Gàlim

Sol passar-me, que m’arriben rebots que d’una manera o altra acabe rematant o ajudant a rematar. De moment açò és l’últim exemple.

Madrich Berliner Luftig va ser una xiqueta nascuda a Ontinyent el 1938, filla de Golda Luftig, una de les ‘mamàs belgues‘, les infermeres que van treballar en l’Hospital Militar. El pare era Samuel Berliner, brigadista internacional i també jueu. En tornar a Bèlgica van ser capturats pels nazis i internats en camps d’extermini. Mare i filla van morir a Auschwitz Birkenau.

Divendres, l’Ajuntament d’Ontinyent posarà al Col·legi la Concepció, on hi havia instal·lat l’hospital militar, una de les pedres del projecte Stolpersteine, impulsat per l’artista alemany Gunter Denmig en record de les víctimes dels camps nazis. Serà la que recordarà la xiqueta. Se’n posaran nou en total al poble. Les altres vuit homenatjaran Gonzalo Ureña Donat, Vicente Sais Micó, Rafael Torró Garrigós, Francisco Santamaria Tortosa, Rafael Torró Donat, Virgilio Torró Calatayud, Vicente Gandia Reig i José María Martí Belda.

El procés fins a arribar ací ha estat llarg, amb entrebancs d’índoles diverses, pandèmia inclosa. Al remat, el resultat és que aquesta mateixa setmana Ontinyent passa a formar part del monument descentralitzat més gran del món que recorda les víctimes dels camps nazis, i que d’ací a poc deixarà de ser l’única localitat de la Vall d’Albaida. La seguirà Aielo de Malferit, i esperem que se n’afegiran més.

Que fera fred era d’esperar: últims de gener i a Banyeres de Mariola no t’ha de pillar de sorpresa.

Hem passat una bona part de la vesprada escoltant el senyor Daniel com ens explicava la faena al molí tan ben conservat que té, tancat des de fa una vintena d’anys. I la seua relació amb altres moliners i molins dels pobles del voltant -com el molí de Bala, de l’Olleria-, i més anècdotes que l’home ha tingut el gust de contar-nos.

Fa uns anys va protagonitzar el reportatge que li dedicaren “L’últim moliner a Banyeres de Mariola: Daniel Vilanova. El Molí de la Farina”.

(Nota curiosa: la meta volant l’hem feta a la Venta del Borrego. Pel camí pensava els anys que feia que no hi entrava, i en aquell cambrer de Bocairent que ja no hi deu treballar… i que ha sigut el primer a tirar-me a la cara només obrir la porta.)

Tot lo món sap que a un poble en festes no es pot anar a sopar. Són coses que ensenya l’experiència i que es transmet de generació en generació.

Un altre dels ensenyaments de la vida pels bars és que no s’han de fer grans rebomboris elogiosos d’aquells que trobem excepcionals o remarcables, perquè podem convertir-los en massa concorreguts amb el perill consegüent que pugen els preus o baixen la qualitat.

Açò, en certa manera, és el que ja hi ha qui denuncia que comença a passar amb tot el tracaleo de l'”esmorzaret” i la “cultura de l’esmorzar”, que converteix en una moda que acaba pagant-se com un luxe un costum sa i per a alguns necessari.

Un altre “comboi valencià” que se n’ix de mare.

Es veu que una cantant famosa i un futbolista de luxe (versió actualitzada de folklòrica i torero) han trencat palletes i el mercat del dijous està rebolicat. Gats i gossos en parlen, en defensen un o alaben l’altra, mentre les marques comercials corresponents van fent caixa.

I a tot açò, sembla que mentrestant a pocs els importe que els grans equips de futbol de la santa catòlica i indivisible España guanyen diners i en donen a guanyar als capitans moros de l’Aràbia Saudita, en un desert ple de rics i buit de drets humans.