Gàlim

És cosa sabuda i assumida pràcticament com una fatalitat que l’accessibilitat urbana és, per regla general i ara com ara, una pura fantasia. Però no és d’això que parle ara, encara que l’ús intermitent que faig del vehicle elèctric de suport nou ho corrobora contínuament.

La qüestió -una altra qüestió- que dóna a la circulació amb aquest invent un altre punt d’aventura (si t’ho prens amb calma), no exempta d’un cert risc, són els éssers humans que deambulen en una altra dimensió. Concretament en la dimensió del mòbil perpètuament a la vista: els que es mouen sense mirar per on caminen. O que es queden immòbils (pura contradicció) abduïts per la pantalleta enmig d’una vorera.

No s’hi val a dir allò de “gent jove, pa blanet”. He hagut d’esquivar obstacles humans de generacions ben diverses. Tampoc no toca tirar la culpa al govern (el local o el Consell): en açò són innocents. Encara que, en allò que déiem al principi, sí que s’haurien d’arromangar de veres.

Les lleixes de les prestatgeries que em fan de biblioteca personal són fondes, de manera que el desordre de llibres el tinc amb volums aparcats en doble fila. Això fa que per a consultar quins són els que s’han quedat dins, sense visibilitat, haja de fer maniobres amb els de la banda exterior que permeten de llegir els lloms castigats amb una posició immerescudament secundària.

En una d’aquestes maniobres vaig redescobrir el Jo confesso, de Jaume Cabré, llegit fa anys. El vaig rescatar per a rellegir-lo, i ja em té de nou fascinat.

En aquesta ocasió, però, he trobat un detall que em sembla que em va passar per alt en la primera lectura. El llibre va ple de referències mitològiques i històriques, moltes de les quals he de reconéixer que se m’escapen. I n’hi ha una que, ni que siga de rebot, ens pilla de prop. La que comentava que crec que no vaig guipar.

Diu en un dels passatges: “Ja sé on és el Mal. Fins i tot el Mal absolut. Es diu Himmler. Es diu Hitler. Es diu Pavelić. Es diu Luburić i el seu invent macabre de Jasenovać”. Luburić… aquell home a qui a Benigànim deien el polaco, l’ústaixa croat responsable del camp d’extermini de Jasenovać on van matar centenars de milers de persones i acollit pel franquisme com tants nazis més.

Després de viure a Benigànim va establir-se a Carcaixent, on el van assassinar i on la seua tomba encara és un insult, tot i els esforços de l’ajuntament per a exhumar les restes del criminal de guerra i desfer-se’n.

En 1969 assassinaren un refugiat pronazi a Carcaixent. Un refugiat dels centenars als que el franquisme va donar asil. 53 anys després la seua tomba continua presidint el cementeri públic. Hui a l’últim #Filstòria🧵 de la temporada, “Una tomba nazi al meu poble”. Òbric fil: pic.twitter.com/dVYtY9jkka

— Natxo 🔻 (@natxoescandell) June 1, 2022

Un servidor és, de natural, discret. També per convicció, si no és que açò és resultat de ser-ho ‘de naixement’. Però aquesta condició, fer-la efectiva, a voltes topa amb elements externs que no controles, que no poques vegades són poderosos i que et deixen al descobert.

Aparéixer al diari no és una de les millors maneres de passar desapercebut. Que siga a VilaWeb (que és casa), i que siga a l’editorial de Vicent, multiplica una exposició pública no buscada però que s’agraeix (amb un puntet de vergonya) enormement. Mas que en siga només un esguit, tot lo món té la seu vanitat.

Una altra qüestió és fer-ne bandera: no es tracta ara de voler lluir res, però tampoc de caure en el pecat de la falsa modèstia, un pecat de què em diuen que m’hauria de confessar algunes voltes.