Gàlim

Passar pel Conflent sense entrar a visitar Prada hauria estat una descortesia per part meua. Una falta que no vaig cometre.
Després de bambar per alguns carrers coneguts vaig anar a parar a la plaça, a fer-me un café en el bar que més voltes m’havia acollit les nits de la Universitat Catalana d’Estiu aquells anys que semblen ja d’una altra vida. Una altra vida no, evidentment; però un altre temps sí.

La terrassa del bar es veia animada per una joventut que contrastava amb la sensació general d’absència de joves a tota la comarca. A la porta mateixa, un grupet cantava i xarrava en anglés. A l’interior, una aroma de substància recreativa fumada donava la benvinguda al bar, convertit en establiment modern.

Potser si el local haguera mantingut l’aspecte original hauria estat víctima d’un ataquet de nostàlgia. Però el decorat no acompanyava: millor pensar en el futur.

Que l’Ajuntament de l’Olleria celebrara ahir això que en diuen Fiesta de la Hispanidad no hauria de sorprendre ningú. És conseqüent amb el seu nacionalisme espanyol militant, perfectament legítim i conegut. Potser en parlem un altre dia.

Però trobe que el consistori hauria de ser conscient que, com a institució estatal, li toca ser respectuós amb la constitució espanyola que tant ens refreguen pels nassos com a intocable i quasi sagrada, i hauria de deixar precisament les coses realment sagrades per a l’àmbit privat de les creences personals. Si el paperot legislatiu parla d’aconfessionalitat de l’estat, vols dir que organitzar misses no és faltar-li al respecte?

D’ací no res arribarem a complir el primer quart de segle XXI i la lliçó de la separació estat-església (catòlica) encara no la sabem bé. Cansa tant de repetir curs i no avançar.

Demà és Nou d’Octubre, dia del País Valencià que institucionalment s’ha anat descafeïnant de manera que ja no és ni dia de la Comunitat Valenciana: ara toca dir dia de tots els valencians i valencianes. Amaguem res que puga sonar ni de lluny a subjecte polític. D’actes reivindicatius, oficials, no se’n veuen.

Potser una de les poques excepcions per ací prop va ser el de l’Associació de Juristes Valencians divendres passat a l’Olleria, en la ruta que fan explicant la reivindicació de la recuperació del nostre històric dret civil. Llàstima que en fórem pocs, perquè la qüestió no és poca cosa.

Topem, de nou, amb la història dels acords presos a València pels partits polítics que, en arribar a Madrid, deixen de tindre’n el suport. Alguns dels ponents, fora de la taula, recordaven la necessitat de crear el ‘problema valencià’ que fa uns anys es volia fer visible, i que els darrers governs de la Generalitat han aigualit.

Pel que van contar els juristes, la reclamació és políticament transversal, a excepció de l’extrema dreta, i té el suport de les Corts, les diputacions i pràcticament el 100% dels ajuntaments. Trobe que és un aspecte de la identitat del país que ens cal fer respectar. Ara, de moment, amb un lleu afegitó a la constitució espanyola (si vol la meròpoli), a l’espera de tindre la nostra.

*Aigua xirli

Dissabte va fer cinc anys que, de nit ja tardet, vam brindar després d’un dia que ens havia marejat les emocions.

La vespra ja havia estat una nit emocionalment carregada. En una escola, les activitats diverses la mantenien oberta mentre esperaven que a la matinada arribaren les urnes i les paperetes, en un ambient ple d’il·lusió i alhora prevenció perquè ja es veia vindre que l’actuació de l’estat no seria gens amable. No feu fotos, ens van demanar. Em vaig sentir tornant a una clandestinitat que, per sort, no he arribat a viure en primera persona.

En un altre centre formatiu, de nivell superior, ens esperava una gentada compartint una festa d’esperança que l’endemà les hòsties van desbaratar.

Vam brindar la nit del primer d’octubre de 2017, quan la democràcia va véncer les porres. Després va vindre la repressió -inacabada–, i uns polítics que es veu que no saben traure-s’ho dels dits.