió. I el cas de la denúncia d’Antena 3 dels senyals de trànsit monolingües de València es carregà a la cadena de televisió, sense recordar que la legislació espanyola obliga al bilingüisme amb el suport dels que l’aprovaren i els que la mantenen i exigeixen.

Són algunes qüestions que vaig trobar a faltar en el programa, que sembla que volia fugir del conflicte. I és precisament en el conflicte on ens trobem.

Això era un home que, en festes del poble, reia bona cosa mirant les vaquetes i els xicons que corrien. N’hi havia que tenien un cert costum de ficar-se en una mena de bidó que l’animal perseguia i feia rodar. Això divertia bona cosa aquell home, fins que algú li va dir que el xicon que anava a rebolcons davant l’animal era el seu fill.

Personalment no m’agraden els bous. Les festes de bous, vull dir. I sempre que el cas ix a la conversa recorde l’anècdota que contava ma mare. En principi, que no m’agraden no té més importància: tampoc no m’agrada el motociclisme i no passa res. La diferència és que entenc que hi haja qui s’apassione per la velocitat i la competició, però no puc concebre la diversió basada en el patiment d’un animal. No sé com s’hi pot divertir ningú.

Ja dic que em costa de comprendre que algú trobe que fer patir siga divertit. Algú adult, ja s’entén. Després hi ha els qui s’hi juguen la vida fent-se els milhòmens, i als qui els agrada de veure-ho amb l’oculta esperança que la sang (humana) o les trompades no es facen esperar. No faré psiquiatria-ficció. Ja s’apanyaran, i no tinc clar que les prohibicions siguen més efectives per a acabar amb la tradició casposa que no la simple evolució de la societat en eixe camí. Ara bé, evidentment se n’ha de defugir la promoció, com els tristos numerets de dur les festeretes als circs taurins.

Fa anys que va aparéixer aquell lema, aplicat al món de la tauromàquia, segons el qual la tortura no és art ni cultura. És una cosa fora de dubte. Però ara, per a evidenciar que l’España cañí no s’ha acabat, el TSJ espanyol ha dit que res, que això de matar bous després d’haver-los fet passar les anacoretes és cultura i que el govern espanyol l’ha d’incloure en el bo cultural destinat a la jovenalla. L’excusa (per a clavar cullerada) que l’exclusió no s’havia justificat de manera correcta no s’aguanta: com es pot justificar que torturar animals és un bé cultural?

Això només es podria fer des d’una posició ideològica, la de l’España y olé, que fa l’efecte que és la que reivindica aquest poder judicial que va menjant-se els altres. Com ara, que ha aconseguit que el govern espanyol pegue cabotada per a incloure els numerets taurins en el bo cultural.

Els mitjans espanyols s’estoven perquè l’Académie Française ha fet Vargas Llosa acadèmic. També els més o menys esquerranosos, tot i la tirada de l’escriptor a la dreta més exagerada. Comprensible, nacionalment. També expliquen com si res que ha acudit convidat a l’acte Juan Carlos de Borbón, com si no fóra un delinqüent que realment (aquest sí) i reialment ha pegat a fugir. Trist, i alhora clarificador de la qualitat democràtica del règim.

Que això ho facen mitjans del nostre país també aclareix a quina juguen. I que ho facen els públics fa plorar. Però així anem.